Aquest dissabte 12 de juliol ens ha deixat el Celestino Sánchez, el Celes, històric dirigent comunista, iaioflauta, i membre del Consell Rector de la UPEC, després de 74 anys de militància i compromís. Ens ha acompanyat des de les primeres jornades de la UPEC l’any 2005, on ja va participar com a ponent.
Compartim la nota preparada pel seu entorn, el Comitè de Comiat del Celes. El comiat tindrà lloc el dilluns 14 de juliol a les 9h al Tanatori de Sabadell.
Que la terra et sigui lleu!
L’històric i destacat dirigent del PSUC i del PCC Celestino Andrés Sánchez Ramos, conegut com a Celes, ha mort avui 12 de juliol de 2025 als 74 anys. Va ser diputat electe al Parlament de Catalunya en la primera legislatura pel PSUC (1980), passant després al PCC, i posteriorment per la coalició Iniciativa per Catalunya (PSUC, PCC, ENS) el 1988. Va ser escollit regidor per Esquerra Unida i Alternativa a Barberà del Vallès (1999), on va participar en tasques de govern com a tinent d’alcalde de participació ciutadana (2003-2009). En la seva tasca com a representant de la ciutadania a les institucions va destacar per la seva combativitat i el seu compromís amb les lluites de la classe treballadora, que acompanyava i de les quals es feia ressò. Va estar profundament lligat al moviment municipalista a través de la seva vinculació amb la millora de les condicions de vida dels veïns i veïnes del Vallès. Sempre es va caracteritzar pel seu tarannà alegre, obert, accessible i proper.
Celes va jugar un paper clau en el moviment obrer i en la darrera etapa de la lluita antifranquista al Vallès. Sempre rebel, molt crític amb la resolució de la Transició sense ruptura democràtica, els Pactes de la Moncloa i la desmobilització sistemàtica i buidatge dels moviments populars en el procés de traspàs de quadres a les noves institucions democràtiques, va intervenir de manera destacada en els debats del V Congrés del PSUC (1980). Després que el PSUC expulsés la trentena de membres de la direcció compromesos amb els acords del Congrés, va participar en la fundació del Partit dels Comunistes de Catalunya (1982), del qual en va esdevenir un dirigent important.
Anys després, es va involucrar activament en la gestació del moviment 15M, la mobilització ciutadana en resposta a la gestió de la crisi del capitalisme financiaritzat de 2008 i per una “democràcia real”. Aquest moviment es va oposar frontalment a les polítiques del govern i la UE en favor dels bancs, fent recaure tot el pes dels estralls sobre la majoria social, amb desnonaments, privatitzacions i retallades dels serveis públics. La seva contribució més coneguda va ser amb els iaioflautas, col·lectiu de veterans lluitadors per la ruptura democràtica amb la dictadura, que lluitaven pel futur de les seves filles i nets amb accions i ocupacions que anomenaven “travesuras“. Connectava així la lluita de dues generacions contra els límits democràtics del règim de 1978.
Les llibertats nacionals de Catalunya sempre van estar en el centre de la seva concepció política i va veure en el moviment per l’autodeterminació de Catalunya una avançada d’aquest moviment democratitzador i un revulsiu que pogués esdevenir la baula dèbil del règim.
Una vida de militància i lluita per la conquesta de la democràcia i la millora de les condicions de vida de la classe treballadora
Nascut a Màlaga el 24 de juliol de 1950 en una família treballadora. El seu pare, conegut com “Marín”, ferroviari i militant comunista, va ser represaliat per les seves activitats antifranquistes, patint presó i acomiadament de RENFE. Aquesta situació va portar la família a buscar un futur a Sabadell.
Celes es va formar en la branca d’electricitat tant a l’Escola Industrial de Sabadell com a l’Escola Industrial de Barcelona i va treballar com a lampista i electricista. Des de molt jove va destacar per la seva militància sindical a través de les Comissions Obreres Juvenils.
Va ingressar al PSUC i a les JCC el 1967. La seva activitat el va portar a ser detingut i jutjat tres cops per associació il·lícita, propaganda il·legal i manifestació no pacífica. Va ser condemnat a vint-i-un mesos de presó, dels quals en va complir quatre a la presó Model de Barcelona. Durant la detenció que va patir arran de la celebració del 1r de maig de 1967, va ser detingut junt amb el seu pare i apallissat brutalment.
En ser legalitzat el PSUC, Celes va ser responsable polític del comitè comarcal del Vallès Occidental. Va ser escollit com a membre del Comitè Central del PSUC en el IV Congrés (1978) i el V Congrés (1978). En aquest darrer les bases del partit van posar en qüestió el projecte de la direcció. A finals de 1981 va ser expulsat amb una trentena de membres del Comitè Central i va impulsar la fundació del Partit dels Comunistes de Catalunya, del qual va ser dirigent destacat.
Durant aquesta etapa va fer gairebé de tot. Va acompanyar el procés de formació dels Col·lectius de Joves Comunistes de Catalunya, que van esdevenir un moviment juvenil d’una gran potència als barris i els centres d’estudi en aquells anys del postfranquisme. Va participar en impulsar el PCPE (1984) a l’Estat espanyol, així com diverses experiències polítiques a Catalunya: la federació Iniciativa per Catalunya (PSUC, ICV, EUiA) el 1987, Esquerra Unida i Alternativa el 1998, i la coalició ICV-EUiA (2003-2015).
Entre el 26 de gener de 1987 i l’any 2014, va ser president de la Fundació Pere Ardiaca, desenvolupant una gran quantitat d’iniciatives de caire cultural, intel·lectual i polític d’un esperit profundament unitari en àmbits com la memòria històrica i democràtica, la construcció de perspectives compartides de les esquerres polítiques i socials o la lectura del projecte del socialisme com a actualització en el món contemporani de la tradició republicana democràtica.
En els darrers anys, convençut que les esquerres existents no estaven a l’altura de la potència de les demandes i la mobilització popular, es va desvincular de l’activitat de partit. Malgrat tot, va continuar fins al darrer moment involucrat políticament, participant en les mobilitzacions i les lluites, reflexionant i aportant anàlisis i idees. L’Ateneu Tangram de Barberà del Vallès, que veia com un espai on construir relacions de sociabilitat al marge del capitalisme, li va donar grans alegries.
Comitè de Comiat de Celes
L'entrada Adéu a Celestino Sánchez, iaioflauta, històric dirigent comunista i membre del consell rector de la UPEC ha aparegut primer a UPEC - Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya.
Amigues i amics de la UPEC,
Aprofito aquest 1r de maig per saludar-vos. Soc el João França i el passat mes d’octubre vaig prendre el relleu del Jordi Serrano com a rector de la UPEC. En aquests mesos hem estat treballant per preparar l’edició d’enguany i altres activitats sobre les quals us anirem informant aviat. De moment, aprofito per anunciar-vos que podeu reservar les dates per les jornades de l’estiu: els dies 3, 4 i 5 de juliol.
Aquest 2024 celebrarem els 20 anys de la UPEC, 20 anys d’universitat popular, d’un espai de trobada i de reflexió que ha resistit davant moltes dificultats, i ha superat molts moments en què ens han volgut fer creure que no tenia sentit comptar amb espais de trobada entre la gent d’esquerres en tota la seva diversitat. Però per davant de tot, durant aquests 20 anys la UPEC no ha deixat mai de recordar-nos, contra el mantra neoliberal, que les alternatives són possibles —i moltes ja són aquí.
Davant la responsabilitat de donar continuïtat a la tasca del Jordi Serrano, em vaig posar a repassar la història de la UPEC, i vaig prendre nota d’alguns dels lemes de les jornades des que m’hi vaig vincular el 2012: «El futur és a les nostres mans» (2012), «Repensar-ho tot, actuar juntes» (2013), «Debatre les idees, transformar el món» (2014), «De la protesta a la proposta» (2015), «El futur és un país estrany» (2019), «Sota el present hi ha sempre el futur» (2022), o el darrer, «La política, o la fas o te la fan» (2023).
No hi són tots, i en queden fora alguns que m’agraden especialment, però us els comparteixo perquè trobo que posen de relleu el que crec que és la riquesa de la UPEC: lliurar la batalla de les idees, a on les esquerres hi hem de posar molts esforços, i posar sobre la taula que, per més que ens vulguin convèncer del contrari, podem tenir un futur millor que el present. Per la gent que vam arribar a l’edat adulta entre els estralls de la crisi del 2008, i especialment pels qui han vingut després, aquesta simple idea és revolucionària.
L’enyorat Francisco Fernández Buey, al seu Utopías e ilusiones naturales, ens convidava a saber diferenciar entre fer-nos il·lusions i tenir il·lusions. També ens explicava, en el seu repàs històric, que les grans idees utòpiques semblen destinades a fer-se realitat en un lloc diferent a aquell per al que van ser imaginades. Haurem, doncs, de seguir recuperant la memòria dels futurs possibles que van pensar les persones que ens han precedit, aquí i arreu, i imaginant i construint ara futurs més vivibles per qui vingui després nostre, sembrant llavors que esperem que germinin a algun lloc.
El manifest fundacional de la UPEC insistia en aplegar-nos «al voltant de les idees de llibertat, pau i igualtat», i crec que és una reivindicació tant o més vigent ara que l’any 2004. Dues dècades després, el compromís de la UPEC és continuar-hi aprofundint i, sobretot, seguir mostrant que el futur pot ser nostre —que no té sentit que no ho sigui— i que farà goig de viure.
L’any passat vam organitzar un debat amb tres polítiques catalanes d’origen llatinoamericà per parlar sobre les esquerres de l’altra banda de l’Atlàntic. Vam titular la taula amb el lema de la campanya de Gustavo Petro i Francia Márquez a Colòmbia, «Vivir sabroso». A Xile, Gabriel Boric es va presentar «para vivir mejor», i al Brasil, Lula da Silva va tancar la campanya recuperant una cançó dels anys setanta («Amanhã») que deia que «demà serà un dia preciós, amb la més gran alegria que es pugui imaginar». Tot plegat va de tenir il·lusions, perquè volem un futur que sigui lliure, igualitari i en pau, i això també vol dir alegre i plaent.
Recentment, han traduït al castellà un llibre de carla bergman i Nick Montgomery titulat Militancia alegre. Ens diuen que l’alegria, segons Baruch Spinoza, no és tant una emoció sinó la capacitat d’afectar i ser afectades:
Por ahora queremos dejar claro que no es lo mismo que la felicidad. Un proceso de transformación gozoso puede implicar felicidad, pero también suele conllevar varios sentimientos a la vez: puede resultar abrumador, doloroso, dramático y conmovedor, o sutil y extraño. La alegría rara vez se vive de forma cómoda o fácil, porque transforma y reorienta a las personas y a sus relaciones. Más que con el deseo de explotar, controlar y dirigir a l*s demás, la alegría resuena con las capacidades emergentes y colectivas de hacer cosas, crear cosas, deshacer hábitos dolorosos y alimentar formas de estar junt*s.
Intentarem seguir contribuint des de la UPEC a imaginar aquests futurs possibles i plaents. Ens retrobem aviat.
Visca el 1r de maig i visca l’alegria!
João França
L'entrada La UPEC i el futur ha aparegut primer a UPEC - Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya.
