Parlem amb els dos joves fundadors de la Luis and Max Soccer Academy, una entitat que també és una acadèmia de futbol per a infants i jovent del camp de persones refugiades de Buduburam, a Ghana.
La història de com el Luis Coll i el Max Griera van fundar una acadèmia de futbol a un camp de persones refugiades a Ghana és d’aquelles que s’han d’explicar fil per randa, perquè està plena de girs de guió i d’esdeveniments excepcionals.
Aquests dos joves catalans van viatjar el 2022 a Ghana per fer un voluntariat i van acabar fundant una associació, anomenada Luis And Max Soccer Academy (LAMSA), que és, alhora, una acadèmia de futbol per als infants i joves –la majoria de nacionalitat liberiana– que viuen al camp de persones refugiades de Buduburam, a Ghana. Coneixem la història de LAMSA de la mà del Luis Coll i el Max Griera.
Com dos nois tan joves han acabat creant una acadèmia de futbol, que també és una ONG, en un camp de persones refugiades a Ghana?
Luis Coll (L.C.): La història és una mica llarga, però provaré de resumir-la. Bàsicament, el Max i jo anàvem a fer un voluntariat a Ghana l’estiu del 2022. Ens hi vam embarcar pràcticament sense saber on anàvem. Tampoc volem ser cínics: nosaltres volíem fer un viatge a l’Àfrica i, en aquell moment, teníem la idea que el voluntariat és una forma d’ajudar, però també ho vèiem com una manera fàcil de viatjar per a gent jove com nosaltres.
A les cinc del matí vam arribar a l’aeroport d’Accra, la capital, on ens havien de venir a recollir. I no hi havia ningú esperant-nos. Van passar les hores i allà no venia ningú. Vam trucar a un parell de telèfons de contacte que teníem, i res. I, és clar, teníem per davant uns vint dies a Ghana i no sabíem què fer. El primer que ens va passar pel cap va ser que érem víctimes d’una estafa i que el voluntariat en qüestió no existia.
Quin va ser el vostre següent pas?
L.C.: Vam accedir al web del voluntariat i vam trobar un altre telèfon de contacte. Ens va respondre un home que ens va dir que sí, que ens esperaven, però que els havia sorgit un problema. I ens va passar una adreça. Vam agafar un taxi i vam anar cap allà. Aleshores, ens vam adonar que estàvem sortint d’Accra. L’única cosa que sabíem del voluntariat és que era a la ciutat d’Accra. Finalment, després d’un trajecte de dues hores, el taxi ens va deixar a Buduburam, a les portes d’un camp de persones refugiades. Evidentment, en aquell moment no teníem ni idea d’on érem.
Ben aviat ho vau descobrir. Quina és la història del camp de Buduburam?
L.C: Entre els anys 90 i els 2000, aproximadament, hi va haver dues guerres civils a Libèria i moltíssima gent es va exiliar a Ghana, un país proper que va més avançat i és més democràtic. Moltes d’aquestes persones van acabar al camp de refugiats de Buduburam, que és una mena de favela enorme africana. És una mena de micromón, amb les seves pròpies lleis i on tot és com molt caòtic.
Max Griera (M.C.): Una de les coses que vam descobrir després és que les persones que viuen allà estan molt estigmatitzades i se les veu com uns delinqüents per part de la gent de Ghana. I no rebem cap mena d’ajuda de ningú. Es pot dir que viuen atrapats allà, sense possibilitats d’avançar i amb poques esperances de sortir d’aquella situació tan dura.
"Buduburam és una mena de micromón, amb les seves pròpies lleis i on tot és com molt caòtic." -Luis Coll
Què va passar quan vau arribar a Buduburam?
L.C.: Vam trucar al mateix telèfon que ens havia donat l’adreça i es va presentar l’Obama, la persona amb qui havíem parlat. De seguida ens vam adonar que no tenia res a veure amb l’organització del nostre voluntariat. Resultava que el web on havíem trobat el seu telèfon era pràcticament idèntica a la de la nostra organització, i no era casualitat, senzillament era la manera de l’Obama de captar voluntaris. Vam veure que no era mala persona, sinó més aviat una persona desesperada, que no tenia mitjans ni sabia com atraure voluntaris internacionals.
Li vau donar una oportunitat?
L.C: Sí, resolt el misteri, li vam dir a l’Obama que no calia que continués mentint i vam veure que al camp de Buduburam es podien fer mil coses. Nosaltres som entrenadors de futbol i hi hem jugat tota la vida. Allà hi havia molts nens i els vam oferir la nostra ajuda.
Com va ser el primer dia a Buduburam?
L.C: Va ser increïble. L’Obama ens va ajudar a trobar un hostal on allotjar-nos, ens va portar dinar i va ser molt amable amb nosaltres. I ben aviat ja vam començar a organitzar entrenaments de futbol, de forma bastant improvisada, per als nens del camp. Al principi només teníem vint nens, però de seguida van començar a venir-ne més i van acabar sent més vuitanta. Nosaltres només teníem dues pilotes i tot va ser bastant caòtic. Amb tot, l’experiència va ser espectacular.
I vau rebre una altra trucada…
L.C: Cap al migdia del segon dia que estàvem allà, vam rebre una trucada de l’organització del nostre voluntariat, que feia cinc hores que ens esperaven a l’aeroport d’Accra i no sabien on érem. El tema és que es van equivocar de dia i creien que arribàvem un dia després. Els vam explicar tota la història i ens van dir que el camp de Buduburam era un lloc molt perillós, que havíem de sortir d’allà com més aviat millor. Ens enviaven un taxi i també ens van oferir fer el voluntariat de manera gratuïta.
Quina decisió vau prendre?
L.C.: La veritat és que era una bona oferta, però havíem passat un dia i mig increïble a Buduburam, que vam optar per quedar-nos-hi. Hi vam estar uns vint dies, entrenant cada dia als nens i va ser una experiència que ben segur recordarem la resta de les nostres vides. I el que va començar com una broma de l’Obama, que ens animava a fer la Luis And Max Soccer Academy (LAMSA), va acabar sent una realitat. I d’aquesta manera tan surrealista, gairebé com una broma, és com va començar la història de LAMSA.
Com es va gestar l’associació?
L.C.: Quan vam tornar a casa, ens vam plantejar que realment teníem una oportunitat per ajudar, i que només depenia de nosaltres si tot plegat es quedava en una bona anècdota o es convertia en un projecte sòlid, amb cara i ulls. Vam creure que, com a mínim, valia la pena intentar-ho.
I us vau posar a treballar.
M.G.: Sí, de seguida ens vam posar a treballar. Vam crear el web i el logo de LAMSA, i vam enviar les primeres equipacions de futbol per als nens. I, a poc a poc, vam anar avançant i informant-nos dels tràmits per constituir l’associació. I, des d’aleshores, hem anat creixent i fent contactes amb molta gent, intentant fer xarxa per poder fer més coses a Buduburam.
Quins són els vostres objectius amb LAMSA? Han canviat molt des que vau començar?
M.G.: La finalitat és la mateixa que al principi, però algunes coses han canviat bastant. L’acadèmia va començar amb un equip masculí, que vam dividir en tres segons l’edat dels nens. A l’inici ens vam enfocar molt a enviar material, com botes i equipacions, i aigua per als entrenaments. Coses molt bàsiques.
Ara que hem crescut i tenim més pressupost, hem creat un equip femení i, des del gener, també tenim una casa, la LAMSA House, que tenim llogada, on viuen els entrenadors de l’acadèmia i els infants en situació més precària. L’objectiu que tenim és poder oferir almenys un àpat al dia als nens del camp, que és una necessitat prioritària per a ells.
"Hem llogat una casa on viuen els entrenadors de l'acadèmia i els infants més vulnerables." - Max Griera
Com heu aconseguit el finançament?
L.C.: Tenim aportacions que ens fan arribar empreses que volen col·laborar amb nosaltres, i també ens financem gràcies al fet que oferim experiències de voluntariat. El primer any ens vam centrar a buscar perfils de voluntaris per fer d’entrenadors de futbol, perquè, al cap i a la fi, som una acadèmia de futbol.
Això va canviar una mica després del viatge d’aquest estiu, quan ens vam plantejar obrir més el voluntariat. Vam parlar amb hospitals i escoles, i ara ens estem organitzant per enviar-hi metges i professors, que fan molta falta allà. També hem ajudat en altres àmbits més enllà de l’esportiu, com el sanitari, ajudant nens que tenen Malària, per exemple. La idea és continuar per aquesta via.
Quants joves teniu a l’acadèmia i com funciona?
M.G.: Actualment, tenim més de vuitanta nens i nenes. Entrenen tres cops per setmana i nosaltres els oferim aigua i un àpat setmanal, a més de tot el material bàsic i també ens fem càrrec dels desplaçaments per jugar els partits. Fem tot allò que podem, d’acord amb les nostres possibilitats.
Segur que el futbol és una via perfecta per arribar als infants i joves.
M.G.: És una barbaritat la passió que senten pel futbol. Estan tot el dia jugant o veien partits per televisió, és l’esport principal i únic. A més, al camp de Buduburam va néixer l’Alphonso Davies, que juga al Bayern de Múnic i és una estrella del futbol. I, per descomptat, l’esport en general i el futbol en particular són una gran eina per educar els nens en uns valors, fomentar l’esperit d’equip i moltes coses més.
Com feu el seguiment de l’acadèmia? Hi teniu persones de confiança?
L.C.: L’Obama, la persona que ens va portar allà, ja no està amb nosaltres. Tot i que ens va ajudar molt al principi, vam tenir una sèrie de problemes amb ell i vam decidir tallar la relació. Ara mateix tenim tres entrenadors. El Dominic i el Moses, que són dues persones magnífiques en les quals confiem molt i sabem que són molt bones persones. La seva honestedat és total i mai ens han fallat. Tots dos viuen a la LAMSA House i són exfutbolistes liberians, que van fer carrera al món de futbol i, per diverses circumstàncies, van acabar al camp de Buduburam.
L’altra persona és la Rachel, que entrena les noies, i és jugadora professional de primera divisió ghanesa. Pensem que tenim un molt bon equip de treball i estem tranquils, tot i que també estem molt a sobre, és clar. Han entès la nostra filosofia i el que volem fer nosaltres, que és ajudar i res més. A banda, són els primers beneficiats que LAMSA funcioni.
Quins són els principals obstacles que us trobeu a l’hora de fer la vostra tasca?
L.C.: Per una banda, el tema de la comunicació. Nosaltres no estem allà i a distància tot és més difícil. Cal dedicar molt de temps a explicar bé les coses i entendre allò que ens transmeten i ens demanen. La confiança en l’equip que tenim a Buduburam és cabdal, perquè, al cap i a la fi, són els nostres ulls allà.
L’altre és el tema econòmic. Aconseguir finançament no és fàcil i és una part molt important de la nostra tasca. I, en certa manera, també és una pressió, perquè ja hem fet moltes coses allà i no és una cosa de la qual ens en puguem desentendre com si res. Això no funciona així i som conscients que el creixement de LAMSA comporta més responsabilitat. Amb tot, tenim clar que si fem les coses bé, tindrem oportunitats.
En aquest sentit, el tema del voluntariat té molta importància.
M.G.: Sí, nosaltres ja hem enviat voluntaris i és un àmbit que volem consolidar per ajudar també a la sostenibilitat del projecte. Ara, tot i que encara no està enllestit, estem treballant per fer un conveni amb l’entitat Cooperating Volunteers, que s’ha interessat pel nostre projecte i volen col·laborar per enviar moltes persones voluntàries a LAMSA, bàsicament metges i professors.
Què us ha aportat a vosaltres tota aquesta experiència?
M.G.: Evidentment, l’impacte que et causa un lloc com Buduburam és enorme. Sempre veus coses que t’impressionen i et commouen. Podem dir que a nosaltres ens ha canviat la manera de veure les coses.
Com podem col·laborar amb LAMSA?
M.G.: Qui vulgui contribuir pot fer-ho de moltes maneres, amb aportacions econòmiques, amb material per enviar a Buduburam, fent difusió del projecte, fent-se voluntari... Qualsevol cosa, per petita que sigui, és una ajuda. També tenim campanyes obertes a Migranodearena i a Teaming.
Quin futur albireu per al vostre projecte?
L.C.: Des que vam tornar de l’últim viatge a Buduburam, al setembre, hem avançat molt, més del que ens esperàvem. Ara estem centrats a mantenir i consolidar el que hem aconseguit. Hem tingut alguna proposta important, com la d’un club professional de tercera divisió ghanesa, però vam creure que no era la decisió més intel·ligent en el moment en què estem.
Amb això vull dir que les possibilitats de créixer són moltes, però la nostra màxima és que volem fer les coses bé i consolidar-les amb el temps, sense presses. Ara volem assentar el tema del voluntariat i veure com podem avançar en l'acord amb Cooperating Volunteers per ampliar les nostres capacitats.
M.G.: Ara mateix estem centrats en aquest tema del voluntariat, que pensem que serà clau per avançar i ampliar les possibilitats d’ajudar la gent de Buduburam. A més, també ens permetrà multiplicar la difusió del projecte, tenir més presència a les xarxes i donar-nos a conèixer.
Diverses entitats veïnals de 5 districtes de Barcelona s’han unit per crear la Xarxa Veïnal contra el Soroll (Xavecs). Exigeixen que comerços de 24 hores, bars i terrasses tanquin a les 10 de la nit.
Amb motiu del Dia Internacional de la Conscienciació sobre el Soroll, el qual es celebra aquest dimecres 24 d’abril, la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) ha presentat la Xavecs, entitat que neix per reivindicar el dret al descans de les veïnes de Barcelona i exigir a les administracions prenguin mesures per reduir la contaminació acústica.
La Xavecs denuncia que el soroll és un problema crònic que fa temps que els veïns de Barcelona venen denunciant, però que s’ha vist darrerament agreujat per la massificació del turisme, especialment en alguns barris.
Demanen a l’ajuntament que executi plans d’inspecció per tal de controlar que aquelles activitats que generen més soroll disposin de les llicències i autoritzacions administratives necessàries, així com que es prenguin mesures cautelars urgents davant les denúncies per soroll.
Exigeixen que la policia estigui formada en matèria acústica per poder fer les inspeccions i controls del soroll i mesurar correctament els nivells d’aquest en domicilis. Demanen també transparència en matèria ambiental acústica per tal que els afectats puguin estar informats dels seus drets.
La Xavecs vol també que es reconegui el paper de la participació ciutadana en la gestió de conflictes socials derivats dels locals d’oci nocturn, terrasses o pel funcionament d’activitats que generin molèsties de convivència. Denuncien que els afectats pel soroll no tenen suport per part de les administracions i les seves demandes judicials sovint són estimades.
“La contaminació acústica és un problema de salut pública”, denuncien des de la Xavecs. Reclamen que l’exposició al soroll és un factor d’estrès que es pot traduir en problemes de salut com l'augment de la pressió arterial o alteracions de la freqüència cardíaca, problemes que a la llarga poden derivar en hipertensió arterial i malalties cardiovasculars. Alerten que el soroll també es relaciona amb problemes cognitius, especialment en infants.
Els eixos d'actuació aprovats el dilluns 22 d'abril pel Govern inclouen des de l’abordatge de la pobresa extrema fins al foment del benestar i la qualitat de vida dels infants i adolescents.
Un de cada tres infants i adolescents es troba en situació de pobresa o exclusió social a Catalunya, segons l’Enquesta de condicions de vida. Per tal de fer front a aquesta situació, el govern de la Generalitat ha aprovat l'Estratègia contra la pobresa infantil a Catalunya 2024-2030.
Aquesta recull mesures a curt termini basades en polítiques de l’àmbit de protecció social, com ajuts a l’habitatge; a mig termini, basades en polítiques d’ocupació per a l’estabilització laboral de les famílies amb infants a càrrec i la conciliació; i a llarg termini, basades en intervencions educatives orientades a trencar amb la transmissió generacional de la pobresa.
Per fer front a la pobresa i exclusió social infantil, l'estratègia proposa 12 iniciatives a desenvolupar en els propers cinc anys:
Aquesta mesura, present a 20 dels 27 països de la Unió Europea, ha sigut defensada pel Govern com a mesura eficaç per reduir la pobresa infantil i augmentar la renda de les famílies.
En el marc de l’estratègia, el govern ha assegurat que treballarà per augmentar el llindar d’ingressos per accedir a la RGC, implementarà un complement de criança i garantirà la compatibilitat de l’RGC amb altres ajuts o ingressos procedents del treball. A més, ha afirmat que crearà un complement específic d’habitatge associat a l’RGC, desenvoluparà un sistema integrat de prestacions i integrarà l’Ingrés Mínim Vital (IMV) amb l’RGC.
L'estratègia inclou la consolidació de la gratuïtat i la universalitat de l’etapa I2 i pretén avançar a les etapes i0 i i1, per assolir un sistema educatiu de 0 a 18 anys sostingut amb fons públics que garanteixi un accés equitatiu a l’educació.
Per tal de reduir l’abandonament escolar prematur, l’estratègia proposa aplicar les beques d’estudis, les quals cobreixen despeses directes com la matrícula i materials escolars, així com despeses indirectes, com el transport i l’alimentació; les mentories d’orientació vocacional, que ofereixen suport individualitzat i emocional i orientació acadèmica; i les motxilles escolars, les quals inclouen ajuts per anar de colònies i fer activitats complementàries.
Es proposa incentivar una sèrie d’accions per fomentar la col·laboració entre escoles, famílies i entitats locals per abordar els reptes educatius d’infants, adolescents i joves, tenint en compte l’equitat i la promoció de l’ús de la llengua catalana. Es proposa també ampliar els Plans Educatius d’Entorn, mitjançant els quals es doni una resposta integrada i comunitària a les necessitats educatives dels infants i joves.
Es pretén afavorir la conciliació familiar i prevenir l’exclusió social a través del lleure, incentivant el seu impacte positiu en el desenvolupament cognitiu i social dels infants i contribuint a la reducció de l’abandonament escolar prematur.
El govern ha traslladat que amb l’estratègia es desplegaran ajuts que cobreixin el 100% del cost per a les famílies en situació de pobresa relativa, a més del retorn de la cobertura als ajuts alimentaris per a infants en situació de vulnerabilitat durant els mesos no lectius.
Es desplegarà un programa que constarà d’una part d’intervenció comunitària i una part d’intervenció i acompanyament dels infants que tenen excés de pes i les seves famílies. El govern destaca que la prevalença de l’obesitat infantil és especialment elevada entre els infants de famílies amb rendes més baixes, menys nivell d’estudis i en entorns més deprimits, motiu pel qual es farà especial incidència en aquest col·lectiu.
Es proposa millorar l’accés als Centres de Salut Mental infantojuvenils (CSMIJ), augmentant la ràtio de psicòlegs i psiquiatres per garantir un model d’atenció integral. S'ha anunciat també que es treballaran estratègies de maneig emocional per trencar el cicle de pobresa millorant la salut mental i el benestar general dels infants.
En l’àmbit de l’habitatge, es contempla controlar el preu dels lloguers, aplicar ajudes a l’habitatge i augmentar el parc públic d’habitatge per tal d’acabar amb l’exclusió residencial.
El govern ha anunciat que s’obrirà una línia de subvencions de foment a l’ocupació i s’establiran ajuts a la conciliació per tal de millorar les condicions econòmiques i materials de les famílies.
L’estratègia, afirmen des del govern, donarà especial rellevància a les dades per poder fer un diagnòstic de la situació i formular les polítiques públiques a partir d’aquesta. Es proposa també utilitzar eines de simulació que permetin als ens públics valorar els resultats de les mesures implementades.
El col·lectiu Eixarcolant i diverses entitats impulsen un projecte per generar bioeconomia entorn de la gestió de forestal promovent l’aprofitament d’aliments forestals en desús.
La manera en què consumim té unes fortes implicacions per al món que ens envolta. És evident que el model actual de consum genera uns impactes mediambientals i socials que sovint són devastadors i es fan notar en qüestions com l’emergència climàtica o indecències com l’explotació de països del Sud Global, per citar només dos exemples.
Menjar i beure és un dels actes de consum que més vegades fem al llarg del dia. Per això, com assenyala en una entrevista recent a VilaWeb el Marc Talavera, director i coordinador del Col·lectiu Eixarcolant, “és important que la gent prengui consciència que menjar i beure és l’acció política que més farà a la vida; i que si canviem allò que hi ha darrere dels nostres plats o darrere de la nostra copa, podem ajudar a deixar el món una miqueta més bé que no l’hem trobat”.
Des d’Eixarcolant reivindiquen les plantes oblidades –que sovint són vistes com una cosa del passat– com una eina per contribuir a fer possible un model agroalimentari i socioeconòmic més sostenible, ètic i just. Ras i curt, es tracta de recuperar el passat per caminar cap a un futur millor.
En aquesta línia, el col·lectiu coordina el projecte ‘Plantes Oblidades’, una iniciativa per generar bioeconomia al voltant de la gestió forestal sostenible a través de la recuperació i promoció d’aliments forestals com l’aranyó, el gratacul, la pinya verda de pi, la cirera de pastor i l’aglà.
Braç a braç amb Eixarcolant, el projecte també l’impulsen la Fundació Emys, Sambucus Cooperativa, el grup de recerca EtnoBioFic de la Universitat de Barcelona (UB) i la Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN); i compta amb el suport de la Fundación Biodiversidad.
Consolidar un model sostenible de gestió dels nostres boscos és un dels propòsits centrals del projecte, i més tenint en compte els impactes negatius que han patit arran de les diferents dinàmiques socioeconòmiques de les darreres dècades.
“S’ha produït un abandonament de cultius, de pastures i un canvi en l’aprofitament dels boscos que ha provocat que hi hagi més vegetació, i això unit a les condicions creades pel canvi climàtic ha fet augmentar els incendis”, explica la Clara Blasco, membre d’Eixarcolant i coordinadora del projecte, qui afegeix que, més enllà d’això, “l’estat de conservació de la biodiversitat forestal és més aviat pobre”.
Igualment, Blasco posa el focus en les dificultats amb què es topa la gestió forestal a Catalunya: “En general, s’observa que a nivell econòmic és poc rendible i sovint és una activitat deficitària, fet que no ajuda a fer que els propietaris forestals la gestionin adequadament”.
En aquest escenari, ‘Plantes oblidades’ proposa un model de gestió forestal enfocat a diversos objectius. Per una banda, cerca augmentar la resiliència dels boscos propiciant una reducció de la biomassa que rebaixi la combustibilitat i, per tant, el risc d’incendis.
Més enllà d’aquesta disminució de biomassa, el projecte preveu altres mesures de gestió forestal: “Parlem, per exemple, d’afavorir altres tipus d’espècies i assegurar que hi ha una composició prou variada, així com altres iniciatives encaminades a fer el bosc més heterogeni”, suma la membre d’Eixarcolant.
Amb tot, el més singular i allò que aporta un valor afegit és establir models de gestió forestal sostenibles que presentin una rendibilitat major a l’actual i els facin més atractius. Aquest valor afegit prové de l’aprofitament d’aliments forestals. L’equip del projecte n’ha triat cinc: l’aranyó, el gratacul, la pinya verda de pi, la cirera de pastor i l’aglà. “Hem triat aquestes espècies que produeixen algun fruit d’interès gastronòmic –en el cas del pi, és una pinya– i que ja no s’empren tant o, si més no, no s’utilitzen des d’un punt de vista comercial”, exposa Blasco.
En aquest sentit, la coordinadora de la iniciativa explica que sota el concepte de plantes oblidades s’inclouen varietats agrícoles tradicionals i plantes silvestres comestibles, “amb usos associats que estan molt documentats, però que en les darreres dècades hem vist que s’estan perdent i s’està erosionant el coneixement etnobotànic”. Una situació que Blasco atribueix a diverses raons, com la creixent migració cap a les ciutats o que culturalment s’han percebut com menys importants, fet que s’ha traduït en la pèrdua de transferència de coneixement entre generacions.
Per a la Natàlia Cuberos, que tot just s’acaba d’incorporar a la XCN per gestionar el projecte, “en el passat es recollien les plantes silvestres perquè la gent estava més connectada amb els boscos i amb la natura, hi vivien i els utilitzaven”, assegura, i creu que recuperar aquests usos “és una bona manera de reconnectar amb la gestió forestal i la recuperació dels coneixements tradicionals”.
Des del projecte es proposen revertir aquesta pèrdua documentant els usos tradicionals d’aquestes plantes i explorant-ne d’innovadors, perquè es puguin incorporar a noves receptes i elaborats més moderns.
Es tracta d’aprofitar un recurs que està disponible i infrautilitzat, i que al seu torn pot ser molt útil per aconseguir boscos més potents i resistents: “Podem deduir que les plantes silvestres comestibles són prou resilients a les condicions de canvi climàtic i presenten un considerable potencial d’adaptació, perquè no tenen un requisit de cultiu com altres espècies i, alhora, poden donar peu a una estratègia per fer més variada la nostra dieta i diversificar l’economia del sector primari”, diu Blasco.
Per assolir els seus objectius, ‘Plantes oblidades’ preveu l’actuació a un total de 280 hectàrees (ha) d’onze finques forestals repartides al llarg del territori català, des de la Ribera d’Ebre fins a la Serra del Cadí-Moixeró del Prepirineu, passant per les Muntanyes de Prades i per les Serres del Montsec. Es tracta de finques que ja formen part d’iniciatives de custòdia del territori impulsades per entitats locals.
A cadascuna d’aquestes finques es planteja, com a mínim, un aprofitament de les espècies seleccionades en el marc del projecte. En total, es duran a terme catorze experiments i cada finca aportarà vint ha, deu per a gestió i deu per a control.
“En les deu hectàrees de gestió implementarem el model que proposem”, anuncia Blasco, qui cita com a exemple el treball amb l’alzina: “Farem una tallada selectiva de pins perquè les alzines tinguin més espai i puguin desenvolupar una capçada horitzontal, que és més productiva; també seleccionarem els talls d'alzines que tinguin un millor futur en funció de l'entorn; i després també farem una reducció de l'estrat arbustiu que fa competència amb l'alzina i que també contribueix al risc d'incendi”.
En el cas de les hectàrees de control, en canvi, no es farà cap acció de gestió, però s’avaluaran diferents paràmetres i indicadors ambientals i de resiliència dels dos tipus de parcel·les per determinar quin impacte té la gestió. La recol·lecció es farà en ambdues parcel·les per examinar si hi ha diferències.
Un cop s’hagin recol·lectat els fruits a cadascuna de les finques, es durà a terme un procés de valorització gastronòmica per testar l’elaboració de productes alimentaris. “Els fruits es distribuiran a tres obradors alimentaris, que faran diversos experiments per elaborar diferents productes”, detalla la coordinadora. De moment, no els tenen tots definits, però ja tenen al cap algunes idees de producte per desenvolupar, com el gelat de grataculs, la crema d’aglà o un xarop de pi.
La idea és elaborar-ne al voltant d’una vintena per a cada espècie. Per enriquir i impulsar aquest procés, es farà una revisió bibliogràfica que explorarà quins són els usos tradicionals de cada espècie arreu del món i quines elaboracions s’han realitzat fins al moment. Tot i que les espècies es poden utilitzar per a diferents usos, com cosmètics o medicinals, el projecte se centra en els alimentaris. La tasca d’innovació alimentària continuarà amb diferents actuacions com l’escalabilitat de la producció, la comercialització, l’obertura de mercat i el potencial de reproductibilitat a altres territoris.
Així, la valorització dels productes alimentaris generats s’enfoca com una eina clau per generar bioeconomia local entorn de la gestió forestal sostenible i augmentar-ne la rendibilitat. “En els darrers anys hi ha hagut un fort despoblament rural, amb moltes menys oportunitats; i el projecte pot ser una bona manera d’incentivar un retorn al món rural i generar alternatives perquè la gent hi pugui viure”, expressa la Natàlia Cuberos.
Pel que fa al paper de cada entitat que participa a ‘Plantes oblidades’, Eixarcolant s’encarrega de coordinar la totalitat del projecte i de les actuacions de valorització gastronòmica, que inclou la part d’investigació i desenvolupament, entre altres. El grup de recerca EtnoBioFic de la UB té un rol transversal de revisió científica i tècnica i supervisarà les decisions que es prenguin i els materials que es generin.
Sambucus i la Fundació Emys coordinen la part de gestió forestal, mentre que la XCN assumeix un paper transversal com a entitat de segon nivell que té contacte amb les entitats de custòdia del territori. “A banda, fem tasques de comunicació en el marc del projecte, escriurem el pla de gestió de finques i estem contribuint a la recerca bibliogràfica”, suma Cuberos.
Avui us presentem un nou projecte que tot just comencem!
— XCN (@XCNatura) March 6, 2024
Som a la roda de premsa per presentar el projecte "Plantes Oblidades, valorització d’aliments forestals per a una gestió sostenible del territori."
Amb @eixarcolant @fundacioemys @sambucuscoop @UniBarcelona pic.twitter.com/9FlaKB79v8
‘Plantes oblidades’ té un calendari definit de dos anys, fins al desembre del 2025, i un finançament limitat, que ronda els dos milions d’euros. “El nostre objectiu en aquest parell d’anys és fer el projecte demostratiu en aquestes onze finques i obtenir uns resultats que ens permetin proposar un model de gestió definit i uns resultats concrets en termes de generació de bioeconomia”, anuncia la Clara Blasco.
A les acaballes del projecte, es contemplen tot un seguit d’accions de transferència de coneixement –com webinars, per exemple– dirigits a diferents agents com propietaris forestals o l’administració pública, així com activitats formatives. “La idea és posar a disposició totes les eines, tot el coneixement i tot el mètode perquè això es pugui implementar a altres territoris”, conclou la membre d’Eixarcolant.
En definitiva, des del punt de vista estratègic, ‘Plantes oblidades’ vol ser una llavor a partir de la qual germini un nou paradigma de gestió i aprofitament forestal, cridat a aconseguir uns boscos més potents i resilients, i transformar la conservació de la biodiversitat i l’economia forestal.
Los juegos de mesa ofrecen una experiencia educativa única al promover habilidades como la resolución de problemas, la toma de decisiones y el trabajo en equipo de manera divertida y colaborativa. Pero algunos también pueden inspirar acciones concretas para promover el bienestar animal y generar conciencia en la sociedad. La educación a través del juego,30
