No sé si els motius pels que una sectorial de l’ANC recomanès un exèrcit català tenen a veure amb guanyar el suport de les empreses i entitats financeres vinculades amb la indústria d’armament que es mencionen a 18,9 milions en subvencions per la indústria militar catalana. El que si sé és que va aixecar moltes crítiques perquè la majoria de gent que sembla lluitar pel dret a decidir té més a veure amb el pacifisme i vol una Catalunya en pau, sense F-16 ni canons.
Tampoc sé amb certesa si un altre document sobre sanitat i presentat per Helena Ris, directora de la Unió Catalana d’hospitals que aplega la patronal hospitalària (i que abans tenia com president a Boi Ruiz) en presència de la presidenta de l’ANC, tenia l’objectiu de guanyar-se el favor del grans laboratoris farmacèutics catalans i la sanitat privada (en especial, la que està guiada per aquest ànim de lucre que cada dia descobrim que ens ve de lluny i és molt nostrat). Sembla que el CAPS, Dempeus, Cafeambllet, CATAC/Iac, Podem-Sanitat, 15-M Sanitat, GREDS-Emconet i tans d’altres grups i persones que defensen la sanitat pública tenien raó, perquè es va retirar el document de la pàgina web de l’ANC…
Ara sembla també que és en Xavier Sala-i-Martin, la reina mare dels economistes de Catalunya, qui fa les funcions de “sectorial” de les pensions. Un senyor que tot i que declara que “no és ni de dretes ni d’esquerres” ha de ser molt de dretes per dir que Samuelson és un economista d’esquerres, (però tant s’hi val!) El missatge de l’economista en cap de TV3 sembla ser “Tranquil, Fainé, tranquil”, que si t’apuntes a la “nostra” independència et privatitzarem les pensions i CaixaBanc ferà el gran negoci de la seva vida. Aconseguirà finalment el somni que persegueix des de fa tants i tants anys i pel que ha pagat tants estudis de fantasia a sengles mercenaris en ciències econòmiques… (Per si hi ha dubtes de qui parlo, Isidre Fainé és el president de CaixaBank, de la Fundació ”la Caixa” i de Criteria CaixaHolding, de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA) i és vicepresident d’European Savings Banks Group (ESBG), membre titular de la Comissió Gestora del Fons de Garantia de Dipòsits en Caixes d’Estalvis i de la Comissió Rectora del fons de reestructuració ordenada bancària (FROB), vicepresident de Telefónica, Abertis, Repsol i de la Societat General d’Aigües de Barcelona… és a dir, un peix molt, molt, molt gros, dels que es menja peixos mitjans i petits, i pot decidir si s’alimenta d’independentistes, federalistes, o centralistes segons convingui; és a dir, ell és el que posa i tria l’esquer.
Però no sé si en Fainé estarà massa content, perquè l’economista de les jaquetes llampants ha estat tant maldestre com els intents que (pressumptament) el precedeixen: compara el sistema de repartiment de les pensions amb estafes piramidals que són delicte “si no les fan els governs”, oblidant, com li sol passar, el que és fonamental: que el sistema de “capitalització” que ell defensa sí que ha representat en molts casos un delicte perquè ha deixat a molta gent sense pensió i en una vellesa de miseria.
Sala-i-Martín reprodueix ara a Catalunya, jugant a ser un Rick Perry de “l’Aromes Party”, un atac a les pensions públiques que es va iniciar amb l’assessorament de Milton Friedman a les dictadures de Xile i Argentina, i el fet que des de 1995 aquesta nova despossessió dels més febles hagi estat beneït pel Banc Mundial, sols vol dir que els poders financers es deleixen per fer-se amb l’estalvi ingent que les pensions representen… I que han de mentir i difamar perquè el sistema es pot mantenir si aconseguim apartar els voltors i els tril.lers que vénen arguments falsos… Sols cal llegir els treballs de Miren Etxezarreta i altres economistes del Seminari Taifa, o a Juan Torres Lopez, Vicenç Navarro i Alberto Garzón.
Amb Sala-i-Martín (que segons ell mateix diu de sí mateix) ha rebut nombrosos premis incloent el Premi Joan Carles I concedit bianualmente pel Banc d’Espanya al millor economista d’Espanya i Amèrica Llatina, el Premi Arrow concedit per l’International Health Economics Association al millor economista del món en el camp de l’economia de la salut (?!!)i el premi Conde de Godó de Periodisme, comparteixo la pell prima quan algú diu “rentable” per “rendible”, però em molesta molt més que un economista amb tots aquests guardons demostri una gran ignorància afirmant que Arthur Cécil Pigou, nascut el 1877 en Beachlands (Ryle, illa de Wight) professor de Cambridge, succesor de Marshall, fundador de l’Economia del Benestar i mort a l’any 1959, és francès. I que el mateix “conde Godó” que li dóna premis no deixi publicar una carta al director dient que Sala-i-Martí no és cap ésser superior infalible, i que malgrat com s’ha sabut vendre, té alguna que altra llacuna en història del pensament econòmic. I això ve a tomb d’un llarg intercanvi de piulades amb el periodista Oriol Güell, però també d’una de les primeres entrades d’aquest bloc.
El fet és que a la vida ens trobem, algunes vegades, en situacions especialment irritants: per exemple, la que pot provocar una persona que es creu per sobre del bé i el mal, pontificant sobre tot, per acabar donant-se la raó i felicitant-se per haver-se conegut… (aquestes persones enamorades d’elles mateixes i que disfruten intentant posar en ridícul als altres poder arribar a dir, d’un mateix, que “Xavier és capaç de transmetre idees complexes en un format fàcil d’entendre utilitzant exemples acolorits i llenguatge entretingut. Amb una reputació de presentacions humorístiques i esclaridores, Xavier està en gran demanda com a conferenciant en els principals esdeveniments financers de tot el món.”
Doncs quina sort! Perquè ara també s’han trobat oferta i demanda. La oferta en mode “privatització de pensions” à la Milton Friedman, i la demanda d’una Catalunya lliure però de molt, molt “alt standing”, amb un exèrcit de F-16, i sanitat i pensions sols per a qui se les pugui pagar.
I si és així, crec que no anem bé. I que cal començar a treure caretes. Però de bon rotllo, que deia en Buenafuente, perquè no cal fer-se mal. Però tampoc fer passar bou per bèstia grossa.
