Carta de Jordi Serrano als amics de la UPEC

Amics i amigues de la UPEC,

Ha arribat l’hora de finalitzar la meva etapa com a rector de la UPEC. Vaig ser un dels fundadors de la UPEC fa vint anys. Una idea de Raimon Obiols i Antoni Gutiérrez Díaz va ser agafada al vol per Quico Trillas i qui subscriu aquesta carta. Vam anar a buscar un equip de gent al voltant de UGT, CCOO, ERC, ICV, PSC i un grapat de gent independent i d’entitats d’esquerres. Al cap de tres anys em van demanar de ser el rector. I des d’aquells dies fins avui son 16 anys al capdavant de la UPEC.

En l’assemblea en què vaig ser escollit vaig dir que volia obrir la UPEC a totes les opcions d’esquerres fins al límit. La idea era la del Partit Comunista Italià dels anys setanta, quan es va obrir a les organitzacions de la seva esquerra i als moviments socials “nous” no encabits en la cultura comunista del moment. Van invitar-los a debats a les festes de L’Unità durant un parell d’anys. Aquest objectiu s’ha aconseguit a bastament. Crec sincerament que no queda cap grup o idea d’esquerres que no s’hagi convidat a la UPEC. Fins i tot en les darreres jornades una assistent es va queixar que als debats del 2023 hi havia ponents que deien coses diferents i contradictòries. És clar. De fet a algun participant que se’m queixava de que algun ponent no li agradava, li vaig dir que a mi em passava el mateix i que l’única solució era que jo sol fes les trenta ponències i que tot i així probablement en algunes coses estaria en desacord amb mi mateix.

Poc podia saber en aquells dies que tindríem Concita de Gregorio, la directora precisament del diari L’Unità, l’any 2011 fent la conferencia inaugural.

Al principi cada vegada que invitàvem un ponent havíem d’explicar qui érem els de la UPEC, ara no fa falta. Alguns ponents ens han dit que van venir de joves a escoltar debats i conferencies. Sentim un gran orgull. Comptem a més amb una gran biblioteca de centenars de vídeos de ponències, moltes d’elles del més gran nivell.

Per la Junta de la UPEC hi ha passat moltíssima gent, d’entitats, de partits, de sindicats i d’activistes de tota mena. I cal posar per davant a la gent que amb molt esforç i dedicació ha posat la logística, la gerència econòmica, el web, l’streaming i els deu-mil detalls que es necessiten per organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques. Les coses no surten bé per causalitat.

Hem passat per moltes crisis, la primera va ser quan ens vam quedar sense suport institucional per culpa de CiU i el seu increïble sectarisme. Vam superar aquesta crisi fent quatre jornades de la UPEC sense diners, només amb voluntarisme. La segona la crisi del covid. Fins i tot vam fer jornades confinades on tothom, ponents i participants es van connectar des d’un ordinador a casa seva!

A Catalunya en aquesta etapa hem passat pel 15M i la seves conseqüències amb l’avantatge que quasi tots els líders catalans havien passat com a ponents els anys anteriors de 2011. Vam copsar bé que passava alguna cosa. I també la gran etapa de mobilitzacions iniciades al juliol de 2010 i les subsegüents fins l’1-O on també vam comptar amb Muriel Casals i Carme Forcadell. La Junta de la UPEC hi hem navegat amb molt de risc i encert. La UPEC va continuar mercès a l’extraordinària tolerància i bonhomia dels seus membres. Ha estat potser l’únic espai que mai s’ha trencat. Un gran mèrit del que ens n’hem de sentir orgullosos davant d’un panorama massa vegades poc amable amb la discrepància.

Vull dir també que no busquem grans èxits valorats en visites al nostre canal UPEC. Ho sabem fer ,de muntar espectacles on la gent perd l’educació. Algun cop ha passat quan les coses precisament no han sortit bé. El soroll pel soroll mai no conjunta bé amb la qualitat.

Vull fer un elogi del debat, la política i de la cultura. La societat en la que vivim rebutja la cultura i la política. Crec que en aquests vint anys la UPEC ha demostrat que el debat, la política i la cultura interessen. Potser sí que hi ha un cert cansament de la politiqueria i del periodisme de declaracions. Però en primer lloc podem dir que hi ha molta gent molt preparada, alguns d’ells s’han dedicat tota la vida a estudiar una qüestió concreta i que ens la regalen en forma resumida i assequible, com ha de ser una universitat popular. En segon lloc hem tingut activistes, moltes vegades gent molt humil, que ens han traslladat experiències concretes, algunes molt colpidores i enriquidores. Un dels encerts de la UPEC és haver portat persones molt preparades i mai no els hem preguntat què voten ni els hem posat límits a la lliure expressió d’idees. Alguns ponents m’ho han preguntat i la resposta ha estat sempre la mateixa aquesta és una universitat popular lliurepensadora. Tenim veneració pel coneixement i un rebuig patològic sobre la superficialitat i l’esperpent. Tampoc ens hem fixat en la ideologia concreta dels ponents. Hem intentat això si, que fossin d’esquerres. Fins i tot en alguna ocasió hem portat ponents al límit, però cal reconèixer que han fet un gran esforç en palesar la seva part més progressista. El conreu de la cultura avui és anar totalment a contracorrent, però val la pena. Quan alguns dirigents d’esquerres es queixen que els mitjans de comunicació no es fan ressò de les seves idees i propostes, cal dir-los que la resposta hauria de ser crear les mils flors de les mil UPECs. Això és com plantar alzines: lent i delicat.

Hem estat una gran universitat popular. Ha vingut el més preuat de l’acadèmia i hem tingut moments estel·lars amb intervencions de Josep Fontana, Concita de Gregorio, Jean Bricmont i dues intervencions que van ser en realitat de comiat del que ens en vam adonar mentre parlaven: la de Miquel Caminal i la de Toni Domènech.

Hem fet un gran esforç en rebaixar l’edat dels participants (vam assolir una gran quota l’any 2022 un 27%, quasi el doble del que representen els joves a la societat catalana un 14%) i en la Junta hi ha 6 menors de 35 anys, un 31%, tot i que es preveu augmentar la seva presencia.

A la Junta de la UPEC mai hem votat. He intentat sempre la recerca constant del consens.
Marxo sense que ningú m’ho hagi demanat, però he pensat com fer-ho. Marxem els pioners però queden les institucions. He esperat a que la UPEC tingués un moment dolç Dilluns la Junta va proposar el João França com a nou rector, una persona de les més compromeses amb la UPEC des de fa deu anys, periodista i activista, i molt molt llegit i preparat. Però aviso que no penso morir-me de moment i donaré tot el suport possible des de fora a la junta i al nou rector si m’ho demanen.

L’any 2023 han participat en les dues jornades 1.460 persones, una gran dada. I el canal de YouTube de la UPEC ha tingut aquest any, fins ara, 7.500 entre totes les tres activitats organitzades.

Vagi per endavant un gran agraïment a les desenes de persones que han organitzat les jornades des de la Junta en aquesta darrers setze anys i als partits, sindicats i entitats que han confiat en mi durant aquest temps. A l’equip tècnic que ho ha fet possible i també als 700 ponents, i sobretot a les més de 24.000 persones que heu assistit a les 530 activitats de tota mena organitzades per nosaltres. I més de 80.000 visites al canal de YouTube de la UPEC.

Faig un prec a la responsabilitat històrica de tots plegats, i és que recolzeu amb totes les forces al João França i li doneu la mateixa confiança que heu tingut amb mi i que jo us agraeixo infinitament. Necessitarà confiança i suport. Es necessària per aquest nou viatge que ens conduirà a noves aventures.

Vosaltres, els que heu assistit a alguna activitat de la UPEC sou el millor del país, la gent de la cultura i la preocupació social i política.

Ara un cop passades les crisis i en un moment dolç, vull donar pas a una nova etapa que significa un relleu generacional de trenta anys. Me’n vaig content, satisfet i molt agraït a tots vosaltres que sou la raó de ser d’aquesta avui ja gran universitat popular de Catalunya

Per damunt de tot, cultura. Res no quedarà de l’esforç cívic dels nostres dies sense la
pressió d’un ambient que ens porti a tots pels camins més càlids de la intel·ligència.
El Federal de Sabadell, 2 de maig de 1931

Jordi Serrano Blanquer, rector emèrit de la UPEC

Conferència: Dones, vida , llibertat

Fora els vels!

LLeialtat Santsenca, Carrer Olzinelles, 31 – Barcelona
El 23 de Novembre 2022, a les 18:30h

La revolució iraniana que s’està desenvolupament sota el lema “Dona Vida Llibertat”.  El desencadenant va ser l’assassinat de la noia kurda Mahsa Amini de vint-i-cinc anys perquè no portava el vel ben posat. El va perpetrar la policia religiosa, una mena de Brigada Politico-Social  -la policia política del franquisme- de l’islamisme. La rebel·lió de les dones ha estat imparable. Hi ha desenes de morts més, entre elles Hadis Nafaji de vint anys que es va fer un vídeo viral traient-se el vel en solidaritat amb la noia kurda. Li van disparar sis trets.

Aquesta revolta a l’Iran qüestiona les veus d’aquí que afirmen que les dones porten el vel perquè volen. Una part de l’esquerra catalana davant d’aquesta gran revolta democràtica ha estat agafada en fora de joc.

La UPEC volem contribuir a tenir un coneixement més directe i acurat de la revolta de la mà d’una iraniana eminent Nazanín Armanian pertanyent  a l’anterior revolta, la de l’any 1979, quan Ruhol·lah Khomeini va fer aniquilar a tota l’oposició laica, començant pels comunistes, de forma absolutament traïdora ja que li havien donat suport contra el Xa.

Quan unes noies iranianes canten Bella Ciao el que ens estan dient és que no hi ha cultures. És el mateix que cridaven les seves mares en les revoltes feministes de l’any 1979 poc després de la revolució: “la llibertat no és oriental, ni occidental, és universal” com ens ha explicat Azar Nafisi.

També ens acompanyarà Sukaina Fares per poder sentir un testimoni d’una catalana sotmesa a violència religiosa.

Alhora serveixi, encara que sigui de forma simbòlica, per fer arribar la solidaritat de la UPEC a les dones valeroses que jugant-se la vida proposen canvis feministes a l’Iran.

Jordi Serrano Blanquer

Rector UPEC

Ja podeu consultar la Ponència d’Andreu Espasa al nostre fons documental

XVII JORNADES 2021

Ponència: Andreu Espasa

Darrerament, sentim a parlar molt del New Deal, el programa de reformes econòmiques i polítiques impulsat pel president Franklin Delano Roosevelt (1933-1945) per sortir de la Gran Depressió. El New Deal està de moda i això es deu, en bona part, al fet que el president Joe Biden l’ha estat reivindicant en els seus discursos. Aquestes referències històriques no deixen de representar una novetat política important, ja que, fins ara, les elits del Partit Demòcrata rarament parlaven de Roosevelt. De fet, en les últimes dècades, el New Deal només era reivindicat per polítics de tradició socialista, com ara el senador Bernie Sanders i la congressista Alexandria Ocasio-Cortez, i pel moviment ecologista d’esquerres, gràcies al debat generat per les propostes del Green New Deal. Tota una ironia històrica, ja que Roosevelt no només es trobava allunyat de la tradició socialista, sinó que ni tan sols provenia pròpiament de l’esquerra política. …

Continua llegint la ponència al nostre fons documental

Vídeo del debat

Veure tots els videos de les XVII Jornades UPEC

Ja podeu consultar la Ponència deDavid Karvala al nostre fons documental

Ells son pocs, nosaltres som moltes
XVI jornades 4, 5 i 6 novembre 2020

Debat:

COM COMBATRE EL FEIXISME
Participants: Najat El Hachmi, Xavi Domènech, David Karvala,
Autora: David Karvala, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR).
Data:  Dimecres 4 de Novembre

Ponència: David Karvala
és activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR)

En la lluita contra el feixisme, com en tota la política, caldria aprendre de la història, de l’experiència acumulada de lluites anteriors. En medicina es diu “pràctica basada en l’evidència” i hauria de ser de sentit comú aplicar tractaments que han demostrat la seva efectivitat, no fer coses perquè “sempre s’han fet així”…..

Continua llegint la ponència al nostre fons documental

Vídeo del debat

Veure tots els videos de les XVI Jornades UPEC

Aquest 7 d’agost farà 80 anys de la mort de Gabriel Alomar, una figura central en els primers plantejaments del catalanisme popular i d’esquerres.

Roc Solà – 07/04/2021
Doctorand en Història. Co-impulsor de “Debats pel Demà”

“Sols la revolta salva.
Gabriel Alomar, El futurisme, 1904.

“Alliberar la terra catalana del domini capitalista és exactament fer obra de catalanisme
Gabriel Alomar, Catalanisme socialista, 1910.

L’any 1910, Gabriel Alomar pronunciava dues conferencies al Teatre Circ Barcelonès sota el títol de Negacions i afirmacions del catalanisme i Catalanisme socialista. Havien passat ja 3 anys del fenomen d’unitat del catalanisme, Solidaritat Catalana (SC). Com és sabut, el 25 de novembre de 1905 un grup de 300 oficials de l’exèrcit aquarterats a Barcelona havien assaltat la redacció de la publicació satírica catalana Cu-Cut!. Aquell atac, que es va saldar amb la mort d’un dels treballadors de la publicació, va ser el motiu per a que a les Corts s’aprovés la Llei de jurisdiccions al 1906. Una llei que posava sota la justícia militar qualsevol civil acusat de qüestionar l’exèrcit i que va ser aprovada al Congrés. La candidatura de SC incloïa des dels republicans d’esquerres com Layret, Companys o el mateix Alomar a representants del catalanisme conservador com Prat de la Riba o Cambó i, de cap de llista, hi anava un expresident de la Primera República, l’andalús Nicolàs Salmerón. La coalició triomfaria a Catalunya, desbancant als partits del bipartidisme i aconseguint 40 dels 44 escons que corresponien a la regió a les eleccions d’abril de 1907 amb una participació del 59% del cens electoral, “un percentatge que resulta excepcionalment alt”[1].

Malgrat tot, poc després de les eleccions, la Lliga pactava amb el govern conservador de Maura. En aquest cas, la Llei d’Administració Local que establia el vot corporatiu per entitats enlloc del sufragi universal en el vot dels regidors als municipis. A més, l’any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l’ajuntament de Barcelona, presentat i defensat pels catalanistes republicans d’esquerres, havia trobat l’oposició dels regionalistes de la Lliga, de les forces monàrquiques del bipartidisme i alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del 13 de desembre del 1908 —on Lerroux es va endur la victòria—, Solidaritat Catalana es va desfer.

Aquí, els sectors més esquerrans del catalanisme van comprovar com, per a les qüestions de model de societat, els catalanistes conservadors amb els que havien compartit espai a Solidaritat Catalana, s’alineaven amb els monàrquics de la Restauració. Va ser precisament en aquest context que Alomar va pronunciar les dues conferencies en les que, per primer cop, trobaríem l’exposició de la síntesi entre la lluita pel socialisme i l’emancipació nacional.

Alomar tenia 37 anys i ja era considerat un dels principals referents d’esquerres a Catalunya. Com era habitual entre els intel·lectuals del període, Alomar va ser més de conferència i d’article de premsa que no pas de llibres —Gramsci, per exemple, no va publicar cap llibre en vida—, però això no vol dir que hagi deixat poca obra escrita o que fos un intel·lectual desvinculat del seu context polític. Al contrari, tot tipus de personalitats distintes el reconeixien com una veu autoritzada. Des d’anarcosindicalistes com Joan Peiró, que d’ell diria que “admirem la recta intel·ligència i el talent portentós de l’il·lustre escriptor”[2], a figures tan poc properes a les posicions del mateix Alomar com Josep Pla, que diria “llegeix un llibre diari, escriu un article diari […] Alomar és una atxa de l’esquerra nacional. És una atxa veritable, de llum pròpia i de llum pura” [3]. Era vist doncs com el gran intel·lectual crític i que va posar a la primera plana del debat públic elements més que problemàtics durant l’Espanya de la Restauració. Defensaria l’abolició de la pena de mort, el dret de manifestació o el dret de vaga en un context en que eren sistemàticament vulnerats amb casos tan sonats com el de Ferrer i Guàrdia —i que ell comparava amb el affaire Dreyfus—. Alhora, també seria una de les veus més escoltades i admirades en els debats polítics i estratègics de l’esquerra catalanista. Format en la tradició republicana pimargalliana —el seu primer text polític és una resposta a una carta de Pi i Margall— i essent un dels teòrics més originals en llengua catalana del primer terç del segle XX, també es va implicar a la tasca d’organització i direcció política pràctica, anant a les llistes de diversos partits del catalanisme d’esquerres com el Centre Nacionalista Republicà (CNR) o el Bloc Republicà Autonomista (BRA), sortint elegit diputat amb el Partit Republicà Català (PRC), sent president de la Unió Socialista de Catalunya (USC) o, més tard, sortint elegit a les Corts Constituents de la Segona República.

Però si tornem a aquells plantejaments primerencs del nou tipus de catalanisme que propugnava Alomar, alguns amb tanta fortuna com la conferència que va donar al 1904 sota un títol de El futurisme, altres com la xerrada de títol inequívoc que va donar al 1910, Catalanisme socialista, trobarem un dels moments més fecunds i vius de debat i plantejaments de la història del catalanisme.

Els orígens del catalanisme popular i d’esquerres: la diversificació

Si el 13 de desembre de 1908 “el color de la llibertat en aquella hora fou… antisolidari”[4] —amb la derrota d’una ja esquerdada Solidaritat Catalana enfront del republicanisme de Lerroux—, a les municipals del 2 de maig de 1909, s’obria una nova distribució de forces. El lerrouxisme obtenia 34.000 vots —4.000 més que al desembre—, la nova Esquerra Catalana —ja desfeta la unitat del catalanisme de Solidaritat Catalana— recollia 24.000 sufragis i La Lliga es quedava amb 22.000.[5] Amb aquests resultats, per una banda, es donava per tancat definitivament el període solidari i, per l’altra, el republicanisme catalanista començava a dibuixar una estratègia política i un camí propi. Era el primer cop que es presentaven per separat els dos catalanismes des de la Solidaritat i els resultats no van ser dolents pels esquerrans ja que quedaven per sobre de La Lliga -molt lleugerament, això sí-. Per això, Alomar llegiria els resultats amb precaució. Ho resumeix amb el seu estil sentenciador: “hem guanyat en relació a les dretes. Hem perdut en relació a l’antisolidaritat”.

Hi ha pocs dubtes que Alomar va ser el primer sintetitzador ideològic del catalanisme popular

És a partir d’aquest diagnòstic que Alomar reflexionarà i anirà elaborant una proposta estratègica pensant en un catalanisme d’esquerres. Considerarà que “cal intensificar l’esquerranisme. El dia en què nosaltres presentem ben clara als ulls del poble la nostra condició de radicals, radicals oberts a totes les solucions modernes, fins les més avençades, el lerrouxisme serà vençut, o tot lo aprofitable dels seus elements s’ens unirà […] L’enemic compta amb l’obrer; llevem li l’obrer declarant qu’acceptem les solucions proletàries”[6]. Si el catalanisme d’esquerres volia créixer, no podia veure els votants del republicanisme radical de Lerroux com una torba primitiva que no es podia tenir en compte políticament —com era la visió dominant dins el catalanisme—, sinó que el que calia fer era substituir aquell republicanisme de Lerroux representant millor les demandes i voluntats que encarnava.

Però aquesta tasca no havia de ser senzilla. El que s’ha denominat com a lerrouxisme va ser un moviment sociopolític molt més dens del que a voltes s’ha volgut veure. Inspirat en el model de contrasocietat del partits socialdemòcrates europeus, el lerrouxisme va ser el principal vector de modernització del republicanisme a Catalunya i va ser la força que va democratitzar i que va governar l’ajuntament de Barcelona en gran part de la primer dècada del segle XX. Va rebre aquest nom per la seva identificació en termes de lideratge i cap visible en Alejandro Lerroux, però va ser una realitat que l’excedia i que va integrar elements de cooperativisme obrer, les primeres organitzacions organitzades de dones —en les Damas Rojas de López de Ayala— i va construir un vast teixit d’ateneus, cases del poble i círcols de tradició republicana federal que li donaven una força per baix que els catalanistes d’esquerres coneixien bé i sabien no tenir. Arran de Solidaritat Catalana al 1906, es va encendre el seu discurs anticatalanista. Però era un anticatalanisme que tenia la voluntat política de polaritzar amb La Lliga Regionalista i de disputa del camp republicà amb els catalanistes d’esquerres, el discurs lerrouxista equiparava tota reivindicació catalanista amb el que representava la Lliga. Alomar ho explica molt clarament quan diu que «-Mentres el catalanisme [era] exclusivament “La Lliga”, el lerrouxisme tenia un gran tòpic contra ell: “bah! Són una forma nova del carlisme! Puden a clerical, d’una hora lluny!” -Mentres durà la Solidaritat, la cantilena canvià: “¿Què voleu esperar d’homes qui s’ajunten amb carlins i frares?” -Avui que la Solidaritat és desfeta, quan ja no queden raons contra nosaltres, quan ells ni tan sols poden mostrar les mans netes de la sang d’octubre el tòpic ha passat a esser aquest: “Els seus intel·lectuals són d’una cursileria insofrible! Pedants, ‘snobs’, mesquins!”[7]».

Tot i així, i malgrat que Alomar ho pogués negar, les crítiques no eren del tot irreals. Les primeres passes d’aquest catalanisme d’esquerres cal buscar-les en l’escissió de La Lliga a l’abril de 1904. Entre aquest grup hi trobem persones amb un perfil polític artistocratitzant o elitista, amb una clara visió institucionalista i “seriosa” de la política. Personalitats com Josep Carner o Ildefons Sunyol, que es trobaven allunyats de l’extracció popular del republicanisme radical, en són un clar exemple. El primer moviment com a grup va ser la fundació d’El Poble Català, un setmanari que va començar a distribuir-se al novembre de 1904. Pocs mesos abans, Alomar havia pronunciat la seva conferència titulada El futurisme on ja deixava patent que la idea de començar a caminar per separat rondava en l’ambient i que, a més, si existien diferents posicionaments ideològics dins el catalanisme, aquest s’ampliaria com a espai polític. “Sols quan les escoles es diversifiquen […] si bé participants en la mateixa afirmació matriu, sols aleshores els ideals triomfen i els cenacles s’amplien i neixen les fillades noves de la idea mare”[8].

Cal tenir present que era un moment de forts debats en el si de la política, especialment a Barcelona. Si tornem a mirar enrere, a les eleccions generals del 26 d’abril de 1903, la Unión Republicana de Salmerón i Lerroux havia tret 35.000 vots a Barcelona, lo qual era el millor resultat que hauria tret una candidatura d’esquerres a la Ciutat Comtal abans de 1931. A això calia sumar-li la ja esmentada escissió per l’esquerra de La Lliga, degut al suport de La Lliga a la visita d’Alfons XIII a Barcelona que, a més, acabaria esdevenint en la fundació d’un partit polític, el Centre Nacionalista Republicà (CNR), a finals d’aquell maig de 1906. És en aquest context que Prat de la Riba escriurà l’ideari i text programàtic del catalanisme conservador de La Lliga, La nacionalitat catalana. El mateix autor que havia dit sobre la conferència d’Alomar que es tractava d’un treball “ben escrit i presentat” però que “de la conferència he assenyalat uns trossos de la part general per a publicar amb nosaltres. Des de que comença l’aplicació a Catalunya, res”[9]. Les discrepàncies entre ambdós eren molt clares. No podien no ser-ho perquè si Prat de la Riba ha estat considerat com el pare del catalanisme conservador, hi ha pocs dubtes que Alomar va ser el primer sintetitzador ideològic del catalanisme popular.

La contraposició d’arguments és molt evident. Mentre que Prat era primordialista i considerava que “Catalunya és una llarga cadena de generacions unides per la llengua i la tradició catalanes que venen succeint-se en el terrer que avui ocupem”[10], Alomar era constructivista i deia que calia “un poc més d’aquell nacionalisme de Renan (Qu’est-ce qu’une nation) qui dóna per motiu únic i suficient de nació la voluntat d’esser-ho”[11]. Mentre que Prat era accidentalista en el model d’Estat, “Una Catalunya lliure podria ésser uniformista, centralitzadora, democràtica, absolutista, catòlica, lliurepensadora, unitària, federal, individualista, estatista, autonomista, imperialista, sense deixar d’ésser catalana”[12], Alomar planteja que cal ser “republicans, no com una caracterització accidental, parcial, de la nostra manera política; sinó com una naturalesa del nostre ésser mateix.”[13] Mentre que Prat considerava que “No és qüestió de bon govern ni d’administració; no és qüestió de llibertat ni d’igualtat; no és qüestió de progrés ni de tradició: és qüestió de Pàtria”[14], Alomar afirmava que “no es tractava de mostrar-se catalans, sinó homes de ciutadania i de modernitat!”[15].

Els orígens del catalanisme popular i d’esquerres: l’afirmació

Si en el camp dels plantejaments ideològics es produïen aquestes tensions entre les diverses corrents que integraven la Solidaritat Catalana, en l’àmbit més pròpiament polític tampoc la situació havia de ser plàcida. L’any 1908, els catalanistes republicans d’esquerres com Francesc Layret o Pere Coromines, van presentar uns pressupostos de cultura a l’Ajuntament de Barcelona que, inspirats en la metodologia pedagògica moderna de Ferrer i Guàrdia, i amb un fort component igualitarista, pretenien una renovació total de les escoles. En el paquet de mesures també s’hi preveien construcció d’infraestructures (biblioteques, gimnasos, menjadors, dutxes, laboratoris, etc); una política de contractació de mestres (que prèviament s’anaven a formar a l’estranger); la gratuïtat de l’ensenyament del català com a necessitat pedagògica, una neutralitat religiosa (en què la religió s’ensenyaria un o dos dies a la setmana per aquells que ho demanessin i a part dels programes escolars) i, finalment, la posada en pràctica del criteri de classes amb ensenyança mixta (com a prova), és a dir, nens i nenes junts[16]. Aquí és on apareixen més fortament les divergències. Tot i ser uns pressupostos clarament progressistes i enfrontats a les polítiques defensades des del règim de la Restauració, es van trobar la total oposició de la Lliga, les forces monàrquiques i alguns lerrouxistes. Els sectors més esquerrans del catalanisme constataven que per les qüestions de model de societat, els catalanistes conservadors, amb els que havien compartit espai unitari, no tenien cap problema en trobar acords els partits del règim de la Restauració per a votar en contra dels pressupostos.

Acusava directament a La Lliga d’oposar-se només a la repressió que patien ells a la vegada que donaven suport o no posaven impediments a la repressió contra els anarquistes

A la vegada, poc més d’un any després, durant el juliol de 1909, es va produir, al Marroc, un nou desastre militar. El fiasco del “Barranco del Lobo” intensificaria la protesta popular i generaria un gran xoc amb l’opinió pública. Davant d’això, el Rei i el govern van decidir enviar més tropes encara al Marroc. Una gran part de la guarnició de Barcelona va rebre l’ordre d’embarcar. El dia assenyalat, una gran multitud, en la qual abundaven les mullers i els fills, es va concentrar al port per impedir la sortida. Llavors, la Guàrdia Civil va disparar contra la gent. Aquest acte criminal generaria exasperació en tota la població. La classe obrera es va declarar en vaga general. La força pública, després de provocar novament a la població, es va haver d’aquarterar durant els 4 dies que els treballadors van aixecar barricades i esdevenir els amos de la ciutat. Després tornaria un altre atac repressiu de la Guàrdia Civil que es va saldar amb 100 morts i 500 detencions. 5 d’ells van ser condemnats a mort, i un era Francesc Ferrer i Guàrdia.

Llavors, Alomar consideraria que “el moviment de juliol” tenia un “doble sentit antibel·licista i anti-religiós” i que, per aquest motiu, l’esquerra catalanista en tant que “republicana, democràtica, això és, contrària a l’esperit clerical i eclesiàstic”[17] havia de diferenciar-se de la “cruel actitud de les dretes” que havia condemnat els fets. De fet, és molt conegut el cas de la censura d’Enric Prat de la Riba a la publicació a Joan Maragall d’un article titulat “La ciutat del perdó”. En aquest opuscle, s’oposava públicament a la condemna a mort del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, que havia estat acusat injustament de ser l’ideòleg dels disturbis del juliol. Així, el poeta Maragall no va poder publicar el seu article però, Alomar, 6 dies abans de l’execució, publicaria un dur text on denunciava el comportament farsant i hipòcrita de “l’opinió pública de Barcelona”:

“Amics meus, massa silenci, massa silenci. Personalment, jo he tingut d’iniciar massa vegades reivindicacions de justícia qui han romàs sense eco en la col·lectivitat nostra. Ara mateix ¿per què no alceu la veu responen a la meua, llançada des de un altre periòdic, fent notar que la qüestió Ferrer (de procediment jurídic i no d’idees socials més o menys estridents) es encara una qüestió sotmesa a judici, i que la culpabilitat d’aqueix home, malgrat tendencioses i sospitoses campanyes, apoiades en la revelació d’idees i no de fets, està molt lluny d’esser demostrada, com ha fet notar fins el conservadoríssim i sensatíssim Times de Londres? ¿Per què calleu davant l’ofegament de l’Escola i l’enfonsament de la Constitució i la fi de tota llibertat vera? ¿Per què calleu davant l’insult tirat per les nostres colles de snobs impotents (joves decrèpits, cabotins de la política, farsants qui motejen de farsants les grans figures de l’intervenció humana) contra un judici europeu on els erros accidentals, els tiquis miquis on vol aferrar-se el vell i heretat casuisme jesuític, no podien fer oblidar la raó essencial i dolorosa?”[18]

Però no només considerava a l’opinió pública de Barcelona com a farsant i hipòcrita, sinó que també creia que “aquests bons senyors del catalanisme insincer s’oposaven únicament a les lleis i als tribunals d’excepció quan ells mateixos podien ésser-hi sotmesos, i en canvi els demanaven aleshores contra els altres, com en l’hora dels processos de Montjuïc, contra tots els anarquistes sols pel fet de tenir tals idees”[19]. Acusava directament a La Lliga d’oposar-se només a la repressió que patien ells a la vegada que donaven suport o no posaven impediments a la repressió contra els anarquistes. Finalment, Alomar faria una critica a la deformació mediàtica que el Govern estatal havia generat entorn a les protestes, “la gestió del ministre de la Governació […] va rodejar de duanes morals Espanya, en especial Catalunya […] per a que la resta d’Espanya cregués que aquest moviment era separatista”[20].

“El fet «revolució» va desorientar les esquerres catalanes, i va obligar-les, com un reactiu, a descobrir el burgesisme intern de totes elles. Era tant còmode això de dir-se republicà, sense veure’s forçat mai a demostrar-ho! Això del republicanisme de molta gent era una fàcil excusa per negar-ho tot, sense veure’s mai en el cas d’afirmar res, i amb la convicció de que la República en que es fingia creure, afortunadament mai vindria! Aquell republicanisme es va revelar com a merament negatiu, com era negatiu, en el fons aquell catalanisme que volia prescindir de tota política i no creure més que en Catalunya; com si Catalunya pogués existir mai autònoma sense un intern sistema d’afirmacions constitutives, orgàniques, i fins sense un criteri sobre formes de govern, aquelles formes de govern que els negatius de sempre deien ésser coses indiferents, de que podia prescindir-se!”[21]

Està pensant clarament en els Pressupostos de Cultura i segueix amb una reflexió sobre l’espai mediàtic, els intel·lectuals i els qui desenvolupaven la funció de creadors d’opinió a Catalunya:

“Jo crec, amics meus, que l’intel·lectualisme català, per conseqüència d’aquesta barreja, travessa una crisi d’escepticisme i d’infecunditat. Els nostres intel·lectuals s’han acostumat massa a somriure sobre les coses, a desconfiar, ja per endavant, de tota acció, al diletantisme de la rebentada. És que viuen en un ambient que els mata, en un ambient que no pot comprendre’ls, o, millor encara, que no vol comprendre’ls, i fingeix el contrari per a atreure-se’ls. Perdoneu-me que us parli ara, per uns moments de la meva experiència personal en aquest punt. Jo crec haver servit, entre la generalitat dels meus, com a ficció de radicalisme que no sentien, i com a excusa del conservatisme que sempre han tingut. Era útil, per a les sinceritats de molts, això de tenir un sincer que feia cridessis entusiastes, i donava coloracions d’esquerra a uns homes perfectament conservadors. […] L’intel·lectualisme ha resultat quasi exclusivament negatiu. Després de llegir les paraules de molts intel·lectuals nostres, sempre tinc temptacions de preguntar-los: Voleu resumir en una cartilla el que hi hagi d’afirmatiu, de positiu, en les vostres idees? Voleu escriure el que en diríem la vostra Constitució, la Constitució interna i personal de cada un de vosaltres? Ah! Ben pocs serien els nostres intel·lectuals qui resistissin a la prova”[22].

Alomar està pensant sempre en la direcció del moviment nacional, considera que les forces d’esquerres “han estat, fins avui, més aviat conduïts que conductors”[23]. I això és rellevant perquè l’intel·lectual mallorquí se n’adona que la vertadera alliberació nacional catalana vindrà el dia que les classes obreres i proletàries facin de la reivindicació de l’emancipació nacional la seva pròpia reivindicació. És en aquesta comprensió que ell elabora el que s’ha conegut com la Teoria dels tres moments del catalanisme[24], segons la qual el moviment d’emancipació nacional català constaria de tres fases —burgès, de classes mitges i obrer— i que només en el tercer estadi seria possible la realització nacional de Catalunya. Als seus ulls, només aquelles capes de la societat “no viciats per una riquesa heretada, ni per cap interès directe de immobilitat social”[25] serien capaces de la iniciativa necessària per a portar a terme el que requeria un procés d’emancipació nacional real.

Per a fer-ho, planteja que “tenim d’arrencar a les castes riques el monopoli del catalanisme” perquè “l’actual esquerra nacionalista […] pateix del seu origen dretista; pateix d’ésser una antiga fracció del comunal catalanisme conservatiu; i ha heretat molt d’aqueixa paternitat”[26]. Considera que per a estar capacitats per a la disputa política cal assentar unes bases de concepció política molt més enllà de la simple imitació dels plantejaments del catalanisme conservador donant-li un toc social, sinó que, com hem vist, en reformula completament la manera d’entendre la nació, la política, el model d’Estat o la base social en la que sustentar-se. En la primera de les dues conferències de desembre de 1910, Afirmacions i negacions del catalanisme, en faria una síntesi de programa amb el seu estil epigramàtic:

“El programa seria aquest: reivindicació del catalanisme per als obrers; és a dir, no que el catalanisme faci a favor seu la conquesta dels obrers, sinó els obrers facin la del catalanisme, entenent per catalanisme la representació de la voluntat col·lectiva de Catalunya. Que els obrers diguin ‘el catalanisme som nosaltres’.”[27]

Dient això, a més de traçar un rumb estratègic, estava també necessàriament fent una crítica a l’elitisme i l’allunyament de la realitat que pretenien representar molts dels polítics del primer catalanisme d’esquerres. Era un problema a tenir en compte. Molts dels seus quadres tenien altres professions que els permetien viure i, per tant, no necessitaven la política i “estaven mancats de la coacció i del professionalisme indispensables per tirar endavant qualsevol empresa partidària”.[28] Alomar reivindicava la figura del polític professional:

“Jo he llegit els discursos parlamentaris, les proclames de míting, els articles periodístics de l’esquerra catalana, i sempre hi he vist la mateixa nota: un academicisme d’ateneistes qui professen per principis, una democràcia temperada, un esperit llibresc, compromès a ésser realista, positiu, inspirat en la naturalesa de les coses, lliberal d’escola i doctrina més que d’agressió.”[29]

Així, en la dècada que començava, s’obria també un context polític diferent. Alomar mateix així ho considerava: “Aleshores el ritme conductor de la nostra política eren la llei de jurisdiccions i les seves causes; ara, ademés d’aquell, hi ha un nou ritme conductor que té per nom expressiu 1909”[30]. Les protestes de la Setmana Tràgica van produir mutacions en l’arena política. Els posicionaments ambigus de radicalisme lerrouxista al respecte de les protestes i la seva moderació discursiva degut a la voluntat de fer el salt a la política a nivell més enllà de Catalunya van tenir molt a veure amb que, a l’any 1910, es fundés a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT). A la vegada, els alineaments de la Lliga amb la repressió de les protestes van ser l’inici d’una redretanització del catalanisme de dretes cada cop més imbricat en el règim de la Restauració per les seves contradiccions de classe. En aquest context, i paradoxalment, el catalanisme republicà d’esquerres seria fonamentalment una força minoritària. En primer lloc, això es deuria a que es van anar produint una sèrie de retirades dels polítics més visibles de primera fila —Sunyol, Carner i Lluhí— que van retornar a les seves professions precedents. També les dificultats per conciliar les diverses tendències político-estratègiques va tenir-hi molt a veure. Alguns dirigents proclius al pacte amb els radicals, altres a la política de la ‘Catalunya endins’ (Lluhí, Gubern) i alguns ho eren també a la participació política a nivell estatal (Layret). Aquest declivi es concretaria efectivament en els resultats de diverses conteses electorals. A les eleccions del 14 de novembre de 1915, els catalanistes d’esquerres només obtenen 3 regidors a l’ajuntament de Barcelona. A les legislatives de l’abril de 1916, quedarien en tercer lloc amb 10.000 vots mentre que la Lliga guanyaria amb 24.000 i el Lerrouxisme n’obtindria 19.500. A l’any següent, els resultats serien quasi idèntics. L’any 1919, Alomar sortiria elegit a les eleccions a Corts per primer cop. Unes eleccions, però, que tornaria a guanyar la Lliga a Catalunya. Correlativament, el creixement de la desafecció i de la indiferència respecte dels partits no pararien de créixer. A les eleccions de 1917, l’abstenció depassaria el 65% mentre que la conflictivitat obrera només feia que anar en augment. No per casualitat la CNT no pararia de créixer en afiliacions durant tota la dècada fins als 345.000 cotitzants al 1919 a Catalunya i arribant als 791.000 a nivell de tota Espanya. La dificultat per representar i posar-se al capdavant de tota aquesta potència política va condemnar als republicans catalanistes a jugar un rol minoritari durant tota aquella segona dècada del XX, en la que els nivells de politització i contrarietat amb la Restauració només van fer que anar en augment.

Caldria esperar fins després de la dictadura de Primo de Rivera per a que el catalanisme republicà i d’esquerres desbanqués a la Lliga en la direcció del moviment nacional català. De manera resumida, cal dir que durant el període dictatorial, del 1923 al 1930, a Catalunya, a diferència de la resta d’Espanya, els liberals catalanistes es van fer republicans i els republicans es van fer catalanistes. El règim havia perseguit no només a republicans i catalanistes, sinó gairebé qualsevol signe de catalanitat, des de la llengua al ball de la sardana. Llavors, arribats a les eleccions d’abril de 1931, la dreta catalanista, encarnada per Cambó, tement un escenari de triomf de les candidatures d’esquerres i confiant en la monarquia, quedaria desplaçada de l’hegemonia. Tot i així, el paper d’Alomar en la Dictadura i la Segona República, per ara, requerirà d’un altre article. A 80 anys de la seva mort, no ens equivocaríem si diguéssim que Gabriel Alomar és un clàssic, i que com deia Theodor Adorno, els clàssics no són autors sobre els que ens haguem de preguntar si estan vius. Més aviat, ens pregunten ells a nosaltres si ho estem o no. Així, Alomar ja ho va ser en vida. Durant la Segona República, es va establir el projecte de la publicació de les seves obres completes, però la interrupció sanguinària d’aquell món, que ell va contribuir a fer néixer, ho va impedir. Potser, quan molts dels seus plantejaments llampeguen en l’ara d’una forma excepcional, sigui un moment per (re)iniciar la recuperació d’aquest republicà que durant massa temps ens ha estat absent com un gran clamor silenciós.

Llegir l’article a la font: Aquí

Miguel Salas

Miguel Salas, vicepresident de la fundació, sindicalista i del Consell Editorial de Sin Permiso, escriu aquest article publicat originalment a Sin Permiso sobre l’actualitat de la Comuna de París on ens explica com idees de fa 150 anys segueixen més vigents i necessàries que mai per dur a terme un projecte emancipador.
En definitiva, la Comuna és actual perquè ens aporta idees i propostes per a una nova societat més justa i igualitària.

L’activista socialista, dissenyador tèxtil i novel·lista William Morris (1834-1896) va escriure: “Les ‘llunes i els dies’ ens porten de tornada a l’aniversari de la tragèdia més gran dels temps moderns, la Comuna de París de 1871, i ens plantegen de nou a tots els socialistes la periòdica tasca de celebrar-la alhora amb entusiasme i intel·ligència”. El sorprenent és que 150 anys després ens segueixi atraient i continuï sent un poderós imant d’idees i reflexions per a tot projecte emancipador. Van fracassar tots els intents per enterrar-la o arraconar-la en la història, però ressorgeix com l’au fènix perquè, com el mateix Morris va escriure, “La Comuna de París és tan sols una baula en la lluita dels oprimits contra els opressors que es desplega al llarg de tota la història; i sense totes aquestes derrotes dels temps passats avui no tindríem esperances en la victòria final”.

Al llarg de la història la Comuna ha estat referència per a molts dels processos revolucionaris i per les diferents tendències del moviment obrer, marxistes, anarquistes, etc. Moltes de les seves decisions segueixen sent útils per abordar els problemes polítics i socials d’aquest segle XXI. Com ja hem explicat en altres articles [1 i 2], la Comuna no va ser el resultat d’un pla preestablert, però un cop la insurrecció va haver vençut, el moviment va expressar les necessitats de les classes treballadores i va posar en pràctica les bases d’una nova societat oposada a la dominació de la burgesia. Com va expressar Marx: “La classe obrera no exigia miracles de la Comuna. No tenia utopies fixes i acabades […] no té ideals per realitzar; només ha de posar en llibertat els elements de la nova societat que ja s’han desenvolupat en el si de la societat civil en fallida”. En aquest sentit, la seva actualitat perdurarà fins que aconseguim acabar amb el capitalisme.

Un govern barat

Per a les classes dominants, l’Estat, a més d’un instrument essencial d’opressió, sempre ha estat un botí de què aprofitar-se pels seus negocis, on la corrupció campi pels seus amples i proliferi una burocràcia per sobre de la societat, aliena a ella, i normalment ben retribuïda. La Comuna va decidir acabar amb aquests privilegis amb dues mesures pràctiques, radicals i democràtiques: liquidar l’exèrcit permanent i el servei militar obligatori i que el salari de la burocràcia política (ministres, diputats, jutges, fiscals, caps policials, etc.) no superés el salari mitjà d’un obrer qualificat. Amb aquestes dues mesures va donar un tomb a la concepció burgesa de l’Estat. Un govern barat va esdevenir una idea pràctica i possible.

En aquesta època el pes de les despeses de defensa en els pressupostos de l’Estat era superior a l’actual; però, encara avui segueix sent molt significatiu. L’any 2020, amb pandèmia pel mig, la despesa mundial de defensa va pujar en un 2,6%, a Europa un 4%, fins a arribar als 1,65 bilions d’euros. A Espanya arriba als 9.411.000, que no inclou totes les despeses. Per exemple, els 3.685.000 que s’han gastat en construir un submarí, amb un sobrecost de 1.550 milions. És fàcil imaginar el que significaria aplicar al nostre país les mesures de la Comuna, amb un Estat molt burocratitzat, amb moltes funcions duplicades, amb alts salaris comparats amb la mitjana de la població i amb un exèrcit i guàrdia civil amb molts oficials, uns 46.000 per uns 170.000 efectius, fet que suposa que hi hagi un oficial per cada 3 o 4 números. Un altra despesa supèrflua que caldria eliminar és el de la Monarquia. En els Pressupostos de l’Estat només consten 8,4 milions, perquè la majoria de les despeses estan repartits entre diversos ministeris: Presidència, Interior o Exteriors.

Des del neoliberalisme extrem se senten veus demagògiques sobre la necessitat d’”aprimar” l’Estat. Aquestes tesis persegueixen fins ben diferents, com privatitzar empreses essencials, o que passin a mans privades funcions públiques, com la sanitat. Parlen d’un govern petit desembarassat de la part social de l’Estat (pensions, sanitat i educació, etc.) que és el resultat de moltes lluites i conquestes de drets. Per a ells la democràcia resulta cara, però no posen en qüestió els privilegis; a contra, defensen al rei, als jutges, als militars, la rebaixa d’impostos per als rics; el que els molesta són els drets. Això és el car per a ells. Si defensem un govern barat és perquè el comú, els drets, sigui gran, i siguin petits els privilegis, i els que gestionin el que pertany a tots no tinguin avantatges per sobre de la societat.

No té res d’irreal ni d’utòpic. Més encara en la nostra època, en què els avenços tècnics i informàtics permeten una major eficàcia i una anivellació salarial i social oposada als privilegis que imposa l’Estat burgès. Un pas en aquest sentit seria la renda bàsica universal, que a més de garantir la base material de l’existència de tots els ciutadans, simplificaria i abaratiria el funcionament de l’Estat.

Participació i control democràtic

Una nova societat només pot ser el resultat de la participació de la majoria i del control per aquesta de les seves institucions i representants. La Comuna va decidir l’elegibilitat de tots els seus representants, no només de consellers sinó també de jutges, fiscals, responsables de la seguretat, etc. Els representants estaven supeditats als electors, que podien en qualsevol moment exigir la seva dimissió si el consideraven necessari. Per Lenin aquesta decisió “representa un canvi gegantí d’unes institucions per altres d’un tipus diferent per principi. Aquí estem precisament davant un d’aquests casos de ‘transformació de la quantitat en qualitat’”.

Situem-nos en el que podria ser el segle XXI al Regne d’Espanya: els diputats i diputades elegits, que només cobren el salari mitjà obrer, poden ser revocats si els seus electors ho decideixen. Seria una important barrera al transfuguisme i per als que pretenen viure de la política. Els jutges, fiscals o comissaris de policia (que cobren el mateix que els diputats) s’han d’elegir per votació popular i els seus electors poden demanar-los responsabilitats i revocar-los si ho consideren convenient. Seria relativament fàcil resoldre el conflicte actual de Consell del Poder Judicial, que porta més de dos anys exercint legalment. De la mateixa manera, aquesta mesura democràtica evitaria la formació d’una capa burocràtica per sobre de la societat, com ho és actualment la judicatura. ¿Difícil? ¿Moltes eleccions o assemblearisme? No, del que es tracta és d’exercir la democràcia directa i la responsabilitat tant dels elegits com dels electors.

El problema de l’habitatge

Des que el capitalisme va convertir l’habitatge en una mercaderia, totes les grans ciutats han patit aquest problema com una de les majors ofenses de la desigualtat social. La Comuna va establir immediatament la condonació de lloguers davant el setge i la guerra. Posteriorment va decidir requisar els pisos buits abandonats pels burgesos que havien fugit de París per allotjar les famílies dels barris bombardejats per les tropes franceses de Versalles.
Es calcula que a Espanya hi ha uns 3,4 milions d’habitatges desocupats. En poblacions de més de 500.000 habitants el 11,1% dels pisos estan buits. A la Comunitat de Madrid el 10,7%; a la província de Barcelona el 13,1%; el 21% a la de València i el 18,1% a Sevilla. Una barbaritat! amb els lloguers pels núvols i tantes famílies desnonades. Tot i que el govern va anunciar la moratòria de desnonaments durant l’estat d’alarma, el 2020 hi va haver 30.000 desnonaments. Segons les organitzacions pel dret a l’habitatge, si s’aixeca la moratòria poden multiplicar-se els desnonaments i agreujar encara més la situació de milers de famílies. I l’anomenat Govern Progressista ni tan sols és capaç d’aprovar una limitació dels preus dels lloguers. La propietat privada passa per davant de les necessitats de la població. La Comuna ens dóna algunes idees perquè els drets estiguin per sobre de qui expulsa sense contemplacions a les famílies dels seus habitatges.

Església i Estat

La Comuna va ser també enèrgica respecte a les relacions entre l’Església i l’Estat. El 2 d’abril de 1871 va decidir “la separació de l’Església i l’Estat i la supressió de totes les partides del pressupost de l’Estat per a fins religiosos, declarant propietat nacional tots els béns de l’Església”. El 8 d’abril va acordar l’eliminació de les escoles de tots els símbols religiosos, imatges, dogmes, oracions, “tot el que cau dins de l’òrbita de la consciència individual”. Una mesura democràtica de la qual encara estem molt lluny en el Regne d’Espanya, on el Concordat amb el Vaticà segueix en vigor, l’Església catòlica manté un paper molt important en l’educació i a més és finançada per aquest Estat que es diu aconfessional. A tot això cal sumar l’espoliació comesa per les més de 35.000 immatriculacions de propietats realitzades per l’Església, a partir d’una llei modificada quan governava Aznar. La religió ha de ser una qüestió de consciència individual, independent de l’Estat, aliena a l’educació de la joventut i finançada per les persones que tenen creences religioses.

Treball

Per si hi hagués algun dubte del caràcter de classe del moviment es pot confirmar per les estadístiques dels detinguts recopilades per la justícia militar: 8% d’empleats; 8% de petits comerciants, membres de professions liberals; 5% de servents. 15% de jornalers; 16% de treballadors de la construcció; 12% de treballadors metal·lúrgics qualificats. Finalment, els artesans dels antics oficis parisencs (8% del sector del moble, 8% de roba, 10% de treballadors de l’art), molts dels quals van ser quadres, oficials i sotsoficials de la Comuna. (Encyclopédie d’histoire. G. Duby)

En els 72 dies que va durar no li va ser possible avançar molt pel que fa a una nova organització de la feina no supeditada al poder i la propietat capitalista. Es van prendre mesures com la prohibició de la feina nocturna dels forners o la prohibició de les multes i retencions sobre els salaris amb què els patrons penalitzaven als treballadors. El màxim que es va poder avançar va ser en l’obertura d’un registre de les fàbriques clausurades pels patrons i l’inici de la seva explotació pels obrers que treballaven en elles, amb la idea d’organitzar societats cooperatives i coordinar-les en una gran unió productiva.

En aquest àmbit és on les condicions del desenvolupament capitalista han canviat més. Encara que en l’època de la Comuna hi havia ja algunes grans empreses -com la metal·lúrgica Cail, que donava feina a 3.000 obrers; altres amb centenars de treballadors, com la fàbrica de locomotores Govin; els tallers ferroviaris a La Chapelle; la fàbrica d’armes del Louvre; la fusta Latry; la fabricant de pianos Thibouville, la fàbrica de gas Vaugirard; la pelletera Dufort o els productes químics de Javel (La Comuna de París. Roberto Ceamanos) -, la immensa majoria de la classe treballadora eren artesans o treballaven en molt petites empreses. Encara no s’havien començat a constituir sindicats i no existia una organització obrera de masses. Tot i això, la tendència que van iniciar els revolucionaris parisencs, seguint les opinions de les dones -que van ser els qui van proposar posar a funcionar les fàbriques abandonades pels seus propietaris-, és el que va intentar cadascuna de les posteriors revolucions obreres: que les empreses fossin controlades (o autogestionades, segons el moment o la tendència revolucionària) pels treballadors i que la propietat passés a ser social. Com va escriure Antoni Domènech a les seves referències a la Comuna a El eclipse de la fraternidad: “Del que es tracta és d’alliberar la vida social d’una dominació de la feina pel capital […] d’alliberar la vida social de l’asfíxia burocràtic-jeràrquica de l’Estat classista contemporani en què, d’una o altra manera, es continua la inveterada loi politique de les monarquies i dels principats absoluts europeus moderns”.

Drets

En la mesura que la classe treballadora parisenca es va apoderar del poder, va haver d’ocupar del conjunt de drets i d’activitats de la vida social. Van obrir els parcs per al gaudi de les famílies; es van obrir escoles públiques i es va donar especial importància a l’educació de les nenes; es van organitzar centres socials per al repartiment de menjar; els museus podien visitar-se gratuïtament; es van organitzar activitats culturals amb preus assequibles per al teatre, l’òpera i el ballet, fins llavors limitat a les classes benestants; artistes, pintors i dramaturgs es van organitzar lliurement i es van concedir els mateixos drets per a totes les famílies, fossin unions reconegudes legalment o simplement de fet. No obstant això, la Comuna no va arribar a legalitzar el vot femení, tot i que les dones es van organitzar i van jugar un paper important en gairebé totes les activitats, fins i tot la lluita a les barricades.

La Comuna va tenir també una posició democràtica, fraternal i internacionalista amb els immigrants. De 36 milions d’habitants que tenia França a l’època, al voltant de 700.000 eren immigrants. A París hi havia una important colònia d’alemanys i polonesos, perseguits al seu país després de l’aixecament de 1863. Els van ser reconeguts tots els drets i alguns d’ells van tenir importants responsabilitats: l’hongarès Leo Frankel va ser el responsable de Treball, el polonès Jaroslaw Dombrowski va ser responsable militar i va morir en defensa de la Comuna i la russa Elisabeth Dmitrieff, militant de la Primera Internacional i cofundadora de la Unió de Dones per a la defensa de París.

Trànsit al socialisme

Algunes de les exigències de 1871 s’han conquerit com diferents elements del que coneixem com l’Estat del Benestar, però les conquestes sempre estaran en qüestió mentre segueixi dominant el capital sobre el treball. Per als revolucionaris la novetat de l’experiència comunera estava en el fet que obria el camí cap al socialisme, “la forma política -diria Marx descoberta, a la fi, sota la qual podia dur-se a terme l’emancipació econòmica de la feina”. Lenin dedicaria a la Comuna tot un apartat de L’Estat i la revolució per dir que “la completa elegibilitat i la revocabilitat en qualsevol moment de tots els funcionaris sense excepció; la reducció del seu sou als límits del ‘salari corrent d’un obrer’: aquestes mesures democràtiques, senzilles i ‘evidents per si mateixes’, al mateix temps que unifiquen els interessos dels obrers i de la majoria dels camperols, serveixen de pont que condueix del capitalisme al socialisme”. Insisteix Lenin (la població) “anhela un govern ‘barat’. Això pot realitzar-sol el proletariat, i, en realitzar-ho, dóna al mateix temps un pas cap a la transformació socialista de l’Estat”.

La història ha demostrat que aquests processos són molt més complexos, i la fracassada experiència de la Revolució Russa ho va posar de manifest. Però l’explotació, l’opressió i la desigualtat social que imposa el capital només pot trobar sortida a una nova societat. La Comuna va posar els fonaments d’un edifici que cal seguir aixecant. El republicanisme i el socialisme de segle XXI necessitaran la combinació d’aquests ensenyaments històrics i de les experiències de lluita de les actuals generacions.

Organització

Un dels dèficits de la Comuna va estar en la debilitat de les organitzacions polítiques i socials. El moviment obrer encara no havia pogut construir partits, sindicats, cooperatives, i això és imprescindible per a vèncer. Es necessita a la classe obrera organitzada en grans sindicats, a la ciutadania organitzada en barris i ciutats, a les dones i joves en les seves organitzacions, i partits polítics disposats a transformar la societat en un sentit socialista. I, per tant, cal tenir un programa, una alternativa política i de societat que permeti mobilitzar i crear la consciència per aconseguir-ho. La Comuna és actual perquè ens aporta idees i propostes per a una nova societat i ens ajuda a reflexionar sobre el que hem d’aprendre per aconseguir-ho, per ser els comuners de segle XXI.

Llegir l’article a la font: Aquí

per Adelina Escandell

Els docents tenim la responsabilitat de promoure valors democràtics i enfrontar-nos al pensament absolut, binari, racista, xenòfob i misogin. És cert que la responsabilitat del que passa a la societat no pot recaure en el món educatiu, però també que aquest no pot rentar-se’n les mans i pensar que no pot intervenir en la Història.

Fa molts anys vaig ser tutora d’un sisè amb relacions entre nenes i nens molt tenses; alguns d’ells em retreien el meu feminisme i que això em portava a defensar les postures de les nenes i a treballar massa sobre dones (en literatura, en art…); algunes nenes portaven sistemàticament al consell de classe els menyspreus i bromes que no agradaven que patien per part dels nens: mirar agendes, petites agressions a les estones de pati, voler marginar-les en els equips de futbol…

I així va arribar finals de febrer. I vaig fer una proposta de treball que globalitzava llengua castellana i matemàtiques (en aquell moment ni imaginàvem que arribaria la informàtica). Els vaig proposar que cada dia portessin diaris a classe. Com us podeu imaginar, la majoria eren en castellà. I un dia, a l’hora de castellà, per grups, van buscar notícies amb imatges en què les protagonistes fossin dones soles o dones i homes o homes sols. Mentre elles i ells buscaven, vaig posar un llarg paper d’embalar al passadís. I a mesura que acabaven la tria anaven enganxant la seva notícia al mural a l’espai que pertocava. El mural al passadís cridava l’atenció del grup en qüestió, però també dels altres de l’escola (cal dir que el passadís de l’escola era i és un espai viu on s’hi pengen treballs de totes les matèries, notícies…).

En una sessió següent, tot el grup vam sortir al passadís i vam descriure el que vèiem. Aneu ben encaminades en la vostra sospita: la majoria d’imatges i notícies tenien com a protagonistes els homes i les dones hi apareixien quan els acompanyaven o alguna actriu, especialment amb roba ben lleugera.

Els vaig demanar que es posessin en la pell d’un ésser d’un altre planeta que arribés a la terra i que es fes una idea de la societat en què es trobava a través dels mitjans de comunicació; quina seria la idea d’aquesta societat? Primer va ser un treball oral davant el mural, com a pluja d’idees (en castellà) i més tard, de manera individual van escriure un text amb l’informe que enviava aquell extraterrestre al seu planeta. Els textos, un cop corregits i llegits a classe, es van enganxar al mural.

Més tard, des de matemàtiques vam aprofitar per treballar els percentatges. I l’anàlisi quantitatiu també es va posar al mural.

Vam tenir la sort que com que el treball era al voltant del 8 de març, de manera oficial també es feia l’estudi de la presència de les dones en els mitjans de comunicació. Va canviar l’actitud dels nois? No ho puc assegurar, però quan vèiem una pel·lícula o llegíem un text de qualsevol autora, els seus comentaris previs no eren de menyspreu i el to en els consells de classe va canviar.

I us preguntareu perquè us he explicat aquesta història. Doncs ve al cas perquè després del xoc que ens va procurar el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 14F en què una força política que defensa els valors feixistes ha aconseguit una representació d’11 escons, en una reunió del grup de coeducació de Ca La Dona, una companya va preguntar què hem de fer des de les escoles per ajudar a entendre al nostre alumnat què és el feixisme i plantar pas a aquesta pensament. D’altres que treballen a secundària expliquen que dibuixar esvàstiques, fer la salutació feixista o cridar “arriba España” cada dia és més habitual en els centres educatius i que molt professorat no sap com reaccionar.

Dibuixar esvàstiques, fer la salutació feixista o cridar “arriba España” és cada dia més habitual en els centres de secundària i molt professorat no sap com reaccionar

És evident que el professorat tenim la responsabilitat, com ciutadanes o ciutadans que som, de promoure valors democràtics i enfrontar-nos al pensament absolut, binari, racista, xenòfob, misogin, en el nostre dia a dia, no només el dia electoral, sinó de la nostra vida quotidiana a través d’associacions, entitats, us de les xarxes…

Però més enllà, des del món educatiu en el seu conjunt, també tenim una responsabilitat específica per tal d’ajudar a desenvolupar en el nostre alumnat els valors democràtics que els permeti convertir-se en ciutadanes i ciutadans lliures, amb capacitat d’anàlisi, de proposta i de crítica.

I com ho fem? És evident que no a través de grans classes magistrals, perquè sabem que el pensament lliure i crític no es construeix amb grans proclames. “Amb frases solemnes no hem cregut mai”, deia el cantant, sinó amb el dia a dia, en espais formals i informals; des de les matèries (i aquí té sentit l’anècdota personal amb que he començat l’article), però també des dels patis, festes populars, sortides, exemples personals…

Desenvolupar estratègies per fer realitat una escola pública de qualitat és la millor manera de fer front a la xenofòbia i al racisme. I com definim aquesta escola pública i què signifiquen aquests adjectius?

• Escola democràtica i participativa: que significa no només fer eleccions pels càrrecs directius o per escollir delegades o delegats de classe. Cal plantejar-se la manera com participa l’alumnat des d’edats més primerenques a més grans. Per parlar de temes que els afecten directament (molt treballat a infantil però que perd pes a mesura que puja l’edat de l’alumnat), però també per intervenir en el seu procés d’ensenyament-aprenentatge: consells d’aula, d’escola, assemblees, plans de treball, autoavaluacions. També com es potencia des dels centres educatius les associacions i sindicats d’estudiants (espais i temps); com afavorim la participació de mares i pares a títol personal i també de les seves associacions. Quin és el paper del Consell Escolar? Com es configuren les diverses comissions? I què dir del professorat? Com es configuren els claustres? Com es treballa realment en equip? Aquesta escola vertical que s’està configurant, en què la direcció és la veu de l’administració, no va en la línia d’una escola democràtica ni participativa. En aquest sentit cal temps pel debat, per definir un projecte educatiu que posi en primer pla les estratègies per reflexionar i desenvolupar aquests valors. Quina imatge donem al nostre alumnat quan davant d’un conflicte qui intervé és la direcció?
• Escola laica: L’escola és espai de coneixement, convivència i respecte a les diferents creences, als diferents projectes de vida. I aquesta convivència s’ha de fonamentar en els drets humans. L’estudi de cada religió en concret s’ha de donar en l’àmbit familiar i dels propis cultes. Diu Carme Tolosana: “El pensament laic posa la raó enfront de la revelació i els pactes i els acords enfront dels dogmes. L’escola laica no és una escola multiconfessional segregadora que margina les cosmovisions no religioses, que separa el seu alumnat”. Ens hem plantejat què significa separar nenes i nens en funció de les creences dels seus pares? Ens hem replantejat la celebració de les festes des d’aquesta perspectiva? De quines parlem, quines festes celebrem a l’escola? El calendari escolar està organitzat en funció de les necessitats de treball i descans de les criatures o en funció de festes religioses?
• Escola coeducativa, feminista: es tracta de considerar nenes i nens amb plenes capacitats i drets i l’educació s’ha d’allunyar dels estereotips que impregnen la nostra societat. Des de fa molts anys mestres feministes, de manera individual i també en grups i associacions han fet (i segueixen fent) moltes propostes: us dels espais, presència de dones com subjectes actius en les diferents matèries d’estudi, tractament dels currículums, utilització de llenguatge inclusiu, com ens plantegem l’educació afectivo-sexual, com posem la cura en el centre de la vida, com abordem els conflictes (que inevitablement es produeixen en un lloc on conviuen tantes persones)… Ens hem plantegem com farem prevenció de les violències masclistes, dels diferents tipus d’assetjaments? O quin tractament pedagògic i educatiu donarem si es produeixen? Quina formació rep el professorat per poder abordar aquests temes?
• Escola científica: Cal treballar amb perspectiva científica. Establir i analitzar causes i conseqüències, en el món físic i també en el social. Així, un dels temes que s’ha de treballar al llarg de tota l’escolaritat, són les configuracions de les diferents societats analitzant causes i conseqüències dels diferents fets històrics: el paper de les classes i grups socials, l’activitat i presència femenina en tots els àmbits, els moviments migratoris… Com treballem els “descobriments del segle XV XVI”, com abordem la història del segle XIX i XX a Espanya? Donem veu al nostre alumnat perquè expliqui els moviments migratoris de la seves famílies? I entre les conseqüències el dol i la ràbia que els produeixen? Com abordem des d’una perspectiva científica el paper dels mitjans de comunicació (antics i nous), de les fake news… Com treballem els pressupostos que els diferents Estats dediquen a exèrcits i els comparem amb el que dediquen a educació i sanitat?
• Escola inclusiva: Em ve al cap aquella frase: “Les diferències existeixen i, el que cal és que no es converteixin en desigualtats”. Com ens ho hem plantejat al nostre centre? Si cada criatura arriba al nostre centre amb una motxilla diferent, no podem mesurar a tothom amb la mateixa vara de mesurar. I això no ha de significar, com es diu en segons quins ambients, deixar de ser exigents i intentar que cada infant desenvolupi al màxim les seves capacitats. Quan una criatura, noia o noi, se sent ben acompanyada manifesta estima i respecte per la institució i per la societat. La segregació escolar que es dona a molts barris dels nostres pobles i ciutats no ajuda a fomentar la cohesió social i a aconseguir una escola inclusiva.
• Escola catalana: En aquest àmbit ens queda també molt camí per recórrer. La immersió lingüística va representar un gran encert des del punt de vista de cohesió social, i també pedagògic. Però ara, amb la pluralitat de llengües que han arribat a la nostra societat i per tant, a les nostres escoles, cal una nova revisió des dels fonaments pedagògics i socials que representa la immersió. Els continuats atacs a l’escola catalana i al català com a llengua vehicular ens allunya d’aquesta revisió. I més enllà, cal dedicar més hores tant a la formació del professorat com a l’atenció les noies i nois que ho necessiten directament. És cert que disposem d’aules d’acollida, però són moltes menys de les que necessitem i amb menys professorat del necessari. Cal fer tots els esforços perquè cap criatura ni família tinguin la sensació que no poden seguir correctament els aprenentatges per causa de la llengua. Ens hem plantejat com cal treballar perquè totes les criatures sentin la llengua catalana com a pròpia? Com treballem l’anàlisi de les diferents llengües minoritàries al món, de les seves desaparicions, de la riquesa que representen.. Com treballem la realitat del nostre país, la seva història, i el conflicte en què es troba immers en aquest moment?

Ja sé que potser no dic res nou. En soc conscient. Però tinc la sensació que bona part del debat educatiu que ens marquen els mitjans de comunicació i els grans poders econòmics (OCDE, La Caixa…) tracten sobre metodologies i no del significat ni del projecte educatiu del país. Al meu entendre el debat no hauria de ser si treballem per projectes o per comunitats d’aprenentatge o amb racons o àmbits, o si dediquem un temps a l’educació emocional o fem mindfulness…, sinó que l’objectiu final del nostre treball en el centre educatiu, com recullen tots els PEC, és fer ciutadans i ciutadanes crítics i lliures.

Cal és que cada claustre i comunitat educativa es pregunti com plantem cara al pensament misogin, xenòfob i racista que sembla que creix en la nostra societat

Diu Marina Garcés a Escola d’aprenents: “Educar és intervenir deliberadament sobre les possibilitats de vida d’aquells a qui ensenyem alguna cosa. I aprendre, ja sigui una ciència, un hàbit, o una tècnica, és per l’aprenent establir algun tipus de relació nova amb l’entorn que podria ser o no ser, donar-se o no donar-se. Tot aprenentatge podria no haver-se fet i modifica el mapa dels possibles que s’obren o es tanquen a partir d’aquí”. “Una bona educació seria aquella que millora les capacitats de cadascú per adoptar una línia de comportament personal reeixida en un context complex i incert”.

Cal allunyar-se de la idea que la història està escrita i que no hi ha res a fer. La història l’escrivim amb la nostra actuació; res està escrit i res és inevitable. I, també, com diu el poeta: “Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”

I si bé és cert que la responsabilitat del que passa a la societat no pot recaure en el món educatiu, aquest no pot rentar-se’n les mans i pensar que no pot intervenir en la Història. Els nostres infants passen cinc hores al dia (mínim) i deu anys obligatoris (mínim) en el centre educatiu. Per tant, el món educatiu, alguna responsabilitat tindrà en l’educació del jovent.

Reprodueixo un fragment d’un article de Bru Laín, exalumne per al llibre que recull la història de l’escola on vaig treballar. L’article porta per títol L’ou, la gallina i la meva escola, o perquè les conjuncions importen.

“/…/ Soc com soc, en gran part, gràcies a la meva escola. Soc com soc perquè algú em va ensenyar-tant en la teoria com en la pràctica- que els grans canvis socials només són possibles si els protagonitzen gent formada i amb valors. Però la meva escola també em va ensenyar que perquè aquesta gent formada i amb valors pugui existir i sigui capaç de canviar el mon cal que, més enllà del nostre àmbit personal i relacional, totes i tots ens arremanguem per fer que tothom sense excepcions tingui les mateixes possibilitats de ser educat i format en aquests valors. Enteneu-me. No defenso que aquests valors hagin de ser inculcats a tothom de manera monolítica, sinó que tothom tingui les mateixes capacitats i oportunitats per modificar “aquests valors”

I en aquest article no dono fórmules concretes perquè crec que no n’hi han, sinó que el que cal és que cada claustre i comunitat educativa es faci les preguntes adients. En aquest cas: com plantem cara al pensament misogin, xenòfob i racista que sembla que creix en la nostra societat?

I aquí no faig del tot meves les paraules del poeta perquè ja hi ha moltes educadores i educadors i molts centres que s’ho han plantejat: “Hi ha molt de fet i tot és possible”.

L’any 1917 Marcel·lí Domingo que acabarà essent ministre d’instrucció publica durant la II República deia: «Però no es Catalunya qui vol separar-se d’Espanya. Al contrari. És Catalunya qui demana en veu alta el que tot Espanya demana en veu baixa». Un aragonès em va dir: «A ver si us vaís y despues Aragón se federa a vosotros».

Han passat els anys però la paciència s’ha acabat i ara importants sectors de la població catalana ha decidit fer un pas i es volen separar. Aquesta és una cosa que el jutge David García Esteban no vol entendre. Em meravella la capacitat que tenen els jutges d’escriure frases molt llargues inintel·ligibles. Els sembla que els fa més cultes quan en realitat si t’hi detens una estona els fa més capsigrany: «Todos los hechos que se asumen aparecen contextualizados, minimizados o justificados y la responsabilidad a la que hacen referencia está referida a una responsabilidad de tipo política (en función de su cargo) o moral (en función de sus convicciones) pero no se atisba en ellos un mínimo de asunción de responsabilidad penal en el sentido de haber quebrado normas básicas de convivencia. Y no se trata en ningún caso de que se produzca un arrepentimiento, sino únicamente tener conciencia de la comisión delictiva». En román paladino, aquest jutge considera que un cop passat per la presó en comptes de ser republicà indepe t’has de convertir en votant de Vox. Uns jutges intel·ligents –no és el cas– com els del Canadà van formular solucions polítiques i jurídiques. Ara bé, si ets tan totxo que consideres que no són presos polítics i que el que estàs jutjant no és un conflicte polític llavors l’únic que estan fent és el ridícul i el joc a l’extrema dreta. Imaginem que aquests jutges jutgessin a Francesc Layret quan deia que volia: «Desvetllar l’esperit revolucionari de les masses, atiar la fe i l’optimisme del poble; dir-li, cridar-li que venia fatalment, necessàriament una fecunda transformació en la marxa de la vida pública […] i que, per tant, tanqués les orelles a la veu dels pessimistes, al plany dels cansats i que no creiés ni es deixés influir pels que proclamaven que l’era de les revolucions havia acabat». Què farien amb ell? L’empresonarien també i després li dirien que no se n’ha penedit, que no ha interioritzat la culpa? Però vaja més que jutges sembla que tinguem capellans catòlics frustrats del tipus «el liberalismo es pecado». Són part del problema. I els agrada. Una mica de cultura general els aniria bé. Bé a Francesc Layret no li podrien fer res perquè en aquells dies els diputats tenien immunitat parlamentaria. De fet quan Companys guanya l’acta de diputat pel districte de Sabadell triga només 12 dies en tornar a Barcelona del penal de Maó. També és veritat que el Poder tenia altres «mètodes» contractava sicaris per assassinar els líders republicans com Layret o Salvador Seguí. Els jutges s’han acabat convertint en el perill més gran de la democràcia i la llibertat. Dinamiten tots els ponts de diàleg. I a sobre no se n’adonen. Quin poc nivell de conviccions democràtiques!

Hi ha molta gent que es posa nerviosa en llegir o sentir la frase «eixamplar la base»: no en volen sentir a parlar. Bé no hi ha cap opció política que aspiri a canviar les coses –en cap sentit– que no vulgui ser més gent: més dirigents, més simpatitzants, més militants, més votants, i en general més gent que creu que es una opció solida i seriosa. Portem l’argument a la contra: una organització que vol ser menys gent no farà mai res de res.

Com s’aconsegueix que en el bloc que vol un estat català hi hagi un 65% de ciutadans? De fet al segle XIX els federalistes volien també un estat català. En primer lloc amb molta reflexió i capacitat intel·lectual per analitzar el que passa i el que cal fer. Cal un gran intel·lectual orgànic com es deia en el marxisme. Els lideratges intuïtius esgoten ràpidament la seva bona sort. La sort cal substituir-la per intel·ligència. Però el republicanisme es guanya amb bons serveis públics i situar l’ensenyament en la prioritat numero u com deia Marcel·lí Domingo quan era ministre d’Instrucció Pública: «El mestre serà el primer ciutadà de la república.»

I una altra ensenyança, la de Gabriel Alomar de l’any 1910: «El fracàs de la nostra esquerra és haver obrat sempre com a partit de centre, sense preocupar-se d’aquesta feina que havia d’haver estat la primera de totes: atreure’s a una política catalana i afirmativa la massa obrera, adoptant amb sinceritat els seus ideals, que són els de tota la veritable esquerra, improvisant a Catalunya una forma europea i catalana a un temps, del gran socialisme internacional.» Francesc Layret va adherir el Partit Republicà Català a la III Internacional. Veure els nivells d’abstenció als barris obrers fa feredat. Totes les esquerres s’haurien de fer una autocrítica.

Mai en la nostra història postfranquista el Parlament de Catalunya no havia tingut tants diputats d’esquerres. Caldria canviar plantejaments enquistats. ERC ha fet possible un govern PSOE-UP a Espanya. Per quina raó a l’inrevés no pot ser? L’inconvenient per haver-hi un govern d’esquerres són els presos i els exiliats. Com pots negociar amb gent que està a la presó i a l’altra banda no li dona la gana de donar instruccions a la Fiscalia? Cal recordar que estan a la presó perquè la Fiscalia va actuar al dictat del govern de Mpuntorajoy. Quan més duri, més ferides i més costarà la reparació. L’amnistia és l’únic mecanisme per acabar aquest malson de la repressió indiscriminada en mans de jutges d’extrema dreta. Segurament si s’hagués fet l’indult durant el primer més de govern de Pedro Sánchez i ara estaríem en un escenari de pactes molt diferent.

L’esquerra catalana es va equivocar a inicis dels anys vuitanta del segle passat i va estar 23 anys a l’oposició. Va cometre l’error de deixar «el patriotisme en mans dels altres» com deia Eric Hobsbawm. Una part de l’esquerra, precisament les hereves d’aquell error estan a punt de cometre’l un altre cop. No val queixar-se i no fer res per canviar l’escenari. Com ens explicava el mestre Josep Fontana «El futur no s’anticipa, sinó que es construeix.»