L’aprovació del Codi d’Accessibilitat de Catalunya dona encara més importància als plans municipals d’accessibilitat.
ECOM es una entitat que treballa amb persones amb discapacitat física i orgànica, i lluiten per aconseguir una societat realment inclusiva. Enguany han presentat la quarta edició de l’informe Radar ECOM 2023, que es publicarà els pròxims dies, on s’enumeren i expliquen 226 vulneracions de drets diferents que s’han viscut a Catalunya durant l’any i es desenvolupen possibles vies de millora.
Cal destacar que d’aquestes 226 vulneracions, només se n’han denunciat 75. Aquesta manca de denúncia en part existeix per la manca d’accions resolutives de l’administració, que enguany torna a ser l’agent vulnerant que més es repeteix.
Al #RadarECOM2023 hem recollit 226 noves vulneracions de drets a persones amb discapacitat física i/o orgànica de Catalunya durant l'any 2023
— ecom (@entitatecom) July 23, 2024
Els drets més vulnerats han sigut:
Mobilitat i transport (27%)
Accessibilitat (17%)
Habitatge (16%)
Albert Carbonell, president d’ECOM, assegura que pel que fa a les poques denúncies “hi ha dues branques, per una banda, aquí tenim la cultura que queixar-se està malament, i per l’altra, és molt cansat. Fins i tot el teu propi entorn, quan vols fer una queixa formal, et fan enrere apel·lant el moment d’oci o lúdic. Les queixes les veiem com alguna cosa dolenta, però no és així, ens fan millorar”.
Un dels grans problemes, ocupa el segon lloc de la llista de vulneracions del Radar ECOM 2023, és l’accessibilitat. La Llei d’Accessibilitat es va aprovar l’any 2014, però no és fins ara que començarà a ser obligatori que els consistoris treballin en aquest sentit. És per això que s’ha reivindicat i demanat la ràpida aplicació del Codi d’Accessibilitat de Catalunya per assegurar els mateixos drets per a tothom.
Carbonell lamenta que el darrer Codi d’Accessibilitat es va aprovar el 1995 i “en vint anys hauria d’haver estat tot arreglat, però és evident que no”. Durant els pròxims tres anys, els consistoris podran treballar el Codi d’Accessibilitat. És aleshores que, en funció de quants veïns i veïnes tingui un municipi, els temps d’aplicació es poden dilatar més o menys en el temps.
Els municipis de menys de 20.000 habitants, la gran majoria, poden estar fins a 15 anys sense aplicar mesures. Dels 947 municipis de Catalunya, només 68 tenen més de 20.000 habitants. Aquesta norma dona, de nou, un marge molt generós als ajuntaments per tal de treballar per fer realitat l’equitat en els drets de les persones.
El president d’ECOM afirma que “arrosseguem tots aquests anys que no s’ha fet. Són massa anys perquè algú pugui gaudir d’una vida plena. També s’excusen en el fet que els municipis més petits tenen menys pressupost i agilitat, també és cert que hi ha menys a reparar”.
“Em vaig apuntar a un gimnàs adaptat per fer piscina, però les portes no eren automàtiques i l'ascensor no funciona la meitat de vegades. La tapa de la cadira adaptada del vestidor va caure, i a sobre era bruta. Em vaig queixar i em van dir que no era cert, però havia fet fotos perquè no és la primera vegada que em passa. Vaig haver de netejar jo mateixa la cadira, portant el meu lleixiu.
En aquest mateix gimnàs, quan els infants terminaven els cursos de natació va venir a parlar amb mi el cap de piscina per convidar-me a marxar. Venien els pares i com em falta una cama... Vaig continuar, i m’ho van dir tres vegades més: que em sentiré malament, em miraran, etc. M’hi vaig quedar fins que vaig acabar la meva natació, però quan vaig arribar al vestidor vaig esclatar a plorar. Què passa, per faltar-me una cama ja no soc persona? Serà això? No hi ha ningú més a qui li falti una cama o un braç? Hem d’estar amagades?”
Xavier Pujols també ha participat en la presentació del #RadarECOM2023 denunciant les vulneracions de drets patides en primera persona: "A la participació en la mesa electoral van fer signar la meva assistent, no donant per vàlida només la meva signatura" pic.twitter.com/ZjQhHH5JwF
— ecom (@entitatecom) July 23, 2024
“Vaig anar al bar acompanyat de l’assistent i aleshores ell va marxar i jo vaig demanar una clara. El cambrer no me la volia donar, em va dir que fins que el meu assistent no tornés no em donaria la cervesa. Mentrestant, els del costat, no tenien cap problema”. Carbonell apunta que el proteccionisme al que el col·lectiu s’exposa és molt elevat.
“Visc a Berga, per arribar fins a Barcelona haig d’anar a l’estació però no hi puc comprar el bitllet. Ha de sortir la persona que hi està treballant, vendre-me’l en persona, i aleshores jo ja puc entrar al transport”.
La fundadora d’Africa Stop Malaria i BonDiaMón denuncia els efectes devastadors que generen les factories xineses de farina de peix al país de l’Àfrica occidental.
Ningú amb el cap a lloc creuria que té sentit combatre la pesca il·legal i la sobrepesca promovent les mateixes pràctiques contra les quals es vol lluitar. Això, a grans trets, és el que està passant amb l’aqüicultura i la indústria de la farina de peix a països com Gàmbia.
La Noemí Fuster ha estat testimoni d’aquest sense sentit, que està provocant gravíssims impactes en múltiples àmbits al país de l’Àfrica occidental i ha avançat de la mà de companyies xineses que han instal·lat les seves factories a la costa gambiana.
En parlem amb la Noemí, activista implicada en la denúncia d’injustícies i defensora de causes ambientals. Tota la seva tasca i els projectes que duu a terme es poden seguir fil per randa a través del seu compte d’Instagram.
Qui és la Noemí Fuster?
Soc doctora en microbiologia per la Universitat de Barcelona (UB) i el 2008 vaig fundar la meva primera ONG, Africa Stop Malaria. A través de l’entitat, organitzem viatges de persones voluntàries a Gàmbia i el Senegal durant la temporada de pluges per col·locar mosquiteres.
No és l’única ONG que has fundat.
No, el 2016 va sorgir BonDiaMón, que inicialment era un canal de YouTube per donar visibilitat a entitats petites del tercer sector. Amb tot, arran dels meus viatges a Gàmbia i el Senegal, de seguida vaig veure que amb Africa Stop Malaria no podíem donar resposta a totes les demandes que teníem, com fer un centre de salut o altres tasques. Així, BonDiaMón es va convertir en una entitat sense ànim de lucre i ens ha permès fer altres projectes, que han derivat cap a àmbits com la seguretat alimentària o la salut planetària, entre altres.
Quina és la vostra filosofia pel que fa a la cooperació?
Està molt relacionada amb la paraula mandinkà ‘Tesito’, que significa estrènyer-se el cinturó. Això vol dir que quan tenim un projecte entre mans, tots ens hem d’ajustar el cinturó, també la comunitat local. A BonDiaMón fem projectes que sorgeixen de la comunitat local i que fem conjuntament amb ells. Si, per exemple, fem un centre de salut, la població local posa la mà d’obra.
Us allunyeu de l’assistencialisme.
La idea és sempre treballar en equip i no portar idees preconcebudes del Nord Global, perquè o no funcionaran o no són una necessitat. És cabdal que la comunitat es faci seus els projectes perquè si no és així, no tindran futur.
Parlem de la problemàtica de la pesca i de la indústria de la farina de peix a Gàmbia. Quin és el context?
A partir del 2016, el país experimenta un canvi molt gran: es deslliura del dictador i s’obre a la inversió estrangera. I la Xina entra per la porta gran i instal·la tres factories de processament de peix en uns trenta quilòmetres de costa que té Gàmbia. Aquesta indústria transforma el peix en farina i oli de peix, un producte que s’utilitza de forma molt majoritària a l’aqüicultura.
Què és l’aqüicultura?
És la cria controlada d’espècies que viuen a l’aigua. Si donem un cop d’ull al web Acuicultura de España, es presenta com la solució a la sobrepesca i la pesca il·legal. Per tant, sobre el paper, està molt bé perquè arrosseguem moltes dècades de pesca industrial i estem esprement els oceans. La idea, doncs, és que deixem de pescar i mengem peix de granja. Ells mateixos, per exemple, presumeixen d’assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), quan la realitat és que no en compleixen ni un.
Quin és el problema?
El problema és que estem pescant per alimentar peixos de granja. Ho resumeix molt bé una frase del que va ser director de l’Instituto de Acuicultura Torre de la Sal, José Miguel Cerdá Reverter, que diu que anem al mar a capturar peixos petits que no ens agrada menjar al nord global, per transformar-los en pinso per alimentar espècies que sí que ens agrada menjar. Tot plegat és molt pervers i comporta molts problemes, de pèrdues per exemple. En el procés de transformar el peix en farina, de cada cinc quilos de peix se’n pot treure un de farina.
Quins impactes genera aquesta indústria a Gàmbia?
La indústria de la farina de peix està provocant impactes molt perversos a Gàmbia, en múltiples àmbits, com l’ambiental, el social, l’econòmic o el de gènere. Per exemple, pel que fa a l’ambiental, i d’aquí es va destapar tot plegat el 2017, la llacuna de la Reserva Natural de Bolong Fenyo, que està a prop d’una d’aquestes factories i sempre ha estat gestionada per la comunitat local, va aparèixer un dia tenyida de color rosa i amb tots els animals morts.
I què va passar?
Un microbiòleg gambià va analitzar l’aigua i hi va trobar metalls pesants com l’arsènic, fosfats i nitrats. Això va provocar una mena de revolta i les protestes van acabar amb destrosses a les factories. L’endemà, es va engarjolar les activistes, els danys es van reparar i hi va aparèixer una bandera xinesa. Per tant, l’abocament de substàncies tòxiques és un dels problemes ambientals que genera aquesta indústria.
No és l’únic dels problemes.
No, també hi ha un munt de peix que acaba descartat i llançat quan les factories no donen més de si, problemes amb la llum de la xarxa, que no té la mida que hauria de tenir, o pràctiques de pesca il·legal, entre altres.
També has parlat de problemes socials.
La situació, i crec que és inèdita a l’Àfrica, ha provocat enfrontaments entre les persones joves i la gent gran. Al continent, la gent gran és molt valorada i respectada pels coneixements i l’experiència que tenen, i és clar, els xinesos, quan van arribar, es van dirigir a aquest grup i els van subornar. De fet, si passeges per ciutats com Gunjur, les cases més grans són les de persones que han fet tractes amb els xinesos. Això ha dividit la població, les persones joves veuen com s’estan quedant sense recursos i s’han enfrontat a qui col·labora amb els xinesos.
"La inseguretat alimentària està augmentant a Gàmbia pels impactes d’aquesta indústria".
La situació és molt greu.
També podem parlar de les precàries condicions laborals a les factories o l’afectació a l’ecoturisme, que s’ha ressentit perquè les fortes olors que desprenen les factories no permeten visitar la zona. O els impactes de gènere, que tenen a veure amb el gran descens de les dones que es dediquen a ser peixateres i s’han quedat sense feina.
La mateixa població gambiana ja no pot consumir aquest peix…
Exacte, perquè el peix s’ha encarit moltíssim i no hi poden accedir. La dieta de la comunitat local se sustenta en bona part en el peix bonga i la sardinella, que són peixos pelàgics i molt importants per a la xarxa tròfica, i són dues de les espècies més perseguides per aquestes factories. Jo mateixa tinc amics gambians que em diuen que abans aquests peixos els donaven de franc quan ajudaven els pescadors, i ara són inaccessibles.
Vas poder entrar en alguna d’aquestes factories. Què hi vas veure?
Hi vaig entrar gràcies a un contacte amb el personal de seguretat i amb una persona xinesa que estava allà. Vaig veure com carregaven els contenidors amb camions. L’estona que hi vaig ser, van carregar dos contenidors, cadascun d’ell amb capacitat per a 420 sacs. Vaig calcular que hi van bolcar més de 200 tones de peix. Això, en només un dia i a la factoria més petita de les tres que hi ha.
I les autoritats gambianes ho permeten.
Tot es fa amb una impunitat absoluta, de manera opaca i amb el beneplàcit del Ministeri de Pesca de Gàmbia. És molt greu, la inseguretat alimentària augmenta a Gàmbia pels impactes d’aquesta indústria, i la desnutrició al país està agreujant malalties comunes com la malària, la pneumònia i la diarrea, entre altres.
Per tant, cal plantejar-se l'aqüicultura com un problema?
Sincerament, penso que ens ho hem de replantejar com a consumidors. Tenim aquest poder per canviar les coses i es pot fer. Com a consumidors, estem sent enganyats perquè estem fomentant una indústria perversa i, a més, aquestes granges de peixos estan provocant que els peixos acabin malalts i plens de paràsits.
Com hauríem d’actuar?
Convé que assumim d’una vegada per totes que l’aqüicultura no és sostenible i que fomentem al màxim el consum de peix de proximitat. Tenim llotges i confraries de pescadors meravelloses que avui estan fumudes perquè costa molt trobar relleu generacional. Ajudem-los. I també crec que cal promoure altres tipus de proteïnes vegetals per alimentar-nos més enllà del peix d’aqüicultura. Aprofitem l’ampli ventall de possibilitats que tenim.
Tornem a finals d’agost!!
L'entrada Bon estiu!! ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
El Ministerio de Derechos Sociales finalmente ha anunciado el inicio del anteproyecto de la Ley de grandes simios. La unión entre los santuarios es fundamental para asegurarnos que la voz de los expertos en el cuidado y bienestar de los grandes simios sea escuchada y considerada en la elaboración de la nueva ley. Aunque con30
L'economista i actual secretari d'Afers Socials i Famílies de la Generalitat és un gran expert i ferm defensor d’instaurar una renda bàsica universal.
És factible implementar una renda bàsica universal (RBU) a Catalunya? I a escala mundial? Com s’hauria de finançar? Quins efectes tindria en relació amb els salaris? Generaria un efecte crida? A totes aquestes preguntes té resposta en Lluís Torrens, economista, actual secretari d'Afers Socials i Famílies de la Generalitat i un dels grans experts en la qüestió de com finançar una RBU.
En parlem amb ell, qui també és membre de l’associació Revo Prosperitat Sostenible i de la Xarxa Renda Bàsica, entre altres, i defensa que establir aquesta assignació universal tindria efectes molt positius.
Estem en condicions d’implantar una renda bàsica universal (RBU) de manera immediata?
Amb alguns companys hem escrit llibres sobre aquesta qüestió i considerem que amb voluntat política i una reforma fiscal és possible instaurar una RBU. Bàsicament, aquesta reforma hauria de tocar l’impost de la renda, posar un impost de patrimoni com cal i, segurament, algun altre impost de tipus ambiental. Amb una combinació d’aquests impostos es podria finançar perfectament la RBU.
Quin seria el cost d’aquesta RBU?
Si parlem del cost net, els càlculs que hem fet apunten que suposaria entre tres i quatre punts del producte interior brut (PIB). Uns diners que, com dic, es podrien obtenir d’una combinació de diversos impostos.
Quines altres mesures haurien de complementar la posada en marxa de la renda bàsica?
La més important seria passar a un model en què tothom fes la declaració de la renda. Actualment, per exemple, a les persones que perceben l’ingrés mínim vital (IMV) ja se les obliga a fer-la. Caldria que això es generalitzés a tota la població.
Seria molt difícil dur-ho a terme?
No estem parlant d’un impossible, atès que la majoria de les declaracions de la renda ja es poden fer amb l’esborrany que passa l’Agència Tributària. Avui, hi ha uns 10 milions de persones que estan exemptes de fer la declaració pel seu baix nivell d’ingressos, per tant, es tractaria de reunir aquesta informació, de la qual ja disposa Hisenda, i traslladar-la a la declaració de la renda.
Una de les crítiques a la RBU és que provocaria un efecte crida.
Això es podria evitar amb una segona mesura important: decidir una moratòria que estableixi quants anys cal haver viscut o ser resident al país per tenir dret a la renda bàsica. La idea seria posar un límit mínim, per exemple de tres anys, per poder accedir a l’assignació i començar a cobrar-la.
Quines altres mesures es podrien aplicar per ajudar a instaurar la RBU?
Una podria ser la que ja s’aplica als Estats Units, on per mantenir la residència o fins i tot la nacionalitat nord-americana s’obliga a pagar impostos encara que la persona se n'hagi anat a viure fora del país. D’aquesta manera, s’evita la fuita fiscal.
La clau de tot plegat són els impostos.
El més important és dissenyar molt bé un impost a la riquesa que capturi realment la riquesa de la gent. Si no es fa així, sempre apareixeran les queixes que diuen que només acaben pagant les classes mitjanes i els riscs se n’escapen. Cal dissenyar models perquè això no passi. De fet, s’ha escrit molt sobre això per part d’economistes molt importants com Thomas Piketty, Gabriel Zucman o Emmanuel Saez, que han proposat solucions per evitar aquestes fuites impositives o elusions fiscals.
"És justa la renda bàsica? Es pot finançar? Són les qüestions que sorgeixen amb major freqüència en els fòrums on es debat la renda bàsica."
— Renda bàsica universal (@rendabasicacat) September 26, 2023
Per Jordi Arcarons, @JulenBollain, Daniel Raventós i Lluís Torrens. https://t.co/CRQLqKKEN4
Per què la RBU seria més efectiva per posar fi a la pobresa que altres mesures com l’IMV?
Bàsicament, perquè és universal. L’IMV, com la majoria de les rendes condicionades, està dissenyat per evitar els falsos positius, és a dir, persones que accedeixen a l’assignació sense tenir dret a cobrar-la. Per evitar-ho, es fan uns sistemes de control tan potents que acaben generant centenars de milers de falsos positius, o sigui, gent que té dret a cobrar l’IMV, però no ho fa per diverses raons.
És un problema de disseny de l’assignació?
Per evitar falsos positius, es fan uns sistemes molt complicats i difícils d’entendre, o la gent no la demana per por que després els reclamin els ingressos indeguts. Ara, per exemple, ha sortit un informe de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) que revela que es reclama que es retornin diners a un 25% de les persones, aproximadament, que han cobrat l’IMV. Això fa que la gent s’espanti molt i ha generat un gran problema.
A banda que no és fàcil de tramitar.
És així, s’obliga a fer-ho tot mitjançant uns tràmits telemàtics molt complexos que no faciliten les coses. El resultat és que només 350.000 famílies perceben l’assignació, quan l’objectiu fixat fa quatre anys estava en 850.000. I aquesta xifra és només la quarta part de les famílies pobres del país. Per tant, estem parlant d’uns nivells de cobertura molt baixos. Això només té solució amb un sistema universal. De fet, en general, totes les ajudes que no són universals acaben tenint aquests problemes.
Un altre debat al voltant de la RBU té a veure amb la qüestió de per què l’han de percebre les persones riques.
En aquest cas, la resposta és fàcil. Les persones riques acaben pagant més perquè el finançament de l’ajuda es fa a través dels impostos. És com la sanitat o l’educació pública, és a dir, per què una persona rica pot anar a l’hospital públic i que l’atenguin gratuïtament; o per què pot portar els seus fills a una escola pública? Doncs perquè ja ha pagat els seus impostos per poder fer-ho. Al final, es tracta de separar bé la font de finançament i que aquest sigui just. Ras i curt: que qui més té, més pagui.
Algunes veus també apunten que afectaria en negatiu els salaris.
Aquesta és una discussió antiga. A Itàlia, per exemple, hi havia sindicats en contra de fixar un salari mínim perquè asseguraven que totes les empreses es limitarien a pagar el salari mínim. S’ha demostrat que això no és així. Al contrari, el que fa és apujar la resta de salaris.
Passaria el mateix amb la RBU?
La RBU faria augmentar el salari de reserva dels treballadors, que ja no estaran disposats a treballar per qualsevol sou gràcies als ingressos complementaris de la renda bàsica. A més, un altre punt positiu de la RBU, a diferència de les rendes condicionades, és que permet compatibilitzar-la amb el treball. Per tant, elimina la trampa de la pobresa. Això és, que a la gent no li compensi treballar perquè perd l’assignació.
"No hi ha cap evidència científica que una renda bàsica hagi fet baixar els salaris, al contrari".
Així, és tot el contrari del que argumenten els seus detractors.
Efectivament, en una situació de renda bàsica els salaris pujarien. A banda, no hi ha cap evidència científica que una renda bàsica hagi fet baixar els salaris. Al contrari, és un incentiu molt poderós, i una eina més per als sindicats, per millorar les condicions salarials. Una cosa que, per cert, ens costa molt d’explicar i fer entendre als sindicats.
Si ampliem el focus, és factible implementar una RBU a escala mundial?
El tema central és qui transfereix els diners per finançar aquesta RBU. A nivell de Catalunya o Espanya és la població més rica qui transferiria aquests diners per finançar la renda bàsica. A escala mundial, bàsicament, seria el mateix, és a dir, els països rics haurien de finançar la renda bàsica dels països pobres. Jo mateix vaig fer uns números a partir d’unes dades de Nacions Unides i vaig concloure que amb una transferència del 3% del PIB dels països rics als pobres seria possible finançar una RBU.
I pel que fa a Europa?
Precisament, amb el Jordi Arcarons i el Daniel Raventós vam fer un informe per a la Fundació Irla i la Coppieters Foundation sobre com finançar una renda bàsica a Europa. Però em vull fixar en la relació Europa-Àfrica, que és on ara tenim grans discussions sobre temes com ara la immigració. Els números diuen que amb una transferència de l’1% del PIB d’Europa cap a l’Àfrica es podria finançar una RBU per a la població africana.
Els beneficis serien extraordinaris.
Només cal tenir en compte que el primer problema de l’Àfrica és que el seu creixement demogràfic està per sobre del creixement del seu PIB. Això fa que, a nivell de renda per càpita, s’estigui empobrint. Amb una RBU es podria fer baixar la natalitat i fer-la convergir amb els valors europeus i dels països més avançats.
És una xifra similar al famós 0,7%.
Exacte, el que passa és que no s’està pagant en forma de renda bàsica, sinó a través de programes d’ajuda que poden ser per a qualsevol cosa, inclús per comprar armes. Si féssim un replantejament de com es paguen aquests fons, o també les remeses d’immigrants, ja arribaríem a aquest 1% i podríem finançar una RBU amb un cost ínfim. Penso que seria molt positiu i ajudaria a evitar problemes que tenim ara, com la qüestió de les persones refugiades o la immigració descontrolada en el sentit que no som capaços de fer polítiques d’acollida com cal.
