En Hiro i l'Omi són mestres. Els darrers dos anys han donat classe a l'escola japonesa, a Sant Cugat. Ara han de tornar al Japó. El govern nipó no els permet estar-s'hi més temps. Formen part del col.lectiu de formadors que volta pel món per atendre les necessitats de la canalla japonesa repartida arreu.

A Sant Cugat hi ha moltes empreses de tecnologia japonesa on treballen molts professionals d'aquell país, també durant un període de temps limitat, abans no se'ls enduen de nou. La raó de tanta mobilitat, tal i com ells mateixos expliquen, és ben senzilla: impedir que estableixin vincles amb la societat que temporalment els acull. Vaig conèixer aquesta dinàmica gràcies a la singular radiografia que en va fer Imma Monsó a 'Hi són, però no es veuen'.

L'aparició d'en Hiro i l'Omi als assajos dels Castellers de Sant Cugat va ser, per tant, tot un aconteixement. Sempre amb el somriure tatuat al rostre i la llibreteta a punt, per anotar-hi noms i paraules en català, es fonien entre les espatlles, els braços i les cames de la gent de la colla. Esmicolant el tòpic segons el qual els japonesos defugen el contacte físic i l'excessiva proximitat, en Hiro i l'Omi, vestits de verd collserola, s'encaixaven en les pinyes, donaven pit, patien si les coses anaven maldades, i s'abraçaven i petonejaven amb la resta de la colla quan s'assolia una fita. Ells, i fins i tot algunes de les seves amistats (també noies) van acabar diluïts en la premsa que suposa una soca, la de la torre de vuit folrada.

Un dia, en un assaig, vaig fer de segon en un pilar. N'Omi voltava. En baixar se'm va acostar i amb el polze aixecat em va dir 'Sugoi!' (Trad.: magnífic, molt bé). Es va convertir en el nostre vincle personal. No era fàcil mantenir converses fluïdes. El seu nivell de català, castellà, o fins i tot anglès era dèbil, però el meu japonès és encara pitjor. I malgrat tot ens enteniem perfectament: la voluntat, quan n'hi ha, per comunicar-se i dialogar ho pot tot.

Amb el cos fibrat, propi dels maratonians que tots dos eren, van acabar fent de segons en un pilar de quatre, a plaça. Va ser fa dos diumenges. El crit de guerra d'en Hiro (al més pur estil samurai) i el 'grasias coia', entre llàgrimes emocionades, de n'Omi quedaran gravats per sempre més en les retines i l'ànima gausaca. Igual com el vídeo de l'Omi tancant la pinya d'un pilar en un gairebé perfecte català.

En un emotiu discurs (en Hiro en castellà i l'Omi en català), es van acomiadar del grup divendres passat. A aquestes hores ja deuen ser volant de nou cap al Japó. S'enduen un munt de records i de vivències i, és clar, milions de fotografies, entre elles aquesta que serveix per il.lustrar aquest post. Al ja conegut bufet format pel Barça i Gaudí, aquests japonesos hi han afegit un suculent plat de cultura castellera.

En Hiro i l'Omi han fulminat el vell tòpic amb què sovint etiquetem la gent originària del país del sol naixent, i han creat un estret vincle entre cultures diferents. Ells hi eren, i han volgut que els veiéssim. Han aportat el seu color singular a la paleta formada pel mosaic d'origens, llengües i cultures (alemanys, italians, francesos, catalans, manxecs, extremenys, gallecs, xinesos, madrilenys, portuguesos, ...) que són (som) els Castellers de Sant Cugat. La barreja de tants colors conforma un llenç d'estil expressionista on les emocions prevalen per damunt de la traçada. Les pinzellades es toquen, se superposen, es barregen, i, en conseqüència, els colors muten, creant així realitats dinàmiques que canvien amb el pas del temps. Jo sóc perquè tu ets. I tu ets perquè nosaltres som. A l'Àfrica en diuen Ubuntu. Aquí en diem empatia.

Arigato, Hiro! Gràcies, Omi! Sugoi, tots dos. Sayonara, i fins sempre.