Se’m fa curiosa la gent que sempre vol tenir raó. Sobretot m’és curiosa la gent que obvia el debat i s’omple, s’inflama, s’imbueix i es creu amb la única raó, defugint el debat, negant altres arguments.
I parlar d’un perfil així a molta gent els semblarà que, de forma claríssima, és un perfil egocèntric i dictatorial, però no és així. És un perfil divers. Molta gent defuig un debat que genera dubtes, que fa trontollar LA raó.
Jo prefereixo tenir arguments diversos, ser capaç d’un diàleg que em pot fer canviar d’opinió. Prefereixo els dubtes a les certeses, malgrat aquestes et fan viure més còmodament. Les certeses donen benestar? Jo crec que no però si que generen una falsa sensació de calma.
El dubte és, per a mi, el que genera riquesa i benestar interior i amb el context. El que provoca que et plantegis preguntes, que generis sinergies amb persones amb les que no tens acords (encara que no estiguis sempre en complet desacord) i el que pot donar una calma real, perquè provoca arguments diversos, emana raons i no converteix en dogma les opinions. Perquè el que moltes persones fan, homes i dones, és convertir la seva opinió en raó i LA raó en dogma.
Això que en la societat és tan comú i genera discussions apassionades, més que no pas debats argumentats, també es trasllada a altres àmbits: l’àmbit comunicatiu, el científic, l’institucional… només hi ha blanc o negre. Però la vida és plena de colors i de matisos, i qui ha estudiat de forma elemental la cromàtica sap que entre el blanc i el negre hi ha molts matisos de gris però també tots els colors que existeixen.
En les discussions apassionades no hi ha espai per al dubte. Jo mateixa reconec ser contundent en les afirmacions moltes vegades, són opinions que agafen un caure gairebé emocional. Però quan escoltes realment els arguments i la passió baixa (que no el convenciment ideològic o científic) t’arriben les opinions diverses i el debat s’enriqueix. La teva opinió pot arribar a ser matisada i et sents plena de raons, que no amb LA raó. Tens dades, tens arguments, la resta també té els seus i alguns desacords passen a ser acords (que no falsos consensos) i l’opinió genera coneixement que no dogma.
Les normes socials, polítiques, científiques, lingüístiques… han estat creades per col·lectius plens de raons diverses, que han volgut expressar l’acord de la majoria creant una norma. Però moltes vegades infringir aquesta norma, ja sigui de forma casual o voluntària, ha provocat un pas endavant i una devaluació de la norma com a pauta.
Les pautes socials són, massa vegades, més difícils de superar. Són normes plenes d’emoció i ideologia i són presents i envaeixen altres normes de caire acadèmic. Es creen estructures de llenguatge o tecnològiques, per exemple, que segueixen aquestes pautes socials. El patriarcat ha superat totes les etapes, totes les ideologies i resta enquistat, Les normes contemplen la norma superior, massa vegades en formes tan suavitzades que semblen respectuoses i tolerants, però segueixen sent negadores. El problema esdevé quan les teories negadores són, a més, bel·ligerants i desqualificadores. Les formes passen per davant dels arguments i es nega, un cop més, el debat, el dret al dubte, el dret a la diferència simplement amb una afirmació de caire pretesament científic, quan el que és, realment, és una opinió, basada en algunes raons certes que es vol convertir en dogma per derrotar la incertesa.
