La vida són cicles, inicis i finals, transicions entre moments, experiències dinàmiques, una successió d'entreactes. Tot allò que comença necessàriament s'acaba, més tard o més d'hora, millor o pitjor, amb més encerts o amb més dolor.
Avui tanco una etapa que ha durat deu anys. Pot semblar un període molt llarg, o molt curt. Depèn. En termes vitals, pot arribar a ser, fins i tot, una eternitat. Per a la meva filla i el meu fill, per exemple, és molt més que la seva pròpia vida: no m'han conegut en cap altre format que el de fent i desfent maletes. Durant molt de temps, el meu fill estava convençut que el 'papa' treballava en un avió. Sense arribar a aquest extrem, per a la gent que avui és a la universitat deu anys és pràcticament mitja vida. Per aquests nois i noies, jo sempre he estat 'allà', com el dinosaure de Monterroso. Formo part del mobiliari 'europolític'. I per a mi, que ara en tinc quaranta-tres, és pràcticament un quart del meu cicle vital. Des de qualsevol d'aquests punts de vista, per tant, deu anys són molts.
I tanmateix, posats en perspectiva, deu anys són una misèria. Agafem l'escala històrica que vulguem: història de Catalunya, història de la construcció europea o història d'Europa (no és el mateix), història de la Humanitat, existència del planeta Terra, Univers,... No, definitivament, deu anys no són pràcticament res. Amb prou feines un sospir, un simple alè, una trista gota de voluntarisme diluïda en la immensitat d'una realitat convulsa que canvia a perpetuïtat. Una anècdota, rellevant per a qui la viu, és clar, però insignificant si la situem en un context més ampli.
Tot, al cap i a la fi, és relatiu. I és amb plena consciència d'aquesta relativitat de les coses, de la brevetat del nostre pas per la vida, que aprofito que s'abaixa el teló (final d'acte) per sortir d'escena. Ja no tinc més paper en aquesta obra.
És impossible resumir en un apunt, necessàriament breu com aquest, què han significat aquests dos lustres en termes personals, polítics i professionals. De fet, de les moltes preguntes que, de manera comprensible, em veig obligat a respondre sovint (sobretot darrerament) n'hi ha dues que temo particularment. Una és: amb què et quedaries d'aquests deu anys? I la segona: i ara què faràs?
La resposta a la primera serà sempre injusta, per impossible. La resposta a la segona, per la seva banda, requereix prèviament d'una pausa, d'una reflexió i d'un dol (totes les transicions en comporten) que tot just ara comença, i que no sé quant durarà. Sigui com sigui, tinc ganes d'estudiar nou llibrets, de preparar nous papers, de pujar a nous escenaris (i tornar a alguns dels antics, que havia abandonat), de seguir, en definitiva, formant part del teatre de la vida.
Vull donar les gràcies a totes i cadascuna de les persones que m'han permès viure aquesta experiència, començant pel partit (això és, la militància d'ICV), que un dia em va convidar a representar-la al Parlament Europeu, als amics i amigues que m'han acompanyat al llarg d'aquests anys, i que, malgrat tots els errors que hagi pogut cometre, continuen considerant-se com a tals, i a aquells/es que, havent-me acompanyat a l'inici, se senten decebuts/des (us demano disculpes, no ho he sabut fer millor), a l'equip amb qui he treballat, que m'ha assessorat i que m'ha patit, a la família, que ha viatjat amb mi, constantment, dins la meva maleta emocional, i en definitiva a tota aquella gent que ha sabut veure al darrere dels errors i dels encerts, la voluntat d'una persona amb tantes limitacions com ganes de fer-ho bé.
Fa deu anys, George Steiner pronunciava a la Fundació Nexus una suggerent conferència que va titular: 'La idea d'Europa'. En recomano la lectura. Deu anys després la rellegeixo, per recordar-me on érem llavors, i per comparar-ho amb on som ara. Europa segueix essent una bona idea, no en tinc cap dubte. En tot cas hi ha un problema de llibret, d'interpretació, de direcció i, fins i tot, d'escenografia i d'atrezzo. El públic s'ha cansat d'esperar que l'obra el convenci. Hi ha qui, avorrit i frustrat, ha abandonat la sala, d'altres, però, no es resignen a ser simples espectadors/es i opten per pujar a escena, igual com jo vaig fer fa deu anys. Sigueu benvingudes i benvinguts. Us desitjo tota la sort, i sobretot tots els encerts, que els qui ara ens retirem no hem tingut.
El teló s'abaixa, doncs, temporalment, i alguns dels actors i actrius ho aprofitem per desaparèixer entre bambolines, discretament. Tanmateix, l'obra continua, i la millor part encara ha d'arribar. N'estic convençut.
Seguir llegint... I ara sí, finalment, s'abaixa el teló. Jo em retiro d'escena, però l'obra continua
