Des de fa uns anys hi ha un seguit de bones notícies que la mala gent estan convertint en males notícies. La més comuna és aquella que diu que és un problema que ara els vells triguin tant a morir-se. Els vells i la seva obstinada i tossuda incapacitat per morir-se joves fan que perilli la despesa farmacèutica, el sistema sanitari i posa en dificultats el sistema de les pensions públiques. Tothom sap que si no fos per el rescat a TOTS els bancs les pensions privades avui haurien fet fallida.
La darrera bona o mala notícia, depèn de com es miri, és que s’ha trobat un remei per, quasi eradicar l’hepatitis C. Sembla que hi ha uns 700.000 malalts d’hepatitis C. Una malaltia que causa uns 37.000 morts, 6.700 casos de cirrosi hepàtica i 4.000 càncers de fetge cada any. Una catàstrofe silenciosa. Fins i tot un trasplantament de fetge que costa 120.000 euros tampoc resol que no es torni a infectar.
Doncs bé, s’ha trobat un tractament amb Sofosbuvir que costa 25.000 euros i en tres mesos un 95% dels malalts estan curats. Tothom hauria d’estar content: podem curar 700.000 persones de cop i per sempre més! Doncs no. Resulta que curar és massa car. Ostres! (aquí òbviament no hi havia posat ostres). El Ministeri de Sanitat considera que curar la gent és molt car i que només dedicarà diners que s’estalviïn en altres despeses farmacèutiques. Ha informat que donarà el medicament a 6.000 malalts. Per tant 694.000 en queden fora. Mala gent! (aquí no hi havia posat mala gent, sinó una expressió que es refereix al parentiu per via materna i amb dones que fumen i et tracten de tu).
Els diners hi són o no? Només amb el que hem donat a Florentino Pérez n’hi hauria perquè 54.000 persones es curessin. I amb el que ha costat sanejar Bankia n’hi hauria per a 900.000 persones. Per a tots i més. Els diners hi són. Decidir la prioritat política és doncs només una qüestió d’ètica. Una altra cosa que caldria parlar és quan ha invertit la farmacèutica que té la patent i quan hi pensa guanyar. El marge de beneficis és també una qüestió ètica. L’opacitat de la indústria farmacèutica en aquests temes és total, la desconfiança que generen en nosaltres és conseqüentment infinita.
El codi de deontologia dels Metges de Catalunya diu “La primera lleialtat del metge ha d’ésser envers la persona que atén. La salut d’aquesta ha d’anteposar-se a tota altra conveniència (…) El metge, quan estableixi un tractament, ha de basar-se en el benefici per al malalt i el correcte ús dels recursos sanitaris i no ha d’estar influït per mesures restrictives inadequades ni per incentius, invitacions, subvencions o altres ajuts.” No caldria una mica més de soroll? Els neoliberals els volen matar. Modestament he volgut contribuir una mica fer rebombori. No pot ser!
