Repassem els reptes actuals respecte els menors estrangers no acompanyats, tema central en el debat de renovació dels models d’acollida.

Són infants i joves que arriben sols, i sovint indocumentats, per mitjans no segurs. Segons l’Informe sobre els Drets dels Infants, l’any 2016 van arribar 665 menors no acompanyats a Catalunya, un 59% més respecte les xifres del 2013. El 2017 aquesta tendència ha augmentat: de gener a setembre es van comptabilitzar més de 900 menors estrangers no acompanyats. Davant de l’onada migratòria creixent, actualment el model d’acollida, el futur per als joves tutelats i la gestió del projecte a Catalunya està al punt de mira i ocupa un paper notori del debat social i polític.

Les primeres mesures

Quan es detecta un menor estranger no acompanyat, sota la tutela de la Direcció General d’Infància i Adolescència (DGAIA) s’activa un protocol concret. El procés legal ha de ser sempre el mateix: en primer lloc, es posa al menor a disposició dels serveis de protecció, després cal posar en coneixement a la fiscalia i inscriure al jove al registre de menors.Finalment, si la persona està indocumentada, es realitzen les proves pertinents per conèixer-ne l’edat i concloure si legalment és major o menor. La prova mèdica bàsica és l’estudi radiogràfic del canell pel mètode de Greulich i Pyle (edat òssia) en combinació amb altres proves, que arriba a presentar un marge d’error d’1,7 anys, tal com recull l’Informe al Parlament de 2011 del Síndic de Greuges.

Albert Parés, president de l’associació Noves Vies i advocat social, és un dels ponents de la conferència ‘Menors estrangers no acompanyats: Drets doblement vulnerats’ organitzada per Càritas el 15 de gener. Parés adverteix que el procediment no sempre és el correcte. “La llei d'estrangeria (article 35 de la Llei Estrangeria) ho deixa ben clar: quan es localitza a un menor indocumentat ha d'anar a un centre de protecció de menors de forma immediata. A la pràctica la DGAIA i la Fiscalia han establert un protocol pel qual el menor primer va a la fiscalia. Per tant, els dos incompleixen una llei de caràcter orgànic”, explica.

De fet, la polèmica ha augmentat en els últims mesos arran del cas en què, almenys 15 menors, van dormir durant quatre dies en matalassos al terra de les sales de la Ciutat de la Justícia. El Centre de Drets Humans Irídia, l’ONG Save the Children i l’associació Noves Vies ja han denunciat el fet.

Aquest, però, no és l’únic problema. La saturació actual dels centres d’acolliment és un dels temes recurrents i ha estat criticat i advertit pel Síndic en diverses ocasions. L’Informe sobre els Drets dels Infants de 2017 explicava que “El mes de juliol de 2016 la mitjana de sobreocupació entre els diferents centres d’acolliment havia estat al voltant del 15% de les places”. A més a més, a la problemàtica dels centres sobreocupats se li suma la polèmica recent respecte l’exdirector general de la DGAIA, Ricard Calvo, acusat de portes giratòries i de conflicte d’interessos.

Un model privatitzat i un exdirector general en entredit

Segons les dades públiques del Departament d'Acció Social i Ciutadania existeixen 22 centres d’acolliment a Catalunya: 14 són de gestió pròpia (de l’Administració) i 8 són concertats, gestionats generalment per fundacions i associacions privades, fet que provoca també nombroses crítiques.

L’actual Directora general de la DGAIA és la Georgina Oliva, al càrrec des del mes d’agost de 2017, després que l’anterior director, Ricard Calvo, dimitís. La dimissió de Calvo es va produir poc després de la denúncia per part de l’organització sindical Confederació General de Treballadors (CGT) que afirmava que Calvo havia afavorit amb més de 98 milions d’euros a fundacions que gestionen centres de menors ‘relacionades’ amb ell.

D’altra banda, diputats de la CUP van denunciar Calvo el passat mes de juny a l’Oficina Antifrau per un presumpte conflicte d’interessos. A més, la seva dimissió es va produir també poc després de la investigació publicada a l’Anuari Mèdia.cat que explicava com fundacions com FASI o la Fundació Salut i Comunitat pagaven lloguers molt alts de centres de menors i gent gran per edificis de la seva propietat.

Calvo, de fet, havia estat director adjunt de la Fundació FASI i gerent de la Fundació Resilis (ambdues fundacions formen part del mateix grup) abans del seu càrrec a la DGAIA i, actualment, sis mesos després de la seva dimissió, ocupa un alt càrrec a Plataforma Educativa, que forma part del mateix conglomerat que FASI i Resilis. David Rodríguez, representant del Sector social de la CGT opina que “Després d'un breu període “vacacional” ha tornat a la mateixa entitat. Ara, la gent de la qual ell era cap fa uns mesos ha de valorar si concedeixen o no la gestió de diferents serveis a la seva empresa. Si tot això és legal, solament pot determinar-se des de l'àmbit de la justícia, però des d'un punt de vista ètic (i estètic) ens sembla un clar exemple d'una forma de funcionament perversa que genera dinàmiques que ens allunyen del servei públic i de garantir la protecció de les persones més desfavorides”.

El patiment dels menors estrangers no acompanyats

Al fons d’aquestes polèmiques però, s’hi troben els menors: nois d’entre 12 i 16 anys que arriben a l’Estat espanyol després de dies o setmanes de viatge, amagats sota vehicles o colant-se a autobusos. L’ONG Save the Children explica al seu informe Infàncies Invisibles, un monogràfic sobre infants migrants i refugiats, algunes de les traves més importants amb què es troben aquests joves. A més d’haver de gestionar la seva arribada traumàtica- i en alguns casos, un passat també traumàtic que els motiva a emigrar- quan arriben a l’Estat espanyol , “hi ha una sistemàtica falta de garanties, que es tradueixen, per exemple, en l'absència d'advocats quan es determina la seva edat o quan volen denunciar algun delicte contra la seva persona o la violació d'algun dret”.

Els menors estrangers no acompanyats es troben amb traves burocràtiques a més de les lingüístiques, socials, econòmiques i culturals que ja tenen i problemes a l’hora d’obtenir la documentació i accedir a l’educació i al món del treball. Per últim, l’informe recalca que molts menors es queden amb 18 anys al carrer sense perspectives ni recursos, sentint-se fracassats en el seu projecte migratori i vital. Així doncs, l’organització demana que es modifiqui el Protocol de Menors Estrangers no Acompanyats i que es reformi la Llei d’Infància per tal de garantir els drets, la cura i el futur d’aquests infants. En aquesta reformulació caldria doncs, veure quin és el model de gestió i coordinació que se’n fa des de l’Administració. Segons David Rodríguez, des de la CGT la solució passa per “reformular tot el sistema de protecció de la infància prenent com referencia criteris tècnics, professionals, no econòmics o polítics. El que ens arriba des de la DGAIA i del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies són pegats, cal gent valenta que sigui conscient de la responsabilitat que suposa actuar des de les administracions públiques sobre la vida de persones”.