Als darrers dies és la tercera vegada que, parlant amb gent d’esquerres, quan els preguntes per què durant tant de temps tanta gent ha votat opcions socialistes em donen dues versions: A, Perquè la gent que ha votat socialista no és d’esquerres. B. Perquè la gent és imbècil i es deixa enganyar.
Sóc dels que crec que si la culpa sempre és dels altres la solució no és a les nostres mans. Què ha fet bé històricament el socialisme català? Doncs va saber clavar a l’inici de la democràcia la voluntat del poble que se situava a l’esquerra moderada: volia un socialisme democràtic. No és tan difícil d’entendre, crec que avui és legítim pensar que homes com Olof Palme i Willy Brandt representen una part de la millor esquerra europea. Mentrestant, el PCE va posar l’any 1977 al Congrés de Diputats Santiago Carrillo i Dolores Ibarruri. El PCE es va emportar a Madrid la cúpula el PCE de París, Praga i Moscou i va començar a expulsar la gent que liderava la resistència a l’interior als darrers anys del franquisme. La destrucció de l’espai a l’esquerra del socialisme només es deu a raons internes. Van anar expulsant a generacions de persones fins a expulsar al propi Santiago Carrillo. I fins avui. El PSUC en la batalla entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes va passar de 42.000 militants a 3.000 en qüestió d’un any i mig i del 20% de vots al 3%.
En el llibre de memòries Raimon Obiols, en la seva primera part, explica molt bé com la tradició del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) és la llavor fonamental, un marxisme no dogmàtic, heterodox, que fonamenta la proposta ideològica del socialisme català que esdevé hegemònic en el municipalisme durant trenta anys. Jaume Viladoms com a referència. Per cert aquest és un llibre dual, boníssim i emocionant pel que fa les arrels i decebedor pel que fa a la segona part amb Obiols ja com a protagonista.
Pensar que la gent que ha votat socialista i que milita a CCOO o UGT no és d’esquerres és barrar-se al pas a ser mai hegemònics. Hi ha molta gent radical que aspira a ser sempre el 5% de l’electorat. Mentre s’estan carregant tot el que s’ha aconseguit en 150 anys de lluites, potser que comencem a pensar que qui és més radical és qui és capaç de fer una proposta per al conjunt de la població i tombar els neoliberals.
Si el poble s’equivoca no hi podem fer res. Pensar que el poble és imbècil no és propi de la tradició esquerrana. De fet l’esquerra sempre ha pensat que les raons de les classes treballadores són les que convenen al conjunt de les nacions. Dit en termes moderns, el 99% contra l’1%. L’esquerra sempre ha de confiar en el poble.
