El síndic de greuges de Catalunya defensa l’acolliment familiar i demana més mesures de control per garantir els drets dels menors.
El síndic de greuges, Rafael Ribó, ha publicat en un informe la necessitat de potenciar l’acolliment familiar a Catalunya, a la vegada que demana més mesures de protecció dels menors acollits i més finançament públic per a garantir l’eficàcia dels acolliments familiars.
L’informe destaca que en el cas dels menors tutelats per la Generalitat de Catalunya, la millor opció pels infants i adolescents és l’acolliment familiar. S’entén l’acolliment familiar, com aquell acolliment d’un menor en una família aliena a la del infant o jove.
Actualment la majoria de menors estan en residències de la Generalitat o en el millor dels casos acollits per familiars quan els pares no es poden fer càrrec d’ells. L’acolliment en famílies encara és minoritari, representa només un 13’6% metres que en ela països d’Europa més desenvolupats és del 70%.
L’informe destaca la necessitat de tenir més famílies acollidores, actualment n’hi han 621 famílies, però resten 287 nens pendents d’un acolliment familiar quan aquesta és la millor via per tenir cura dels menors, els seus drets i la seva estabilitat psicològica i emocional.
L’informe també parla d’una banda, la necessitat de potenciar els ajuts econòmics per l’acolliment familiar per part de l’administració. I de l’altre, que per tal que l’acolliment familiar sigui un èxit cal un major control d’aquesta institució.
Per tal que l’acolliment familiar sigui un èxit es considera necessari establir les següents mesures:
Finalment s’estableixen com a garanties dels drets dels menors acollits, el fet de tenir una figura independent i aliena a la família acollidora on el menor es pugui adreçar en cas de necessitat i de denúncia i la urgència de preveure i regular un procediment de queixa pels menors i de garantir un projecte educatiu individualitzat.
El 1996 naixia el voluntariat lingüístic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Al llarg d’aquests 12 anys s’ha expandit a totes les universitats públiques catalanes i ha evolucionat cap a un model que deixa de banda l’activisme per la llengua i tendeix a l’acolliment lingüístic.
La implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), més conegut com Pla Bolonya, ha generat importants canvis a les universitats catalanes i fins a cert punt ha afavorit la mobilitat estudiantil. Els ensenyaments de grau i sobretot de postgrau cada cop compten amb més estudiants internacionals.
En aquest context, les situacions de contacte entre llengües són constants i els serveis lingüístics de les universitats catalanes ja fa temps que han creat programes pensats perquè els estudiants estrangers puguin conèixer de manera amena el català i la cultura catalana. Són, al cap i a la fi, accions de normalització lingüística entre els no catalanoparlants i són, al seu torn, l’evolució del primer voluntariat lingüístic català que va existir.
La universitat: el bressol del voluntariat lingüístic
Els Jocs Olímpics del 1992 van ser un punt d’inflexió pel voluntariat. A aquest context s’hi va sumar, a la segona meitat dels 90 un augment progressiu del nombre d’estudiants estrangers que arribaven a Catalunya per fer algun curs de la seva carrera: intercanvis, Senecas, Erasmus... Davant aquesta situació es va veure que calia donar a conèixer el català i la cultura catalana als joves que arribaven de fora. Així, Jordi Pujol va crear el programa de Voluntaris per la llengua a la UAB, el primer voluntariat lingüístic de Catalunya.
El 1995, durant la VII Trobada de Serveis Lingüístics Universitaris que va tenir lloc a la UAB, es va parlar de crear un voluntariat lingüístic que afavorís la normalització lingüística. “Calia posar més èmfasi en la dinamització, entesa com a promoció de l’ús social de la llengua per part de la comunitat universitària, però els recursos que podien destinar-hi eren insuficients. El voluntariat podia ser-hi una solució”, recorden Mercè Nogués Palou i Jordi Pujol Nadal, persones estretament vinculades al voluntariat lingüístic des de la seva creació, a l’article Voluntaris per la llengua.
L’energia i creativitat dels voluntaris són la raó primordial que explica l’èxit del voluntariat lingüístic a la UAB.
La incorporació al projecte de Jordi Pujol va ser cabdal. Pujol aleshores era estudiant de segon cicle de Filologia Catalana i havia de fer la prestació social substitutòria. Des del Gabinet de Llengua Catalana i l’Oficina d’Afers Socials de la UAB se li va demanar que treballés per a la creació d’un voluntariat lingüístic. La proposta preveia tres grans programes i fixava les bases i els objectius del voluntariat lingüístic: el programa de suport als estudiants estrangers per facilitar-los l’aprenentatge de català, el programa de detecció de necessitats lingüístiques per recollir dades sobre la normalització lingüística i, finalment, el programa de promoció de l’ús del català per incentivar una major presència a la universitat.
Els impulsors creien que la normalització lingüística era cosa de tots, no únicament de les administracions i les institucions. L’acte de presentació es va concloure amb una idea contundent: si es delegava la responsabilitat de la normalització lingüística a les altes instàncies, el procés no acabaria mai. En acabar l’acte de presentació, 43 persones
vinculades a la UAB (majoritàriament estudiants) van fer-se voluntàries i de seguida el programa de suport als estudiants estrangers es va perfilar com el més actiu.
Un punt de partida difícil
Engrescats pel fet de formar part del primer grup de voluntaris lingüístics, els participants del programa de suport als estudiants estrangers van elaborar un qüestionari per saber quins eren els coneixements i l’opinió que aquests tenien del català. Els resultats van constatar el rebuig generalitzat del català per part dels estudiants estrangers. Vist el marc al qual s’enfrontaven, responsables i voluntaris del programa van decidir donar-li un nou enfocament i preparar activitats lúdiques per als estudiants estrangers. L’estratègia era no imposar el català sinó “seduir” amb ell.
El curs 1996-1997 es va seguir apostant per les activitats populars: debats, concursos lingüístics, campanyes de cartells vàries... “La raó primordial que explica l’èxit del projecte del voluntariat lingüístic és l’energia i la creativitat dels voluntaris [...]. Energia i creativitat impulsades per la ferma convicció que cal treballar per la normalització de la llengua”, valoren aVoluntaris per la llengua Nogués i Pujol.
Obrint noves portes
A poc a poc el voluntariat lingüístic es va anar estenent a les diverses universitats catalanes i cadascuna va adoptar el model que més li va interessar. El fet que el 2000 ja no existissin les mateixes necessitats i urgències de normalització lingüística que el 1996 va condicionar el model dels nous voluntariats lingüístics universitaris i va marcar l’evolució dels existents. Tanmateix en tots ells la base és la mateixa: apropar el català i sobretot la cultura catalana als estudiants de fora de Catalunya.
Marta Miró: “No podem desaprofitar el feedback que es genera en els contactes entre estudiants catalans i estrangers”.
El programa de voluntariat lingüístic de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) va néixer el 2000 amb un enfocament diferent al que existia aleshores a la resta d’universitats catalanes: “Nosaltres vam deixar bastant de banda l’activisme lingüístic a favor del català que feia el voluntariat de les altres universitats i des del primer moment vam plantejar el programa amb la filosofia de les arts marcials d’aprofitar la força de «l’enemic». En aquest cas, vam voler aprofitar el potencial de tenir estudiants de fora en benefici també dels d’aquí”, explica Albert Servitje, responsable del gabinet lingüístic de la UPF i coordinador del programa de voluntariat, referint-se al programa de parelles lingüístiques, un dels eixos del voluntariat per la llengua de la UPF. Tanmateix, Servitje assegura que no acaben de sentir-se còmodes amb el nom de voluntariat lingüístic: “El nom va venir de la idea inicial que es va gestar a l’Autònoma, on tenia més sentit degut al plantejament del seu programa. El nostre és més aviat un programa d’acollida i, alhora, d’internacionalització dels estudiants catalans, però el nom ja està consolidat i no n’hem trobat cap de millor”.
El programa homònim de la Universitat de Lleida (UdL) està a mig camí entre la idea inicial que es va gestar a la UAB i el model que des del principi va implantar la UPF i al qual han anat tendint la majoria d’universitats. “Per nosaltres el voluntariat lingüístic ha evolucionat bastant. Al principi era un voluntariat pel català i ara aquesta part lingüística s’ha diluït una mica i és una voluntariat més integral. La idea és ajudar en tot el que es pugui als estudiants de mobilitat: els anem a recollir a l’aeroport si cal, resolem dubtes, els ajudem amb la llengua, organitzem activitats perquè coneguin Catalunya i la cultura catalana...”, detalla Josep Mª Boladeras, tècnic en dinamització lingüística i coordinador del voluntariat lingüístic de la UdL. Actualment, el programa de la UdL compta amb una quarantena de voluntaris i atén uns 140 estudiants de fora cada semestre. “Crec que lo important és el punt de suport que els donem els primers dies i sobretot que els ajudem a conèixer la realitat catalana”, valora Boladeras.
Un tercer exemple d’evolució del voluntariat lingüístic és el que s’ha viscut a la mateixa UAB. “Actualment no tenim una borsa de voluntaris oberta, fa temps que va desaparèixer. Tot i així, qui vol pot apuntar-se i posem en contacte voluntaris i estudiants estrangers. Als voluntaris se’ls hi donen indicacions sobre alguns aspectes concrets”, comenta Marta Miró, tècnica de dinamització del Servei de Llengües de la UAB. Actualment a l’Autònoma existeixen dos programes que es poden considerar l’evolució d’aquest primer voluntariat: les pràctiques d’acolliment lingüístic i els intercanvis lingüístics. “Les pràctiques són un programa pensat perquè l’estudiant estranger conegui la cultura i la llengua catalana però en realitat sempre hi acaba havent intercanvi cultural i l’estudiant català també es pot impregnar de la cultura de l’estudiant estranger”. Tot i els importants canvis que ha viscut el voluntariat lingüístic a la universitat que en va ser el seu bressol, des del Servei de Llengües de la UAB defensen que l’essència del programa s’ha mantingut: “Han evolucionat les activitats i hem arribat a la conclusió que no podem desaprofitar el feedback que es genera en aquests contactes entre estudiants catalans i estrangers, per això han agafat força els programes d’intercanvi per exemple”, detalla Miró.
A la mateixa Autònoma existeix un altre programa relacionat amb el voluntariat lingüístic. És la borsa d’intercanvi lingüístic Tàndem impulsada per la unitat de participació de l’ETC, un programa de parelles lingüístiques semblant al model de la UPF que permet posar en pràctica un idioma i compartir realitats culturals diverses.
En tots els programes de voluntariat lingüístic que existeixen, sigui en forma de parelles lingüístiques o de voluntariat pròpiament, els estudiants catalans tenen clar que no són ni han de ser professors. Tanmateix, la principal importància d’aquest nou model de voluntariat o acolliment lingüístic rau en el fet de posar en contacte estudiants de fora i estudiants d’aquí per evitar que els estrangers formin “guetos”, tal i com diu Servitje, i que no agafin cap mena de perjudici entorn als catalans.
El Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat està treballant en l’esborrany del Pla d’Infantesa i Adolescència, en el qual es pretén impulsar l’acolliment familiar de menors per via administrativa.
Actualment s’està redactant el Pla d’Infantesa i Adolescència, que podria ser aprovat en els mesos d’octubre o novembre. L’esborrany del Pla recull la recomanació que va fer la comissió del Senat per a l’Estudi de l’Adopció Nacional i temes afins sobre la proposta d’acollida familiar dels menors.
El Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat vol que un dels objectius del Pla sigui que els menors de tres anys que passen a la tutela de l’Administració, enlloc de ser internats en una residència, siguin acollits directament per una família.
Per poder dur a terme aquesta nova regulació, es pretén agilitzar el procés d’acolliment familiar intentant que la majoria es tramiti per via administrativa i reduir el nombre dels que es decideixen per via judicial.
A fi d’aconseguir l’objectiu marcat, es proposa que siguin les entitats públiques les que escullin la família i s’encarreguin de tots els tràmits. En aquest sentit, el text també proposa fixar un màxim de dos anys perquè els pares de menors en situació de desemparament sol·licitin el cessament de la suspensió de la pàtria potestat.
Finalment, el Pla d’Infantesa i Adolescència preveu l’aprovació de l’Estatut de l’acollidor familiar on es reculli els seus drets i obligacions. També es considera fonamental regular altres qüestions, com per exemple, la relació amb la família biològica.
Amb aquesta nova regulació es vol contribuir a aclarir el procés d’acollida i a donar més protecció legal a les parts afectades
Una vegada Serveis Socials finalitzi el Pla i després que l’Observatori de la Infantesa, el Consell d’Estat i el Consell General del Poder Judicial facin les seves aportacions, el Ministeri informarà a les Comunitats autònomes amb les quals es negociarà els canvis normatius que siguin necessaris.
El passat 20 de juny es va commemorar el Dia Mundial de la persona Refugiada. Coincidint amb aquesta data, el Moviment per la Pau ha realitzat 3 entrevistes a persones que es van veure obligades a abandonar els seus països d'origen per salvar la vida.
Es calcula que al món hi ha més de 40 milions de persones refugiades. Milions d'histories de patiment, de vulneració de drets bàsics. Persones que han marxat molt lluny de casa seva amb l'objectiu de protegir les seves vides. Tot seguit us oferim tres entrevistes a persones que han arribat a l'estat espanyol com a refugiades.
A.L., una jove estudiant guatemalenca, va arribar a Espanya a la recerca d'asil fa tres mesos. Després de veure's obligada a abandonar els seus estudis i a distanciar-se de la seva família i amics, aquesta jove alegre i vital afronta el futur amb optimisme i esperança
Per què vas haver d'abandonar el teu país Guatemala?
Vaig ser testimoni de l'assassinat d'un jove noi membre dels Centres Culturals. Era un revolucionari en potència a més d'un artista; organitzava obres de teatres als barris més marginals. Les obres tenien l'objectiu de millorar la situació dels barris. També col·laborava amb organitzacions defensores dels drets humans.
És un fet comú? Hi ha moltes persones que sofreixin aquesta mateixa realitat?
Desgraciadament sí. En el que va d'any ja han assassinat a al voltant de 17 membres d'organitzacions defensores dels drets humans al país. Els mitjans callen, no denuncien gens. És el poble el que lluita contra aquest tipus d'execucions, no el Govern.
Per què vas decidir demanar asil a Espanya?
Vaig venir a Espanya gràcies a l'Associació de Dones de Guatemala i la veritat és que m'han tractat molt bé aquí. El Govern guatemalenc no em va oferir cap seguretat. Vaig tenir la sort que la Fiscal que va tramitar el meu cas es va involucrar personalment amb mi i va ser ella la que em va posar en contacte amb aquesta Associació. Per desgràcia, encara hi ha moltes dones que necessiten ajuda; cada dia són assassinades (per raons vinculades a diferents problemàtiques) una mitjana de 20 dones a Guatemala i això no es pot permetre.
Quin és la teva situació administrativa actual?
La meva situació s'aclarirà en sis mesos, al setembre. Ara sóc sol·licitant de la Protecció Internacional. En sis mesos decidiran sí em quedo o em vaig. D'obtenir el permís per continuar a Espanya aconseguiria tenir dret a treballar. El meu somni és aconseguir una plaça en el Conservatori de Dansa. La meva família ha d'aconseguir la prova (o justificant) que demostri que jo estava estudiant al meu país.
Encara que no estigui recollit en la Legislació de l'Estat espanyol, se t'exigeixen proves que verifiquin ‘la teva història’ per poder accedir al dret d'asil?
L'assassinat va sortir en els mitjans i jo tenia la declaració i la denúncia que vaig fer a la comissaria de policia. Encara així, els propis policies em van dir que la meva declaració no era molt rellevant perquè jo no vaig poder veure ni els trets ni els executors. Per això no els era útil. L'Associació de Dones de Guatemala em va advertir que encara que no hagués vist als assassins, aquests anirien a buscar-me.
Després de molts anys sofrint barbàries, quina és la situació actual del poble guatemalenc?
Les possibilitats per reivindicar els drets de les i els ciutadans guatemalencs han millorat. S'estan fent majors esforços per fer front a la impunitat però segueixen succeint-se els assassinats. La diferència és que ara ja no maten diguem… per matar, ara són més selectius. Maten menys gent però les víctimes són persones importants: líders camperols o indígenes, defensors dels drets humans, periodistes, activistes… A més, tota la violència se li atribueix a les ‘maras’ i a casos de violència comuna com a furts, atracaments i altres. Les ‘maras’ són els assassins que menys diners guanyen, els sicaris de la gent poderosa.
Confies a poder tornar al teu país?
La meva família està allí però, ara mateix, només penso en aconseguir una plaça en el Conservatori i poder treure endavant els sis anys d'estudis corresponents. Espero i confio a poder tornar algun dia al meu país sense por i en pau.
________________________________________
P.L., empresària i emprenedora colombiana, porta prop d'un any i mig en el Centre d'Acolliment a Refugiats al costat de les seves dues filles petites. Va abandonar la seva llar, la seva empresa de transports i va haver de separar-se del seu marit per poder salvar la seva vida i la de les seves filles. El dolor i la por no han impedit, no obstant això, que aquesta valenta i forta dona lluiti per recuperar la seva vida i la de les seves filles:
Per què vas haver d'abandonar el teu país Colòmbia?
L'Exèrcit colombià va assassinar al meu fill i el van enterrar sense avisar a la família: un cas més dels coneguts falsos positius. L'Exèrcit de Colòmbia assassina a civils innocents per fer-los passar com a guerrillers morts en combat dins del marc del conflicte armat que viu el país. Això és el que van fer amb el meu fill. Vaig demandar a l'Estat i a l'Exèrcit colombians i fins i tot aquests últims van reconèixer els fets. Però no va servir de res. A partir de la meva denúncia van començar les amenaces telefòniques, les cartes per sota de la porta…i així fins que el dia del 15è aniversari de la meva filla em van cridar per ‘advertir-me’ que ella patiria el mateix que va patir el meu fill. En aquest moment vaig decidir deixar-ho tot i venir a Espanya amb les meves filles.
Com vas saber que havien assassinat al teu fill?
Teníem una empresa de transport en la qual treballàvem tots, el meu fill inclòs. Jo coneixia la ruta que el meu fill havia de fer el dia que el van assassinar. Per això, quan vaig veure que no tornava a casa, vaig decidir anar a buscar-lo. Vaig haver de justificar que era treballador de l'empresa familiar i estudiant perquè em deixessin desenterrar-lo i poder traslladar-lo a la nostra llar. Va ser molt dolorós.
És un fet habitual? Hi ha moltes persones que visquin aquesta mateixa realitat?
Encara que els casos de falsos positius hagin baixat, segueix sent una realitat molt comuna al meu país. Quan vaig informar a l'Estat colombià de l'ocorregut aquest em va oferir ‘seguretat’ però jo ja no confiava ni en les persones ni en les institucions. Al cap i a la fi, aquestes havien assassinat al meu fill.
Per què vas decidir demanar asil a Espanya?
Al principi les meves filles i jo vam arribar a Espanya amb l'únic objectiu de fugir i la veritat és que va ser una època difícil. Quan vam entrar al CAR tot va canviar. El tracte i el suport que hem rebut aquí són genials, ens sentim com a membres d'una gran família. Ara mateix, i gràcies als programes d'assessoria laboral que s'imparteixen al centre, estic estudiant i aprenent temes relacionats amb el món de l'estètica, decoració, micro-pigmentació…
Quina és la teva situació administrativa actual?
Ara mateix estic dins del règim de protecció subsidiària. La protecció s'estableix per a un període de 5 anys i se m'ofereixen les possibilitats de treballar aquí o de poder tornar al meu país. Aquest termini, a més, es pot renovar indefinidament.
Confies a poder tornar algun dia al teu país?
No vull tornar, no podria afrontar-ho. Deixem tot abandonat. A més el Govern de Colòmbia no em va ajudar en cap moment, vaig haver de recórrer a organitzacions no governamentals com la Creu Vermella. Les meves filles ja estan integrades a Espanya i tampoc volen tornar. Jo tampoc sóc la mateixa d'abans, necessito refer-me, seguir endavant i recuperar la vitalitat que els assassins dels meus fills em van arrabassar.
O.K, va arribar a Madrid a l'abril del 2011 procedent de N’Zéré Koure (Guinea Conakry). Gràcies al suport d'un amic que va poder pagar el seu viatge a Espanya, va tenir l'oportunitat de sol•licitar aquí una protecció de la qual no va poder disposar al seu país d'origen.
Ell és un africà albí. La seva única germana, albina com ell, està desapareguda des de maig del 2010. Unes persones vestides de negre, amb els rostres coberts, la hi van portar, i des de llavors no s'ha sabut gens d'ella. També a ell havien intentat capturar-ho.
La inestabilitat política per la qual ha passat Guinea Conakry, especialment des del 2009, no ha garantit la seguretat de persones diferents com O.K. i la seva germana. Durant tot el temps de transició política, fins que es van celebrar les eleccions de novembre de 2010, O.K. declara que no podia sortir de la seva casa, perquè estava en perill.
Viure a Àfrica i ser albí comporta un gravíssim perill. Els ‘bruixots’ creuen que porten sort en l'amor i el treball. Per això, les persones albines es converteixen en moneda de canvi. La seva sang, els seus genitals o el seu pèl tenen un gran valor a Àfrica. Els seus dits s'utilitzen com a amulets.
Una cop a Madrid, O.K, va ingressar en un Centre d'Acolliment a Refugiats (CAR), on ha esperat a la resolució del seu estat com a refugiat. Fa només tres setmanes va rebre l'acceptació.
“Fa tres setmanes que em van concedir el refugi a Espanya. Estic molt content de tenir protecció aquí, però no puc deixar de pensar tots els dies en la meva germana, que segueix desapareguda des de fa més d'un any. Truco sovint a la meva mare per preguntar-li per la meva germana, però seguim sense notícies.”
Ara està estudiant espanyol. A més, vol fer un curs de cuina i preparar-se per ser cambrer; busca la manera de refer la seva vida a Madrid.
