Estimats companys i companyes!!

Sento moltissim la total absència de notícies desde Zway (Etiòpia)... realment va estar quelcom impossible. Pensava molt sovint en com m'hagues agradat poder accedir al blog per veure com estava anant l'experiència de la resta de voluntaris, així com poder compartir la meva... pero la connexió precària no m'ho va poder permetre.

Ara que ja sóc aquí, ja instal.lada de nou a "Barcelona city" puc dir-vos que l'experiència (tal com era previsible) ha estat genial i ha valgut moltissim la pena. Ha estat un mes de conviure amb gent etíop, voluntaris i les "super sisters", un mes d'emocions, de viure amb els ulls ben oberts a l'expectativa de tot el que aconteixia al meu voltant, un mes molt molt molt cansat (perque hem treballat moltissim), pero al mateix temps molt satisfactori i gratificant.

Zway és una ciutat no massa gran, i sense gaires recursos. La caracteritza el peculiar olor a caques de vaca, d'ase i de cavall que has d'anar esquivant pels carrers... gairebé no hi ha carrers asfaltats, llum al poble dia si i dia no... botigues on venen productes bàsics, mercat els dimarts i dijous,,,. "garis" per tot arreu, que son els taxis d'allà (carruatge tirat per cavalls), i molta gent que et mira al passar, i molts fins i tot, t'apuntaven amb el dit mentre deien "farengi! farengi!!"

El nostre día vindría a ser més o menys el següent:

A les 8 havíem de ser a l'escola, el qual suposava que a les 6.30 o 6.45 ja sonava el despertador, ja que havies de vestir-te i si (hopefully) aquell día tenies lloc al jeep per anar a l'escola, doncs arribaves menys cansat i més rapid... pero també hi havia dies en els quals no hi havia espai i havies d'anar caminant, uns 35 min. fins a l'escola. Fins a les 12h hi havia clases d'angles a Mery Help School (l'escola que havien creat les monges de la missió). A la tornada, igual, si tenies més sort, tornaves en cotxe, sino caminant... (la major part dels dies). Això si... molt entretinguda. 50 nens a cada mà era el més habitual. La frase més popular del mes per part dels nens era: ""What's your name"...y jo per millionessima vegada responia "My name is Cintia..." Bé, a la 1:00h dinàvem i despres no teniem oratorio fins a les 4 de la tarda. Molts dies feia una migdiada, pero altres dies tampoc no hi havia massa temps perque havíem d'organitzar els jocs, tallers, ginkanes, o hi havia mercat, o haviem de preparar les classes d'anglès, o corregir proves de nivell... Despres fins a les 6 hi havia oratorio. A aquesta hora, cantàvem cançons i donaven un tros de pa a les nenes (gairebé 500), i ja començaven a marxar a les seves cases. Molts dies despres de l'oratorio les nenes et convidaven a casa seva a la "cerimònia del café" , un costum molt especial, per a ells molt important de tenir-te a casa seva. A les 20:00h sopàvem i després doncs era un moment en el quals acostumavem a petar la xerrada, a seure a la fresca tots els voluntaris, jugar a cartes, i també a vegades a treballar... preparar coses de l'escola, etc....

A destacar, el gran mèrit, voluntat i esforç de les monges (sister Elisa, sister Yo, sister Ines, sister Antonieta...) que han fet creixer Zway, y en gran part que hagi evolucionat en molts aspectes, ja que han anat creant escoles, pous, un college de moda i confecció i un altre de noves tecnologies (informatica), han obert una botiga per vendre la roba que fan les noies, un ciber amb conexió a internet (pero que com heu pogut veure no té bona conexió...).

Per part meva, el proces d’adaptació allà, va ser molt ràpid. Portava 2 dies allà, i tenia la sensació de que portava ja setmanes! Es fàcil adaptar-se, perquè la gent també t’ajuda molt. M’ha cridat molt l’atenció la seva cultura, la diferència de maneres de fer i de pensar en els petits aconteixements del dia a dia... Un altre aspecte del qual vaig gaudir molt era del fet d’anar a missa els diumenges. Tinguis les creences que tinguis, no et podies quedar indiferent davant d’aquell coro de nenes que cantaven amb aquelles veus angelicals. El primer diumenge em vaig fer un tip de plorar d l’emoció, que no us ho imaginaríeu. Al final, fins i tot et sents d’allà, sents que formes part de la seva comunitat, que la gent t’estima, que tu els estimes a ells...i això és molt bonic.

Si un altre aspecte he pogut observar (i corroborar) és que els éssers humans no som tan diferents els uns dels altres. Som diferents físicament, externament, tenim diferents colors de pell, diferents tipus de cabell, diferents religions, diferents costums i cultures... però hi ha valors universals a totes les cultures com són ara l’amor, el respecte, la fraternitat, l’hospitalitat, ... i això és quelcom meravellós. Allà m’he trobat persones amb les quals la comunicació verbal era impossible, però que en tot moment t’oferien un amigable somriure, que valia més que un tresor.

En fi........això és una mica el resum de la meva experiència. Sense cap mena de dubte us la recomano a tothom.

Penjaré fotos tan aviat pugui.

See you soon, dear voluntears!!!

Cintia


Continue reading La meva experiència a Zway (Etiòpia)