La nomenklatura era una mena de casta que hi havia als països anomenats del “socialisme real”, governats per partits comunistes i que de fet tampoc eren socialistes perquè van generar un grup de privilegiats que manaven a la cúpula del PCUS, a les grans empreses industrials i al sistema financer. Aquests personatges comunistes podien estar un dia al Politburó soviètic, al següent dirigir el banc central i uns anys més tard a la direcció d’una gran empresa pública. Tenien botigues especials, pobles amb segones residències i privilegis de tota mena. Sort que aquest sistema ja no funciona enlloc del món. Enlloc?
Ara als països capitalistes mana la mateixa gent als governs, als bancs centrals, a les grans entitats financeres i les gran empreses multinacionals. Rodrigo Rato va ser ministre del Govern Aznar, va passar al Fons Monetari Internacional, va tornar a Caja Madrid/Bankia fins a enfonsar-ho tot i ara al Banc de Santander. Un cop l’any es troben tots a Davos. Potser no ens n’hem adonat però ens mana un gran PCUS mundial, en el fons és una gran III Internacional. Aquesta és la raó que s’entenguin tan bé amb el Partit Comunista de la Xina. La guerra freda no es va acabar amb la victòria del capitalisme sinó amb la victòria del règim soviètic. Tots ells volen tornar a l’esclavisme: mercat lliure i treball esclau.
Avui és revolucionari pensar que les coses podrien ser d’una altra manera. J. M Coetzee, a Diari d’un mal any, ens diu “Déu no va fer el mercat: ni Déu ni l’esperit de la Història. I si el van fer els éssers humans? No podem desfer-lo i tornar-lo a fer d’una manera més amable?” I si assagem un nou model que barregi Karl Marx i Adam Smith? Sí, tots dos tenien raó i els volen esborrar. Caldria un nou paradigma. Coetzee ens esperona: “Per què les economies nacionals han de competir l’una amb l’altra en comptes de córrer plegades amb camaraderia”. Podríem explorar nous models. Coetzee ens continua dient “Si volem competència, podem escollir competència; també podem establir el camí de la col·laboració entre camarades.” Per exemple, a Catalunya vam tenir l’experiència més agosarada i exitosa de mitjans de producció comunitaris en mans no de l’Estat, sinó del poble, en el període 1936-39, quan, amb el suport dels sindicats, Lluís Companys per mitjà de Josep Tarradellas va col·lectivitzar les empreses.
De moment he amuntegat totes les sabates de la casa, incloses les botes d’excursionista, per si de cas passa pel meu carrer algun dels culpables de la crisi. Gràcies David Fernàndez, però el proper cop no et posis unes sandàlies tan lleugeres.
