Carta de Jordi Serrano als amics de la UPEC

Amics i amigues de la UPEC,

Ha arribat l’hora de finalitzar la meva etapa com a rector de la UPEC. Vaig ser un dels fundadors de la UPEC fa vint anys. Una idea de Raimon Obiols i Antoni Gutiérrez Díaz va ser agafada al vol per Quico Trillas i qui subscriu aquesta carta. Vam anar a buscar un equip de gent al voltant de UGT, CCOO, ERC, ICV, PSC i un grapat de gent independent i d’entitats d’esquerres. Al cap de tres anys em van demanar de ser el rector. I des d’aquells dies fins avui son 16 anys al capdavant de la UPEC.

En l’assemblea en què vaig ser escollit vaig dir que volia obrir la UPEC a totes les opcions d’esquerres fins al límit. La idea era la del Partit Comunista Italià dels anys setanta, quan es va obrir a les organitzacions de la seva esquerra i als moviments socials “nous” no encabits en la cultura comunista del moment. Van invitar-los a debats a les festes de L’Unità durant un parell d’anys. Aquest objectiu s’ha aconseguit a bastament. Crec sincerament que no queda cap grup o idea d’esquerres que no s’hagi convidat a la UPEC. Fins i tot en les darreres jornades una assistent es va queixar que als debats del 2023 hi havia ponents que deien coses diferents i contradictòries. És clar. De fet a algun participant que se’m queixava de que algun ponent no li agradava, li vaig dir que a mi em passava el mateix i que l’única solució era que jo sol fes les trenta ponències i que tot i així probablement en algunes coses estaria en desacord amb mi mateix.

Poc podia saber en aquells dies que tindríem Concita de Gregorio, la directora precisament del diari L’Unità, l’any 2011 fent la conferencia inaugural.

Al principi cada vegada que invitàvem un ponent havíem d’explicar qui érem els de la UPEC, ara no fa falta. Alguns ponents ens han dit que van venir de joves a escoltar debats i conferencies. Sentim un gran orgull. Comptem a més amb una gran biblioteca de centenars de vídeos de ponències, moltes d’elles del més gran nivell.

Per la Junta de la UPEC hi ha passat moltíssima gent, d’entitats, de partits, de sindicats i d’activistes de tota mena. I cal posar per davant a la gent que amb molt esforç i dedicació ha posat la logística, la gerència econòmica, el web, l’streaming i els deu-mil detalls que es necessiten per organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques. Les coses no surten bé per causalitat.

Hem passat per moltes crisis, la primera va ser quan ens vam quedar sense suport institucional per culpa de CiU i el seu increïble sectarisme. Vam superar aquesta crisi fent quatre jornades de la UPEC sense diners, només amb voluntarisme. La segona la crisi del covid. Fins i tot vam fer jornades confinades on tothom, ponents i participants es van connectar des d’un ordinador a casa seva!

A Catalunya en aquesta etapa hem passat pel 15M i la seves conseqüències amb l’avantatge que quasi tots els líders catalans havien passat com a ponents els anys anteriors de 2011. Vam copsar bé que passava alguna cosa. I també la gran etapa de mobilitzacions iniciades al juliol de 2010 i les subsegüents fins l’1-O on també vam comptar amb Muriel Casals i Carme Forcadell. La Junta de la UPEC hi hem navegat amb molt de risc i encert. La UPEC va continuar mercès a l’extraordinària tolerància i bonhomia dels seus membres. Ha estat potser l’únic espai que mai s’ha trencat. Un gran mèrit del que ens n’hem de sentir orgullosos davant d’un panorama massa vegades poc amable amb la discrepància.

Vull dir també que no busquem grans èxits valorats en visites al nostre canal UPEC. Ho sabem fer ,de muntar espectacles on la gent perd l’educació. Algun cop ha passat quan les coses precisament no han sortit bé. El soroll pel soroll mai no conjunta bé amb la qualitat.

Vull fer un elogi del debat, la política i de la cultura. La societat en la que vivim rebutja la cultura i la política. Crec que en aquests vint anys la UPEC ha demostrat que el debat, la política i la cultura interessen. Potser sí que hi ha un cert cansament de la politiqueria i del periodisme de declaracions. Però en primer lloc podem dir que hi ha molta gent molt preparada, alguns d’ells s’han dedicat tota la vida a estudiar una qüestió concreta i que ens la regalen en forma resumida i assequible, com ha de ser una universitat popular. En segon lloc hem tingut activistes, moltes vegades gent molt humil, que ens han traslladat experiències concretes, algunes molt colpidores i enriquidores. Un dels encerts de la UPEC és haver portat persones molt preparades i mai no els hem preguntat què voten ni els hem posat límits a la lliure expressió d’idees. Alguns ponents m’ho han preguntat i la resposta ha estat sempre la mateixa aquesta és una universitat popular lliurepensadora. Tenim veneració pel coneixement i un rebuig patològic sobre la superficialitat i l’esperpent. Tampoc ens hem fixat en la ideologia concreta dels ponents. Hem intentat això si, que fossin d’esquerres. Fins i tot en alguna ocasió hem portat ponents al límit, però cal reconèixer que han fet un gran esforç en palesar la seva part més progressista. El conreu de la cultura avui és anar totalment a contracorrent, però val la pena. Quan alguns dirigents d’esquerres es queixen que els mitjans de comunicació no es fan ressò de les seves idees i propostes, cal dir-los que la resposta hauria de ser crear les mils flors de les mil UPECs. Això és com plantar alzines: lent i delicat.

Hem estat una gran universitat popular. Ha vingut el més preuat de l’acadèmia i hem tingut moments estel·lars amb intervencions de Josep Fontana, Concita de Gregorio, Jean Bricmont i dues intervencions que van ser en realitat de comiat del que ens en vam adonar mentre parlaven: la de Miquel Caminal i la de Toni Domènech.

Hem fet un gran esforç en rebaixar l’edat dels participants (vam assolir una gran quota l’any 2022 un 27%, quasi el doble del que representen els joves a la societat catalana un 14%) i en la Junta hi ha 6 menors de 35 anys, un 31%, tot i que es preveu augmentar la seva presencia.

A la Junta de la UPEC mai hem votat. He intentat sempre la recerca constant del consens.
Marxo sense que ningú m’ho hagi demanat, però he pensat com fer-ho. Marxem els pioners però queden les institucions. He esperat a que la UPEC tingués un moment dolç Dilluns la Junta va proposar el João França com a nou rector, una persona de les més compromeses amb la UPEC des de fa deu anys, periodista i activista, i molt molt llegit i preparat. Però aviso que no penso morir-me de moment i donaré tot el suport possible des de fora a la junta i al nou rector si m’ho demanen.

L’any 2023 han participat en les dues jornades 1.460 persones, una gran dada. I el canal de YouTube de la UPEC ha tingut aquest any, fins ara, 7.500 entre totes les tres activitats organitzades.

Vagi per endavant un gran agraïment a les desenes de persones que han organitzat les jornades des de la Junta en aquesta darrers setze anys i als partits, sindicats i entitats que han confiat en mi durant aquest temps. A l’equip tècnic que ho ha fet possible i també als 700 ponents, i sobretot a les més de 24.000 persones que heu assistit a les 530 activitats de tota mena organitzades per nosaltres. I més de 80.000 visites al canal de YouTube de la UPEC.

Faig un prec a la responsabilitat històrica de tots plegats, i és que recolzeu amb totes les forces al João França i li doneu la mateixa confiança que heu tingut amb mi i que jo us agraeixo infinitament. Necessitarà confiança i suport. Es necessària per aquest nou viatge que ens conduirà a noves aventures.

Vosaltres, els que heu assistit a alguna activitat de la UPEC sou el millor del país, la gent de la cultura i la preocupació social i política.

Ara un cop passades les crisis i en un moment dolç, vull donar pas a una nova etapa que significa un relleu generacional de trenta anys. Me’n vaig content, satisfet i molt agraït a tots vosaltres que sou la raó de ser d’aquesta avui ja gran universitat popular de Catalunya

Per damunt de tot, cultura. Res no quedarà de l’esforç cívic dels nostres dies sense la
pressió d’un ambient que ens porti a tots pels camins més càlids de la intel·ligència.
El Federal de Sabadell, 2 de maig de 1931

Jordi Serrano Blanquer, rector emèrit de la UPEC

Conferència: Dones, vida , llibertat

Fora els vels!

LLeialtat Santsenca, Carrer Olzinelles, 31 – Barcelona
El 23 de Novembre 2022, a les 18:30h

La revolució iraniana que s’està desenvolupament sota el lema “Dona Vida Llibertat”.  El desencadenant va ser l’assassinat de la noia kurda Mahsa Amini de vint-i-cinc anys perquè no portava el vel ben posat. El va perpetrar la policia religiosa, una mena de Brigada Politico-Social  -la policia política del franquisme- de l’islamisme. La rebel·lió de les dones ha estat imparable. Hi ha desenes de morts més, entre elles Hadis Nafaji de vint anys que es va fer un vídeo viral traient-se el vel en solidaritat amb la noia kurda. Li van disparar sis trets.

Aquesta revolta a l’Iran qüestiona les veus d’aquí que afirmen que les dones porten el vel perquè volen. Una part de l’esquerra catalana davant d’aquesta gran revolta democràtica ha estat agafada en fora de joc.

La UPEC volem contribuir a tenir un coneixement més directe i acurat de la revolta de la mà d’una iraniana eminent Nazanín Armanian pertanyent  a l’anterior revolta, la de l’any 1979, quan Ruhol·lah Khomeini va fer aniquilar a tota l’oposició laica, començant pels comunistes, de forma absolutament traïdora ja que li havien donat suport contra el Xa.

Quan unes noies iranianes canten Bella Ciao el que ens estan dient és que no hi ha cultures. És el mateix que cridaven les seves mares en les revoltes feministes de l’any 1979 poc després de la revolució: “la llibertat no és oriental, ni occidental, és universal” com ens ha explicat Azar Nafisi.

També ens acompanyarà Sukaina Fares per poder sentir un testimoni d’una catalana sotmesa a violència religiosa.

Alhora serveixi, encara que sigui de forma simbòlica, per fer arribar la solidaritat de la UPEC a les dones valeroses que jugant-se la vida proposen canvis feministes a l’Iran.

Jordi Serrano Blanquer

Rector UPEC

Ja podeu consultar la Ponència d’Andreu Espasa al nostre fons documental

XVII JORNADES 2021

Ponència: Andreu Espasa

Darrerament, sentim a parlar molt del New Deal, el programa de reformes econòmiques i polítiques impulsat pel president Franklin Delano Roosevelt (1933-1945) per sortir de la Gran Depressió. El New Deal està de moda i això es deu, en bona part, al fet que el president Joe Biden l’ha estat reivindicant en els seus discursos. Aquestes referències històriques no deixen de representar una novetat política important, ja que, fins ara, les elits del Partit Demòcrata rarament parlaven de Roosevelt. De fet, en les últimes dècades, el New Deal només era reivindicat per polítics de tradició socialista, com ara el senador Bernie Sanders i la congressista Alexandria Ocasio-Cortez, i pel moviment ecologista d’esquerres, gràcies al debat generat per les propostes del Green New Deal. Tota una ironia històrica, ja que Roosevelt no només es trobava allunyat de la tradició socialista, sinó que ni tan sols provenia pròpiament de l’esquerra política. …

Continua llegint la ponència al nostre fons documental

Vídeo del debat

Veure tots els videos de les XVII Jornades UPEC

Ja podeu consultar la Ponència deDavid Karvala al nostre fons documental

Ells son pocs, nosaltres som moltes
XVI jornades 4, 5 i 6 novembre 2020

Debat:

COM COMBATRE EL FEIXISME
Participants: Najat El Hachmi, Xavi Domènech, David Karvala,
Autora: David Karvala, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR).
Data:  Dimecres 4 de Novembre

Ponència: David Karvala
és activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR)

En la lluita contra el feixisme, com en tota la política, caldria aprendre de la història, de l’experiència acumulada de lluites anteriors. En medicina es diu “pràctica basada en l’evidència” i hauria de ser de sentit comú aplicar tractaments que han demostrat la seva efectivitat, no fer coses perquè “sempre s’han fet així”…..

Continua llegint la ponència al nostre fons documental

Vídeo del debat

Veure tots els videos de les XVI Jornades UPEC

Aquest 7 d’agost farà 80 anys de la mort de Gabriel Alomar, una figura central en els primers plantejaments del catalanisme popular i d’esquerres.

Roc Solà – 07/04/2021
Doctorand en Història. Co-impulsor de “Debats pel Demà”

“Sols la revolta salva.
Gabriel Alomar, El futurisme, 1904.

“Alliberar la terra catalana del domini capitalista és exactament fer obra de catalanisme
Gabriel Alomar, Catalanisme socialista, 1910.

L’any 1910, Gabriel Alomar pronunciava dues conferencies al Teatre Circ Barcelonès sota el títol de Negacions i afirmacions del catalanisme i Catalanisme socialista. Havien passat ja 3 anys del fenomen d’unitat del catalanisme, Solidaritat Catalana (SC). Com és sabut, el 25 de novembre de 1905 un grup de 300 oficials de l’exèrcit aquarterats a Barcelona havien assaltat la redacció de la publicació satírica catalana Cu-Cut!. Aquell atac, que es va saldar amb la mort d’un dels treballadors de la publicació, va ser el motiu per a que a les Corts s’aprovés la Llei de jurisdiccions al 1906. Una llei que posava sota la justícia militar qualsevol civil acusat de qüestionar l’exèrcit i que va ser aprovada al Congrés. La candidatura de SC incloïa des dels republicans d’esquerres com Layret, Companys o el mateix Alomar a representants del catalanisme conservador com Prat de la Riba o Cambó i, de cap de llista, hi anava un expresident de la Primera República, l’andalús Nicolàs Salmerón. La coalició triomfaria a Catalunya, desbancant als partits del bipartidisme i aconseguint 40 dels 44 escons que corresponien a la regió a les eleccions d’abril de 1907 amb una participació del 59% del cens electoral, “un percentatge que resulta excepcionalment alt”[1].

Malgrat tot, poc després de les eleccions, la Lliga pactava amb el govern conservador de Maura. En aquest cas, la Llei d’Administració Local que establia el vot corporatiu per entitats enlloc del sufragi universal en el vot dels regidors als municipis. A més, l’any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l’ajuntament de Barcelona, presentat i defensat pels catalanistes republicans d’esquerres, havia trobat l’oposició dels regionalistes de la Lliga, de les forces monàrquiques del bipartidisme i alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del 13 de desembre del 1908 —on Lerroux es va endur la victòria—, Solidaritat Catalana es va desfer.

Aquí, els sectors més esquerrans del catalanisme van comprovar com, per a les qüestions de model de societat, els catalanistes conservadors amb els que havien compartit espai a Solidaritat Catalana, s’alineaven amb els monàrquics de la Restauració. Va ser precisament en aquest context que Alomar va pronunciar les dues conferencies en les que, per primer cop, trobaríem l’exposició de la síntesi entre la lluita pel socialisme i l’emancipació nacional.

Alomar tenia 37 anys i ja era considerat un dels principals referents d’esquerres a Catalunya. Com era habitual entre els intel·lectuals del període, Alomar va ser més de conferència i d’article de premsa que no pas de llibres —Gramsci, per exemple, no va publicar cap llibre en vida—, però això no vol dir que hagi deixat poca obra escrita o que fos un intel·lectual desvinculat del seu context polític. Al contrari, tot tipus de personalitats distintes el reconeixien com una veu autoritzada. Des d’anarcosindicalistes com Joan Peiró, que d’ell diria que “admirem la recta intel·ligència i el talent portentós de l’il·lustre escriptor”[2], a figures tan poc properes a les posicions del mateix Alomar com Josep Pla, que diria “llegeix un llibre diari, escriu un article diari […] Alomar és una atxa de l’esquerra nacional. És una atxa veritable, de llum pròpia i de llum pura” [3]. Era vist doncs com el gran intel·lectual crític i que va posar a la primera plana del debat públic elements més que problemàtics durant l’Espanya de la Restauració. Defensaria l’abolició de la pena de mort, el dret de manifestació o el dret de vaga en un context en que eren sistemàticament vulnerats amb casos tan sonats com el de Ferrer i Guàrdia —i que ell comparava amb el affaire Dreyfus—. Alhora, també seria una de les veus més escoltades i admirades en els debats polítics i estratègics de l’esquerra catalanista. Format en la tradició republicana pimargalliana —el seu primer text polític és una resposta a una carta de Pi i Margall— i essent un dels teòrics més originals en llengua catalana del primer terç del segle XX, també es va implicar a la tasca d’organització i direcció política pràctica, anant a les llistes de diversos partits del catalanisme d’esquerres com el Centre Nacionalista Republicà (CNR) o el Bloc Republicà Autonomista (BRA), sortint elegit diputat amb el Partit Republicà Català (PRC), sent president de la Unió Socialista de Catalunya (USC) o, més tard, sortint elegit a les Corts Constituents de la Segona República.

Però si tornem a aquells plantejaments primerencs del nou tipus de catalanisme que propugnava Alomar, alguns amb tanta fortuna com la conferència que va donar al 1904 sota un títol de El futurisme, altres com la xerrada de títol inequívoc que va donar al 1910, Catalanisme socialista, trobarem un dels moments més fecunds i vius de debat i plantejaments de la història del catalanisme.

Els orígens del catalanisme popular i d’esquerres: la diversificació

Si el 13 de desembre de 1908 “el color de la llibertat en aquella hora fou… antisolidari”[4] —amb la derrota d’una ja esquerdada Solidaritat Catalana enfront del republicanisme de Lerroux—, a les municipals del 2 de maig de 1909, s’obria una nova distribució de forces. El lerrouxisme obtenia 34.000 vots —4.000 més que al desembre—, la nova Esquerra Catalana —ja desfeta la unitat del catalanisme de Solidaritat Catalana— recollia 24.000 sufragis i La Lliga es quedava amb 22.000.[5] Amb aquests resultats, per una banda, es donava per tancat definitivament el període solidari i, per l’altra, el republicanisme catalanista començava a dibuixar una estratègia política i un camí propi. Era el primer cop que es presentaven per separat els dos catalanismes des de la Solidaritat i els resultats no van ser dolents pels esquerrans ja que quedaven per sobre de La Lliga -molt lleugerament, això sí-. Per això, Alomar llegiria els resultats amb precaució. Ho resumeix amb el seu estil sentenciador: “hem guanyat en relació a les dretes. Hem perdut en relació a l’antisolidaritat”.

Hi ha pocs dubtes que Alomar va ser el primer sintetitzador ideològic del catalanisme popular

És a partir d’aquest diagnòstic que Alomar reflexionarà i anirà elaborant una proposta estratègica pensant en un catalanisme d’esquerres. Considerarà que “cal intensificar l’esquerranisme. El dia en què nosaltres presentem ben clara als ulls del poble la nostra condició de radicals, radicals oberts a totes les solucions modernes, fins les més avençades, el lerrouxisme serà vençut, o tot lo aprofitable dels seus elements s’ens unirà […] L’enemic compta amb l’obrer; llevem li l’obrer declarant qu’acceptem les solucions proletàries”[6]. Si el catalanisme d’esquerres volia créixer, no podia veure els votants del republicanisme radical de Lerroux com una torba primitiva que no es podia tenir en compte políticament —com era la visió dominant dins el catalanisme—, sinó que el que calia fer era substituir aquell republicanisme de Lerroux representant millor les demandes i voluntats que encarnava.

Però aquesta tasca no havia de ser senzilla. El que s’ha denominat com a lerrouxisme va ser un moviment sociopolític molt més dens del que a voltes s’ha volgut veure. Inspirat en el model de contrasocietat del partits socialdemòcrates europeus, el lerrouxisme va ser el principal vector de modernització del republicanisme a Catalunya i va ser la força que va democratitzar i que va governar l’ajuntament de Barcelona en gran part de la primer dècada del segle XX. Va rebre aquest nom per la seva identificació en termes de lideratge i cap visible en Alejandro Lerroux, però va ser una realitat que l’excedia i que va integrar elements de cooperativisme obrer, les primeres organitzacions organitzades de dones —en les Damas Rojas de López de Ayala— i va construir un vast teixit d’ateneus, cases del poble i círcols de tradició republicana federal que li donaven una força per baix que els catalanistes d’esquerres coneixien bé i sabien no tenir. Arran de Solidaritat Catalana al 1906, es va encendre el seu discurs anticatalanista. Però era un anticatalanisme que tenia la voluntat política de polaritzar amb La Lliga Regionalista i de disputa del camp republicà amb els catalanistes d’esquerres, el discurs lerrouxista equiparava tota reivindicació catalanista amb el que representava la Lliga. Alomar ho explica molt clarament quan diu que «-Mentres el catalanisme [era] exclusivament “La Lliga”, el lerrouxisme tenia un gran tòpic contra ell: “bah! Són una forma nova del carlisme! Puden a clerical, d’una hora lluny!” -Mentres durà la Solidaritat, la cantilena canvià: “¿Què voleu esperar d’homes qui s’ajunten amb carlins i frares?” -Avui que la Solidaritat és desfeta, quan ja no queden raons contra nosaltres, quan ells ni tan sols poden mostrar les mans netes de la sang d’octubre el tòpic ha passat a esser aquest: “Els seus intel·lectuals són d’una cursileria insofrible! Pedants, ‘snobs’, mesquins!”[7]».

Tot i així, i malgrat que Alomar ho pogués negar, les crítiques no eren del tot irreals. Les primeres passes d’aquest catalanisme d’esquerres cal buscar-les en l’escissió de La Lliga a l’abril de 1904. Entre aquest grup hi trobem persones amb un perfil polític artistocratitzant o elitista, amb una clara visió institucionalista i “seriosa” de la política. Personalitats com Josep Carner o Ildefons Sunyol, que es trobaven allunyats de l’extracció popular del republicanisme radical, en són un clar exemple. El primer moviment com a grup va ser la fundació d’El Poble Català, un setmanari que va començar a distribuir-se al novembre de 1904. Pocs mesos abans, Alomar havia pronunciat la seva conferència titulada El futurisme on ja deixava patent que la idea de començar a caminar per separat rondava en l’ambient i que, a més, si existien diferents posicionaments ideològics dins el catalanisme, aquest s’ampliaria com a espai polític. “Sols quan les escoles es diversifiquen […] si bé participants en la mateixa afirmació matriu, sols aleshores els ideals triomfen i els cenacles s’amplien i neixen les fillades noves de la idea mare”[8].

Cal tenir present que era un moment de forts debats en el si de la política, especialment a Barcelona. Si tornem a mirar enrere, a les eleccions generals del 26 d’abril de 1903, la Unión Republicana de Salmerón i Lerroux havia tret 35.000 vots a Barcelona, lo qual era el millor resultat que hauria tret una candidatura d’esquerres a la Ciutat Comtal abans de 1931. A això calia sumar-li la ja esmentada escissió per l’esquerra de La Lliga, degut al suport de La Lliga a la visita d’Alfons XIII a Barcelona que, a més, acabaria esdevenint en la fundació d’un partit polític, el Centre Nacionalista Republicà (CNR), a finals d’aquell maig de 1906. És en aquest context que Prat de la Riba escriurà l’ideari i text programàtic del catalanisme conservador de La Lliga, La nacionalitat catalana. El mateix autor que havia dit sobre la conferència d’Alomar que es tractava d’un treball “ben escrit i presentat” però que “de la conferència he assenyalat uns trossos de la part general per a publicar amb nosaltres. Des de que comença l’aplicació a Catalunya, res”[9]. Les discrepàncies entre ambdós eren molt clares. No podien no ser-ho perquè si Prat de la Riba ha estat considerat com el pare del catalanisme conservador, hi ha pocs dubtes que Alomar va ser el primer sintetitzador ideològic del catalanisme popular.

La contraposició d’arguments és molt evident. Mentre que Prat era primordialista i considerava que “Catalunya és una llarga cadena de generacions unides per la llengua i la tradició catalanes que venen succeint-se en el terrer que avui ocupem”[10], Alomar era constructivista i deia que calia “un poc més d’aquell nacionalisme de Renan (Qu’est-ce qu’une nation) qui dóna per motiu únic i suficient de nació la voluntat d’esser-ho”[11]. Mentre que Prat era accidentalista en el model d’Estat, “Una Catalunya lliure podria ésser uniformista, centralitzadora, democràtica, absolutista, catòlica, lliurepensadora, unitària, federal, individualista, estatista, autonomista, imperialista, sense deixar d’ésser catalana”[12], Alomar planteja que cal ser “republicans, no com una caracterització accidental, parcial, de la nostra manera política; sinó com una naturalesa del nostre ésser mateix.”[13] Mentre que Prat considerava que “No és qüestió de bon govern ni d’administració; no és qüestió de llibertat ni d’igualtat; no és qüestió de progrés ni de tradició: és qüestió de Pàtria”[14], Alomar afirmava que “no es tractava de mostrar-se catalans, sinó homes de ciutadania i de modernitat!”[15].

Els orígens del catalanisme popular i d’esquerres: l’afirmació

Si en el camp dels plantejaments ideològics es produïen aquestes tensions entre les diverses corrents que integraven la Solidaritat Catalana, en l’àmbit més pròpiament polític tampoc la situació havia de ser plàcida. L’any 1908, els catalanistes republicans d’esquerres com Francesc Layret o Pere Coromines, van presentar uns pressupostos de cultura a l’Ajuntament de Barcelona que, inspirats en la metodologia pedagògica moderna de Ferrer i Guàrdia, i amb un fort component igualitarista, pretenien una renovació total de les escoles. En el paquet de mesures també s’hi preveien construcció d’infraestructures (biblioteques, gimnasos, menjadors, dutxes, laboratoris, etc); una política de contractació de mestres (que prèviament s’anaven a formar a l’estranger); la gratuïtat de l’ensenyament del català com a necessitat pedagògica, una neutralitat religiosa (en què la religió s’ensenyaria un o dos dies a la setmana per aquells que ho demanessin i a part dels programes escolars) i, finalment, la posada en pràctica del criteri de classes amb ensenyança mixta (com a prova), és a dir, nens i nenes junts[16]. Aquí és on apareixen més fortament les divergències. Tot i ser uns pressupostos clarament progressistes i enfrontats a les polítiques defensades des del règim de la Restauració, es van trobar la total oposició de la Lliga, les forces monàrquiques i alguns lerrouxistes. Els sectors més esquerrans del catalanisme constataven que per les qüestions de model de societat, els catalanistes conservadors, amb els que havien compartit espai unitari, no tenien cap problema en trobar acords els partits del règim de la Restauració per a votar en contra dels pressupostos.

Acusava directament a La Lliga d’oposar-se només a la repressió que patien ells a la vegada que donaven suport o no posaven impediments a la repressió contra els anarquistes

A la vegada, poc més d’un any després, durant el juliol de 1909, es va produir, al Marroc, un nou desastre militar. El fiasco del “Barranco del Lobo” intensificaria la protesta popular i generaria un gran xoc amb l’opinió pública. Davant d’això, el Rei i el govern van decidir enviar més tropes encara al Marroc. Una gran part de la guarnició de Barcelona va rebre l’ordre d’embarcar. El dia assenyalat, una gran multitud, en la qual abundaven les mullers i els fills, es va concentrar al port per impedir la sortida. Llavors, la Guàrdia Civil va disparar contra la gent. Aquest acte criminal generaria exasperació en tota la població. La classe obrera es va declarar en vaga general. La força pública, després de provocar novament a la població, es va haver d’aquarterar durant els 4 dies que els treballadors van aixecar barricades i esdevenir els amos de la ciutat. Després tornaria un altre atac repressiu de la Guàrdia Civil que es va saldar amb 100 morts i 500 detencions. 5 d’ells van ser condemnats a mort, i un era Francesc Ferrer i Guàrdia.

Llavors, Alomar consideraria que “el moviment de juliol” tenia un “doble sentit antibel·licista i anti-religiós” i que, per aquest motiu, l’esquerra catalanista en tant que “republicana, democràtica, això és, contrària a l’esperit clerical i eclesiàstic”[17] havia de diferenciar-se de la “cruel actitud de les dretes” que havia condemnat els fets. De fet, és molt conegut el cas de la censura d’Enric Prat de la Riba a la publicació a Joan Maragall d’un article titulat “La ciutat del perdó”. En aquest opuscle, s’oposava públicament a la condemna a mort del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, que havia estat acusat injustament de ser l’ideòleg dels disturbis del juliol. Així, el poeta Maragall no va poder publicar el seu article però, Alomar, 6 dies abans de l’execució, publicaria un dur text on denunciava el comportament farsant i hipòcrita de “l’opinió pública de Barcelona”:

“Amics meus, massa silenci, massa silenci. Personalment, jo he tingut d’iniciar massa vegades reivindicacions de justícia qui han romàs sense eco en la col·lectivitat nostra. Ara mateix ¿per què no alceu la veu responen a la meua, llançada des de un altre periòdic, fent notar que la qüestió Ferrer (de procediment jurídic i no d’idees socials més o menys estridents) es encara una qüestió sotmesa a judici, i que la culpabilitat d’aqueix home, malgrat tendencioses i sospitoses campanyes, apoiades en la revelació d’idees i no de fets, està molt lluny d’esser demostrada, com ha fet notar fins el conservadoríssim i sensatíssim Times de Londres? ¿Per què calleu davant l’ofegament de l’Escola i l’enfonsament de la Constitució i la fi de tota llibertat vera? ¿Per què calleu davant l’insult tirat per les nostres colles de snobs impotents (joves decrèpits, cabotins de la política, farsants qui motejen de farsants les grans figures de l’intervenció humana) contra un judici europeu on els erros accidentals, els tiquis miquis on vol aferrar-se el vell i heretat casuisme jesuític, no podien fer oblidar la raó essencial i dolorosa?”[18]

Però no només considerava a l’opinió pública de Barcelona com a farsant i hipòcrita, sinó que també creia que “aquests bons senyors del catalanisme insincer s’oposaven únicament a les lleis i als tribunals d’excepció quan ells mateixos podien ésser-hi sotmesos, i en canvi els demanaven aleshores contra els altres, com en l’hora dels processos de Montjuïc, contra tots els anarquistes sols pel fet de tenir tals idees”[19]. Acusava directament a La Lliga d’oposar-se només a la repressió que patien ells a la vegada que donaven suport o no posaven impediments a la repressió contra els anarquistes. Finalment, Alomar faria una critica a la deformació mediàtica que el Govern estatal havia generat entorn a les protestes, “la gestió del ministre de la Governació […] va rodejar de duanes morals Espanya, en especial Catalunya […] per a que la resta d’Espanya cregués que aquest moviment era separatista”[20].

“El fet «revolució» va desorientar les esquerres catalanes, i va obligar-les, com un reactiu, a descobrir el burgesisme intern de totes elles. Era tant còmode això de dir-se republicà, sense veure’s forçat mai a demostrar-ho! Això del republicanisme de molta gent era una fàcil excusa per negar-ho tot, sense veure’s mai en el cas d’afirmar res, i amb la convicció de que la República en que es fingia creure, afortunadament mai vindria! Aquell republicanisme es va revelar com a merament negatiu, com era negatiu, en el fons aquell catalanisme que volia prescindir de tota política i no creure més que en Catalunya; com si Catalunya pogués existir mai autònoma sense un intern sistema d’afirmacions constitutives, orgàniques, i fins sense un criteri sobre formes de govern, aquelles formes de govern que els negatius de sempre deien ésser coses indiferents, de que podia prescindir-se!”[21]

Està pensant clarament en els Pressupostos de Cultura i segueix amb una reflexió sobre l’espai mediàtic, els intel·lectuals i els qui desenvolupaven la funció de creadors d’opinió a Catalunya:

“Jo crec, amics meus, que l’intel·lectualisme català, per conseqüència d’aquesta barreja, travessa una crisi d’escepticisme i d’infecunditat. Els nostres intel·lectuals s’han acostumat massa a somriure sobre les coses, a desconfiar, ja per endavant, de tota acció, al diletantisme de la rebentada. És que viuen en un ambient que els mata, en un ambient que no pot comprendre’ls, o, millor encara, que no vol comprendre’ls, i fingeix el contrari per a atreure-se’ls. Perdoneu-me que us parli ara, per uns moments de la meva experiència personal en aquest punt. Jo crec haver servit, entre la generalitat dels meus, com a ficció de radicalisme que no sentien, i com a excusa del conservatisme que sempre han tingut. Era útil, per a les sinceritats de molts, això de tenir un sincer que feia cridessis entusiastes, i donava coloracions d’esquerra a uns homes perfectament conservadors. […] L’intel·lectualisme ha resultat quasi exclusivament negatiu. Després de llegir les paraules de molts intel·lectuals nostres, sempre tinc temptacions de preguntar-los: Voleu resumir en una cartilla el que hi hagi d’afirmatiu, de positiu, en les vostres idees? Voleu escriure el que en diríem la vostra Constitució, la Constitució interna i personal de cada un de vosaltres? Ah! Ben pocs serien els nostres intel·lectuals qui resistissin a la prova”[22].

Alomar està pensant sempre en la direcció del moviment nacional, considera que les forces d’esquerres “han estat, fins avui, més aviat conduïts que conductors”[23]. I això és rellevant perquè l’intel·lectual mallorquí se n’adona que la vertadera alliberació nacional catalana vindrà el dia que les classes obreres i proletàries facin de la reivindicació de l’emancipació nacional la seva pròpia reivindicació. És en aquesta comprensió que ell elabora el que s’ha conegut com la Teoria dels tres moments del catalanisme[24], segons la qual el moviment d’emancipació nacional català constaria de tres fases —burgès, de classes mitges i obrer— i que només en el tercer estadi seria possible la realització nacional de Catalunya. Als seus ulls, només aquelles capes de la societat “no viciats per una riquesa heretada, ni per cap interès directe de immobilitat social”[25] serien capaces de la iniciativa necessària per a portar a terme el que requeria un procés d’emancipació nacional real.

Per a fer-ho, planteja que “tenim d’arrencar a les castes riques el monopoli del catalanisme” perquè “l’actual esquerra nacionalista […] pateix del seu origen dretista; pateix d’ésser una antiga fracció del comunal catalanisme conservatiu; i ha heretat molt d’aqueixa paternitat”[26]. Considera que per a estar capacitats per a la disputa política cal assentar unes bases de concepció política molt més enllà de la simple imitació dels plantejaments del catalanisme conservador donant-li un toc social, sinó que, com hem vist, en reformula completament la manera d’entendre la nació, la política, el model d’Estat o la base social en la que sustentar-se. En la primera de les dues conferències de desembre de 1910, Afirmacions i negacions del catalanisme, en faria una síntesi de programa amb el seu estil epigramàtic:

“El programa seria aquest: reivindicació del catalanisme per als obrers; és a dir, no que el catalanisme faci a favor seu la conquesta dels obrers, sinó els obrers facin la del catalanisme, entenent per catalanisme la representació de la voluntat col·lectiva de Catalunya. Que els obrers diguin ‘el catalanisme som nosaltres’.”[27]

Dient això, a més de traçar un rumb estratègic, estava també necessàriament fent una crítica a l’elitisme i l’allunyament de la realitat que pretenien representar molts dels polítics del primer catalanisme d’esquerres. Era un problema a tenir en compte. Molts dels seus quadres tenien altres professions que els permetien viure i, per tant, no necessitaven la política i “estaven mancats de la coacció i del professionalisme indispensables per tirar endavant qualsevol empresa partidària”.[28] Alomar reivindicava la figura del polític professional:

“Jo he llegit els discursos parlamentaris, les proclames de míting, els articles periodístics de l’esquerra catalana, i sempre hi he vist la mateixa nota: un academicisme d’ateneistes qui professen per principis, una democràcia temperada, un esperit llibresc, compromès a ésser realista, positiu, inspirat en la naturalesa de les coses, lliberal d’escola i doctrina més que d’agressió.”[29]

Així, en la dècada que començava, s’obria també un context polític diferent. Alomar mateix així ho considerava: “Aleshores el ritme conductor de la nostra política eren la llei de jurisdiccions i les seves causes; ara, ademés d’aquell, hi ha un nou ritme conductor que té per nom expressiu 1909”[30]. Les protestes de la Setmana Tràgica van produir mutacions en l’arena política. Els posicionaments ambigus de radicalisme lerrouxista al respecte de les protestes i la seva moderació discursiva degut a la voluntat de fer el salt a la política a nivell més enllà de Catalunya van tenir molt a veure amb que, a l’any 1910, es fundés a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT). A la vegada, els alineaments de la Lliga amb la repressió de les protestes van ser l’inici d’una redretanització del catalanisme de dretes cada cop més imbricat en el règim de la Restauració per les seves contradiccions de classe. En aquest context, i paradoxalment, el catalanisme republicà d’esquerres seria fonamentalment una força minoritària. En primer lloc, això es deuria a que es van anar produint una sèrie de retirades dels polítics més visibles de primera fila —Sunyol, Carner i Lluhí— que van retornar a les seves professions precedents. També les dificultats per conciliar les diverses tendències político-estratègiques va tenir-hi molt a veure. Alguns dirigents proclius al pacte amb els radicals, altres a la política de la ‘Catalunya endins’ (Lluhí, Gubern) i alguns ho eren també a la participació política a nivell estatal (Layret). Aquest declivi es concretaria efectivament en els resultats de diverses conteses electorals. A les eleccions del 14 de novembre de 1915, els catalanistes d’esquerres només obtenen 3 regidors a l’ajuntament de Barcelona. A les legislatives de l’abril de 1916, quedarien en tercer lloc amb 10.000 vots mentre que la Lliga guanyaria amb 24.000 i el Lerrouxisme n’obtindria 19.500. A l’any següent, els resultats serien quasi idèntics. L’any 1919, Alomar sortiria elegit a les eleccions a Corts per primer cop. Unes eleccions, però, que tornaria a guanyar la Lliga a Catalunya. Correlativament, el creixement de la desafecció i de la indiferència respecte dels partits no pararien de créixer. A les eleccions de 1917, l’abstenció depassaria el 65% mentre que la conflictivitat obrera només feia que anar en augment. No per casualitat la CNT no pararia de créixer en afiliacions durant tota la dècada fins als 345.000 cotitzants al 1919 a Catalunya i arribant als 791.000 a nivell de tota Espanya. La dificultat per representar i posar-se al capdavant de tota aquesta potència política va condemnar als republicans catalanistes a jugar un rol minoritari durant tota aquella segona dècada del XX, en la que els nivells de politització i contrarietat amb la Restauració només van fer que anar en augment.

Caldria esperar fins després de la dictadura de Primo de Rivera per a que el catalanisme republicà i d’esquerres desbanqués a la Lliga en la direcció del moviment nacional català. De manera resumida, cal dir que durant el període dictatorial, del 1923 al 1930, a Catalunya, a diferència de la resta d’Espanya, els liberals catalanistes es van fer republicans i els republicans es van fer catalanistes. El règim havia perseguit no només a republicans i catalanistes, sinó gairebé qualsevol signe de catalanitat, des de la llengua al ball de la sardana. Llavors, arribats a les eleccions d’abril de 1931, la dreta catalanista, encarnada per Cambó, tement un escenari de triomf de les candidatures d’esquerres i confiant en la monarquia, quedaria desplaçada de l’hegemonia. Tot i així, el paper d’Alomar en la Dictadura i la Segona República, per ara, requerirà d’un altre article. A 80 anys de la seva mort, no ens equivocaríem si diguéssim que Gabriel Alomar és un clàssic, i que com deia Theodor Adorno, els clàssics no són autors sobre els que ens haguem de preguntar si estan vius. Més aviat, ens pregunten ells a nosaltres si ho estem o no. Així, Alomar ja ho va ser en vida. Durant la Segona República, es va establir el projecte de la publicació de les seves obres completes, però la interrupció sanguinària d’aquell món, que ell va contribuir a fer néixer, ho va impedir. Potser, quan molts dels seus plantejaments llampeguen en l’ara d’una forma excepcional, sigui un moment per (re)iniciar la recuperació d’aquest republicà que durant massa temps ens ha estat absent com un gran clamor silenciós.

Llegir l’article a la font: Aquí

Miguel Salas

Miguel Salas, vicepresident de la fundació, sindicalista i del Consell Editorial de Sin Permiso, escriu aquest article publicat originalment a Sin Permiso sobre l’actualitat de la Comuna de París on ens explica com idees de fa 150 anys segueixen més vigents i necessàries que mai per dur a terme un projecte emancipador.
En definitiva, la Comuna és actual perquè ens aporta idees i propostes per a una nova societat més justa i igualitària.

L’activista socialista, dissenyador tèxtil i novel·lista William Morris (1834-1896) va escriure: “Les ‘llunes i els dies’ ens porten de tornada a l’aniversari de la tragèdia més gran dels temps moderns, la Comuna de París de 1871, i ens plantegen de nou a tots els socialistes la periòdica tasca de celebrar-la alhora amb entusiasme i intel·ligència”. El sorprenent és que 150 anys després ens segueixi atraient i continuï sent un poderós imant d’idees i reflexions per a tot projecte emancipador. Van fracassar tots els intents per enterrar-la o arraconar-la en la història, però ressorgeix com l’au fènix perquè, com el mateix Morris va escriure, “La Comuna de París és tan sols una baula en la lluita dels oprimits contra els opressors que es desplega al llarg de tota la història; i sense totes aquestes derrotes dels temps passats avui no tindríem esperances en la victòria final”.

Al llarg de la història la Comuna ha estat referència per a molts dels processos revolucionaris i per les diferents tendències del moviment obrer, marxistes, anarquistes, etc. Moltes de les seves decisions segueixen sent útils per abordar els problemes polítics i socials d’aquest segle XXI. Com ja hem explicat en altres articles [1 i 2], la Comuna no va ser el resultat d’un pla preestablert, però un cop la insurrecció va haver vençut, el moviment va expressar les necessitats de les classes treballadores i va posar en pràctica les bases d’una nova societat oposada a la dominació de la burgesia. Com va expressar Marx: “La classe obrera no exigia miracles de la Comuna. No tenia utopies fixes i acabades […] no té ideals per realitzar; només ha de posar en llibertat els elements de la nova societat que ja s’han desenvolupat en el si de la societat civil en fallida”. En aquest sentit, la seva actualitat perdurarà fins que aconseguim acabar amb el capitalisme.

Un govern barat

Per a les classes dominants, l’Estat, a més d’un instrument essencial d’opressió, sempre ha estat un botí de què aprofitar-se pels seus negocis, on la corrupció campi pels seus amples i proliferi una burocràcia per sobre de la societat, aliena a ella, i normalment ben retribuïda. La Comuna va decidir acabar amb aquests privilegis amb dues mesures pràctiques, radicals i democràtiques: liquidar l’exèrcit permanent i el servei militar obligatori i que el salari de la burocràcia política (ministres, diputats, jutges, fiscals, caps policials, etc.) no superés el salari mitjà d’un obrer qualificat. Amb aquestes dues mesures va donar un tomb a la concepció burgesa de l’Estat. Un govern barat va esdevenir una idea pràctica i possible.

En aquesta època el pes de les despeses de defensa en els pressupostos de l’Estat era superior a l’actual; però, encara avui segueix sent molt significatiu. L’any 2020, amb pandèmia pel mig, la despesa mundial de defensa va pujar en un 2,6%, a Europa un 4%, fins a arribar als 1,65 bilions d’euros. A Espanya arriba als 9.411.000, que no inclou totes les despeses. Per exemple, els 3.685.000 que s’han gastat en construir un submarí, amb un sobrecost de 1.550 milions. És fàcil imaginar el que significaria aplicar al nostre país les mesures de la Comuna, amb un Estat molt burocratitzat, amb moltes funcions duplicades, amb alts salaris comparats amb la mitjana de la població i amb un exèrcit i guàrdia civil amb molts oficials, uns 46.000 per uns 170.000 efectius, fet que suposa que hi hagi un oficial per cada 3 o 4 números. Un altra despesa supèrflua que caldria eliminar és el de la Monarquia. En els Pressupostos de l’Estat només consten 8,4 milions, perquè la majoria de les despeses estan repartits entre diversos ministeris: Presidència, Interior o Exteriors.

Des del neoliberalisme extrem se senten veus demagògiques sobre la necessitat d’”aprimar” l’Estat. Aquestes tesis persegueixen fins ben diferents, com privatitzar empreses essencials, o que passin a mans privades funcions públiques, com la sanitat. Parlen d’un govern petit desembarassat de la part social de l’Estat (pensions, sanitat i educació, etc.) que és el resultat de moltes lluites i conquestes de drets. Per a ells la democràcia resulta cara, però no posen en qüestió els privilegis; a contra, defensen al rei, als jutges, als militars, la rebaixa d’impostos per als rics; el que els molesta són els drets. Això és el car per a ells. Si defensem un govern barat és perquè el comú, els drets, sigui gran, i siguin petits els privilegis, i els que gestionin el que pertany a tots no tinguin avantatges per sobre de la societat.

No té res d’irreal ni d’utòpic. Més encara en la nostra època, en què els avenços tècnics i informàtics permeten una major eficàcia i una anivellació salarial i social oposada als privilegis que imposa l’Estat burgès. Un pas en aquest sentit seria la renda bàsica universal, que a més de garantir la base material de l’existència de tots els ciutadans, simplificaria i abaratiria el funcionament de l’Estat.

Participació i control democràtic

Una nova societat només pot ser el resultat de la participació de la majoria i del control per aquesta de les seves institucions i representants. La Comuna va decidir l’elegibilitat de tots els seus representants, no només de consellers sinó també de jutges, fiscals, responsables de la seguretat, etc. Els representants estaven supeditats als electors, que podien en qualsevol moment exigir la seva dimissió si el consideraven necessari. Per Lenin aquesta decisió “representa un canvi gegantí d’unes institucions per altres d’un tipus diferent per principi. Aquí estem precisament davant un d’aquests casos de ‘transformació de la quantitat en qualitat’”.

Situem-nos en el que podria ser el segle XXI al Regne d’Espanya: els diputats i diputades elegits, que només cobren el salari mitjà obrer, poden ser revocats si els seus electors ho decideixen. Seria una important barrera al transfuguisme i per als que pretenen viure de la política. Els jutges, fiscals o comissaris de policia (que cobren el mateix que els diputats) s’han d’elegir per votació popular i els seus electors poden demanar-los responsabilitats i revocar-los si ho consideren convenient. Seria relativament fàcil resoldre el conflicte actual de Consell del Poder Judicial, que porta més de dos anys exercint legalment. De la mateixa manera, aquesta mesura democràtica evitaria la formació d’una capa burocràtica per sobre de la societat, com ho és actualment la judicatura. ¿Difícil? ¿Moltes eleccions o assemblearisme? No, del que es tracta és d’exercir la democràcia directa i la responsabilitat tant dels elegits com dels electors.

El problema de l’habitatge

Des que el capitalisme va convertir l’habitatge en una mercaderia, totes les grans ciutats han patit aquest problema com una de les majors ofenses de la desigualtat social. La Comuna va establir immediatament la condonació de lloguers davant el setge i la guerra. Posteriorment va decidir requisar els pisos buits abandonats pels burgesos que havien fugit de París per allotjar les famílies dels barris bombardejats per les tropes franceses de Versalles.
Es calcula que a Espanya hi ha uns 3,4 milions d’habitatges desocupats. En poblacions de més de 500.000 habitants el 11,1% dels pisos estan buits. A la Comunitat de Madrid el 10,7%; a la província de Barcelona el 13,1%; el 21% a la de València i el 18,1% a Sevilla. Una barbaritat! amb els lloguers pels núvols i tantes famílies desnonades. Tot i que el govern va anunciar la moratòria de desnonaments durant l’estat d’alarma, el 2020 hi va haver 30.000 desnonaments. Segons les organitzacions pel dret a l’habitatge, si s’aixeca la moratòria poden multiplicar-se els desnonaments i agreujar encara més la situació de milers de famílies. I l’anomenat Govern Progressista ni tan sols és capaç d’aprovar una limitació dels preus dels lloguers. La propietat privada passa per davant de les necessitats de la població. La Comuna ens dóna algunes idees perquè els drets estiguin per sobre de qui expulsa sense contemplacions a les famílies dels seus habitatges.

Església i Estat

La Comuna va ser també enèrgica respecte a les relacions entre l’Església i l’Estat. El 2 d’abril de 1871 va decidir “la separació de l’Església i l’Estat i la supressió de totes les partides del pressupost de l’Estat per a fins religiosos, declarant propietat nacional tots els béns de l’Església”. El 8 d’abril va acordar l’eliminació de les escoles de tots els símbols religiosos, imatges, dogmes, oracions, “tot el que cau dins de l’òrbita de la consciència individual”. Una mesura democràtica de la qual encara estem molt lluny en el Regne d’Espanya, on el Concordat amb el Vaticà segueix en vigor, l’Església catòlica manté un paper molt important en l’educació i a més és finançada per aquest Estat que es diu aconfessional. A tot això cal sumar l’espoliació comesa per les més de 35.000 immatriculacions de propietats realitzades per l’Església, a partir d’una llei modificada quan governava Aznar. La religió ha de ser una qüestió de consciència individual, independent de l’Estat, aliena a l’educació de la joventut i finançada per les persones que tenen creences religioses.

Treball

Per si hi hagués algun dubte del caràcter de classe del moviment es pot confirmar per les estadístiques dels detinguts recopilades per la justícia militar: 8% d’empleats; 8% de petits comerciants, membres de professions liberals; 5% de servents. 15% de jornalers; 16% de treballadors de la construcció; 12% de treballadors metal·lúrgics qualificats. Finalment, els artesans dels antics oficis parisencs (8% del sector del moble, 8% de roba, 10% de treballadors de l’art), molts dels quals van ser quadres, oficials i sotsoficials de la Comuna. (Encyclopédie d’histoire. G. Duby)

En els 72 dies que va durar no li va ser possible avançar molt pel que fa a una nova organització de la feina no supeditada al poder i la propietat capitalista. Es van prendre mesures com la prohibició de la feina nocturna dels forners o la prohibició de les multes i retencions sobre els salaris amb què els patrons penalitzaven als treballadors. El màxim que es va poder avançar va ser en l’obertura d’un registre de les fàbriques clausurades pels patrons i l’inici de la seva explotació pels obrers que treballaven en elles, amb la idea d’organitzar societats cooperatives i coordinar-les en una gran unió productiva.

En aquest àmbit és on les condicions del desenvolupament capitalista han canviat més. Encara que en l’època de la Comuna hi havia ja algunes grans empreses -com la metal·lúrgica Cail, que donava feina a 3.000 obrers; altres amb centenars de treballadors, com la fàbrica de locomotores Govin; els tallers ferroviaris a La Chapelle; la fàbrica d’armes del Louvre; la fusta Latry; la fabricant de pianos Thibouville, la fàbrica de gas Vaugirard; la pelletera Dufort o els productes químics de Javel (La Comuna de París. Roberto Ceamanos) -, la immensa majoria de la classe treballadora eren artesans o treballaven en molt petites empreses. Encara no s’havien començat a constituir sindicats i no existia una organització obrera de masses. Tot i això, la tendència que van iniciar els revolucionaris parisencs, seguint les opinions de les dones -que van ser els qui van proposar posar a funcionar les fàbriques abandonades pels seus propietaris-, és el que va intentar cadascuna de les posteriors revolucions obreres: que les empreses fossin controlades (o autogestionades, segons el moment o la tendència revolucionària) pels treballadors i que la propietat passés a ser social. Com va escriure Antoni Domènech a les seves referències a la Comuna a El eclipse de la fraternidad: “Del que es tracta és d’alliberar la vida social d’una dominació de la feina pel capital […] d’alliberar la vida social de l’asfíxia burocràtic-jeràrquica de l’Estat classista contemporani en què, d’una o altra manera, es continua la inveterada loi politique de les monarquies i dels principats absoluts europeus moderns”.

Drets

En la mesura que la classe treballadora parisenca es va apoderar del poder, va haver d’ocupar del conjunt de drets i d’activitats de la vida social. Van obrir els parcs per al gaudi de les famílies; es van obrir escoles públiques i es va donar especial importància a l’educació de les nenes; es van organitzar centres socials per al repartiment de menjar; els museus podien visitar-se gratuïtament; es van organitzar activitats culturals amb preus assequibles per al teatre, l’òpera i el ballet, fins llavors limitat a les classes benestants; artistes, pintors i dramaturgs es van organitzar lliurement i es van concedir els mateixos drets per a totes les famílies, fossin unions reconegudes legalment o simplement de fet. No obstant això, la Comuna no va arribar a legalitzar el vot femení, tot i que les dones es van organitzar i van jugar un paper important en gairebé totes les activitats, fins i tot la lluita a les barricades.

La Comuna va tenir també una posició democràtica, fraternal i internacionalista amb els immigrants. De 36 milions d’habitants que tenia França a l’època, al voltant de 700.000 eren immigrants. A París hi havia una important colònia d’alemanys i polonesos, perseguits al seu país després de l’aixecament de 1863. Els van ser reconeguts tots els drets i alguns d’ells van tenir importants responsabilitats: l’hongarès Leo Frankel va ser el responsable de Treball, el polonès Jaroslaw Dombrowski va ser responsable militar i va morir en defensa de la Comuna i la russa Elisabeth Dmitrieff, militant de la Primera Internacional i cofundadora de la Unió de Dones per a la defensa de París.

Trànsit al socialisme

Algunes de les exigències de 1871 s’han conquerit com diferents elements del que coneixem com l’Estat del Benestar, però les conquestes sempre estaran en qüestió mentre segueixi dominant el capital sobre el treball. Per als revolucionaris la novetat de l’experiència comunera estava en el fet que obria el camí cap al socialisme, “la forma política -diria Marx descoberta, a la fi, sota la qual podia dur-se a terme l’emancipació econòmica de la feina”. Lenin dedicaria a la Comuna tot un apartat de L’Estat i la revolució per dir que “la completa elegibilitat i la revocabilitat en qualsevol moment de tots els funcionaris sense excepció; la reducció del seu sou als límits del ‘salari corrent d’un obrer’: aquestes mesures democràtiques, senzilles i ‘evidents per si mateixes’, al mateix temps que unifiquen els interessos dels obrers i de la majoria dels camperols, serveixen de pont que condueix del capitalisme al socialisme”. Insisteix Lenin (la població) “anhela un govern ‘barat’. Això pot realitzar-sol el proletariat, i, en realitzar-ho, dóna al mateix temps un pas cap a la transformació socialista de l’Estat”.

La història ha demostrat que aquests processos són molt més complexos, i la fracassada experiència de la Revolució Russa ho va posar de manifest. Però l’explotació, l’opressió i la desigualtat social que imposa el capital només pot trobar sortida a una nova societat. La Comuna va posar els fonaments d’un edifici que cal seguir aixecant. El republicanisme i el socialisme de segle XXI necessitaran la combinació d’aquests ensenyaments històrics i de les experiències de lluita de les actuals generacions.

Organització

Un dels dèficits de la Comuna va estar en la debilitat de les organitzacions polítiques i socials. El moviment obrer encara no havia pogut construir partits, sindicats, cooperatives, i això és imprescindible per a vèncer. Es necessita a la classe obrera organitzada en grans sindicats, a la ciutadania organitzada en barris i ciutats, a les dones i joves en les seves organitzacions, i partits polítics disposats a transformar la societat en un sentit socialista. I, per tant, cal tenir un programa, una alternativa política i de societat que permeti mobilitzar i crear la consciència per aconseguir-ho. La Comuna és actual perquè ens aporta idees i propostes per a una nova societat i ens ajuda a reflexionar sobre el que hem d’aprendre per aconseguir-ho, per ser els comuners de segle XXI.

Llegir l’article a la font: Aquí

per Adelina Escandell

Els docents tenim la responsabilitat de promoure valors democràtics i enfrontar-nos al pensament absolut, binari, racista, xenòfob i misogin. És cert que la responsabilitat del que passa a la societat no pot recaure en el món educatiu, però també que aquest no pot rentar-se’n les mans i pensar que no pot intervenir en la Història.

Fa molts anys vaig ser tutora d’un sisè amb relacions entre nenes i nens molt tenses; alguns d’ells em retreien el meu feminisme i que això em portava a defensar les postures de les nenes i a treballar massa sobre dones (en literatura, en art…); algunes nenes portaven sistemàticament al consell de classe els menyspreus i bromes que no agradaven que patien per part dels nens: mirar agendes, petites agressions a les estones de pati, voler marginar-les en els equips de futbol…

I així va arribar finals de febrer. I vaig fer una proposta de treball que globalitzava llengua castellana i matemàtiques (en aquell moment ni imaginàvem que arribaria la informàtica). Els vaig proposar que cada dia portessin diaris a classe. Com us podeu imaginar, la majoria eren en castellà. I un dia, a l’hora de castellà, per grups, van buscar notícies amb imatges en què les protagonistes fossin dones soles o dones i homes o homes sols. Mentre elles i ells buscaven, vaig posar un llarg paper d’embalar al passadís. I a mesura que acabaven la tria anaven enganxant la seva notícia al mural a l’espai que pertocava. El mural al passadís cridava l’atenció del grup en qüestió, però també dels altres de l’escola (cal dir que el passadís de l’escola era i és un espai viu on s’hi pengen treballs de totes les matèries, notícies…).

En una sessió següent, tot el grup vam sortir al passadís i vam descriure el que vèiem. Aneu ben encaminades en la vostra sospita: la majoria d’imatges i notícies tenien com a protagonistes els homes i les dones hi apareixien quan els acompanyaven o alguna actriu, especialment amb roba ben lleugera.

Els vaig demanar que es posessin en la pell d’un ésser d’un altre planeta que arribés a la terra i que es fes una idea de la societat en què es trobava a través dels mitjans de comunicació; quina seria la idea d’aquesta societat? Primer va ser un treball oral davant el mural, com a pluja d’idees (en castellà) i més tard, de manera individual van escriure un text amb l’informe que enviava aquell extraterrestre al seu planeta. Els textos, un cop corregits i llegits a classe, es van enganxar al mural.

Més tard, des de matemàtiques vam aprofitar per treballar els percentatges. I l’anàlisi quantitatiu també es va posar al mural.

Vam tenir la sort que com que el treball era al voltant del 8 de març, de manera oficial també es feia l’estudi de la presència de les dones en els mitjans de comunicació. Va canviar l’actitud dels nois? No ho puc assegurar, però quan vèiem una pel·lícula o llegíem un text de qualsevol autora, els seus comentaris previs no eren de menyspreu i el to en els consells de classe va canviar.

I us preguntareu perquè us he explicat aquesta història. Doncs ve al cas perquè després del xoc que ens va procurar el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 14F en què una força política que defensa els valors feixistes ha aconseguit una representació d’11 escons, en una reunió del grup de coeducació de Ca La Dona, una companya va preguntar què hem de fer des de les escoles per ajudar a entendre al nostre alumnat què és el feixisme i plantar pas a aquesta pensament. D’altres que treballen a secundària expliquen que dibuixar esvàstiques, fer la salutació feixista o cridar “arriba España” cada dia és més habitual en els centres educatius i que molt professorat no sap com reaccionar.

Dibuixar esvàstiques, fer la salutació feixista o cridar “arriba España” és cada dia més habitual en els centres de secundària i molt professorat no sap com reaccionar

És evident que el professorat tenim la responsabilitat, com ciutadanes o ciutadans que som, de promoure valors democràtics i enfrontar-nos al pensament absolut, binari, racista, xenòfob, misogin, en el nostre dia a dia, no només el dia electoral, sinó de la nostra vida quotidiana a través d’associacions, entitats, us de les xarxes…

Però més enllà, des del món educatiu en el seu conjunt, també tenim una responsabilitat específica per tal d’ajudar a desenvolupar en el nostre alumnat els valors democràtics que els permeti convertir-se en ciutadanes i ciutadans lliures, amb capacitat d’anàlisi, de proposta i de crítica.

I com ho fem? És evident que no a través de grans classes magistrals, perquè sabem que el pensament lliure i crític no es construeix amb grans proclames. “Amb frases solemnes no hem cregut mai”, deia el cantant, sinó amb el dia a dia, en espais formals i informals; des de les matèries (i aquí té sentit l’anècdota personal amb que he començat l’article), però també des dels patis, festes populars, sortides, exemples personals…

Desenvolupar estratègies per fer realitat una escola pública de qualitat és la millor manera de fer front a la xenofòbia i al racisme. I com definim aquesta escola pública i què signifiquen aquests adjectius?

• Escola democràtica i participativa: que significa no només fer eleccions pels càrrecs directius o per escollir delegades o delegats de classe. Cal plantejar-se la manera com participa l’alumnat des d’edats més primerenques a més grans. Per parlar de temes que els afecten directament (molt treballat a infantil però que perd pes a mesura que puja l’edat de l’alumnat), però també per intervenir en el seu procés d’ensenyament-aprenentatge: consells d’aula, d’escola, assemblees, plans de treball, autoavaluacions. També com es potencia des dels centres educatius les associacions i sindicats d’estudiants (espais i temps); com afavorim la participació de mares i pares a títol personal i també de les seves associacions. Quin és el paper del Consell Escolar? Com es configuren les diverses comissions? I què dir del professorat? Com es configuren els claustres? Com es treballa realment en equip? Aquesta escola vertical que s’està configurant, en què la direcció és la veu de l’administració, no va en la línia d’una escola democràtica ni participativa. En aquest sentit cal temps pel debat, per definir un projecte educatiu que posi en primer pla les estratègies per reflexionar i desenvolupar aquests valors. Quina imatge donem al nostre alumnat quan davant d’un conflicte qui intervé és la direcció?
• Escola laica: L’escola és espai de coneixement, convivència i respecte a les diferents creences, als diferents projectes de vida. I aquesta convivència s’ha de fonamentar en els drets humans. L’estudi de cada religió en concret s’ha de donar en l’àmbit familiar i dels propis cultes. Diu Carme Tolosana: “El pensament laic posa la raó enfront de la revelació i els pactes i els acords enfront dels dogmes. L’escola laica no és una escola multiconfessional segregadora que margina les cosmovisions no religioses, que separa el seu alumnat”. Ens hem plantejat què significa separar nenes i nens en funció de les creences dels seus pares? Ens hem replantejat la celebració de les festes des d’aquesta perspectiva? De quines parlem, quines festes celebrem a l’escola? El calendari escolar està organitzat en funció de les necessitats de treball i descans de les criatures o en funció de festes religioses?
• Escola coeducativa, feminista: es tracta de considerar nenes i nens amb plenes capacitats i drets i l’educació s’ha d’allunyar dels estereotips que impregnen la nostra societat. Des de fa molts anys mestres feministes, de manera individual i també en grups i associacions han fet (i segueixen fent) moltes propostes: us dels espais, presència de dones com subjectes actius en les diferents matèries d’estudi, tractament dels currículums, utilització de llenguatge inclusiu, com ens plantegem l’educació afectivo-sexual, com posem la cura en el centre de la vida, com abordem els conflictes (que inevitablement es produeixen en un lloc on conviuen tantes persones)… Ens hem plantegem com farem prevenció de les violències masclistes, dels diferents tipus d’assetjaments? O quin tractament pedagògic i educatiu donarem si es produeixen? Quina formació rep el professorat per poder abordar aquests temes?
• Escola científica: Cal treballar amb perspectiva científica. Establir i analitzar causes i conseqüències, en el món físic i també en el social. Així, un dels temes que s’ha de treballar al llarg de tota l’escolaritat, són les configuracions de les diferents societats analitzant causes i conseqüències dels diferents fets històrics: el paper de les classes i grups socials, l’activitat i presència femenina en tots els àmbits, els moviments migratoris… Com treballem els “descobriments del segle XV XVI”, com abordem la història del segle XIX i XX a Espanya? Donem veu al nostre alumnat perquè expliqui els moviments migratoris de la seves famílies? I entre les conseqüències el dol i la ràbia que els produeixen? Com abordem des d’una perspectiva científica el paper dels mitjans de comunicació (antics i nous), de les fake news… Com treballem els pressupostos que els diferents Estats dediquen a exèrcits i els comparem amb el que dediquen a educació i sanitat?
• Escola inclusiva: Em ve al cap aquella frase: “Les diferències existeixen i, el que cal és que no es converteixin en desigualtats”. Com ens ho hem plantejat al nostre centre? Si cada criatura arriba al nostre centre amb una motxilla diferent, no podem mesurar a tothom amb la mateixa vara de mesurar. I això no ha de significar, com es diu en segons quins ambients, deixar de ser exigents i intentar que cada infant desenvolupi al màxim les seves capacitats. Quan una criatura, noia o noi, se sent ben acompanyada manifesta estima i respecte per la institució i per la societat. La segregació escolar que es dona a molts barris dels nostres pobles i ciutats no ajuda a fomentar la cohesió social i a aconseguir una escola inclusiva.
• Escola catalana: En aquest àmbit ens queda també molt camí per recórrer. La immersió lingüística va representar un gran encert des del punt de vista de cohesió social, i també pedagògic. Però ara, amb la pluralitat de llengües que han arribat a la nostra societat i per tant, a les nostres escoles, cal una nova revisió des dels fonaments pedagògics i socials que representa la immersió. Els continuats atacs a l’escola catalana i al català com a llengua vehicular ens allunya d’aquesta revisió. I més enllà, cal dedicar més hores tant a la formació del professorat com a l’atenció les noies i nois que ho necessiten directament. És cert que disposem d’aules d’acollida, però són moltes menys de les que necessitem i amb menys professorat del necessari. Cal fer tots els esforços perquè cap criatura ni família tinguin la sensació que no poden seguir correctament els aprenentatges per causa de la llengua. Ens hem plantejat com cal treballar perquè totes les criatures sentin la llengua catalana com a pròpia? Com treballem l’anàlisi de les diferents llengües minoritàries al món, de les seves desaparicions, de la riquesa que representen.. Com treballem la realitat del nostre país, la seva història, i el conflicte en què es troba immers en aquest moment?

Ja sé que potser no dic res nou. En soc conscient. Però tinc la sensació que bona part del debat educatiu que ens marquen els mitjans de comunicació i els grans poders econòmics (OCDE, La Caixa…) tracten sobre metodologies i no del significat ni del projecte educatiu del país. Al meu entendre el debat no hauria de ser si treballem per projectes o per comunitats d’aprenentatge o amb racons o àmbits, o si dediquem un temps a l’educació emocional o fem mindfulness…, sinó que l’objectiu final del nostre treball en el centre educatiu, com recullen tots els PEC, és fer ciutadans i ciutadanes crítics i lliures.

Cal és que cada claustre i comunitat educativa es pregunti com plantem cara al pensament misogin, xenòfob i racista que sembla que creix en la nostra societat

Diu Marina Garcés a Escola d’aprenents: “Educar és intervenir deliberadament sobre les possibilitats de vida d’aquells a qui ensenyem alguna cosa. I aprendre, ja sigui una ciència, un hàbit, o una tècnica, és per l’aprenent establir algun tipus de relació nova amb l’entorn que podria ser o no ser, donar-se o no donar-se. Tot aprenentatge podria no haver-se fet i modifica el mapa dels possibles que s’obren o es tanquen a partir d’aquí”. “Una bona educació seria aquella que millora les capacitats de cadascú per adoptar una línia de comportament personal reeixida en un context complex i incert”.

Cal allunyar-se de la idea que la història està escrita i que no hi ha res a fer. La història l’escrivim amb la nostra actuació; res està escrit i res és inevitable. I, també, com diu el poeta: “Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”

I si bé és cert que la responsabilitat del que passa a la societat no pot recaure en el món educatiu, aquest no pot rentar-se’n les mans i pensar que no pot intervenir en la Història. Els nostres infants passen cinc hores al dia (mínim) i deu anys obligatoris (mínim) en el centre educatiu. Per tant, el món educatiu, alguna responsabilitat tindrà en l’educació del jovent.

Reprodueixo un fragment d’un article de Bru Laín, exalumne per al llibre que recull la història de l’escola on vaig treballar. L’article porta per títol L’ou, la gallina i la meva escola, o perquè les conjuncions importen.

“/…/ Soc com soc, en gran part, gràcies a la meva escola. Soc com soc perquè algú em va ensenyar-tant en la teoria com en la pràctica- que els grans canvis socials només són possibles si els protagonitzen gent formada i amb valors. Però la meva escola també em va ensenyar que perquè aquesta gent formada i amb valors pugui existir i sigui capaç de canviar el mon cal que, més enllà del nostre àmbit personal i relacional, totes i tots ens arremanguem per fer que tothom sense excepcions tingui les mateixes possibilitats de ser educat i format en aquests valors. Enteneu-me. No defenso que aquests valors hagin de ser inculcats a tothom de manera monolítica, sinó que tothom tingui les mateixes capacitats i oportunitats per modificar “aquests valors”

I en aquest article no dono fórmules concretes perquè crec que no n’hi han, sinó que el que cal és que cada claustre i comunitat educativa es faci les preguntes adients. En aquest cas: com plantem cara al pensament misogin, xenòfob i racista que sembla que creix en la nostra societat?

I aquí no faig del tot meves les paraules del poeta perquè ja hi ha moltes educadores i educadors i molts centres que s’ho han plantejat: “Hi ha molt de fet i tot és possible”.

L’any 1917 Marcel·lí Domingo que acabarà essent ministre d’instrucció publica durant la II República deia: «Però no es Catalunya qui vol separar-se d’Espanya. Al contrari. És Catalunya qui demana en veu alta el que tot Espanya demana en veu baixa». Un aragonès em va dir: «A ver si us vaís y despues Aragón se federa a vosotros».

Han passat els anys però la paciència s’ha acabat i ara importants sectors de la població catalana ha decidit fer un pas i es volen separar. Aquesta és una cosa que el jutge David García Esteban no vol entendre. Em meravella la capacitat que tenen els jutges d’escriure frases molt llargues inintel·ligibles. Els sembla que els fa més cultes quan en realitat si t’hi detens una estona els fa més capsigrany: «Todos los hechos que se asumen aparecen contextualizados, minimizados o justificados y la responsabilidad a la que hacen referencia está referida a una responsabilidad de tipo política (en función de su cargo) o moral (en función de sus convicciones) pero no se atisba en ellos un mínimo de asunción de responsabilidad penal en el sentido de haber quebrado normas básicas de convivencia. Y no se trata en ningún caso de que se produzca un arrepentimiento, sino únicamente tener conciencia de la comisión delictiva». En román paladino, aquest jutge considera que un cop passat per la presó en comptes de ser republicà indepe t’has de convertir en votant de Vox. Uns jutges intel·ligents –no és el cas– com els del Canadà van formular solucions polítiques i jurídiques. Ara bé, si ets tan totxo que consideres que no són presos polítics i que el que estàs jutjant no és un conflicte polític llavors l’únic que estan fent és el ridícul i el joc a l’extrema dreta. Imaginem que aquests jutges jutgessin a Francesc Layret quan deia que volia: «Desvetllar l’esperit revolucionari de les masses, atiar la fe i l’optimisme del poble; dir-li, cridar-li que venia fatalment, necessàriament una fecunda transformació en la marxa de la vida pública […] i que, per tant, tanqués les orelles a la veu dels pessimistes, al plany dels cansats i que no creiés ni es deixés influir pels que proclamaven que l’era de les revolucions havia acabat». Què farien amb ell? L’empresonarien també i després li dirien que no se n’ha penedit, que no ha interioritzat la culpa? Però vaja més que jutges sembla que tinguem capellans catòlics frustrats del tipus «el liberalismo es pecado». Són part del problema. I els agrada. Una mica de cultura general els aniria bé. Bé a Francesc Layret no li podrien fer res perquè en aquells dies els diputats tenien immunitat parlamentaria. De fet quan Companys guanya l’acta de diputat pel districte de Sabadell triga només 12 dies en tornar a Barcelona del penal de Maó. També és veritat que el Poder tenia altres «mètodes» contractava sicaris per assassinar els líders republicans com Layret o Salvador Seguí. Els jutges s’han acabat convertint en el perill més gran de la democràcia i la llibertat. Dinamiten tots els ponts de diàleg. I a sobre no se n’adonen. Quin poc nivell de conviccions democràtiques!

Hi ha molta gent que es posa nerviosa en llegir o sentir la frase «eixamplar la base»: no en volen sentir a parlar. Bé no hi ha cap opció política que aspiri a canviar les coses –en cap sentit– que no vulgui ser més gent: més dirigents, més simpatitzants, més militants, més votants, i en general més gent que creu que es una opció solida i seriosa. Portem l’argument a la contra: una organització que vol ser menys gent no farà mai res de res.

Com s’aconsegueix que en el bloc que vol un estat català hi hagi un 65% de ciutadans? De fet al segle XIX els federalistes volien també un estat català. En primer lloc amb molta reflexió i capacitat intel·lectual per analitzar el que passa i el que cal fer. Cal un gran intel·lectual orgànic com es deia en el marxisme. Els lideratges intuïtius esgoten ràpidament la seva bona sort. La sort cal substituir-la per intel·ligència. Però el republicanisme es guanya amb bons serveis públics i situar l’ensenyament en la prioritat numero u com deia Marcel·lí Domingo quan era ministre d’Instrucció Pública: «El mestre serà el primer ciutadà de la república.»

I una altra ensenyança, la de Gabriel Alomar de l’any 1910: «El fracàs de la nostra esquerra és haver obrat sempre com a partit de centre, sense preocupar-se d’aquesta feina que havia d’haver estat la primera de totes: atreure’s a una política catalana i afirmativa la massa obrera, adoptant amb sinceritat els seus ideals, que són els de tota la veritable esquerra, improvisant a Catalunya una forma europea i catalana a un temps, del gran socialisme internacional.» Francesc Layret va adherir el Partit Republicà Català a la III Internacional. Veure els nivells d’abstenció als barris obrers fa feredat. Totes les esquerres s’haurien de fer una autocrítica.

Mai en la nostra història postfranquista el Parlament de Catalunya no havia tingut tants diputats d’esquerres. Caldria canviar plantejaments enquistats. ERC ha fet possible un govern PSOE-UP a Espanya. Per quina raó a l’inrevés no pot ser? L’inconvenient per haver-hi un govern d’esquerres són els presos i els exiliats. Com pots negociar amb gent que està a la presó i a l’altra banda no li dona la gana de donar instruccions a la Fiscalia? Cal recordar que estan a la presó perquè la Fiscalia va actuar al dictat del govern de Mpuntorajoy. Quan més duri, més ferides i més costarà la reparació. L’amnistia és l’únic mecanisme per acabar aquest malson de la repressió indiscriminada en mans de jutges d’extrema dreta. Segurament si s’hagués fet l’indult durant el primer més de govern de Pedro Sánchez i ara estaríem en un escenari de pactes molt diferent.

L’esquerra catalana es va equivocar a inicis dels anys vuitanta del segle passat i va estar 23 anys a l’oposició. Va cometre l’error de deixar «el patriotisme en mans dels altres» com deia Eric Hobsbawm. Una part de l’esquerra, precisament les hereves d’aquell error estan a punt de cometre’l un altre cop. No val queixar-se i no fer res per canviar l’escenari. Com ens explicava el mestre Josep Fontana «El futur no s’anticipa, sinó que es construeix.»

En els inicis del judici pel finançament amb diner negre de la seu central del PP al carrer Gènova de Madrid, Bárcenas ha tornat a fer trontollar el partit de l’extrema dreta espanyola. Dic d’extrema dreta perquè a Alemanya un partit que no volgués condemnar el nazisme, que hagués estat fundat per nazis, que volguessin mantenir un gran monument a Hitler, seria considerat un partit d’extrema dreta. El mateix podem dir del rei Felip VI. Algú ha sentit mai una condemna al feixista Franco?

Bé, tornem al tresorer del PP. Bárcenas s’ha emprenyat perquè la seva dona ha entrat a la presó. Els del PP li van assegurar que a canvi del seu silenci, la seva dona mai entraria a la presó. De fet, un cop condemnada a 13 anys, Rosalía Iglesias no va entrar a la presó com era preceptiu perquè el CGPJ, en una increïble resolució, aparta en 24 hores del Tribunal de la Gürtel al magistrat progressista José Ricardo de Prada de la decisió sobre la presó. Un fet inaudit, sense precedents. Aquest acord és aprovat amb el vot de qualitat del seu president, Carlos Lesmes. Rosalía Iglesias no entra a la presó. Lesmes mai va dimitir. Van dictaminar que la Rosalía havia de cuidar el fill de 30 anys.

Fa un munt d’anys que es va saber el finançament il·legal del PP perquè es va descobrir la comptabilitat. En ella apareixien anotacions amb pagaments periòdics en negre a tota la cúpula del PP. Paral·lelament la policia va descobrir papers que incriminaven en el pagament il·legal de la boda de la filla de Josemari Aznar. Aquests papers no van arribar mai a un jutge.

Ara molta gent s’exclama: ohh cobraven tots amb diner negre! Francament no ho entenc, fa deu anys que sabem que hi ha tota aquesta brutícia. Quin és el problema? Que els periodistes no han fet la feina i que els jutges s’han dedicat a ajornar-ho tot el que han pogut, a tapar-ho i a canviar els jutges que es prenien la feina seriosament. A Baltasar Garzón i Elpidio José Silva els van expulsar de la judicatura. I als encobridors no els ha passat res. I encara diuen que no hi ha proves. Trobar la comptabilitat en negre i amb anotacions dels pagaments no és una prova? Què volen? No fotem!

Alday Stevenson diu «els periodistes són gent que separa el gra de la palla per acabar publicant la palla». Doncs això. Per què no s’han posat els focus en els encobridors a la cúpula del poder judicial? Per què no acusen Carlos Lesmes? És més, quan Pablo Iglesias afirma que tenim a Espanya poca qualitat democràtica, se li tiren a sobre la major part dels periodistes de Madrid. L’atac a Pablo Iglesias és la millor demostració de la poca qualitat del periodisme, de la judicatura i de la política.

I encara hi ha ministres que afirmen, sense que la cara els caigui de vergonya, que a Espanya no hi ha presos polítics. Potser podem fer poca cosa, però sí dir que no som imbècils!

Tots comencem a estar una mica tocats amb aquests dies tan estranys que ens han tocat viure. Qui més qui menys es busca entreteniments per suportar tanta introspecció. Ara bé, una cosa que m’enerva són aquells derrotistes que, a més, fan tot el possible per desanimar-nos encara més. Són aquells que diuen que el nostre Govern ho fa tot malament perquè comptat i debatut a la Comunitat de Madrid no són tan estrictes i no passa res. És com si aquí les autoritats tinguessin una ganes boges de tocar-nos allò que no sona, pel simple gust sàdic de fer mal. Que consti que el que més trobo a faltar de tota aquesta història són els bars i els restaurants, a ells una salutació emocionada. Bé, anem a comparar què ha passat a la Comunitat de Madrid i a Catalunya. Cal dir d’entrada que són dues poblacions similars que vivim bàsicament en una gran ciutat metropolitana. No estic comparant Catalunya amb Sibèria.

Anem als números. Segons les dades del registre civil encara provisionals –podrien ser encara més elevades quan tinguin comptabilitzades el 100% de defuncions–, ens diuen que a Espanya el 2020 hi va haver uns 68.000 morts més que el 2019. Ja saben en aquest cas quin és el sospitós habitual. No cal ser un geni.

A Madrid , amb 6,6 milions d’habitants, hi va haver 17.113 morts més, és a dir, un 0,259%. A Catalunya amb 7,5 milions habitants, 15.359 més. Què significa un 0,259%. Si apliquem el percentatge de Madrid a Catalunya tindríem 19.425 morts, és a dir amb les mesures que s’han pres a Catalunya s’han salvat almenys 4.066 vides. O sigui que menys romanços. Si a algú li sembla que salvar 4.000 vides és poca cosa, que s’ho faci mirar amb moltes sessions d’un psiquiatra. No entenc que aquesta dada no ompli els titulars dels mitjans de comunicació de Madrid.

És bo que hom tingui al cap que els esforços que fem serveixen per a alguna cosa i aquesta és una dada brutal.

Es va acabant la columna i no vull deixar de dir alguna cosa sobre la UE. Durant la primera fase de la pandèmia no van fer res de res. Després es van posar a discutir com ajudaven els països que la formen com si fossin selenites, i al final decideixen fer alguna cosa: mancomunar la compra de vacunes. Brillant idea. Hi dediquen una quantitat de diners il·limitats, però signen contractes amb clàusules de confidencialitat quan en són clients i els enganyen de forma absolutament increïble. I un cop estafats, en comptes d’actuar amb decisió, fan el pena. Més naïfs no poden ser. Què podien haver fet? Per exemple nacionalitzar les empreses que actuen a la UE. Fan negoci amb les investigacions de les universitat finançades amb diners públics, es mantenen amb compres dels sistemes de salut amb diner públic i investiguen les vacunes amb diner públic. Quin desastre de govern de la UE, quina vergonya!

El TSJC ha decidit que seran ells qui diran quan es fan les eleccions. Es van perdre la lliçó a la facultat on deia que els representants del poble fan les lleis i ells només les apliquen. De fet portem més de deu anys on els jutges li han agafat gust a la política i sense presentar-se a les eleccions volen decidir els governs. I fins i tot el CGPJ, copat des de fa més de vint anys per l’extrema dreta, s’atreveix a dir quines lleis i com les ha de fer el Parlament espanyol. Dic que el TSJC és incompetent per almenys tres raons. La primera, han decidit que no diran la data definitiva fins al dia 8 de febrer. Imagineu què diria el mateix TSJC si el govern hagués dit que el dia 8 ja ens diria si es fan les eleccions o no. Els inhabilitaria a tots. Vulneren mil garanties democràtiques. El TSJC al rebre la denuncia d’un advocat, el que hagués hagut de resoldre és que no són competents i que és una decisió política. De fet la professió de jutge ve determinada per crear un tipus de ciutadà especial, el seu mèrit és passar unes oposicions on cal memoritzar molt. Això els allunya quan estan en etapa de socialització de la gent, de les seves emocions i sentiments. Això si al cap de poc no perden el sentit de la terra i es creuen déu en poder decidir sobre la llibertat i la presó de la gent. És la síndrome d’Hybris. Són també incompetents perquè no saben res de salut pública, ni d’epidèmies, ni de virus, és clar. A més no tenen dades de res, ni comissions d’experts. Per tant, segurament seria a les últimes persones a les quals recórrer perquè decidissin la data electoral. En la seva interlocutòria hi ha una el·lipsi, similar a l’error que van cometre els monàrquics el 2017, no sé perquè donen per suposat que fer-les el 14 de febrer donarà una majoria monàrquica. De fet al meu parer fer-les el 14 beneficia ERC.

El president del TSJC és Jesús María Barrientos Pacho de l’organització dretana Francisco de Vitorià i proposat per l’ultra Carlos Lesmes per treure Miguel Ángel Gimeno de Jutges per la Democràcia en vigílies del moviment republicà català.

Es diu que a Portugal aquest cap de setmana passat han fet eleccions i no ha passat res. A Portugal només ha anat a votar el 38% de la gent. Si el TSJC creu que impedint que la gent vagi a votar per por és una garantia democràtica que Déu ens agafi confessats.

Pronostico que hi haurà entre 20 i 25 punts de menys participació. Molta gent té por. I jo francament vaig mirar de seguida si m’havia tocat estar en una taula com fa tres eleccions. Probablement hagués fet cas a Henry David Thoreau. Negar-se a treure els majors de 60 anys de les taules com ha fet la justícia és una actitud de desconsideració a la vida bestial. I a més, aquesta gent que no anirà a votar per por, avui no hi ha cap sociòleg que s’atreveixi a dir a qui pot perjudicar. Si fem cas de la tesi doctoral d’Oriol Bartomeus publicada el 2018 és el PSC, CiU i PP. Desenganyeu-vos tot quedarà més o menys igual.

Tretze noies de les Joventuts Socialistes Unificades van ser assassinades pels feixistes l´any 1939. Tenien entre 18 i 29 anys, nou d´elles eren, doncs, menors d´edat per l´època. La majoria d´edat era llavors als 23 anys.

Un individu execrable, Javier Ortega Smith de Vox, va dir: «Sabe usted cómo se ha mentido en la Historia hablando de algunas que llamaban las Trece Rosas y resulta que lo que hacían era torturar, violar y asesinar vilmente? (…) y de cometer crímenes brutales en las checas». En qualsevol país democràtic un individu així ja estaria dimitit i condemnat. Aquí la sala penal del TS el defensa. Com que no em creia el que deien els diaris sobre la interlocutòria la vaig buscar. Vegem-ho. Hi ha dues «raons» per exculpar-lo. Primera, que la denúncia no la fan descendents de les noies: «Pero ante el silencio del Código Penal vigente en este punto, se puede concluir que la acción penal por estos delitos se extingue con el fallecimiento del ofendido, de suerte que producido tal evento, solo queda a sus deudos y herederos la acción de protección civil.» És a dir, maten nenes i com que no tenen descendència perquè els malparits que les han assassinat les han matat quan encara no havien pogut tenir fills, llavors se les pot insultar sense límit. A més menteixen perquè a banda de l´associació «Trece Rosas» van signar la demanda dues cosines de les noies.

La segona «raó» és que les persones que tenen una ideologia semblant a les de les «Tretze Roses» tampoc es poden querellar: «Desde esta perspectiva entender que las afirmaciones del querellado sobre la actuación de las Trece Rosas pueden constituir un sentimiento lesivo para la dignidad de estas personas podría aceptarse -aunque ya se ha anticipado la falta de legitimación activa de los querellantes- pero debe rechazarse la extensión que realizan tanto el Ministerio Fiscal como los querellantes a la de las personas que en el día de hoy participan de la misma ideología que aquellas, y menos aún como una incitación al odio con una capacidad de peligro relevante». Fixeu-vos que el ponent Berdugo no sap escriure. Probablement el problema no és que no sàpiga escriure, sinó que com que l´argument és tan irracional ha de forçar la frase de tal manera que en realitat no té sentit.

Al final, a més, els jutges del suprem escriuen «Sin olvidar, y debe también ser destacado, que el querellado, al término de su intervención pronuncia un mensaje que puede calificarse de conciliador: ´¿Sabe Vd. lo que ocurre? Al final una guerra es una situación terrorífica en la que se pierde cualquier concepto de justicia y se prima la fuerza cuando se comete este, esta situación en un país, lo que hay que hacer, lo que hay que hacer es buscar la fraternidad, curar heridas e intentar evitar que las generaciones futuras vuelvan a (sentir)´.» La gent ho desconeix però aquest és el missatge que llança el franquisme quan s´inaugura el Valle de los Caídos. A més, a aquestes noies no les maten durant la guerra sinó un cop la guerra s´ha acabat. Elles van iniciar la lluita de la resistència. Un jutge francès mai s´hagués atrevit a signar un paper tant infame. No es pot ser equidistant entre el feixisme i la democràcia.

El final després de frases sense sentit però amb la direcció exculpadora d´un feixista escriuen: «Inadmitir la misma por no ser los hechos constitutivos de ilícito penal alguno, decretándose el archivo de las actuaciones. Así lo acuerdan, mandan y firman los Excmos. Sres. Magistrados indicados al margen. Manuel Marchena Gómez, presidente Juan Ramón Berdugo Gómez de la Torre Antonio del Moral García Pablo Llarena Conde Vicente Magro Servet». És a dir, tres dels jutges contra els independentistes catalans, Marchena, Berdugo -el cognom ho diu tot-, del Moral -també- i l´hiperventilat instructor de la causa, Llarena.

No tenen vergonya, ni moral, ni ètica, ni sentiments, ni humanitat. Aspirem a poca cosa, volem que quan uns malparits insultin unes nenes que van muntar la resistència per la llibertat i que les van afusellar, tinguem uns jutges que en defensin la memòria. Aquests jutges estan més a prop dels que les van afusellar que de la lluita contra el feixisme. A ningú li estranyi que els mateixos es vengin dels republicans catalans. El feixisme no distingeix entre demòcrates.

La Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya normalment fa les seves jornades a l’estiu, com el nom de l’entitat indica, durant la primera setmana de juliol. Aquest any vam anar veient com el virus se’ns tirava a sobre i l’hem hagut d’organitzar i desmuntar. Que si ho podem fer, que si no. Reunions i reunions telemàtiques com mai. A la fi vam fer unes activitats al juny i juliol totalment en línea. I vam ajornar les activitats per després de l’estiu, per poder veure quin panorama teníem. Vam decidir que faríem la Universitat d’Estiu a la tardor, una cosa pròpia de lliurepensadors.

Doncs hem tornat a muntar les jornades per celebrar-les els dies 4, 5 i 6 de novembre. Teníem la sala Brigades Internacionals de la UGT a Rambla de Santa Mònica, antic local del CADCI. És una sala immensa que en condicions normals hom hi pot posar 300 persones. Reunions i més reunions que si hi podrem posar 200 persones, que si 100, que si… Al final per una setmana no ho hem pogut fer amb gent a la sala. Quina mala sort! Però encara que hem pogut utilitzar la sala com un immens plató i les activitats, conferències o taules rodones s’han fet amb les participants en directe. Així doncs les jornades de la UPEC les hem hagut de fer totalment en streaming. A més hem patit perquè a mesura que s’apropaven les jornades els que havien d’agafar avions o trens no podien i el que és més fotut, alguns ponents quedaven reclosos a causa del virus. Així doncs, l’equip tècnic ha treballat durament per fer entrar telemàticament aquests ponents confinats.

Teníem per repartir un cartell de Joan Pere Viladecans i un llibre de Raül Aguilar sobre un dels nostres rebels, en Ramon Xaudaró. Al final hem pogut fer les jornades i encara considerem que hem tingut sort. Tot ha anat bé i no ha fallat ningú ni cap element tècnic. I quan ja assaboríem la victòria cultural sobre el virus, veiem estupefactes que l’església catòlica celebra una cerimònia… amb 600 persones! A més els capellans i bisbes que la presidien no guardaven les mesures de seguretat. Nosaltres per fer les taules rodones amb tres ponents i un moderador vam muntar una taula pròpia del Politburó Suprem. Quan hom pregunta, com és possible que passi això, es respon: és que la religió és un dret fonamental! No et fot. I la cultura què és? No sé perquè tenen més drets els que creuen en un personatge fictici, que els que no creiem en religions d’ultratomba com deia Francesc Layret. Es tractava d’una beatificació. No beatificaran mai cap demòcrata, cap antifeixista? Per contra, nosaltres vam donar el premi en commemoració dels 75 de l’alliberament dels camps nazis a l’Amical Mathaussen. Una petita diferència. He proposat a la junta que la UPEC es converteixi en l’Església Universal de l’Esquerra, el Debat i la Cultura (EUEDC) almenys l’any vinent podrem tenir participants.

Martín  Villa es acusado de crímenes durante el franquismo por la justicia argentina. La justicia española no ha querido juzgarlo al considerar que han prescrito por la ley de amnistía. Obvian una cuestión esencial los crímenes de lesa humanidad no prescriben nunca. Además la legislación internacional está por encima de la española a pesar de que el fiscal del TS Javier A. Zaragoza considere que si los republicanos catalanes tienen la ONU, ellos tienen DOS, como decían los franquistas en 1947. Bien, expresidentes de gobierno y dirigentes empresariales y sindicales han escrito cartas a favor de Martín  Villa dirigidas a la jueza Maria Servini. Los sindicalistas y socialistas tendrían que mirar a la  cara a los miles de sindicalistas y militantes de partidos antifranquistas detenidos y torturados mientras Martín  Villa saludaba con en el brazo en alto. El expresidente  Zapatero, uno de los que escribe cartas infamantes, sobre Martín  Villa dice: “Sin  haberlo  vivido no se  posible un  juicio  objetivo”. Ya.

Juan José Millás explicó que Martín Villa le dijo que cuando detuvieron el 22 de diciembre de 1976 a Santiago Carrillo, él que era Ministro de Interior llamó a la comisaria para asegurarse que no lo torturaran. Millás responde ¿pero entonces usted es ministro del Interior de una Policía que sigue torturando? ¿O sea que para proteger a un detenido tiene usted que llamar para que no le peguen? ¿Y usted lo sabe, esto?”, y que el exministro “hizo así, un gesto como diciendo ‘pues así son las cosas, ¿no?’”.[1]

Os pondré un ejemplo de unos amigos míos, que lo vivieron de bien cerca. Mientras Martín  Villa era  Ministro de  Relaciones  Sindicales en España del gobierno franquista de Arias Navarro bajo el jefe de Estado Juan Carlos I, pasó esto. El día 17 de abril de 1976 al salir de una cena a Madrid, la tenebrosa Brigada  Político  y Social (la Gestapo española) detuvo toda la dirección de lo  UJCE (Elia Martínez  Caba, José María  Duplá, Angel  Ezama, José Luís Aparicio, Domènec Martínez, Víctor  Viñuales, Concepción  Fondo y Rafael Carmona). Les aplicaron la legislación antiterrorista y estuvieron detenidos e incomunicados durante tres días en la  Dirección General de  Seguridad. Una vez pasadas estas 72 horas el juez Gómez  Chaparro del Juzgado de  Orden Público número 1 autorizó la prórroga de la detención cinco días más. (Es el juez del caso de la  Matanza de Atocha que dejó escapar intencionadamente a uno de los autores: Fernando  Lerdo de Tejada.) En el transcurso de estos ocho días los detenidos fueron brutalmente torturados. La editorial de la revista clandestina de la  JCC Jove Guardia (10-5-1976) explicaba que además de golpes por todo el cuerpo y maltratos de todo tipo, se les aplicó otros sistemas de tortura, como por ejemplo el quirófano, ponerles palillos bajo las uñas o colgarlos por los pies. Existe una transcripción detalladísima de las torturas realizada por el cineasta comunista Juan Antonio Bardem en la prisión de Carabanchel y de Yeserías y publicada clandestinamente [2]:

El interrogatorio ¿Cómo es? ¿Dónde se hace? ¿Cómo se hace? ¿Quién lo hace?
Te llevan a un despacho. Te quitan las esposas –que son propiedad del guardia, que se las lleva– y entonces los inspectores te ponen las suyas propias; depende del criterio del funcionario. Posteriormente cuando empieza el “baile” te llevan a un cuartito pequeño para que los gritos y los golpes no molesten a los que están en las oficinas. (…) –Pegan. Entonces ya lo que les importa es sacar una respuesta, la que buscan o les conviene y pegan. Pegan uno solo, o dos, o todos.

Vamos a precisar. ¿Qué clase de golpes?
Bofetadas, puñetazos, patadas, rodillazos, tirones de pelo, golpes con porra, golpes de karate, retorcimientos de brazos, pisotones…

¿Son golpes dolorosos o simples amagos?
Buscan los puntos dolorosos del cuerpo y susceptibles de no dejar huella visible. Testículos, estómago, riñones, bazo…
Y en la cara. Es corriente que te peguen con ambas manos y con fuerza en los dos oídos al mismo tiempo. Eso te aturde y te desequilibra.
Hay una escalada prevista tanto en la dureza de los golpes como en su forma de administrarlos: bofetadas, puñetazos, patadas.

¿Y después?
Después ya son métodos típicos de tortura. Tienen un catálogo amplio de procedimientos que ellos mismos llaman “juegos”.
Por ejemplo: el camello, el pato, la ruleta rusa, el quirófano, la gimnasia…
El camello es un “juego” para agotarte físicamente. Consiste en colocar los brazos y manos esposadas debajo de las corvas, ponerte un peso encima –varias mantas cuarteleras, libros gruesos, guías telefónicas…– y hacerte caminar en esta postura curvada durante varias horas.
Para que no te desmayes, a veces te levantan con el pretexto de insistir sobre la pregunta.

¿Y si te desmayas?
Te reaniman a golpes.
Mientras el “camello” camina, los presentes se entretienen en pegarte patadas, bofetadas dobles… Uno no ve nada, sólo las baldosas del suelo y tu propio sudor que cae. Y al mismo tiempo te insultan.

¿Qué insultos?
Rojo, cabrón, hijo de puta, maricón; vamos a traer aquí a tu mujer, a tus padres y ya verás lo que es bueno. Te vamos a lisiar, desgraciado. Te vamos a despellejar.
A mi mujer la detuvieron conmigo. Está embarazada de tres meses. Me decían: “¿De quién es el hijo, cabrón, tuyo o de Marx?. La hemos inyectado y vas a tener un hijo tonto.
El “pato” es un “camello” perfeccionado. La posición es similar pero al esposarte más abajo, sólo puedes andar, desde luego en cuclillas, pero de puntillas. Después de una hora estás completamente deshecho.
La “ruleta rusa” viene casi siempre después de los otros dos juegos, cuando ya estás agotado. Consiste en situarte dentro de un círculo de 5 ó 6 funcionarios y cada uno te hace la misma pregunta y te pasa al otro. Si la respuesta es negativa a fuerza de golpes surtidos y de gran variedad. Y todo esto esposado, con las manos atrás y de que son muy cuidadosos para que no te hieras o golpees con filos de mesas o armarios. Nada de señales: esa es la idea.
El “quirófano” es, dentro de los que conocemos, el número bomba, la apoteosis. Preparan un escritorio como mesa de operaciones. Te tumban a lo ancho de él. Te cuelgan así las piernas desde las corvas y el tórax i la cabeza. Boca arriba. Así el estómago está tenso y los testículos bien a la vista. Las manos esposadas a la espalda.
Entonces 5 o 6 policías te golpean continuamente: puñetazos en el estómago y los testículos. Hay diversos estilos que se suceden rítmicamente y todos con la máxima contundencia. Así uno te aporrea como si batiese un tambor con los puños. Otro te sacude “ganchos” potentes, otro es especialista “testicular”, es decir tiene gran perfección en los puñetazos en los testículos. La reacción tuya al golpe es arquear el cuerpo, parece como si la columna vertebral fuese a romperse. Alguno después de este tratamiento ha tenido graves lesiones de columna. Un compañero se pasó dos años enyesado y en cama a resultas de este “juego”.
A mi me hicieron beber agua antes de la sesión y durante el “juego” se ufanaban de que me la hacían verter por las narices.
A otros, han aprovechado esa postura forzada de la cabeza colgando hacia atrás inclinada hacia el suelo, para echarles agua en la boca con un botijo. Simplemente no puedes respirar.
Hay también  una hermosa “variante” en el “juego” que se puede llamar “hígado-bazo”. Dos funcionarios sincronizan sus golpes eligiendo uno de los órganos cada uno para sus puñetazos simultáneos.
¿Qué es la gimnasia? … Bueno, es un conjunto de los “juegos” menores (pato, camello, etc.) con algunos perfeccionamientos en el itinerario, levantarse y agacharse, por ejemplo.

Me habéis hablado de golpes en los pies. ¿Cómo lo hacen?
Te obligan a descalzarte antes de hacer el pato. Al cabo de un rato de “ejercicio” me obligaron a ponerme de rodillas y apoyar la cabeza en ellas. Las plantas de los pies quedan bien al aire. Entonces con una porra te pegan en los talones, planta y dedos, cinco o seis veces cada serie de golpes en cada pie. Luego cuando el especialista ve que los pies están en un punto correcto  de tumefacción para y vuelves otra vez a hacer el “pato”. Al cabo de un tiempo, cuando se ha enfriado, el especialista empieza otra vez.
A mi me lo hicieron, tumbado en el suelo, boca abajo, todo a lo largo. Naturalmente también te pegan, aprovechando el viaje, por todo el cuerpo.
A mi me tuvieron un par de horas en cuclillas, esposado las manos atrás, subiéndome y bajándome rítmicamente, mediante tirones de pelo. Cuando me bajaban un rodillazo en el pecho y siempre, golpes con la porra en las nalgas y espalda.

Y, en general, la sesión ¿cuánto dura?
¿De interrogatorio o de juego?
De interrogatorio un promedio de 10 a 12 horas diarias, con dos o tres sesiones al día. Empezando a cualquier hora del día o de la noche. Por ejemplo, a las dos o tres de la madrugada. Los juegos sobre un par de horas en cada ocasión.

¿Y la tortura psíquica? ¿Qué formas tiene?
A parte del ambiente y las condiciones en que estás sumergido, el aislamiento, las amenazas, las torturas físicas, los insultos, todo ese conjunto de cosas que están calculadas para degradar y erosionar tu resistencia física, hay múltiples procedimientos.
Me llevaron a un despacho donde tenían a mi mujer y delante de ella me interrogaron. Cuando no respondía empezaron a pegarme ante su vista. Y volvieron a hacerlo una y otra vez. Al mismo tiempo me amenazaron con pegarle a ella, a su vez, si no respondía.
A veces te hacen creer que alguien de los tuyos está siendo “tratado” en un despacho. Abren fugazmente una puerta, ves algo o a alguien; oyes quejidos, gritos, llantos y, realmente, te crees que sí están allí. A veces es cierto y entonces es aún más horrible. Es la angustia de la impotencia.

¿Qué podéis decirme del trato de la policía con las mujeres?
Por lo que sabemos es prácticamente igual al que hemos sufrido nosotros. Quizás sean más cuidadosos en el sentido de procurar menos posibilidades de señales, que en ellas serían aún más escandalosas. Hay además, frecuentemente, amenazas más o menos veladas de violencia sexual. Cuando alguna de ellas está embarazada tienen sumo cuidado de no provocar un aborto y no golpear en el vientre, pero sí en el resto del cuerpo. Por otra parte se ensañan más en el lado psíquico de la violencia.

Torturas a una de las mujeres: “Me subieron a otro interrogatorio. Duró unas tres horas. Me dieron bofetadas, pisotones y gran cantidad de puñetazos en los hombros, en la espalda, en los brazos y en los muslos, de una forma estudiada… Me hicieron el “baile”; consiste en ponerte de pie, firme y empiezan a darte fuertes golpes con las palmas de las manos, como bofetadas, sobre los oídos, pero muy seguidos, sin parar. Luego te zarandean de un lado para otro y llega un momento que todo te da vueltas, tienes vértigo y te dan mareos. Otra cosa que me hacían era agarrarme con fuerza del pelo y llevarme la cabeza como una pelota, obligando a dar vueltas. Esto me lo hacían sentada o de pie, indistintamente. Estas cosas las alternaban con preguntas. A veces venía “el bueno”, que me aconsejaba. Durante los cinco días sufrí unos 12 interrogatorios, el más largo duró unas siete horas, por lo general duraban de tres a cuatro horas. Les dije que estaba embarazada, pero esto no les frenó, tal vez en no pegarme en el vientre. En dos ocasiones nos juntaron a mi marido y a mí. En la primera lo trajeron. Estaba destrozado, lo tenían que sujetar, tenía morados en la cara, se le veía el pelo revuelto y como si le hubieran arrancado mechones. Le pegaban delante de mí y me decían: “eres tu la responsable de todo, si hablaras lo dejaríamos en paz”. La segunda vez me llevaron a mi delante de él y me hacían el “baile” y le gritaban: “la hemos hecho abortar, la vamos a matar, ya sabéis que luego se dice que fue un accidente…” En una tercera ocasión nos dejaron juntos durante unos 5 minutos y nos daban consejos para que recapacitáramos, etc. Cuando estaba arriba oía gritos terribles, de otros compañeros a los que estaban torturando”.

Ésta chica detenida embarazada de tres meses semanas después perdió el hijo. Su compañero, no soportó el trauma y se suicidó un tiempo después.

En la reunión en qué fueron detenidos se preparaba la IV Conferencia de la  UJCE. Los detenidos pasaron en la prisión de  Carabanchel y salieron en libertad el 15 de junio de 1976. Ni Martín  Villa, ni Juan Carlos I, ni ahora, Felipe VI han pedido perdón. Estas cartas de responsables  políticos sindicales y empresariales son una de las más grandes inmoralidades de los últimos años. ¿Qué mensaje lanzan a los jóvenes? Si hace falta podéis ayudar a los torturadores que en el futuro habrá personas que incluso harán cartas a favor vuestro. Desde la rabia más infinita: ¡miserables!

NOTAS

[1] Declaraciones de Juan José Millás en el programa “A vivir” de Javier del Pino en la Cadena SER, en referencia al programa de Gemma Nierga en “La Ventana”.

[2]  “Contra la represión y por la libertad”, Juan Antonio Bardem.  Carabanchel, 29-4-1976 y testimonios de las presas en Yeserías. Hojas clandestinas JCC, 20-5-1976.

.

Martín Villa és acusat de crims durant el franquisme per la justícia argentina. La justícia espanyola no ha volgut jutjar-lo en considerar que han prescrit per la llei d’amnistia. Obvien una qüestió essencial, els crims de lesa humanitat no prescriuen mai. A més, la legislació internacional està per sobre de l’espanyola tot i que el fiscal del TS Javier A. Zaragoza consideri que si els republicans tenen l’ONU, ells com deien els franquistes l’any 1947 en tenen dos. Bé expresidents de govern i dirigents empresarials i sindicals han fet cartes a favor de Martín Villa adreçades a la jutgessa Maria Servini. Els sindicalistes i socialistes haurien de mirar a la cara els milers de sindicalistes i militants de partits antifranquistes detinguts i torturats mentre Martín Villa saludava amb el braç aixecat.

L’expresident Zapatero, un dels que escriu cartes infamants, sobre Martín Villa diu: «Sin haberlo vivido no es posible un juicio objetivo». Ja. Us posaré un exemple d’uns amics meus, que ho van viure de ben a prop. Mentre Martín Villa era Ministro de Relaciones Sindicales en España del govern franquista d’Arias Navarro sota el cap d’Estat Juan Carlos I, va passar això. El dia 17 d’abril de 1976 en sortir d’un sopar a Madrid, la tenebrosa Brigada Político y Social –la Gestapo espanyola– va detenir tota la direcció de l’UJCE –Elia Martínez Caba, José María Duplá, Angel Ezama, José Luís Aparicio, Domènec Martínez (secretari general de la JCC), Víctor Vinyuales, Concepción Fondo i Rafael Carmona. Els van aplicar la legislació antiterrorista i van estar detinguts i incomunicats durant tres dies a la Dirección General de Seguridad. Un cop passades aquestes 72 hores el jutge Gómez Chaparro del Juzgado de Orden Público número 1 va autoritzar la pròrroga de la detenció cinc dies més. (És el jutge del cas de la Matanza de Atocha que va deixar escapar intencionadament un dels autors: Fernando Lerdo de Tejada.) En el transcurs d’aquests vuit dies els detinguts van ser brutalment torturats. L’editorial de la revista clandestina de la JCC Jove Guàrdia (10-5-1976) explicava que a banda de cops per tot el cos i maltractaments de tota mena, se’ls van aplicar altres sistemes de tortura, com ara el quiròfan o penjar-los pels peus. (Existeix una transcripció detalladíssima de les tortures realitzada pel cineasta comunista Juan Antonio Bardem i publicada clandestinament). Una de les dues noies detingudes estava embarassada de tres mesos, la van torturar salvatgement davant del seu company, setmanes després va perdre el fill. El seu company, no va suportar el trauma i es va suïcidar un temps després. En la reunió en què varen ser detinguts es preparava la IV Conferència de la UJCE. Els detinguts van passar a la presó de Carabanchel i van sortir en llibertat el 15 de juny de 1976. Ni Martín Villa, ni Juan Carlos I, ni ara, Felipe VI han demanat perdó. Aquestes cartes de responsables polítics sindicals i empresarials són una de les més grans immoralitats dels darrers anys.

Quin missatge llancen als joves? Si cal podeu ajudar els torturadors que en el futur hi haurà persones que fins i tot faran cartes a favor vostre. Des de la ràbia més infinita: miserables!

Pèricles d’Atenes afirma, en un dels textos clàssics del republicanisme democràtic, que “no hi ha felicitat sense llibertat, ni llibertat sense coratge.” Que en un discurs polític la felicitat ocupi un lloc d’aquesta importància pot sobtar-nos, acostumats com estem, pel sentit comú dels nostres temps, a veure-la com un fenomen a-polític, purament privat. I, tanmateix, el vincle entre llibertat i felicitat travessa tota la tradició republicana, que com vaig explicar en un altre article no identifica la llibertat amb l’absència d’interferència per part de l’Estat (com fa el gruix del liberalisme), sinó amb la dispersió i el control ciutadà de tota forma de poder, ja sigui pública o privada. Un dels autors que ens ajuda entendre millor en què consisteix aquest vincle entre llibertat republicana i felicitat assenyalat pels demòcrates antics és, precisament, un dels primers demòcrates moderns: el filòsof judeo-neerlandès Baruch Spinoza (1632 – 1677)

Spinoza va viure en una època turbulenta de la història dels Països Baixos, en que la jove república, recent guanyada la seva independència respecte l’Imperi Espanyol, vivia una intensa pugna entre, d’una banda, els partidaris de convertir-la en una monarquia; i, d’altra banda, els republicans partidaris d’acabar amb els últims elements monarquitzants de la seva constitució. Una pugna que, a més a més, s’entrelligava amb tensions religioses entre calvinistes conservadors, d’una banda; i protestants dissidents, lliurepensadors i altres minories religioses, de l’altra.

Spinoza va créixer intel·lectualment entre republicans, i va desenvolupar una filosofia racionalista que, en bona mesura, va posar els fonaments de la Il·lustració. La seva pedra angular és la identificació de la Natura com a únic “Déu” realment existent (Deus sive natura); no una Natura antropomorfitzada i intel·ligent, sinó la Natura que estava sent descrita per la Revolució Científica: cega, determinista i sense lloc per a elements sobrenaturals o miraculosos. Humanista ateu avant la lettre, Spinoza vol donar un fonament racional a l’ètica dins una visió del món en la que, com veiem, ja no podem comptar amb la premissa d’un Déu personal que ens hagi creat amb un propòsit, ni molt menys amb la promesa de recompenses o castics en un “més enllà” sobrenatural.

Spinoza, com els filòsofs antics, considera que el propòsit de l’ètica és ajudar l’ésser humà a ser feliç. Concretament, recull l’herència de l’estoïcisme, tot xifrant la felicitat en el control de les emocions per part de la raó. El motiu és que, per Spinoza, els humans som éssers naturalment limitats en un univers determinista, on la nostra capacitat de decisió sobre la marxa de les coses és mínima; per tant el desig il·limitat, motivat per les passions incontrolades, sempre és causa de desgràcia i infelicitat. Beure alcohol pot satisfer els meus sentits, però el costum de beure sense mesura pot dur-me al desastre. Buscar constantment l’aprovació dels altres em pot satisfer a curt termini, però a la llarga em provocarà una tristesa que anirà apagant les meves forces per enfrontar-me a la vida. No es tracta de no tenir emocions, sinó de que les emocions no ens tinguin a nosaltres.

En aquest sentit, la persona racional, la que controla les seves emocions, sap que ser una mala persona amb els altres, per molt que sembli proporcionar èxits, porta en realitat a la infelicitat. La causa és la pròpia naturalesa de l’espècie humana: som animals socials, i acostumem a necessitar la interacció amb altres humans per a satisfer les nostres necessitats, fins i tot les més bàsiques (com ara l’aliment). Sense aquesta interacció, la vida humana és miserable i breu. I el contacte amb els altres, per a les males persones, sempre és o impossible, o tràgic: incapaços de dominar les seves passions, les males persones només tindran relacions personals falses i en absolut fiables, basades en béns efímers com ara el poder, la bellesa física, les riqueses o l’estatus, tots els quals depenen de forces externes sobre les quals l’individu amb prou feines té cap control real.

Podem veure aquesta vincle entre virtut moral i felicitat a la magnífica A Bronx Tale, de Robert de Niro. A la pel·lícula (*alerta spoilers*), veiem com un jove italo-americà, Calogero, es cria dividit entre dos afectes: el que sent pel seu pare, un honrat conductor d’autobús; i el que sent per Sonny, un capo mafiós amb qui, per circumstàncies, fa amistat. El pare adverteix Calogero del perill que comporta barrejar-se amb gent com Sonny, però Calogero no pot evitar admirar-lo pel seu poder i el seu aparent èxit social. Tanmateix, una nit, Sonny creu erròniament que Calogero ha participat en un complot contra ell, i l’amenaça de mort; en adonar-se del seu error, Sonny es disculpa. Calogero li retreu que desconfiï d’ell. Sonny contesta que ell no confia en ningú, i Calogero li diu que és una forma horrible de viure; Sonny contesta, resignat, que per a ell és l’única possible. Al final, Sonny mor assassinat, i Calogero ja no hi veu poder i èxit a admirar, sinó “talent malbaratat.”

Es tracta d’un argument habitual en la filosofia moral clàssica: la mala persona és incapaç de ser feliç. Creu ser-ho perquè satisfà els seus impulsos passionals, però en realitat això el porta a dur una existència miserable, aïllada de qualsevol contacte humà genuí. La persona que actua guiada per la raó, la que sap allò que realment li convé, es preocupa de conrear la virtut. El savi mira de ser prudent, just, valent, temperat. En la mesura del possible, intenta vèncer l’odi amb amor, parlar i comportar-se de forma honesta, i ser fidel a les seves promeses.

Doncs bé: per Spinoza, controlar les nostres emocions, guiar-nos per la raó i conrear la virtut esdevé una tasca gairebé impossible allà on el poder està fora de control. En un escenari de poder incontrolat, les persones estan sotmeses al que en teoria de jocs s’anomena el dilema del presoner: els hi sortiria a compte controlar els seus impulsos egoistes i cooperar amb els altres… si ho fessin tots. Però és clar: no poden saber si els altres ho faran, i per tant resulta racional, en termes de pur interès propi, comportar-se de manera egoista i ignorar el benestar dels altres… la qual cosa, paradoxalment, els deixa a tots i a totes en pitjor situació que si haguessin cooperat.

En la mesura en que el poder no estigui sota control, ser mala persona surt més a compte que ser bona persona. Però si ser mala persona és un camí cap a la infelicitat, això és tant com dir que, com més fora de control està el poder, més infeliç és tothom, incloent els qui estan a dalt de tot de la piràmide social: per contraintuïtiu que sembli, és millor ser poderós a una comunitat on el poder està controlat, que a una on no. És millor, per exemple, ser governant d’una democràcia que senyor de la guerra: l’últim viurà la seva aparent omnipotència preguntant-se qui dels seus aliats, amics o familiars l’intentarà assassinar, i cometent tota mena d’errors tràgics impulsat per aquesta por.

El control del poder no és condició suficient per a que els individus menin una vida racional i feliç, però sí és condició necessària. Aquesta tesi és el fonament de la necessitat moral de l’Estat: les persones cedeixen part del seu poder individual a un poder col·lectiu superior, per tal de poder viure en pau i en llibertat. Però, a més, en línia amb la tradició republicana, Spinoza manté al llarg de la seva obra la importància que el propi Estat no pugui abusar del seu poder, ja que aleshores estaria faltant a la funció que justifica la seva existència. Així, Spinoza explica que, per paradoxal que sembli, l’Estat més segur i estable serà aquell que garanteixi una major llibertat de pensament i expressió (1); entre una república centralitzada i una de descentralitzada, s’inclina per la descentralitzada (2); contra segles de tradició aristocràtica, afirma que les democràcies són més propenses a deliberar de forma sàvia i racional que altres formes de govern (3).

Per Spinoza, la clau d’una bona vida és, per dir-ho amb Cernuda, “imprimir-li direcció i sentit“, en comptes de deixar que “la vida ens visqui.” Una tasca sempre incompleta, per com la voluntat racional de l’ésser humà té un poder extremadament dèbil davant la força de les causes externes, incloent les passions. D’aquí la seva advertència al tancament de la seva obra magna, l’Ètica: “tot allò excels és tan difícil com estrany.” La funció de l’Estat és fer possible que el camí de la raó i la felicitat, difícil per si mateix, no esdevingui una trampa per a sants ingenus. Que el savi, en lluitar contra la tirania de les seves passions, no acabi tiranitzat per les passions dels poderosos. I per això mateix, és important que el propi Estat tingui un poder equilibrat i controlable per part de la ciutadania. En temps com els nostres, en que passions fosques com la por i l’odi impulsen tanta gent a llençar-se als braços de nous autoritarismes, rellegir Spinoza és una vacuna moral i política.

—

(1) Tractat teològico-polític, capítol XX.

(2) Tractat polític, capítol IX, secció 15.

(3) Tractat teològico-polític, capítol XVI.