És valent admetre que tens por. Por de les pors que perviuen amb el temps i no saps treure’t de sobre. Por de veure més enllà del que realment veus. Por d’imaginar allò que pot ser enlloc de mirar allò que vols, allò que desitges que sigui
Hi ha moments del dia, segons, paisatges, llum… que em porten a una mena de record desitjat, no un record real, que em fan viure la felicitat.
Però són moments de llum, instants que després em deixen i torno a la foscor i a les pors. Pors diverses i moltes que van creixent sinó les mires, sinó dialogues amb elles per fer-les minvar. Pors que frenen, pors que paralitzen i, malgrat tot, viure sense parar, sense poder ni voler aturar-te, intentant recuperar l’alè per seguir endavant.
Una abraçada o un plor pot trencar les pors, no pas les febleses humanes que ajuden a crear mons.
