Article publicat a idemtv
Quan fa uns anys l’Estat Espanyol aprovava el dret al matrimoni igualitari començava un llarg camí de conflictes encara no tancats. El portaveu de la Conferència Episcopal Española ha demanat el canvi de Codi Civil per tal de deixar de permetre les unions homosexuals tot titllant la llei d’ “acció de Satanàs”.
La jerarquia eclesiàstica espanyola, un cop més, mostra el seu costat menys hum i més conservador i cavernícola mentre els drets de les persones LGTB segueixen avançant al món (inclús l’actual Papa Francesc I ha fet tímids gestos cap a la comunitat) l’església espanyola pretén que el matrimoni igualitari destrueix el matrimoni “de tots”. No deixa de ser curiós com conceptualitzen el terme tots, mostrant la realitat patriarcal de l’església catòlica.
El dret al matrimoni igualitari ha obert la capsa dels trons dels drets LGTB. Les diferents religions es mouen en la contradicció; Bisbes luterans de Noruega s’han mostrat partidaris d’autoritzar els matrimonis religiosos entre persones del mateix sexe. Ultraortodoxes jueus es mostren del tot contraris mentre el moviment LGTB d’Israel reclama una legislació que respecti els drets del col·lectiu. A Catalunya es va presentar l’associació de Musulmans Homosexuals i va rebre el silenci de la comunitat musulmana. A Brasil el debat polític sobre el matrimoni igualitari afecta també l’església catòlica donat que el debat inclou les unions religioses… Però Estats laics, com el veí, tampoc es lliuren del debat front al matrimoni, el Tribunal Constitucional francès ha dictaminat que els alcaldes no es poden negar a oficiar les unions entre persones del mateix sexe.
El dret al matrimoni, un dret que ha costat de guanyar, i que també ha estat un debat important intern al moviment LGTB, és l’epicentre de les fòbies a la legislació igualitària. Les diferents confessions religioses es mostren al costat del costat més conservador de l’espectre polític i social i molt lluny dels drets de les persones. Així en la concepció del món que de forma comunitària defensen les religions, els seus valors, pràctiques, veritats sagrades, institucions… les persones LGTB no tenim cabuda, però com a ciutadans i ciutadanes se’ns demana el respecte a la llibertat religiosa. Realment parlem de llibertat? O les institucions religioses viuen molt lluny d’una realitat diversa? Em decanto per aquesta segona qüestió ,tot i els canvis que alguns albiren i les veus crítiques que les diferents institucions religioses tenen en el seu si. Els drets LGTB no haurien de ser moneda de canvi en política, tampoc subjece de persecució religiosa.
