La petita ciutat siciliana de Mòdica acull des de fa setze anys el festival de cinema i poesia Versi di Luce. Uns dies que serveixen cada any per retre homenatge al poeta i periodista modicà Salvatore Quasimodo, guanyador del Premi Nobel de literatura l’any 1959.
Vaig arribar-hi un migdia de desembre estranyament calorós i ràpidament em vaig perdre en aquesta ciutat de carrers desordenats i pendents sinuoses. Allà s’hi respira caos, història i art a cada cantonada, i el festival Versi di Luce és un ingredient més d’aquest paisatge.
L’organització, el públic, els artistes i el jurat (del qual jo en formava part) era una massa social difosa i amable on tothom socialitzava, discutia sobre les pel·lícules i sopava conjuntament. Una manera de fer i relacionar-se propera i horitzontal que s’alinea perfectament a aquest petit festival de nínxol que té, però, vocació internacional a través dels artistes i cineastes a qui convida.
La secció de llargmetratges va encetar-se amb Eva degli Iris, un film que mescla botànica i poesia a través de la científica Eva Mameli Calvino. A aquesta la van seguir els documentals The Madmen Coach, que explica la bonica història de la primera selecció nacional senegalesa de futbol per persones amb problemes de salut mental; i Nado, un homenatge a l’escultor toscà Nado Canuti que va esdevenir àmpliament reconegut per la seva obra tot i haver perdut una mà amb una mina explosiva de la segona guerra mundial.
Un cop visionades aquestes i tota la resta de pel·lícules en competició, vam fer una llarga deliberació amb els meus companys de jurat. La decisió final va ser atorgar-li el premi Quijote al millor llargmetratge a L’ Être-fil, un conte contemporani en blanc i negre de personatges caricaturescs i plans màgics i meticulosos, que mesclava imatges estàtiques i en moviment. Una petita joia amb presentació i col·loqui de la directora, la francesa Adèle Poiré.
Tots els assistents del festival vam tenir la sort de conèixer-la a ella i a tota la resta de cineastes que van venir a presentar les seves pel·lícules des d’una estesa humilitat i passió absoluta per allò que fan. I és que el Versi di Luce ha aconseguit ser la seu de molts migmetratges de gran qualitat que no poden presentar-se a la majoria de festivals a causa de la seva durada, així com de pel·lícules experimentals o videoart que costa fer arribar a altres certàmens d’arreu del món.
A Mòdica no només vam viure sessions de pel·lícules, videoart i videoclips, sinó que vam poder assistir també a un concert de violí, visites guiades sobre la història de la ciutat i la seva tradició xocolatera, i fins i tot una competició de poesia on van participar multitud de poetes de la regió, sobretot gent molt jove.
Tot i alguns contratemps com la manca de subtítols en anglès en determinades pel·lícules o problemes tècnics relacionats amb la falta de recursos, el Versi di Luce i la bonica ciutat de Mòdica han sabut crear una comunitat preciosa al voltant del cinema i la poesia. Jo ara ja no puc fer res més que convidar tothom a assistir-hi algun dia, intercanviar mirades i apropar-se a un tipus de cinema al qual no estem gaire acostumats com a espectadors.
Bernat Rojas del Cineclub AC Granollers
L'entrada Bernat Rojas del Cineclub AC Granollers ens explica el seu pas com a jurat FICC a Sicilia ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
