Per fi es va constituir el nou Ajuntament. Me n’alegro, però ens han fet patir molt, molt. Abans de seguir amb el resultat, convé una pregunta. Es necessari fer-ho tot tan rematadament malament? S’ha de fer una roda de premsa al migdia dient que hi ha un acord entre tres forces polítiques, per assabentar-nos la mateixa tarda que l’acord presentat en realitat no té futur? Es necessari deixar el més important per l’últim dia? Crec que és una manera antiga de fer les coses i existeixen moltes possibilitats que amb els nervis del darrer moment les coses surtin malament. Crec que cal assajar una manera femenina de negociar, sense ultimàtums i sense órdagos. Cal més empatia, menys insults a Twitter i més transmetre il·lusió a la ciutat.
Durant aquestes tres setmanes no hi ha hagut cap acte similar als que han protagonitzat Manuela Carmena o Ada Colau. Una ha anat a veure els jutges i els bancs, l’altra reunint-se en un acte públic amb les associacions de veïns de Barcelona, per exemple. El run run ha passat de Sabadell també en això.
Hi ha hagut una garbellada brutal. Dels 27 regidors del 2011 només en continuen sis. De la nova majoria que dona suport a l’alcalde només Marisol Martínez ja ho era el 2011 i s’hi va afegir al cap de dos anys Maties Serracant. Tots els demés nous de trinca. Una autèntica revolució generacional que realment feia falta. Fins i tot penso ara que arriba massa tard. Per cert als propers temps un descens del to dels tuits i dels comentaris seria desitjable.
És realment sorprenent que la catalització del procés hagi estat amb un acord entre la força tercera i quarta en nombre de vots. Tothom donava per fet que la majoria alternativa es construiria entorn de Joan Berlanga, el cap de llista de la primera força després del PSC. En fi… Tampoc entenc com d’aquí a dos anys es construeix una majoria per fer alcalde a Serracant. Segurament és que no hi entenc. Crec que hagués estat bé fer esforços per incorporar a CiU en el consens per arribar a 18 regidors pel nomenament del nou alcalde. Hi ha moltes maneres en un Ajuntament tan gran com el de Sabadell per establir complicitats i establir consensos fins i tot sense participar en el govern. Bé, hi ha quatre anys per davant.
Podem estar contents que al final hi hagi hagut 14 vots per construir una majoria alternativa. És bo per la ciutat que Juli Fernàndez sigui el nou alcalde, és el representant d’una nova generació i d’una nova manera de dirigir la ciutat. La ciutat n’espera molt d’aquesta onada. Crec que també és molt bo per a la ciutat que la Crida formi govern i assumeixin responsabilitats. La ciutat necessita que efectivament es puguin eixamplar fins on sigui possible l’acció sobre les polítiques redistributives, necessàries sempre, però molt més quan patim un crisi socials de conseqüències brutals. La seva empenta pot ser cabdal i amb ells veurem fins on és possible anar més enllà.
Crec però que vuit regidors és massa poc per governar la ciutat. Convé que en la negociació del cartipàs ja es compti a arribar almenys a dotze. No entenc que l’acord municipal per l’AMI hagi estat la dificultat darrera. Més encara quan suposo que aquest acord s’ha de prendre en un ple municipal, més enllà del que decideixen les cúpules dels partits. Algú ha comptat si hi ha majoria?
S’obre un període sensacional, s’ha acabat una llarga etapa iniciada el 1979 i en comença una altra. Cal però que tothom es vagi acostumant a que de l’exercici del poder se’n deriva la necessitat que la gent de la ciutat opini. Això és simplement exercici democràtic.
El cafè amb gel és realment una cosa estranya. Si hom volgués cafè fred, el que caldria es fer cafè, deixar refredar, posar-lo a la nevera i veure-se’l. Però no, aquí ho fem diferent. Fem el cafè, li posem el sucre quan està bullent i llavors el tirem a sobre d’un got amb uns glaçons. El procés és estrany, tirar el cafè al got, poc elegant. El resultat és fantàstic atenent a la quantitat de gent que el demana. L’actual govern municipal és com el cafè amb gel, té molt poca lògica tot el procés però el resultat pot ser bo.
Animo a que tothom s’esforci per donar un cop de mà.
