(Article publicat a revistatreball.cat, 21 de setembre de 2015)
El relat i les afirmacions d’aquest article són fruit de la meva experiència com a militant del PSUC. Puc entendre que molts exmilitants no les comparteixin, per això són exmembres del PSUC. També està clar que aquells qui varen marxar per salvar el que ells entenien com les reals essències comunistes tampoc no hi estiguin d’acord. Uns i altres tenen en comú que fa molts anys es van desentendre del PSUC. A totes i a tots ells, el meu respecte.
La història del PSUC des del seu V Congrés (1981) fins al 9è Congrés (1997), no va ser gens fàcil. En tots aquests anys, els períodes de calma van ser curts. Només cal recordar les ruptures patides pel sector anomenat prosoviètic el 1982, fins a la marxa dels qui després fundarien el PSUC Viu el 1997, passant per les fugides cap al PSC, o senzillament la gent que, cansada, se’n va anar a casa. Garantir la viabilitat del partit va ser possible pel gran esforç de les dones i els homes que sempre vam creure que calia mantenir viva una cultura tan singular de l’esquerra catalana com la psuquera, i donar-li continuïtat adaptant-la als nous temps. La cultura del PSUC és fàcil d’explicar: un ferm compromís amb uns ideals emancipatoris, inserits en el catalanisme popular per la seva condició de partit nacional català, manca d’ideologisme que ens permetés una gran adaptabilitat a la realitat canviant, i voluntat unitària. Aquestes són les arrels del PSUC del 1936, que ens porten a fundar ICV el 1987 i ara a participar amb les confluències per a les eleccions municipals a les del Parlament de Catalunya amb la candidatura de Catalunya Sí que es Pot, i a les properes eleccions generals amb la coalició Podem-Catalunya Sí que es Pot.
A totes i a tots nosaltres ens honora que es magnifiqui la participació de persones que han pertangut al PSUC o a ICV. És una manera de reconèixer el valor d’aquestes sigles, però la veritat és que els psuqueros –els qui hi som, no els qui hi van ser– som d’ICV i ara confluïm amb altres actors de l’esquerra catalana. I per què el PSUC és ICV? Perquè així ho vam decidir democràticament, en debats i votacions no exemptes de tensions. I ho vàrem aconseguir amb l’aval dels veritables referents de la lluita antifranquista: els Miguel Núñez, Sebastià Piera, Antoni Gutiérrez Díaz, Teresa Cases, etc. De ben segur que el patrimoni històric del PSUC és part indestriable de la història de Catalunya; però la seva gestió de present és responsabilitat d’ICV.
Agraïm tots els consells i crítiques que se’ns fan, suggerint allò que cadascú creu que caldria fer o apuntant allò que cadascú interpreta que hagués fet el PSUC. Són molt clarificadores. Però del que estem ben segurs és que el PSUC mai no hagués participat en una candidatura que vol fer president de la Generalitat Artur Mas, conegudes i patides les seves polítiques antisocials. Com tampoc no hagués avalat mai furtar al poble de Catalunya el seu dret, irrenunciable, a decidir el seu futur mitjançant un referèndum democràtic.
El PSUC estaria i està de la mà d’ICV on ha d’estar: confluint, creant nous marcs unitaris de les esquerres catalanes que ens permetin les millors condicions per donar les batalles de present i en el doble eix de conquesta de drets nacionals i socials.
