Llegeixo en la seva reedició Els altres catalans. Candel vivia a les cases barates Eduard Aunós. Encara que no és murcià, és de Casas Altas, del País Valencià, és qui ens il·lustra del món dels murcians i per extensió dels immigrats a Catalunya. Es deia que els murcians eren el 75% dels que anaven a centres benèfics i majoria entre els atracadors. Acusaven els murcians de totes les coses anormals que s’esdevenien a Catalunya: els de fora s’emborratxen, fan soroll i “tot s’ho gasten en vi”. També se’ls criticava que tenien televisors a les barraques. Es deia que havien vingut a menjar al pa dels catalans. Es deia murcià i xarnego, per ofendre. En realitat sembla que xarnego era un mestís de català i francès. Que poc originals són els estúpids! Esgarrifa la similitud del què es diu ara dels que han vingut més tard.
Un grup de gent molt sàvia es van inventar allò que és català qui viu i treballa a Catalunya. Quan es va encunyar el concepte ni els catalans ni els emigrants teníem drets polítics ni drets socials. Podríem dir que comença amb Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar amb allò de “mestissatge és ben bé la característica més clara del poblament català” i continua amb Josep Fontana, Josep Termes, i Francesc Candel.
Aquí no demanem un color de pell, ni que tinguis vuit cognoms catalans, ni 3.000 anys d’estada. Aquí per ser català només es demana que la gent s’empadroni i prou. Sembla senzill, però no ho és, som dels pocs països del món on és així. Els catalans demanem a canvi l’estima al país i saber fer el pas als costums, lleis i llengua de l’espai d’acollida. I tenir els mateixos drets i deures com tothom.
Ara ens podem plantejar quin és l’esquema que tenim amb les noves immigracions? Continuen essent catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya? No tenen drets polítics i ara els volen treure els drets socials a ells i a tots nosaltres. A veure com ho resolem en la propera Constitució catalana
Per cert, l’esquerra catalana l’any 1977 va saber fer una candidatura unitària al Senat: Benet, Candel, Cirici. Quan es va fer la candidatura aquests tres personatges eren molt poc coneguts pel gran públic, de fet era més conegut Xirinachs que no anava en aquest paquet i que va ser escollit igualment. Però aquesta candidatura, que ara en diríem cívica, simbolitzava l’obertura dels partits i el seu despreniment. Quins temps! Va arrasar!
Vivim ara també en un moment de cruïlla, es necessiten nous lideratges. Serem capaços de presentar en les llistes electorals als propers anys representants de les noves immigracions? És hora de tornar a pensar en candidatures cíviques on predomini la generositat i la ideologia per sobre del càlcul i l’egoisme de les estructures partidàries
