Avui ha estat un assolellat dia de primavera, tot i les previsions meteorològiques. Un matí ideal per recórrer el marge del riu Besòs en companyia d’en Joan Callau, l’alcalde de Sant Adrià del Besòs. No deixa de ser curiós que una ciutat com Barcelona, que des de fa dècades s’ha preocupat per recuperar la seva relació amb el Mar i Collserola, encara no hagi incorporat en el seu imaginari el riu Besòs i la Serralada de Marina.
Plegats hem pogut repassar els projectes que els darrers governs de progrés van iniciar per recuperar el riu i per millorar urbanística i socialment els barris que banya el Besòs. Un impuls que ha tornat a caure en l’oblit amb l’arribada dels governs de dretes, que mai han tingut un projecte municipalista ni una visió de futur pel conjunt de l’Àrea Metropolitana. Nosaltres, en canvi, compartim la visió i l’ambició de que cal donar un darrer impuls al riu perquè acabi sent l’eix vertebrador d’un espai de centralitat i de trobada de les ciutats que el compartim.
Les Tres Xemeneies
Quan hem arribat a les Tres Xemeneies, he pensat que aquest era el símbol del nou nord de Barcelona. Una infraestructura que representa la necessitat d’estirar Barcelona cap al nord, que significa l’encaixada de mans entre diferents ciutats metropolitanes, que exemplifica les tres dimensions que el Pla Besòs ha de contemplar (Social, Econòmica i Mediambiental), que ens recorda el passat industrial que hem de recuperar, i que amb un projecte ambiciós i realista ha d’integrar dues característiques de l’urbanisme del futur (recosir els territoris separats, i reciclar un edifici emblemàtic per donar-li nous usos).
Tornant cap a casa amb el Trambaix hem passat per davant de la Torre Telefónica, per la Torre Agbar, i hem vist al fons les torres Mafre. I llavors he vist clar que la voluntat de Barcelona es llegeix en les torres que la ciutat ha anat construint al llarg dels segles. Punts de referència que anaven marcant els moments històrics pels que ha passat, des d’on un pot veure la ciutat que ja s’ha construït i la que ambicionem. El camí fet i l’horitzó cap a on volem anar. Així ho han estat el mirador de Martí l’Humà (la ciutat antiga), les torres Mafre (els Jocs Olímpics), la Torre Agbar (que simbolitzava el 22@) i l’Edifici Telefónica (l’encaixada de mans entre al Diagonal, l’avinguda burgesa, i la Rambla Prim, la treballadora).
Una història de la ciutat que es llegeix sempre cap al nord, que avui és el projecte Metropolità. Una realitat que ha de servir per convertir-nos en el centre real de la Megaregió Alacant-Lió.
Per això, si els progressistes d’aquesta ciutat no ho aturem a temps, la seva icona serà una Torre AGBAR convertida en un hotel de luxe, i una Plaça de les Glòries que servirà de vistes de luxe pels turistes, enlloc d’una solució de barri, de ciutat i metropolitana com la va somiar Cerdà.
No ho podem permetre. Jo no ho vull permetre.
(Article de Jaume Collboni a La Vanguardia: http://blogs.lavanguardia.com/primarias-psc-barcelona/2014/03/23/el-nou-nord-de-barcelona-95272/)
