Avui l’actualització del meu Diari a Internet només recull els 10 articles més rellevants sobre la meva campanya per ser elegit primer secretari del PSC en vot individual i secret dels més de 20.00 militants del partit el proper 13 de juliol. Com sempre us recordo que cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i del recopilatori Alternatives.
Web de campanya de Miquel Iceta
ELS 10 ARTICLES RECOMANATS:
- “Quiero votar la reforma de la Constitución porque soy federalista”, Pere Ríos, El País, 23.06.14
- Ros avala la candidatura d’Iceta i li demana una executiva “plural”, Europa Press, 23.06.14
- Iceta en 20 frases, Emma Ansola, 24.06.14
- Per un PSC fort, Francesc Trillas, 26.06.14
- Decàleg de compromisos, Miquel Iceta, 26.04.14
- “Si la socialdemocracia no reacciona, Podemos está para quedarse”, Manel Manchón, 27.06.14
- Entrevista a Raimon Obiols a L’Hora, Rafael Pradas, 28.06.14
- Entrevista a Miquel Iceta en el programa “Aquí Parlem” a TVE-Sant Cugat, Lluís Falgàs, 28.06.14
- “España es una nación de naciones”, María Jesús Cañizares, ABC, 29.06.14
- “La primera via”, article de Miquel Iceta a La Vanguardia, 29.06.14 (transcrit a continuació)
La primera via
MIQUEL ICETA
LA VANGUARDIA, 29.06.14
El president Mas té la intenció de convocar una consulta el 9 de novembre, i signarà el decret de convocatòria just després de l’aprovació de la llei de Consultes no Referendàries per part del Parlament. S’ha compromès a sotmetre a la ciutadania el disbarat de doble pregunta subordinada que va ser acordada entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. Utilitzar la llei de Consultes no Referendàries per fer una pregunta pròpia d’un referèndum és un error que comportarà la suspensió de la convocatòria per part del Tribunal Constitucional, sense que es pugui descartar tampoc la impugnació de la mateixa llei.
Els socialistes catalans hem defensat des de sempre que l’única sortida a l’anomalia democràtica causada per la sentència del Tribunal Constitucional que va alterar el text de l’Estatut votat per la ciutadania és que els catalans puguin votar per decidir el futur del nostre autogovern.
El problema és que l’actitud hostil del Govern d’Espanya s’ha vist reforçada pels errors comesos pel Govern català. Insistir a celebrar la consulta el 2014 -quan hauria estat més prudent esperar a les properes eleccions generals-, el fet que el Parlament de Catalunya hagi aprovat una declaració de sobirania i que el Govern hagi fixat de forma unilateral data i pregunta, alimenten una dinàmica de confrontació que no afavoreix, sinó que fa impossible una consulta legal i acordada.
La insistència dels socialistes catalans en una consulta legal i acordada no és un caprici, sinó, senzillament, l’única forma de fer-la possible tal com ha posat de relleu de forma contundent la resolució del Tribunal Constitucional sobre la declaració de sobirania aprovada pel Parlament. El compromís del PSC amb la celebració d’una consulta es concretarà en la votació de la llei de Consultes no Referendàries si, tal com els partits hem acordat, aquesta rep el vistiplau del Consell de Garanties Estatutàries.
Però com ja he apuntat, l’aprovació d’aquesta llei no garanteix per si mateixa la celebració de la consulta. Hi ha cinc possibilitats: un acord entre els dos governs que faci possible la consulta (poc probable), que el Govern d’Espanya s’inhibeixi davant la convocatòria unilateral de la consulta per part del Govern català (poc probable), que el Govern català insisteixi a organitzar una consulta encara que el Tribunal Constitucional hagi suspès la seva convocatòria (cosa que ens situa fora de l’Estat de dret), que alguna organització de la societat civil prengui en les seves mans l’organització de la consulta (cosa que la privaria de tota legitimitat), o que el president de la Generalitat substitueixi la consulta per una convocatòria d’eleccions al Parlament en el moment que ell consideri oportú o li sigui dictat per les circumstàncies.
Ara per ara només sembla raonable la darrera opció, que no satisfà ningú. Per això és incomprensible que el president de la Generalitat sigui incapaç de canviar d’estratègia. Potser espera que el Govern d’Espanya flexibilitzi la seva posició o, fins i tot, que formalitzi una oferta política que justifiqui un canvi de full de ruta. Però jo em pregunto, quin sentit té deixar la iniciativa únicament en mans dels que van combatre l’Estatut, dels que el van recórrer i dels que han desenvolupat una política tan contrària als interessos de Catalunya?
No seria millor fer les coses d’una altra manera? No podríem pensar en una pregunta viable que donés a les institucions catalanes la força imprescindible per negociar? Tampoc no entenc per què s’abandona la perspectiva d’un nou acord que podria consistir en la negociació d’un pacte fiscal solidari, la garantia efectiva de les competències de la Generalitat en matèria de llengua, educació i cultura, i un marc que faciliti la projecció exterior de Catalunya. I tampoc no és sensat menystenir les possibilitats d’una reforma constitucional federal, o la inclusió dels drets històrics recollits en l’article 5 de l’Estatut en una disposició addicional de la Constitució. Totes aquestes iniciatives podrien ser objecte de consulta per donar un mandat a les institucions catalanes, i el resultat de la negociació seria també sotmès al vot de la ciutadania per tal de decidir.
Crec sincerament que l’estratègia del president Mas és errònia i perillosa i, en el millor dels casos, no porta enlloc. Celebrar la consulta i assolir un nou acord només és possible a través del diàleg, la negociació i el pacte. És la via del seny, la via amb què estem compromesos els socialistes catalans. La via per assolir avanços en l’autogovern, en el reconeixement de la nació catalana i en la modernització de l’Estat. La primera via.
