Ousman Umar: “Estava destinat a morir i estic viu. Sóc un afortunat”

Ousman Umar: “Estava destinat a morir i estic viu. Sóc un afortunat”

Umar va marxar d'una aldea de Ghana als 9 anys per viure als "països dels blancs". Va caure a mans del tràfic de persones immigrants i el seu viatge va durar 8 anys. Ara és la veu de tota la gent que s’ha mort pel camí.

Ousman explica que Ghana es un país de 28 milions d’habitants i l’únic de l’Àfrica negra on no hi ha hagut guerres. A Ghana hi ha 42 tribus reconegudes amb llengües pròpies i és un exemple per a l’ONU. Llavors, per què més de 4.000 persones han arribat a les costes del mediterrani entre 2015 i 2018? La història personal d’Ousman il·lustra aquesta situació.

Ousman va néixer a la tribu dels ‘Wala’. Una de les capitals de les 10 regions que hi ha al país és ‘Wa’ d’on és la seva família. Allà, quan una dona mor durant el part es considera que el nen o la nena és dolent i, per tant, ha de morir. Els infants són eines per fer feina i són propietat de la tribu. La seva mare va morir al part, per tant, ell estava destinat a morir. Però el seu pare, que era el xaman del poble, el va salvar i va sobreviure a la aldea fins els 9 anys.

Què et va passar als 9 anys?

Al meu poble no arribaven els reis mags i un dia vaig veure un avió que volava i vaig agafar una pedra, la vaig tirar enlaire i va caure al meu cap. Em van dir que l’avió no queia perquè estava fabricada per persones blanques i només podien volar les persones blanques. Aquell dia vaig voler ser blanc i anar al país dels blancs.

I què vas fer?

Als 9 anys me’n vaig anar a a la ciutat més pròxima que està a 18 milles a aprendre tapisseria. Vaig estar treballant uns mesos a canvi d’un plat de menjar, si n’hi havia suficient perquè primer havia de menjar el meu cap. Després em vaig escapar i vaig estar tres anys a una altra capital, ‘Kumasi’, a treballar al port. Després del port ja vaig anar a a la capital, Accra i allà es va incrementar el meu somni d’anar als països dels blancs. Com que havia estat treballant al port i reparava camions, coneixia molts camioners que em van recomanar anar a Líbia perquè allà tindria un sou. Fins aquell moment vivia a canvi d’un plat de menjar i de propines.

Com va ser el teu viatge a Líbia?

Vaig caure a mans de traficants que ens van deixar abandonats al mig del desert del Sàhara. El viatge va ser des de Ghana fins a Níger i finalment Agadez que es troba a les portes del desert. Els traficants ens van dir que ens durien amb 'Land Rover' a Líbia per camins però és mentida perquè al desert no hi ha camins. Érem 46 persones i només en vam sobreviure sis.

Deu ser molt dur...

Estem parlant del desert on no hi ha vida, el sol a més de 50 graus pel matí i menys de 15 graus a la nit. Caminàvem tot el dia i només paràvem per dormir. Pel camí ens trobàvem cadàvers... El desert està ple de cadàvers, més que al Mediterrani.

I un cop a Líbia?

Després de 19 dies caminant pel desert vaig arribar a Líbia. Recordo que no hi vaig arribar per la meva pròpia força... vaig veure unes cabanes de lluny i em vaig desplomar per després despertar-me al costat d’una font. Vaig pensar que era molt afortunat. Ser negre i estar viu a Líbia era gairebé un miracle. Em trobava viu i sa a Líbia on ser negre era pràcticament un delicte. Vaig arribar allà amb 13 anys i m’hi vaig estar 4 anys amb el risc constant d’anar a la presó.

I després què vas fer?

4 anys més tard vaig recopilar suficients diners per marxar però vaig tornar a caure a les mans de traficants d’immigrants. Ens deien que teníem varies opcions. Anar a Itàlia o pel Marroc. Ens deien que hi arribaríem en 45 minuts. Jo era pràcticament analfabet. Vam donar moltes voltes, trípoli, tunisia, mali, tornar a pujar... Si no hi ha sort es torna a canviar d’estratègia. La primera vegada no va anar bé...

Com va ser el segon intent?

La segona vegada consistia pel Marroc i Mauritània. Allà vam haver de fabricar pasteres. A la primera hi anaven 150 persones i cap d’elles va sobreviure. La segona pastera tampoc va arribar. Jo estava en una altra i vaig passar 48 hores sense poder moure’m, amb l’agonia constant de pensar que en qualsevol moment estaria mort.

Fins a on va poder arribar la teva pastera?

En 48 hores, ens vam quedar sense gasolina i la pastera es va bolcar en unes roques a Fuerteventura i tothom va lluitar per salvar-se a si mateix. No vaig veure a ningú al meu costat. A la carretera hi havia policia, càmeres de televisió, la Creu Roja… a mi em van portar en una ambulància.

I a Fuerteventura?

Vaig estar al CIE 33 dies. Com que era menor, tenia dret a quedar-me a Espanya. Em van portar a Málaga i allà em van preguntar on volia anar. I vaig dir que a Barcelona.

Els teus últims trajectes van ser, doncs, Fuerteventura-Màlaga i Barcelona...

Sí, recordo que vaig arribar a Barcelona l’octubre de 2005. Amb una mà davant i l’altra endarrere. Jo no tenia nom. Era el número 101. Em van donar un entrepà de tonyina i em van deixar a Barcelona. Al carrer.

Quina sensació vas tenir al arribar a Barcelona després de tots aquests anys lluitant per aconseguir arribar a Europa?

Recordo que estava content. Saludava tothom i era el més feliç. Vaig estar dormint al carrer un mes i mig fins que un dia em vaig tribar una senyora pel carrer, la Montse. Li vaig preguntar on era la Creu Roja i ella va trucar al seu marit els dos m’hi van acompanyar. Ells, després em van acollir com a pares adoptius.

Et vas quedar a viure amb ells...

Son els meus pares. Tinc germans blans i negres i no passa res. Els meus pares m’han donat estimació. Pensava, per què jo? per què he hagut de patir tant. I ara sé que haig de donar veu a totes les persones que no han aconseguit arribar vives.

I quina vida has tingut aquí?

Vaig començar a prendre català, castellà, matemàtiques... vaig fer Batxillerat i vaig començar a estudiar química a Barcelona. Després vaig fer ADE (universitat privada) i vaig fer un màster a ESADE. Ara fa just 14 anys que estic aquí. M’ho he pagat tot treballant com a mecànic de bicicletes.

També has escrit un llibre i has muntat l’ONG NASCO feeding minds...

Sí. El novembre vaig deixar la feina per fer el llibre ---- i dedicar-me a NASCO, que vaig fundar fa 8 anys. El llibre es diu viatge al país dels blancs. Es la historia de totes aquelles persones que no han pogut arribat. També m’he dedicat a donar a conèixer aquesta desgràcia.

La teva ONG significa ‘Alimenta Ments’.

L’Àfrica no necessita arròs. Necessita educación per revertir la misèria. I l’ensenyament és l’oportunitat per desenvolupar i fer créixer els africans. Si els nens i nenes no reben una bona educació continuaran marxant del seu país i no solucionarem res. NASCO permet que els joves ghanesos tinguin una aula amb 45 ordinadors, dos professors, i 850 alumnes que estudien una hora i mitja a la setmana.

Ara et dediques, a més a més, a fer xerrades per conscienciar Europa del drama de les persones refugiades que marxen del seu país i tot el que han de passar fins arribar al seu destí…

L'ONG no rep subvenció. Arran de les conferències hem pogut rebre 1500 euros de l’ajuntament. Em dedico a donar veu d’aquesta situació i a donar a conèixer també l’ONG. Vivim dels socis i d’activitats solidàries. Necessitem donar veu, solució real a llarg termini. Fan falta socis, col·laboradors, patrocinadors.

Després de 14 anys aquí, com et sents?

Just després de néixer estava destinat a morir i estic viu. Sóc molt afortunat!