Conec una família que eren propietaris d’una gran empresa del tèxtil. El propietari, l’avi, era un home autoritari i molt rebuscat, feia anar la seva filla i al seu gendre de molt mal borràs. La família aguantava estoicament totes les malifetes de l’avi, van passar anys i més anys vivint amb molt poca cosa. L’home no es moria. Quan la filla i el gendre ja tenien més de 65 anys, a la fi el dèspota es va morir. Era tan poderós que fins i tot el carrer on vivia i on hi tenia la fàbrica portava el seu nom.
La família va pensar “per fi heretarem i deixarem de tenir penes”. Van rebre l’herència i a poc a poc van anar descobrint que l’empresa feia aigües per tot arreu. Van haver de tancar l’empresa cosa que els va costar molts diners, però a més van anar descobrint una quantitat de deutes indecents. No només no van rebre ni un duro, sinó que, a més, van haver de vendre’s fins i tot el seu propi pis. Van passar una vellesa justeta.
El rei plega i deixa a Felip una bona herència, vegem-ho: un Tribunal Constitucional sense casc i borratxo saltant-se semàfors en vermell; un cas Noos que afecta la seva germana i el seu cunyat i que donarà grans titulars en els propers mesos; un endeutament bestial de les empreses de l’Ibex que fa pensar que va ser un error privatitzar-les; un procés judicial obert sobre el finançament en negre del PP i d’un bon grapat dels seus dirigents; un sistema de partits a punt de fer fallida i una llei electoral esclerotitzada fins a l’infinit; una crisi de la justícia que fa que quan un jutge vol fer justícia sigui jutjat, com està passant amb Garzón i Silva; una política econòmica que ens porta a la misèria dictada per la Troica i no pel Parlament europeu; el gran repte del referèndum per la independència de Catalunya i un poble que poc a poc va descobrint que en realitat és republicà o que almenys vol prendre part en la decisió de qui ha de ser el cap d’estat. Aquest és el panorama de l’hereu.
Parem atenció, per què serà Felip el proper rei? Ho serà perquè segons els principis monàrquics Déu ha escollit una família amb sang blava perquè condueixi els destins del país, per tant el successor del rei serà el seu fill per la gràcia de Déu. Es creu que aquest mètode tan bèstia és molt millor que no pas que els ciutadans siguin els que s’equivoquin en l’elecció del cap d’estat.
No parlem del per què la infanta Elena de Borbó no serà la reina, una gran col·lisió amb els principis constitucionals de no discriminació per raó de sexe.
En fi, això de la monarquia, mirat de lluny, sembla una cosa; quan hom s’ho mira de prop no hi ha qui ho pugui defensar racionalment. I per no dir que potser estem davant de l’hereu escampa.
