Deixeu-me formular una hipòtesi: Les úniques nacions viables són les que tenen un projecte que transcendeix la pròpia nació. O, expresat de forma més comprensible, només les nacions que pensen en clau global, que tenen un projecte molt més ampli que elles mateixes, tenen opcions de supervivència. Quan el projecte de la nació és la nació mateixa, no hi ha futur possible.
Les aigües estancades del nosaltres, quan nosaltres vol dir només nosaltres mateixos, crea una mena de joc de miralls que no permet obrir les finestres. Per això, les nacions que admiro fan de la geografia la seva assignatura capital. I, per això, Suècia, Canadà, França, el Japó, Nova Zelanda, Costa Rica o Botsuana aporten alguna cosa a això que podríem anomenar el projecte de la humanitat, ja sigui la defensa de la biodiversitat, la gestió de la cultura, la pau o la protecció de la costes. I, per això, Colòmbia lidera el projecte caribeny, Perú reivindica l'eix andí i Senegal aposta per la costa guineana.
Aquesta és una curiosa paradoxa. Quan més ignora el disseny del país al propi país, més s'enforteix. Ara deixeu-me formular la versió inversa: Quan més parla un país d'ell mateix, del "nosaltres", quantes més banderes el cobreixen, més s'afebleix.
Pensava jo aquestes coses en el no-res de l'estiu, quan m'interromp la notícia de la loteria catalana i la justificació del President: "guanyarà el país, perquè els diners es quedaran a Catalunya". I jo, que ni jugava a aquella loteria ni jugaré a aquesta, sento una mica de fred en aquest estiu tan plàcid. Una mica orfe, si voleu.
