Entrevistem a Estel·la Pareja, directora de CCAR, amb motiu del lliurament dels Premis al compromís amb les persones refugiades, dels 10 anys de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat i del Dia Mundial del Refugiat.
Amb quin objectiu heu posat en marxa aquests premis?
"Enguany és un any molt especial per a la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR). L’entitat compleix 10 anys, una xifra que abasta una amplia experiència personal i col·lectiva i, sobretot, la satisfacció de saber que avui donem respostes a les necessitats i a les expectatives d’un ampli col·lectiu de persones refugiades a casa nostra".
"Alhora però, volem que aquest aniversari vagi molt més enllà d’una celebració, volem que sigui un esperó per a seguir avançant en la defensa dels interessos de les persones refugiades i de les seves condicions de vida, però també per a continuar recorrent tot el camí que ens queda per fer en la consecució de noves fites en favor del nostre col·lectiu".
"I aquest és un repte que ens implica a tots, des de la parcel·la, petita o gran, que representem cadascú com a persones. Per aquest motiu, l’entitat vol fer partícip a tot el territori en la consecució d’aquest repte, en fer realitat que el nostre dia a dia sigui cada vegada millor i convidar a celebrar amb nosaltres aquesta data tan significativa per tot allò que suposa d’esforç, de treball, d’experiència, de satisfaccions, de preocupacions, i de compartir molts moments personals".
"Per tots aquests motius, ens va semblar molt interessant posar en marxa els Premis al Compromís a les Persones Refugiades 2014, a fi de donar un reconeixement públic i estimular la tasca feta a favor de les persones refugiades a casa nostra".
"Aquests guardons volen premiar els esforços realitzats per afavorir la plena integració social i laboral de les persones refugiades en un sentit molt ampli que va des del respecte i ajut en l’exercici dels seus drets, formació, salut, inserció laboral, lleure, sensibilització, divulgació, fins qualsevol oportunitat de normalitzar la vida quotidiana".
Els premis van adreçats a reconèixer la tasca de les institucions, empreses i mitjans que treballen en favor dels refugiats a Catalunya. Quina ha estat la resposta per part d'aquests tres sectors davant de la iniciativa?
"La veritat és que ens ha sorprès molt gratament la bona acollida que han tingut i de l'alt nivell de les candidatures presentades. Esperem que aquesta iniciativa animi a aquelles institucions, empreses i mitjans de comunicació a seguir treballant en favor de les persones refugiades. Alhora que esperem que motivi a aquelles que no ho fan a què ho facin, especialment empreses i mitjans de comunicació. Aquests últims han de tenir molta cura amb el llenguatge que utilitzen doncs sovint parlen de immigració irregular quan clarament es tracta de persones refugiades com vam veure amb el drama de Lampedusa o actualment a Ceuta i Melilla. Persones que se'ls estan vulnerant els seus drets com a refugiades, drets reconeguts en tractats internacionals firmats i ratificats per l'Estat espanyol".
Quina és la diferència entre una persona immigrada i una persona refugiada?
"La línia és molt fina. Podríem dir que la diferència principal és la voluntarietat o no del procés migratori. Les persones refugiades fruit de la persecució individualitzada per motius ètnics, religiosos, de nacionalitat, per pertànyer a un determinat grup social, per les seves opinions, per gènere o per orientació sexual i identitat de gènere o fruit de la violència generalitzada en el seu país es veuen obligades a fugir de casa seva en la recerca de protecció internacional. Des de la CCAR, però, qüestionem la pretesa voluntarietat de les migracions. No és també la pobresa una greu, continuada i sistemàtica violació dels drets humans?"
Quina és la situació actual dels refugiats a Catalunya? Com afecta la situació de crisi econòmica i social a aquest col·lectiu especialment vulnerable?
"A Catalunya tenim una greu mancança de places d'acollida per a sol·licitants d'asil. Aquestes places són per quan arriben i no tenen ni xarxa social ni mitjans econòmics. Al 2013 van sol·licitar l'asil 484 persones a Catalunya, la majoria de Síria i Malí i només comptem amb 28 places d'acollida. A part de les places la seva situació, com el de la majoria de la ciutadania, ha empitjorat notablement fruit del context de crisi que pateix el país. Van ser conjuntament amb la població immigrada les primeres víctimes. Cal afegir que les persones refugiades parteixen d'una situació encara més desfavorable. Per exemple, la documentació que tenen tot i que els permet viure i treballar és diferent a la de la resta dels ciutadans i ciutadanes i el desconeixement per part d'administracions i empreses dificulta que puguin tenir accés al mercat de treball i als serveis socials un cop tenen l'Estatut de Refugiat. Estem molt preocupats perquè actualment tenim persones que han fugit de Síria que es troben en situació de carrer. Això ens hauria d'avergonyir com a societat. Hem de fer un esforç important per a què les persones que han estat víctimes de greus violacions dels drets humans puguin tenir un procés d'inclusió favorable a casa nostra. No hem d'oblidar a més a més que les persones refugiades que ha acollit Catalunya han fet importants contribucions i aportacions a la nostra societat: músics, escriptors/es, periodistes, professionals de primer nivell, entre altres."
Quin paper té el dret internacional sobre les persones refugiades?
"Té un paper importantíssim doncs en el nostre cas podem exigir a l'administració de l'Estat el compliment de les obligacions vers a les persones refugiades en virtut de la normativa internacional en la matèria que l'Estat en el seu moment va firmar i ratificar".
La CCAR compleix 10 anys de treball a Catalunya en favor del col·lectiu de persones refugiades. Quina és la valoració d'aquesta primera dècada de trajectòria?
"En els últims 10 anys hem atès a més de 16.000 persones, refugiades i migrants vulnerables. Enguany conjuntament amb totes les organitzacions del sector hem aconseguit que la Generalitat de Catalunya adopti un Pla de Protecció Internacional a Catalunya. Estem molt contents doncs és una vella reivindicació de les entitats que treballem l'asil i el refugi a Catalunya. Catalunya té un deute amb les persones refugiades molt important, no hem d'oblidar que vam patir l'exili i que ara som qui som gràcies a que altres països van acollir-nos en el seu moment. Ara estem treballant per a què aquest Pla es desplegui i sigui dotat d'un pressupost doncs si no comptem amb polítiques públiques dotades de pressupost aquest pla quedarà en res. Fem un bon balanç tot i que encara ens queda molta feina a fer".
Quins són els reptes actuals i de futur de l'associació?
"El nostre principal repte es poder donar resposta a les necessitats de les persones que arriben a Catalunya en recerca d'asil i treballar per a una societat intercultural i diversa, respectuosa amb els drets humans. Això, però, cada dia resulta més difícil. Les pròpies entitats hem patit i continuem patint greus retallades i impagaments per part de les administracions que dificulten enormement la nostra tasca".
Com estan afectant els ajustaments dels darrers anys en l'àmbit social a la tasca de la CCAR?
"En els últims tres anys ens hem vist obligats a tancar 10 places d'acollida temporal, reduir equips i programes. Ha tingut un impacte molt negatiu tant per a les persones que hem atès com a les que no hem pogut atendre per falta de mitjans".
“Creiem en l'acció del voluntariat a fi d'aconseguir una ciutadania crítica i transformadora de la societat en la que vivim”
Quin paper tenen els voluntaris dintre de l'associació?
"Tenen un paper cabdal. Actualment comptem amb 50 persones voluntàries. Sense la seva col·laboració i treball absolutament desinteressat seria impossible continuar amb les nostres tasques. L'equip de voluntaris i voluntàries i la feina tan important que fan són un orgull per a nosaltres. Creiem en l'acció del voluntariat a fi d'aconseguir una ciutadania crítica i transformadora de la societat en la que vivim".
Les associacions d’immigrants fan una crida a la ciutadania perquè es manifesti aquest dissabte en contra de la reforma sanitària. Les entitats consideren que amb aquesta nova regulació es condemna a “morir lentament” als immigrants irregulars.
La nova normativa deixarà 700.000 persones sense tarja sanitària i les associacions que es dediquen al col·lectiu immigrant com la Federació Estatal d’Associacions d’Immigrants i Refugiats d’Espanya han manifestat que existeix una situació de gran por entre la població estrangera davant aquestes noves mesures.
A més, les associacions d’immigrants consideren que aquesta reforma incorrerà en una violació dels drets humans, ja que es limita el dret a la salut dels més vulnerables.
Davant d’aquesta situació, SOS Racisme ha fet una crida a la insubmissió dels professionals de la sanitat a tot l’Estat. Segons l’entitat, la Generalitat hauria de crear estructures d’acompanyament i assistència per donar resposta a les difícils circumstàncies en què es poden trobar els immigrants sense papers.
A fi de mostrar el seu rebuig a la normativa, diferents associacions han fet una crida a la ciutadania per que participin a les mobilitzacions previstes per aquest mes. S’ha convocat una manifestació a Bilbao pel proper divendres i el dissabte hi ha previstes diferents protestes a Lanzarote, Burgos, Las Palmas de Gran Canaria, València i Madrid.
El proper 13 de setembre també està prevista una acampada davant de l’Hospital de la Paz de Madrid, on concorreran col·lectius d’immigrants i personal sanitari de la Comunitat.
A Catalunya, la Generalitat preveu donar una targeta específica als immigrants sense papers que puguin demostrar tres mesos d’empadronament i ingressos inferiors a la renda bàsica. Aquesta tarja garantirà l’accés al metge de família, urgències o especialistes i donarà cobertura a unes 180.000 persones.
Altres comunitats també s’han posicionat en el mateix sentit que Catalunya i han manifestat que mantindran, amb matisos, l’assistència sanitària als immigrants sense papers.
Com a conseqüència d’aquesta postura davant la nova normativa, el Govern espanyol ha dit que les Comunitats que no acatin la llei i segueixin donant assistència sanitària a tothom hauran de definir com sufragaran el cost en l’àmbit de la seva competència.
Noland acull a 44 milions de persones. Es tracta d'un país virtual, no existeix físicament, però tots els seus habitants tenen una cosa en comú: han hagut de deixar el seu país i no hi poden tornar. Aquesta iniciativa d'Entreculturas vol donar visibilitat i defensar els drets fonamentals de les persones desplaces i refugiades d'arreu del món.
Des del passat 20 de juny el nostre planeta compta amb un país nou: Noland. Encara que no tingui un territori propi, sí que té una Constitució, una plana web i 44 milions d'habitants.
Evidentment, no és un estat oficial, es tracta d'una campanya de l'ONG Entreculturas, llançada coincidint amb el Dia Mundial de les Persones Refugiades, i que pretén donar visibilitat i suport a les gairebé 44 milions de persones desplaçades i refugiades que, segons l'ACNUR, hi ha en l'actualitat arreu del món.
Noland és casa de gairebé 44 milions de persones que han hagut de deixar el seu país i no hi poden tornar. En realitat, però, és un no-país, tal com diu el seu nom: Noland (no land). 30 milions dels refugiats/des viuen a zones urbanes i els altres 14 milions intenten sobreviure als camps de refugiats.
Són persones que s'han vist obligades a sortir forçosament dels seus països per malviure com refugiats en altres llocs d'acollida, sense possibilitat d'integració, educació i sanitat entre d'altres serveis bàsics.
Tant als països d'acollida dels refugiats com als seus països d'origen hi ha tot un moviment de la societat civil i d'ONG per defensar els drets fonamentals dels refugiats. Defensen principis que van des del dret de tota persona refugiada a ser reconeguda legalment com a tal, fins al dret a l'accés a una educació, a un treball i a una atenció mèdica adequada.
Si vols col·laborar a millor la realitat de persones desplaçades i refugiades, Entreculturas t'anima a fer una donació o fer-te'n soci/sòcia de l'ONG i donar així suport als seus projectes que treballen amb persones refugiades a l'Àfrica (Etiòpia, Kenya, Malawi, Uganda i Sud-àfrica) i Amèrica Llatina (Colòmbia, Equador, Hondures, Panamà, República Dominicana, Veneçuela i Haití).
El FiSahara se celebrarà de l’1 al 6 de maig al camp de refugiats de Tinduf (Argélia). Com cada any, consistirà en una mostra de Cinema al Desert que te com a objectiu unir diferents cultures a través del cinema.
Gràcies aquest festival, CEAS-Sàhara ha pogut denunciar la situació en la que viuen actualment la població refugiada sahrauí. A més, ha creat una Escola de Formació Audiovisual, anomenada ABIDIN KAID SALEH, i varies videoteques en tots els campaments de refugiats que tenen com a finalitat continuar amb la tasca d’apropar el cinema als més desafavorits per ajudar-los a pal·liar la complicada situació a la que s’enfronten cada dia.
Per poder tirar endavant el festival, CEAS-Sàhara necessita recaptar 5.000 euros que cada any son recollits a través de la col·laboració de: subvencions, voluntaris, artistes, patrocinadors, i persones sensibilitzades amb el tema, que aporten diners en petites quantitats. Aquest any, compta amb una gratificació per a les persones que hi col·laborin econòmicament.
Els participants podran finançar el projecte a partir de 5 euros i depenent de la quantitat amb la què es col·labori la recompensa podrà anar des d’un agraïment a la pàgina Web fins a regals com ara un turbant o una bandera sahrauí.
El passat 20 de juny es va commemorar el Dia Mundial de la persona Refugiada. Coincidint amb aquesta data, el Moviment per la Pau ha realitzat 3 entrevistes a persones que es van veure obligades a abandonar els seus països d'origen per salvar la vida.
Es calcula que al món hi ha més de 40 milions de persones refugiades. Milions d'histories de patiment, de vulneració de drets bàsics. Persones que han marxat molt lluny de casa seva amb l'objectiu de protegir les seves vides. Tot seguit us oferim tres entrevistes a persones que han arribat a l'estat espanyol com a refugiades.
A.L., una jove estudiant guatemalenca, va arribar a Espanya a la recerca d'asil fa tres mesos. Després de veure's obligada a abandonar els seus estudis i a distanciar-se de la seva família i amics, aquesta jove alegre i vital afronta el futur amb optimisme i esperança
Per què vas haver d'abandonar el teu país Guatemala?
Vaig ser testimoni de l'assassinat d'un jove noi membre dels Centres Culturals. Era un revolucionari en potència a més d'un artista; organitzava obres de teatres als barris més marginals. Les obres tenien l'objectiu de millorar la situació dels barris. També col·laborava amb organitzacions defensores dels drets humans.
És un fet comú? Hi ha moltes persones que sofreixin aquesta mateixa realitat?
Desgraciadament sí. En el que va d'any ja han assassinat a al voltant de 17 membres d'organitzacions defensores dels drets humans al país. Els mitjans callen, no denuncien gens. És el poble el que lluita contra aquest tipus d'execucions, no el Govern.
Per què vas decidir demanar asil a Espanya?
Vaig venir a Espanya gràcies a l'Associació de Dones de Guatemala i la veritat és que m'han tractat molt bé aquí. El Govern guatemalenc no em va oferir cap seguretat. Vaig tenir la sort que la Fiscal que va tramitar el meu cas es va involucrar personalment amb mi i va ser ella la que em va posar en contacte amb aquesta Associació. Per desgràcia, encara hi ha moltes dones que necessiten ajuda; cada dia són assassinades (per raons vinculades a diferents problemàtiques) una mitjana de 20 dones a Guatemala i això no es pot permetre.
Quin és la teva situació administrativa actual?
La meva situació s'aclarirà en sis mesos, al setembre. Ara sóc sol·licitant de la Protecció Internacional. En sis mesos decidiran sí em quedo o em vaig. D'obtenir el permís per continuar a Espanya aconseguiria tenir dret a treballar. El meu somni és aconseguir una plaça en el Conservatori de Dansa. La meva família ha d'aconseguir la prova (o justificant) que demostri que jo estava estudiant al meu país.
Encara que no estigui recollit en la Legislació de l'Estat espanyol, se t'exigeixen proves que verifiquin ‘la teva història’ per poder accedir al dret d'asil?
L'assassinat va sortir en els mitjans i jo tenia la declaració i la denúncia que vaig fer a la comissaria de policia. Encara així, els propis policies em van dir que la meva declaració no era molt rellevant perquè jo no vaig poder veure ni els trets ni els executors. Per això no els era útil. L'Associació de Dones de Guatemala em va advertir que encara que no hagués vist als assassins, aquests anirien a buscar-me.
Després de molts anys sofrint barbàries, quina és la situació actual del poble guatemalenc?
Les possibilitats per reivindicar els drets de les i els ciutadans guatemalencs han millorat. S'estan fent majors esforços per fer front a la impunitat però segueixen succeint-se els assassinats. La diferència és que ara ja no maten diguem… per matar, ara són més selectius. Maten menys gent però les víctimes són persones importants: líders camperols o indígenes, defensors dels drets humans, periodistes, activistes… A més, tota la violència se li atribueix a les ‘maras’ i a casos de violència comuna com a furts, atracaments i altres. Les ‘maras’ són els assassins que menys diners guanyen, els sicaris de la gent poderosa.
Confies a poder tornar al teu país?
La meva família està allí però, ara mateix, només penso en aconseguir una plaça en el Conservatori i poder treure endavant els sis anys d'estudis corresponents. Espero i confio a poder tornar algun dia al meu país sense por i en pau.
________________________________________
P.L., empresària i emprenedora colombiana, porta prop d'un any i mig en el Centre d'Acolliment a Refugiats al costat de les seves dues filles petites. Va abandonar la seva llar, la seva empresa de transports i va haver de separar-se del seu marit per poder salvar la seva vida i la de les seves filles. El dolor i la por no han impedit, no obstant això, que aquesta valenta i forta dona lluiti per recuperar la seva vida i la de les seves filles:
Per què vas haver d'abandonar el teu país Colòmbia?
L'Exèrcit colombià va assassinar al meu fill i el van enterrar sense avisar a la família: un cas més dels coneguts falsos positius. L'Exèrcit de Colòmbia assassina a civils innocents per fer-los passar com a guerrillers morts en combat dins del marc del conflicte armat que viu el país. Això és el que van fer amb el meu fill. Vaig demandar a l'Estat i a l'Exèrcit colombians i fins i tot aquests últims van reconèixer els fets. Però no va servir de res. A partir de la meva denúncia van començar les amenaces telefòniques, les cartes per sota de la porta…i així fins que el dia del 15è aniversari de la meva filla em van cridar per ‘advertir-me’ que ella patiria el mateix que va patir el meu fill. En aquest moment vaig decidir deixar-ho tot i venir a Espanya amb les meves filles.
Com vas saber que havien assassinat al teu fill?
Teníem una empresa de transport en la qual treballàvem tots, el meu fill inclòs. Jo coneixia la ruta que el meu fill havia de fer el dia que el van assassinar. Per això, quan vaig veure que no tornava a casa, vaig decidir anar a buscar-lo. Vaig haver de justificar que era treballador de l'empresa familiar i estudiant perquè em deixessin desenterrar-lo i poder traslladar-lo a la nostra llar. Va ser molt dolorós.
És un fet habitual? Hi ha moltes persones que visquin aquesta mateixa realitat?
Encara que els casos de falsos positius hagin baixat, segueix sent una realitat molt comuna al meu país. Quan vaig informar a l'Estat colombià de l'ocorregut aquest em va oferir ‘seguretat’ però jo ja no confiava ni en les persones ni en les institucions. Al cap i a la fi, aquestes havien assassinat al meu fill.
Per què vas decidir demanar asil a Espanya?
Al principi les meves filles i jo vam arribar a Espanya amb l'únic objectiu de fugir i la veritat és que va ser una època difícil. Quan vam entrar al CAR tot va canviar. El tracte i el suport que hem rebut aquí són genials, ens sentim com a membres d'una gran família. Ara mateix, i gràcies als programes d'assessoria laboral que s'imparteixen al centre, estic estudiant i aprenent temes relacionats amb el món de l'estètica, decoració, micro-pigmentació…
Quina és la teva situació administrativa actual?
Ara mateix estic dins del règim de protecció subsidiària. La protecció s'estableix per a un període de 5 anys i se m'ofereixen les possibilitats de treballar aquí o de poder tornar al meu país. Aquest termini, a més, es pot renovar indefinidament.
Confies a poder tornar algun dia al teu país?
No vull tornar, no podria afrontar-ho. Deixem tot abandonat. A més el Govern de Colòmbia no em va ajudar en cap moment, vaig haver de recórrer a organitzacions no governamentals com la Creu Vermella. Les meves filles ja estan integrades a Espanya i tampoc volen tornar. Jo tampoc sóc la mateixa d'abans, necessito refer-me, seguir endavant i recuperar la vitalitat que els assassins dels meus fills em van arrabassar.
O.K, va arribar a Madrid a l'abril del 2011 procedent de N’Zéré Koure (Guinea Conakry). Gràcies al suport d'un amic que va poder pagar el seu viatge a Espanya, va tenir l'oportunitat de sol•licitar aquí una protecció de la qual no va poder disposar al seu país d'origen.
Ell és un africà albí. La seva única germana, albina com ell, està desapareguda des de maig del 2010. Unes persones vestides de negre, amb els rostres coberts, la hi van portar, i des de llavors no s'ha sabut gens d'ella. També a ell havien intentat capturar-ho.
La inestabilitat política per la qual ha passat Guinea Conakry, especialment des del 2009, no ha garantit la seguretat de persones diferents com O.K. i la seva germana. Durant tot el temps de transició política, fins que es van celebrar les eleccions de novembre de 2010, O.K. declara que no podia sortir de la seva casa, perquè estava en perill.
Viure a Àfrica i ser albí comporta un gravíssim perill. Els ‘bruixots’ creuen que porten sort en l'amor i el treball. Per això, les persones albines es converteixen en moneda de canvi. La seva sang, els seus genitals o el seu pèl tenen un gran valor a Àfrica. Els seus dits s'utilitzen com a amulets.
Una cop a Madrid, O.K, va ingressar en un Centre d'Acolliment a Refugiats (CAR), on ha esperat a la resolució del seu estat com a refugiat. Fa només tres setmanes va rebre l'acceptació.
“Fa tres setmanes que em van concedir el refugi a Espanya. Estic molt content de tenir protecció aquí, però no puc deixar de pensar tots els dies en la meva germana, que segueix desapareguda des de fa més d'un any. Truco sovint a la meva mare per preguntar-li per la meva germana, però seguim sense notícies.”
Ara està estudiant espanyol. A més, vol fer un curs de cuina i preparar-se per ser cambrer; busca la manera de refer la seva vida a Madrid.
Latituds és una sèrie documental de TVC en col·laboració amb l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), un dels co-finançadors dels projectes de la FLS a la zona, que vol donar visibilitat als qui impulsen solucions a la pobresa, les injustícies i les guerres del món.
El programa vol oferir una mirada positiva al conflicte permanent del Sàhara i mostrar com hi ha pràctiques i actituds, com les desenvolupades per la Fundació Lleida Solidària (FLS), que serveixen per aportar solucions.
La sèrie, de 15 capítols, que es va iniciar el passat 16 de març amb un documental de Guatemala, es centra en projectes de cooperació que s’estan impulsant a països com Senegal, Sàhara, Marroc, Brasil, Palestina, Nicaragua o Bolívia.
En la primera part s’inclou un reportatge on els mateixos protagonistes dels projectes expliquen quins problemes tenen i què fan per superar-los. I, en la segona part, s’inclouen reflexions d’especialistes que treballen en el mateix tema a Catalunya.
La FLS porta treballant als campament s de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria) , des del 2006 i actualment està centrada en la construcció d’una escola i un dispensari mèdic a la localitat de Buer Tiguisit, als Territoris Alliberats.
