Llegeixo una frase del Rei: “Uno de los capítulos más brillantes de la historia de España la impulsamos Adolfo y yo junto con un excepcional grupo de personas de diferentes ideologías unidos por una gran generosidad y un alto sentido del patriotismo” Olè! I un be negre amb potes rosses! No puc estar-me d’escriure unes notes.
El Rei feia d’escolanet del dictador i l’altre era secretari general del partit nazi espanyol El Movimento Nacional. Mentrestant, s’apallissava la gent a les comissaries de policia, se’ls torturava despietadament i se’ls empresonava per les idees polítiques (per exemple Miguel Núñez i Maria Salvo, però n’hi ha milers i milers).
Sense cap mena de dubte, si fos per Juan Carlos i per Adolfo, encara viuríem en un franquisme sense Franco. Hi va haver un poderós i heroic antifranquisme que va fer que amb la mort del dictador morís la dictadura al carrer i a les fàbriques. Les onades de vaga van emocionar el món. L’Assemblea de Catalunya va acabar amb el franquisme a Catalunya ja molt abans. Sense ells dos hauria arribat la democràcia igualment. Diuen que van estalviar-nos molts morts, vegem. Entre 1975 i 1982 hi va haver 484 víctimes mortals fruit dels atemptats terroristes, i caldria afegir-n’hi 76 més, segons els càlculs d’Eduard Pons Prades i Andreu Mayayo, a mans dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Tot plegat, 560 morts. Us semblen pocs? Joan Carles va trair el seu pare acceptant la corona quan no li tocava i Suárez fou un escalador sense escrúpols de fer carrera en un règim dictatorial fins que va trair els franquistes. Per si fos poc, Suárez va decidir anar més lluny del que havia pensat, el Rei va reaccionar, gelós del paper d’aquest, i també el va trair. El resultat va ser el 23-F.
El cert és que el missatge que es dóna als joves d’avui és patètic: si ve una dictadura, fes carrera sense cap mena de mirament, per molt brutal que sigui el règim. Més immoral no pot ser. Si els models que tenen els joves avui són aquests dos, no ens estranyi que després passi el que passa i acabin tots amb comptes a Suïssa. També em sembla increïble la frase de Felipe González: “Tengo un recuerdo imborrable de su figura y su tarea”. Quan Guerra, que seia al seu costat al Congrés, li va etzibar coses com “tahúr del Mississipi”. Aznar se’n declara hereu quan li fotia canya des de posicions ultres. Quina barra!
Ara bé, un cop he dit tot això, crec que la conversió a la democràcia de Suárez va ser sincera i, comparat amb la dreta que tenim avui, ara Suárez sembla fins i tot progressista.
Paradoxes de la història i de la vida.
