Antoni Soler: “Som hereus d’una cultura on l’ús de la violència s’ha considerat justificable”
Antoni Soler: “Som hereus d’una cultura on l’ús de la violència s’ha considerat justificable”
Entrevista amb el president de FundiPau per parlar sobre el concepte de pau mundial i de com resoldre conflictes sense violència
Antoni Soler ha militat des dels anys 70 en grups pacifistes i no-violents. Actualment és el president de FundiPau, entitat nascuda l’any 1983 per construir un món sense violència i en pau. Diplomat en Cultura de Pau per l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha participat en nombroses conferències i cursos sobre pau, conflictes, educació per la pau… i ha publicat diversos articles i treballs. És coautor de ‘Educació per a la pau. Geografia dels conflictes’ i autor de ‘Això és Cultura de pau’.
Què és la pau? Com la definiries?
La pau és un resultat que no s’obté directament. És el resultat de moltes condicions que s’han de donar prèviament. El resultat de la pau és aconseguir una situació a través de la qual les persones puguin desenvolupar de manera completa tots els seus drets i llibertats sense patir puncions ni violència.
Hi ha un altre concepte de pau que té connotacions negatives. És la definició que diu que la pau és l’absència de violència. Hem de tenir en compte que hi ha dos tipus de violència: la directa i explícita (punyalades, bombes, guerres...) i l’altre tipus és menys explícita i més estructural, per exemple, tot allò que té a veure amb la falta de condicions per tenir una vida digna. Així doncs, la pau entesa radicalment es l’absència de les dues violències i és un treball complex.
Hi ha més pau al món que guerres o al revés?
Hi ha aquella dita que diu que fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix. Hi ha molts arbres que cauen, molt soroll, patiment i moltes coses insuportables. Però enmig d’aquestes situacions, també hi trobem llavors d’humanitat que van creixent. Possiblement podem dir que al món hi ha més bondat que maldat, més construcció que destrucció però aquest últim és més sorollós i això fa que la resta d’accions positives quedin tapades.
Amb això no vull dir que hàgim d’estar satisfets. Tenim un món intolerable en molts aspectes i situacions que s’estan vivint. No podem oblidar que hi ha víctimes d’un sistema abusiu i sofriments immensos a una part important de la població mundial. Malgrat el panorama que tenim, com a humanitat, hem de ser conscients de la quantitat de gent que està treballant per ajudar...
Al món hi ha quatre perfils de persones: les víctimes, les víctimes causades pels botxins i, aquests, s’han d’identificar, gent que fa d’espectadora passiva, és a dir que mira però no actua i, finalment, les persones que humilment, sense tenir la pretensió d’arreglar el món, veuen que poden ajudar una mica. En aquest sentit, si els tercers es posicionessin en el perfil dels quarts es resoldrien més quantitats de problemes del món. En tot cas, aquestes petites accions de la gent fan que cada cop hi hagi menys botxins i menys problemes al món.
Estem educats per a la pau?
Crec que bàsicament no. Som hereus d’una cultura i una tradició on l’ús de la violència s’ha considerat justificable. Si repassem la història de la humanitat veurem que la violència no només ha estat justificada sinó també lloada, cantada, magnificada en poemes èpics... Dins el nostre pòsit la violència ha estat acceptada i forma part d’aquest sistema on tots ens movem i vivim.
Són residus d’origen animal. Però a mesura que ens humanitzem hem de ser capaços d’afrontar de manera racional qualsevol conflicte i dificultat. La racionalitat no hauria de poder ser utilitzada per augmentar encara més la violència. Per tant, tenim dues feines a fer en temes de pau: una més estructural (previsió, prevenció, tenir cura) i l’altre feina és fer un canvi cultural (anar avançant i substituir la violència per la cultura de la pau).
Si repassem noms de carrers, ciutats, monuments, llibres d’història... veiem que sempre hi són presents les grans gestes militars, els conqueridors... cap poble del món està absent d’això. Transformar l’admiració de la guerra i substituir els conflictes dirigint-los en accions més racionals és essencial.
Analitzant aquest any 2018, quins principals conflictes bèl·lics s’han resolt a través de processos de pau? Quins destacaries i per què?
La resolució de conflictes són processos molt llargs i amb resultats a llarg termini. El més visible és el cas de Colòmbia. S’estan arribant a acords després de molts anys de guerres i principis d’acord, amb totes les fragilitats i desconfiances que qualsevol procés de pau comporta. Això fa que sigui complicat però hi ha esperança.
El cas de Colòmbia és el més visible però subterràniament es va treballant en altres estrats. En tots els països d’Americà Llatina i Central, per exemple, hi ha hagut processos de pau. Uns amb èxit i altres amb menys i també a l’Àfrica. S’estan fent treballs delicats i de fons per teixir sinergies de pau amb totes les complexitats que hi ha. És una feina on hi ha moltes parts involucrades, on hi treballa molta gent i no és visible.
Els exèrcits fan la guerra. Entenc, doncs, que per aconseguir la pau hi hauria d’haver un model de seguretat i defensa sense militars. Com hauria de ser?
Penso que de totes les amenaces reals que té una societat del segle XXI com la nostra no n’hi ha cap que pugui ser apagada amb un exèrcit. Tradicionalment, l’aparell militar servia per defensar-se d’exèrcits exteriors o possibles invasions.
Avui en dia les amenaces van en la línia econòmica, informàtica, terrorisme... Aquestes tenen un enfoc més policial que militar. La diferència de concepte és molt important. La policia està obligada a intervenir en situacions de violència intentant minimitzar els mals que causa i, si es passa, en un sistema democràtic, se li demana responsabilitats.
Un sistema militar està basat en la màxima capacitat de fer mal. Per tant aquest canvi de mentalitat es un element diferenciador. L’altre qüestió és que la majoria de problemes s’arreglen amb la seguretat humana més que amb la seguretat armada. És a dir tenint feina digne, habitatge en condicions, educació... En definitiva, una vida digna assegurada.
Una societat cohesionada, on els ciutadans poguessin viure amb tots els drets garantits, seria menys conflictiva i necessitaria menys seguretat armada per controlar-la. Malauradament, estem acostumant a veure, ingents quantitats de despesa militar que no es dipositen cap a altres necessitats.
El cas de la crisi dels refugiats n’és un exemple. Els estats s’estan gastant una quantitat immensa de diners per fortificar fronteres, pagar els règims, pagar mitjans policials per controlar el flux d’immigrants... En canvi, si aquesta mateixa quantitat es dirigís a l’acollida de refugiats generaria més benestar a la població.
La despesa militar mundial és d’1, 7 bilions de dòlars. Aquesta xifra és una autèntica animalada. Amb un tant per cent molt més petit d’aquesta quantitat eradicaríem la fam al món. Parlo només d’un 4% o un 5%. Quedaria el 95% per continuar fent aquestes barbaritats. El mateix podríem dir amb la resta de necessitats elementals. Entre totes aquestes necessitats aniríem a un 25% d’aquesta quantitat i generaríem més seguretat que invertint en l’exèrcit.
Repeteixo. La seguretat es produeix dignificant la vida de les persones. Aquesta és la qüestió. Fins i tot acceptant que necessitaríem alguna mena de policia o estat de seguretat, la quantitat seria moltíssim més petita que aquesta. El problema és que el militarisme no es justifica per seguretat sinó per interessos econòmics. Té vida pròpia.
En un àmbit més d’aquí.. Creus que Catalunya és una nació de pau? Què en penses del procés que s’està vivint actualment?
Molts dels dirigents de grups polítics i associacions són fills d’una tradició crescuda en conviccions pacifistes i no violentes. Aquí a Catalunya som pioners en molts moviments de pau com l’objecció de consciencia, la no violència, les campanyes poderoses que es van fer per al No a la Guerra, en contra de la desfilada militar...
Fa molts anys que hi ha un moviment que està convençut que les coses s’han de fer d’una altra manera i el procés s’ha reivindicat com un moviment exquisidament no violent. Hem d’estar satisfets de com ha anat.
La no violència és una actitud positiva que hem d’anar aprenent dia a dia. Així doncs, crec que podem estar satisfets del fet que no hi hagi ningú que reivindiqui l’ús de la violència per resoldre aquest conflicte. És evident que hi ha un conflicte però des d’aquí s’ha plantejat la no violència i l’esforç per mantenir una convivència.
Però hem de tenir clar que allò que genera les tensions no són les discrepàncies en els models polítics. La tensió ve generada per la impossibilitat de resoldre un conflicte d’una manera democràtica. Quan es tanca la porta a la democràcia i s’imposa una barrera és quan la tensió augmenta. Quan un s’imposa per la força i nega la possibilitat de l’altre a expressar-se es crea tensió. I aquesta és la qüestió que està passant aquí. Hi ha hagut un bloqueig i ús de la força per part de l’estat. En la defensa de les llibertats democràtiques ens hauríem de trobar tots. Independentment si ets unionista o independentista.
I de la crisi dels refugiats?
Hi ha dos aspectes molt importants sobre el tema de la crisi dels refugiats. El més visible és el de l’acollida i això genera un escàndol a les persones que tenen un mínim de sensibilitat. El tema de l’acollida fa mal a les consciències de qualsevol persona. És inhumà que persones que fugen del no res siguin maltractades d’aquesta manera.
Més enllà d’aquest punt cal fer una reflexió sobre les causes: ningú fuig de casa seva sense res per ganes. Aquesta és la reflexió que hem de fer. Les causes que provoquen que milions de persones fugin són sempre les guerres o les dictadures –alimentades amb armament.
Evidentment si no ens fixem en aquestes causes posant barreres i murs o només acollint no resoldrem la causa del problema. I per tant, ens hem de preguntar: quin sistema genera que milions de persones hagin de fugir?
La crisi dels refugiats no es una tragèdia humanitària com podria ser un huracà o un terratrèmol... Aquesta crisi té causes humanes directes. Per tant no és una tragèdia, és un crim. A aquest crim s’hi afegeix un segon crim. Les persones que escapen no són acollides i alcem murs perquè s’ofeguin o es morin.
