En termes polítics sóc un lliurepensador que creu en el socialisme democràtic. Vaig adonar-me que la socialdemocràcia havia arribar a un camí sense retorn per moltes coses. Una d’elles era el tracte als bancs i els desnonats. En condicions normals jo creia sincerament que si hi havia desnonats, estic parlant de l’inici de la crisi, caldria fer una comissió al Parlament, en aquest cas espanyol, per prendre mesures. Un cop vist el fracàs clamorós de la política institucional, em vaig adonar que els únics que políticament havien fet alguna cosa raonable per aquest drama era la PAH. Per a mi va ser un xoc.
En el conflicte entre bancs i desnonats era evident que els que ens reclamem del socialisme democràtic penséssim que calia que els governs actuessin en defensa dels ciutadans. Calia, es clar, obligar als bancs a assumir la seva part de responsabilitat social. Més encara calia fer-ho quan a TOTS els bancs se’ls ha injectat una quantitat de diner públic pornogràfic. Una morterada que el govern espanyol ha regalat als bancs per molts conceptes. El deute públic espanyol era abans de la crisi de només el 35% del PIB, un dels més baixos del món, ara de quasi el 100%. La diferència cal adjudicar-la per activa o per passiva als diners que han anat als bancs. Només el Banc Central Europeu ha prestat més de 364.000 millons d’euros, es a dir, 60.424.000.000.000 pessetes als bancs en teoria bons. Aquests bancs després de rebre dels nostres impostos les ajudes més grans donades mai a ningú en la història d’Espanya, a més ens volen donar lliçons. L’actitud de les institucions és de submissió.
Estem davant doncs de la crisi de legitimitat més gran dels darrers 35 anys. La conseqüència és que hi ha molts milions de votants que han canviat el sentit del seu vots o s’han abstingut en el moviment electoral tectònic més important des de l’establiment de la democràcia. L’ensorrada del PSOE amaga l’ensorrada del PP, però tenen dimensions colossals. El problema és doncs la pròpia democràcia. Vaig lluitar per tal que hi haguessin parlaments i partits que enfrontessin els problemes de la gent. Vist el fracàs de la política institucional, cal replantejar-se les coses. En quina direcció? Comparteixo amb Eric Hobsbawm que estem en “una era de la història que ha perdut el nord i que, en els primers anys del nou mil·lenni, mira cap endavant sense guia ni mapa, cap a un futur incognoscible, amb més perplexitat i inquietud de la que jo recordi en la meva llarga vida”. Doncs això. Perplexitat.
