Existeix una brutal campanya contra els dos grans sindicats de classe CCOO i UGT. És lògic, els poders fàctics saben que els sindicats son avui la més gran barricada en defensa de l’Estat de Benestar. Ara bé no trobo tan lògic que des de l’esquerra també es facin tantes crítiques i tan despietades contra els dos grans sindicats de classe.
Cal dir que les vagues generals que hi ha hagut fins avui, les que han paralitzat el país, han estat aquelles que han convocat aquests dos grans sindicats. Però són representatius de la classe treballadora o no? Ara que tant es parla de democràcia participativa vegem les dades de les eleccions sindicals a Catalunya, on han votat més de 700.000 treballadors.
S’han fet eleccions sindicals a 15.988 empreses en les quals treballen 1.316.000 persones. 353.000 treballadors han votat a candidats de CCOO que ha aconseguit 23.650 delegats. 326.000 han votat a candidats de la UGT que ha aconseguit 22.650 delegats. A la USO l’han votat 35.000 treballadors i té 2.400 delegats, la CGT 30.000 vots i 1.310 delegats.
No hi ha cap altre espai social on hi hagi processos participatius com aquest. M’atreviria a llançar una hipòtesi de treball. Caldria acceptar que si hi ha tanta crítica és que hi ha un cert malestar de fons que cal estudiar i afrontar des de l’esquerra. Des dels sindicats però també des dels sectors que els impugnen. Però també llanço una altra hipòtesi, existeix una mena d’esquerra de gent universitària i benestant molt allunyada de la classe obrera que destil·la un cert elitisme i no entén ni els sentiments, ni les necessitats de les classes treballadores. 700.000 treballadors s’equivoquen?
La troica, l’FMI, la UE, el BCE, el govern del PP, les multinacionals, el lobby bancari, i el càrtel elèctric volen acabar amb tots els drets laborals, amb totes les lleis laborals, amb la negociació col·lectiva i, és clar, acabar amb tots els sindicats. Per a ells no hi ha diferències substancials entre CCOO, UGT, USO, CGT o la CNT.
Potser cal que els sindicats es reinventin davant d’aquesta nova embranzida. Caldrà canviar els objectius i algunes formes organitzatives. En clau de l’any 2013, s’hauria de tornar a formular una cosa equivalent a aquella que va promoure el PSUC als anys setanta quan promovia una “aliança de les forces del treball i la cultura”. Avui hi ha un abisme. I potser també els mètodes. Josep Fontana ens ha explicat als seus darrers dos llibres, Por el bien del imperio i el més recent El futuro es un país estraño que els rics ens han perdut la por. Què podem fer perquè en tornin a tenir?
