78è aniversari fundació PSUC.
Homenatge a Robert Blasco, Barcelona 23 de juliol de 2014.

Edmond, Elsa, Marc, Alex, Gerard, família del Robert Blasco.Amics, amigues.

Avui en el marc de les celebracions del 78è aniversari de la fundació del PSUC, fem aquest homenatge al Robert Blasco amb la presentació d’aquest llibre. No hi ha més gran honor per un militant comunista. I ens honora a tots els que estem aquí poder fer-li al Robert, l’home de la Palmira, aquest reconeixement. És una gran satisfacció per mí que la direcció m’hagi delegat participar en la presentació d’aquest llibre, editat per Nous Horitzons, i que recull les experiències i el pensament del Robert Blasco. És un llibre que cal llegir. En ell trobareu al Robert militant i les seves vivències; el seu pensament com a dirigent, però també trobareu a la persona, al pare, a l’avi. Llegir-lo us acostarà a un home bo, ferm, compromès i lleial. Un home que reivindicava, i així li aconsella al seu net, el Marc, viure amb el ulls i el cor ben oberts.

El Robert tenia el cor ben obert.  

En la cultura comunista és freqüent llegir apel·lacions al sacrifici, a la disciplina. Intel·ligència i voluntat de ferro, ens deien que calia tenir. Tan sols he escoltat a dos comunistes reivindicar els sentiments; a Giancarlo Pajetta, comandant partisà italià, que a l’enterrament d’Enrico Berlinguer ens diu: “Quan els comunistes tenim els ulls plens de llàgrimes és quan veiem les coses més clares”; i al Robert, membre dels Franc Tiradors Partisans francesos (FTPF), que ens demana tenir els ulls i el cor ben oberts. Dos homes marcats per la guerra, la mort, l’exili i la lluita clandestina, reclamen sentiments i tenien raó. No és suficient la voluntat i la intel·ligència. La veritable militància d’esquerres exigeix, en primer lloc, sentiments. Els sentiments que avui ens fan indignar per la salvatge intervenció militar israeliana a la franja de Gaza. Com escriu el Robert “Avui al costat dels palestins, precisament pels mateixos motius que vàrem fer costat als jueus en els anys 40”.

Tinc la sort d’haver conegut al Robert Blasco. Vaig aprendre d’ell i de tota aquella generació de gegants.
I el vaig patir. Les meves responsabilitats a la Direcció coincidien amb les seves feines.
El Robert era, també, un home amb un caràcter fort, exigent, i més amb els dirigents. Podria explicar un munt d’anècdotes, esbroncades, ja sigui per la Festa de Treball, la comunicació o les campanyes electorals. El nostre partit -que els seus adversaris sempre han tingut per una ordenada i disciplinada maquinària política- era i és el santuari de la improvisació, de les ordres contradictòries, del tard i ara. I això treia al Robert de polleguera. Els nostres errors representaven per ell més feina i moltes vegades diners. Les escridassades com us podeu imaginar eren monumentals.  Però la veritat és que encara que enfadat i rondinant ens resolia tots i cada un dels problemes. Sense la seva entrega i dedicació moltes, moltes coses, haguessin sortit malament. Estic parlant de materials de propaganda, de mailings, en definitiva de tota la logística de comunicació imprescindible per fer política. De tot allò que molts es creuen que cau del cel. Doncs no. Era i és gent com el Robert els qui feien possible l’accés i distribució de tots aquests materials i tantes vegades en circumstàncies difícils.

Entre el Robert Blasco pels matins amb el seu “deixa’m a mí, que tu d’aquestes coses no hi entens”, i la Teresa Aubets per les tardes amb el “parla més alt i vocalitza”, pillava el que no esta escrit.

Un home amb els ulls ben oberts.

La historia del partit del 1981, 5è congrés, fins l’any 2000, ha estat molt complicada. Els períodes de calma son escassos i curts. La situació que envolta al moviment comunista és també força agitada. Llegiu els escrits del Blasco i veureu de que us parlo. Com ell reivindica, “Cal llegir i fer llegir”.

Al llarg d’aquests anys vivim diferents moments d’enfrontaments interns que acaben amb ruptures. Encetem el procés de creació d’IC. D’ençà 1986 amb la substitució del Guti pel Rafael Ribó es forma un nou nucli dirigent, integrat per homes i dones entre 30 i 40 anys que havien ingressat al PSUC els darrers anys del franquisme. El Guti ja no hi és. Els que aleshores manem no tenim la legitimitat de la vella guàrdia comunista, la protagonista de la lluita clandestina, els forjadors del gran partit del antifranquisme. Som conscients des del primer moment que necessitem l’aval i el compromís d’aquests homes i dones si volem que el nou projecte que representava, en aquells moments, IC tiri endavant. Ens vàrem guanyar aquest aval. I gràcies a homes i dones com el Robert, Miguel Nuñez, Sebastià Piera i altres que amb la seva autoritat i credibilitat varen donar suport a l’ aposta estratègica, aquesta va esdevenir majoritària dins del PSUC i avui podem parlar d’ICV.

En el llibre trobareu al comunista convençut que escriu: “ El món ha canviat i canvia cada dia. Tots nosaltres hauríem de fer-ho també” i segueix, “No, la historia no ha acabat. Continua, i els homes i dones amb voluntat de transformació seguim sent necessaris, com sempre ha estat. I a Catalunya, el seu lloc natural de rencontre és IC, que si no existís caldria inventar-la”.

Què porta a un home amb més de 45 anys de militància, amb un partit amb una identitat tan forta com era la del PSUC i que generava un gran sentit de pertinença, a escriure aquestes reflexions? El Robert ens dóna la resposta, anar per la vida amb “els ulls ben oberts”. 

Una cultura oberta, reflexiva, gens dogmàtica que el porta el 1995, fa quasi 20 anys, a escriure:
“Cal, doncs, seguir lluitant pels nostres ideals. Però conscients que ha canviat el marc d’aquesta lluita: -          Perquè la revolució tècnica, l’abast de la qual encara se’ns escapa, està mundialitzant-ho tot”
-          Perquè el concepte de desenvolupament econòmic ha variat en profunditat, i si parlem de sostenible, no és un simple adjectiu.
-          Perquè el concepte mateix de classe obrera està variant també de manera radical.”

Aquestes reflexions de 20 anys enrere, formen part avui del debat estratègic i polític de l’esquerra mundial. 

Amics, amigues, gràcies a gent com el Robert som el que som. Homes i dones com ell ens varen ensenyar a ser ferms i exigents i alhora tendres. A llegir, a estudiar, a reflexionar, a tenir una mirada critica de la realitat, a fugir del dogmatisme. A entendre el nostre compromís com una aportació desinteressada per la construcció d’un món més just i lliure.

Acabo, el Robert Blasco li escriu al Marc:
“Quan es van aixecar els militars, el 1936, jo tenia 11 anys i molta ràbia per no tenir-ne més i poder anar al front. Recordo moltes coses d’aquells anys… però sobretot m’ha quedat gravada: el comiat dels internacionals. Eren en la seva majoria homes compromesos de debò.

Aquell dia em vaig jurar ser com ells. No ho he aconseguit del tot, segur, però ho he intentat amb dignitat. I així penso morir-me”

Disculpa, Robert, si per primer cop et corregeixo. Ho vares aconseguir. La teva vida, la teva lluita, és la d’un internacional; a la França ocupada, a Veneçuela, a Guatemala, a Mèxic i a Espanya i Catalunya. Vas complir amb el teu jurament, amb la dignitat d’una bona persona. Per això sempre estaràs al nostre cor, Robert.