La realitat és una cosa. La percepció que en tenim una altra. De vegades una i altra coincideixen. Molt sovint, però, no. Quan queden quatre mesos abans no finalitzi el meu mandat com a diputat al Parlament Europeu és un bon moment, crec, per començar a fer balanç del que hauran estat deu anys de feina (dues legislatures). A això dedicaré a partir d'ara, entre d'altres coses, alguns dels comentaris d'aquesta bitàcola.
La primera reflexió a fer és, temo, relativa al pas del temps, i a l'impacte d'aquest. Vaig estrenar-me en política europarlamentària el 2004. Llavors tenia 33 anys i cabell, i no tenia fills. Deixaré aquesta activitat el 2014, amb 43 anys, una filla i un fill, i sense cabell. M'afanyo a dir que no pretenc establir cap relació entre una cosa i l'altra (ser pare i que l'àtic s'hagi buidat). Són, simplement, dos fets d'una realitat amb la qual convisc amb tanta normalitat i dignitat com puc. Com real és, també, el fet que abans d'aventurar-me a les tempestuoses aigües de la política europarlamentària tenia una vida acadèmica, investigadora, docent, com a escriptor d'assaigs, activista, internacionalista,... En altres paraules, que no sempre he fet de diputat, vaja.
Vaig acceptar la invitació d'encapçalar la llista d'ICV al PE en un moment en què es parlava molt de recuperar l'universalisme, d'ecologia, d'alterglobalització, de construir un món socialment i ambientalment diferent, i de la importància de bastir xarxes entre política i societat civil (també a escala global). El meu perfil llavors semblava encaixar amb aquesta vocació. I, de fet, el gran gruix de la meva activitat parlamentària té a veure amb iniciatives en aquest sentit: igualtat dones-homes, defensa drets i llibertats de col.lectius concrets (LGBTI, Roma, persones amb discapacitats o persones migrants, per exemple), drets ciutadania, cohesió social, mesures contra l'atur, i en especial l'atur juvenil, lluita contra la pobresa, defensa del medi ambient i dels béns comuns (recursos marins), canvi de model energètic, lluita contra escalfament global, combat a l'energia nuclear i d'altres contaminants, abanderament dels drets humans dins i fora de la UE, promoció de la pau i la democràcia, establiment de relacions comercials justes i respectuoses, etcètera.
Tot plegat és fàcil de comprovar donant un cop d'ull a les preguntes parlamentàries que he presentat a la Comissió i al Consell (413 durant període 2004-09 i 857, de moment, durant el període 2009-14), les resolucions que he signat, defensat i promogut (227 durant el període 2004-09 i 359, de moment, durant el període 2009-14), o fins i tot les intervencions en plenària, les quals, a diferència de les que fem en comissió parlamentària, sí que queden registrades (164 durant el període 2004-09 i 1715, incloent també les explicacions de vot, de moment, durant el període 2009-14).
La informació relativa a tota l'activitat parlamentària, per altra banda, es pot consultar a través de diverses vies com ara la meva pàgina oficial al PE, el rànking MEP o VoteWatch.
Fins aquí, insisteixo, la realitat. La qüestió és, però, que quan m'interesso per quina és la percepció que es té de tota aquesta activitat, fins i tot per part de gent políticament afí (del partit, vaja), constato una inquietant varietat de respostes: hi ha desde qui lògicament està perfectament al cas de tot aquest volum de feina (aquests són pocs), fins a qui es queda amb un aspecte concret, un tema, una intervenció, un error, una polèmica (aquests darrers són força més nombrosos, per no dir, directament, la majoria).
Una qüestió, tanmateix, destaca per sobre de la resta de manera certament aclaparadora: té a veure amb les iniciatives (preguntes, esmenes, cartes, interpel.lacions o intervencions diverses) que sol, o conjuntament amb d'altres companys i companyes del Parlament d'altres formacions polítiques, he fet en relació als drets nacionals i lingüístics de Catalunya. El fet significatiu és que, en termes comparatius, aquesta qüestió no arriba al 4% de tota la meva activitat (la quantificada).
Per altra banda, i sense pretendre concedir cap valor científic a la dada, certifico que un comentari a Twitter o Facebook relatiu a una d'aquestes iniciatives (drets nacionals o lingüístics, consulta,...) mereix desenes, fins i tot centenars, de retuits, 'm'agrada' o comentaris, mentre que tota la resta passa pràcticament desapercebuda. Què passa amb el 96% restant? No news, good news, es podria pensar. En aquest cas, però, la fórmula no reconforta. Sens dubte una part de la responsabilitat per no haver aconseguit donar més visibilitat a tot un seguit d'accions que considero importants és meva (que no ho he sabut fer millor, vaja). Una altra part, però, crec que simplement és un reflex del moment actual.
Aquesta és la realitat sobre la percepció de la realitat.
El moment que vivim a Catalunya ho condiciona pràcticament tot, des de l'interès periodístic (cada cop costa més trobar espai mediàtic per a aquella part de l'activitat que no està directament relacionada amb 'el tema', diga-li procés) a la movilització a través de les xarxes socials.
En altres paraules, la trascendència pública que constato que té aquest 4%, i l'aclaparadora victòria que suposa, en termes d'impacte, respecte del 96% restant, és un dels factors (tot i que no l'únic), que m'han fet arribar a la conclusió que fins que no tinguem resolta aquesta qüestió, no podrem tenir un debat polític 'normal', entenent per normal la clàssica confrontació de projectes i opcions polítiques entre esquerres-dretes-liberals-ecologistes-conservadors-socialistes-etcètera. Vaja, la que veig que caracteritza els debats de molts dels meus col.legues al Parlament Europeu, per exemple.
En síntesi: en aquest final de mandat voldria reivindicar el 100% de la meva activitat (el 4% més el 96%), però negar la importància que a hores d'ara té aquest 4% per sobre de la resta en termes de percepció temo que sigui, simplement, negar la realitat. I això, crec, no ens ho podem permetre. Jo almenys no puc.
