L'entrada Comença la 32 Alternativa ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
La Federació Catalana de cineclubs organitza conjuntament amb la Federació Internacional de Cineclubs el Premi Quijote. El jurat serà el següent:
Meritxell Soler i Gonzàlez (La Garriga) és llicenciada en Belles Arts (UB) i en Cinema (Escuela de Cine Eliseo Subiela, Argentina). Ha estat directora i guionista de curts i documentals en coproducció amb TV3, ICEC, INCAA o Ibermedia, com ara Travelling i Cinema a la fi, projectats a nombrosos festivals nacionals i internacionals. A l’Argentina va crear Travelling Films per donar identitat al seu cinema: personal, autoral i entès com a viatge i pensament visual. Actualment prepara la seva òpera prima de ficció, En blanc.
Gerard Armengol és un apassionat de la difusió cinematogràfica i vicepresident del Cineclub Sabadell, entitat amb una programació estable dedicada a la promoció de la cultura audiovisual local. A més, com a membre de la junta directiva de la Federació Catalana de Cineclubs participa activament en la Setmana del Cineclubisme Català a la Filmoteca de Catalunya, que enguany ha celebrat la seva 12a edició.
Konrad Domaszewski és un director, actor i guionista polonès. Va estudiar Dret a la Universitat de Varsòvia, Cinema a la Universitat Jagellònica i Interpretació a la Sanford Meisner. És fundador del col·lectiu de cine astes independents Sashimodo Pictures i creador del Faktor Berli?ski Film Discussio n Club (DKF). Va treballar com a ajudant de direcció a la pel·lícula Ciacho (2010), de Patryk Vega, i va ser guardonat com a director i actor de Sashimodo Pictures als 48 Hour Film Project de Varsòvia, Katowice i Wroclaw.
L'entrada Jurat cineclubista a L’Alternativa 2025. Premi Don Quijote ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
Jurat premi Miquel Porter i Moix dels cineclubs al Concurs de curtmetratges Julius 2025
El Festival Julius de Vic se celebrarà entre el dimarts 25 i el diumenge 30 de novembre i inclou el concurs de curtmetratges, sessions especials de cinema i altres activitats.
Entre el divendres 28 i el dissabte 29 es projectaran els curts participants diverses vegades (divendres vespre, dissabte matí i dissabte tarda) i el mateix dissabte al vespre es fa la gala de cloenda on es lliuren els premis.
El Julius és un concurs en què els curtmetratges han de basar-se en un tema obligatori. Al final de cada edició es dona el tema i els i les participants tenen un any per fer un curt original. El tema obligatori en què s’han basat els curts d’aquesta edició és l’obra ‘Jo, robot’, d’Isaac Asimov. Enguany s’han presentat 24 treballs.
El jurat podrà veure els curts prèviament a través d’un enllaç que els enviarem. La seva tasca consisteix en assistir el dissabte 29 de novembre al migdia a un dinar on es deliberarà el premi. Un cop decidit el premi, el jurat té la tarda lliure, però ens agradarà si algun membre es pot quedar a la gala de cloenda per fer el lliurament del premi al curt guanyador.
Es necessiten dos membres del jurat, el tercer serà designat pel Cineclub Vic.
Esperem les vostres candidatures abans del proper 17 de novembre. Escriviu a fcc@federaciocatalanacineclubs.cat
Per a més informació podeu contactar amb Sergi Calle de Vic al correu info@cineclubvic.com o bé visitar el web www.festivaljulius.com.
L'entrada Vols ser jurat al Festival Julius del Cineclub Vic? ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
L’acte, organitzat per l’Acadèmia del Cinema Català, el Club Cinema Castellar del Vallès i la Filmoteca de Catalunya, va obrir el programa d’activitats dels 50 anys de la recuperació dels drets i les llibertats a Castellar del Vallès. Va ser una reivindicació d’ aquesta cooperativa sorgida del moviment cineclubista, que en plena dictadura va construir una xarxa de distribució cinematogràfica paral·lela als circuits oficials, fent circular films censurats o prohibits, sovint des de la clandestinitat.
L’acte va incloure el lliurament d’un guardó honorífic als fundadors de La Central del Curt, Joan Martí i Valls i Josep Miquel Martí i Rom, en reconeixement a la seva tasca clau com a impulsors d’aquesta iniciativa.
També és va celebrar una taula rodona amb la participació dels homenatjats i de Juan Manuel García Ferrer, membre històric de la Federació Catalana de Cineclubs i del Cineclub d’Enginyers de Barcelona, moderada pel cineasta Jordi Vidal Amorós, actual responsable del dipòsit del fons Portabella a la Filmoteca de Catalunya i membre de la Comissió de Memòria de l’Acadèmia.
Es van projectar una selecció de peces del catàleg històric de La Central del Curt, recuperades i digitalitzades per la Filmoteca de Catalunya. Els films escollits —Muntanya (1970), Un libro es un arma (1975), Manifestacions a Barcelona, 1 i 8 de febrer de 1976 i Todos o ninguno (1976)— reflecteixen les principals línies de treball de la cooperativa: l’activisme cultural, la denúncia política i la lluita per la memòria.
A continuació recollim la crònica de Juan Manuel García Ferrer que va redactar per les seves xarxes socials;
“Tendría que decir alguna cosa del acto de ayer en Castellar del Vallés. La Academia del cine y la Federación Catalana de Cineclubs homenajeaban a la Central del Curt, la distribuidora a-legal de la Transición (1974-1982) que dio a conocer por toda la Península todo aquel cine que no podía verse por los canales legales, y lo hacía en la figura de sus fundadores Martí Rom y Martí Valls.
Los acompañé a ambos en el trayecto hasta allí y, a la pregunta, casi retórica, que hizo uno de ellos, de si alguien iba a desplazarse hasta el auditorio donde tienen sus sesiones el Bram! y el Club Cinema Castellar y oírles, sólo pude responderle que tranquilo, que yo les escucharía muy atentamente.
Pues bien. Llegada la hora, el auditorio presentaba un aspecto impresionante, muy lleno, de un público, mitad de Castellar y otra mitad venido de más lejos, que siguió con curiosidad y atención lo que los homenajeados pormenorizaron tanto (y aún dejaron mucha cosa en el tintero), que la proyección de las cuatro piezas programadas por la Academia empezaron -y por tanto acabaron- muy tarde.
Martí Rom ha sostenido siempre, con modestia y buen criterio, que si pudieron montar y hacer funcionar con tanta eficacia una distribuidora clandestina como fue la Central del Curt, que tanto hacía circular la entonces “inexistente” “Viridiana” de Luis Buñuel, la -como me recordaban el otro día- “Granada, mi Granada” de Roman Karmen, las películas de Llorenç Soler, de Antoni Padrós y tantas otras, incluidas las realizadas -anónimamente, como todo- por ellos con el nombre de la Cooperativa de Cinema Alternativo, fue sencillamente porque se afanaron todos en dar lo mejor de sí mismos, sí, pero también porque quienes debían vigilar que no tuvieran lugar cosas de esas estaban mucho más preocupados en cosas más importantes, y ésta era una de las que menos les quitaba el sueño.
En el estrado, a preguntas de Jordi Vilá, de la Academia, fueron contestando, con afán didáctico para las nuevas generaciones, cómo, desde su actividad previa en los cine-clubs Ingenieros e Informe 35, conocieron a los cineastas que luego distribuyeron y, ya puestos a la tarea, con medios precarios (el almacén de partida de las bobinas que tenían que distribuir era la casa familiar de Joan Martí Valls), buena voluntad de ellos y de los que contrataban las películas, consiguieron proezas de organización de circuitos, en los que un cine-club o un centro que pasaba una película se la enviaba al siguiente, y éste al siguiente, y nunca falló ni una sesión.
Ni que decir tiene que la mayoría de las películas servían básicamente para el coloquio que sobre lo que ellas suscitaban se desarrollaba después, en una época en que todo bullía, con la esperanza de un futuro, ya apartado y olvidado el franquismo, socialmente mucho mejor.
En este sentido, tras la visión posterior ayer de “Montaña” (una de las películas clandestinas de “El Volti”, sobre la reunión de intelectuales en Montserrat de 1970, en protesta por el juicio de Burgos), “Un libro es un arma” (sobre los atentados ultras a librerías, realizada por la Cooperativa de Cinema Alternatiu -Josep Miquel Martí Rom-), “Manifestacions a Barcelona 1 i 8 de febrer de 1976” (del Grup de producció, en el que estaba el cineasta nacido y que vivía en Castellar del Vallés Pere Joan Ventura, también homenajeado en la sesión) y “O todos o ninguno” (del Colectivo de Cine de Clase, sobre la huelga de la Forsa), sólo con ver los temas que trataban, podía uno sacar una idea del tipo de coloquios que podían llegar a fomentar.
Martí Rom explicó al final de su intervención que la experiencia de la Central del Curt se acabó básicamente por dos motivos. Uno fue que el material de 16mm, con la primera aparición del vídeo, fue dejándose de fabricar y correspondientemente más caro, y otra que ya con el sistema de partidos y las elecciones restauradas y en funcionamiento, los ayuntamientos y otras instituciones políticas fueron cooptando a los activistas de las asociaciones de vecinos y similares, y también a los que, voluntariamente, se esforzaban en organizaciones como los cine clubs. Joan Martí remató mostrando a su vez su perplejidad, ante la sonrisa del auditorio, al explicar que el último año, las cosas políticamente muy cambiadas, decidieron legalizarse y constituirse en cooperativa. Con lo bien que habían funcionado en la ilegalidad, a la que se legalizaron (pagando a un notario las poco más de 2.000 pesetas que tenían en la caja), la Central del Curt ya dejó de ir bien.
Tras la proyección, los propios representantes de la Central del Curt bajaban los ojos algo avergonzados del palizón a que se había sometido al público asistente, especialmente con la última, más larga que las anteriores y que por su colocación acabó bien tarde, así como por sus defectos de realización, que no importaban tanto a sus autores -Mariano Lisa y, sobre todo, Helena Lumbreras- como el sacar a la fuerza obrera en bruto de protagonistas.
Esta misma película, y esto son reflexiones que compartí con bastantes a su finalización, vista hoy, supone en quienes la contemplen una amargura grande, por en qué ha devenido todo el fervor que trasmitía, esa idea de un futuro con una clase obrera victoriosa en una sociedad más justa. Joaquín Jordá, más sabio, cuando realizó su “Numax presenta”, una película sobre la ocupación por sus obreros de una fábrica, supo acabarla con el baile de todos los participantes -cineastas y huelguistas- en el film. Ellos, y sobre todo Jordá, sabían que no había nada que hacer, que la cosa estaba perdida y bien perdida.
(Quien quiera saber más detalles sobre la Central del Curt puede acudir a este enlace: https://martirom.cat/08-central-del-curt-cooperativa-cinema-alternatiu/
L'entrada Homenatge a la Central del Curt, distribuïdora de cinema alternatiu i antifranquista ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
Una frase que em va travessar bastant durant els meus dies a Cracòvia va ser aquesta: La vida només es pot viure si mires cap endavant però només es pot entendre si mires cap endarrere.
La frase la pronunciava un personatge de Memories of a Snail, d’Adam Taylor. La pel•lícula que obria el festival Etiuda&Anima de Cracòvia. Jo vaig mirar enrere i vaig pensar en tot el que m’havia portat fins allà. Era una situació del tot irreal per a mi. Estaria una setmana a una ciutat estrangera, desconeguda, treballant com a jurat pel festival. En molts moments vaig dubtar quan em presentava. Vaig decidir presentar-me com a “Jurat” i, si algú em preguntava de més, li explicava qui era. Ho vaig acabar fent vàries vegades.
El meu padrí dins el festival, si és que aquesta figura existeix, va ser en Konrad Glabek, coordinador de la secció “Etiuda” del festival i coordinador dels convidats. Jo, que mai havia creuat l’antic teló d’acer, m’esperava, d’un polonès productor i organitzador de festivals, una cosa molt més freda, distant i formal. Em vaig trobar amb un home amable, encantador, familiar i amb la sang més calenta que molta gent de la mediterrània. Tot sense restar-li un àtom de professionalitat.
Els primers dies tot m’era aliè d’una manera emocionant, però aliè, tot era líquid, els convidats del festival no sabíem ben bé on seure a l’hora de dinar al restaurant. És maco com, a poc a poc, tot es col·loca al seu lloc i, inclús, en una experiència tan extraordinària com aquesta s’acaben creant hàbits i rutines. La primera de les rutines, el recipient de tot aquest líquid d’il·lusions que jo portava a sobre, era la d’acudir al cinema Agrafka cada tarda, per veure els curtmetratges que hauríem de premiar.
Aquella primera tarda de projeccions, el dia 15 d’Octubre, en Konrad em va presentar a la Magdalena Nowaczyk. Jo estava assegut a les butaques del cinema Agrafka i ella dempeus, em va donar la mà. Tenia una encaixada de mans agraïda, forta, recta, d’aquestes que repetiries. La Magdalena era la meva companya de Jurat, entre els dos hauríem de repartir el Premi de la FICC i una menció especial. Eren 25 pel·lícules i només podríem premiar-ne dues. Vaig pensar que m’hauria de portar bé amb la Magdalena per evitar-me maldecaps.
La primera sessió va entrar dins de les meves expectatives, diria que no les va superar, però les va assolir. Eren curtmetratges de molta qualitat, de temàtiques variades, em va fer il·lusió veure pel·lícules de prodecències diverses: Mèxic, Alemanya, Polònia, República Txeca, Líban, Corea… D’entre les cinc primeres pel·lícules que vam veure em va impactar molt positivament el curt “You River” d’Izabela Zubrycka. Un film que desafiava la narrativa tradicional per explicar la història d’un riu a través d’imatges impactants, en blanc i negre, amb el riu com a protagonista. El riu esdevenia un banquet per una bèstia assedegada, un escenari per una orquestra de carrer, un lloc de pas per un ramat de vaques… Tot fluïa pel seu cabal. I les imatges amb el so eren, en si mateixes, interessants, sense la necessitat d’un fil narratiu fort.
Durant els descansos la Magdalena, que treballava allà al Cinema Agrafka, em va convidar a veure els secrets del recinte. La recepció tenia un cubicle al centre, on es posava una recepcionista, era maca i es deia Nikola, tot i que per mi feia cara de Pam Beesly. La sala estava empaperada amb pòsters de pel·lícules i feia que et sentissis benvingut. Allò, per la Magdalena devia ser com el seu Cinema Paradiso, s’hi organitzava el cineclub. D’aquí poc començaria un cicle de pel·lícules de Wim Wenders que vaig lamentar haver de perdre’m.
Vaig tenir una molt bona primera impressió de la Magdalena, i mentiria si no digués que gran part va ser degut a l’encaixada de mans.
La segona projecció va ser encara més impactant que la primera, sobretot gràcies al curt que va robar-nos el cor tant a la Magdalena com a mi: Coldness. Un western ambientat a la frontera polonesa amb Bielorrussia. Un treballador d’una fàbrica, obligat a cuidar el seu pare moribund es topa amb un fugitiu que travessa la frontera a la recerca d’un lloc millor. La col·lisió entre els seus dos mons és molt violenta en un inici, però la història es torna en un relat sobre la humanitat, els dilemes morals, la soledat i l’empatia.
Els següents dies pertanyen a una espècie de rutina de campament on tots ja sabíem on seure per dinar, quina butaca era la nostra al cinema i quin sabor de Pierogi ens agradava més. A la taula del restaurant vaig trobar un soci magnífic, en Joni Männistö: director, animador i il·lustrador finlandès. L’atzar va insistir a fer que ens trobéssim constantment en totes les activitats del festival i nosaltres ens vam encarregar d’entendre el sentit de l’humor del altre i mantenir-nos junts. Gràcies a ell també vaig poder gaudir molt de l’altra meitat del festival, que en un principi m’era més aliena: la secció Anima. El Festival Etiuda&Anima havia nascut feia 32 anys com un festival que projectava curtmetratges d’estudiants (Etiuda) però aviat va incorporar la secció d’animació a la seva programació. Una decisió que probablement se celebrés molt, perquè actualment el festival és una referència internacional pel que fa a l’animació. Aquest any animadors de talla mundial hi participaven: Lea Vidakovic, Nuno Beato o Peter Lord entre molts altres.
Després de la darrera projecció la Magdalena i jo havíem de posar les cartes sobre la taula i enviar a en Konrad el nostre veredicte abans de les 23:00. La Magdalena, amb la que ja havíem compartit alguna conversa més durant aquells dies, a molt bon criteri va decidir que la seu de la nostra deliberació seria un antic bar de poetes i músics. Vam seure en una taula petita, a la llum d’una làmpada, em va convidar a una xocolata calenta i vam demanar unes cerveses. Vaig treure les meves notes, preses amb la millor cal·ligrafia que vaig poder fer a les fosques, semblaven de la mà del Joker de Joaquin Phoenix, per defensar les meves postures.
A part de Coldness va haver-hi altres curts que em van impactar i vaig gaudir molt. Però no va ser fins a les darreres projeccions que vaig tenir dubtes seriosos a l’hora de quin escollir com al meu cavall guanyador. El premi Quijote de la Federació Internacional de Cineclubs se’l va acabar emportant, com portava dies pensant que pasaria, la Lena Jaworska per “Coldness”.
La deliberació va desembocar en una conversa sobre l’art i la vida a l’alçada de tots aquells poetes polonesos morts que algun dia haurien ensopegat amb la taula en què ens asseiem.
L'entrada Crònica Jurat FICC al Festival EtudiaAnima a Polònia ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
