INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL FÒRUM EUROPA – TRIBUNA CATALUNYA
Barcelona, 16 de juliol de 2015
Molt bon dia,
Vull agrair a Nueva Economía Fórum i als seus patrocinadors per la seva amable invitació a compartir amb tots vostès aquest esmorzar col·loqui.
En un moment polític tan convuls i apassionant com aquest és d’agrair que existeixin espais de conversa que permetin compartir opinions sobre la situació política i sobre el present i el futur del nostre país.
Agraeixo també l’amabilitat de Victòria Camps per haver acceptat presentar-me i per oferir-nos una visió de les coses que transcendeix el soroll del dia a dia. Una visió impregnada del seny que sovint trobem a faltar en la política. Li agraeixo la seva reivindicació de la socialdemocràcia i del federalisme, i les seves afectuoses paraules sobre la meva candidatura.
M’agradaria poder analitzar alguns dels temes que, per la seva importància, configuren l’agenda del debat públic en els països del nostre entorn però dels quals aquí en parlem ben poc:
(1) la necessitat d’accelerar la construcció d’un veritable govern de l’àrea Euro, seguint les recomanacions del denominat “Informe dels cinc Presidents”, per evitar la reedició d’un drama com el que avui estan patint els ciutadans de Grècia;
(2) les conseqüències geopolítiques del recent acord nuclear entre els EE.UU i l’Iran i els profunds canvis que s’estan produint en el sistema de relacions internacionals per l’emergència de Xina i la prosperitat del sudest asiàtic;
(3) les guerres i la inestabilitat política a l’Orient Mitjà i a part del nord d’Àfrica, que ens afecten molt directament mitjançant l’emigració massiva cap als països mediterranis europeus;
(4) o les grans incerteses que tenyeixen la situació econòmica de molts països avançats que, com és el cas d’Espanya i de Catalunya, han començat a créixer però arrosseguen un enorme endeutament i han de completar encara el procés de consolidació fiscal en un context marcat per un augment insòlit de les desigualtats.
Però, malauradament, les urgències del nostre debat domèstic i la meva voluntat de fer una intervenció de durada raonable per permetre el posterior debat, em fan haver de deixar aquestes qüestions per un altre moment.
Aquest és el primer acte públic que faig després de ser elegit candidat socialista a la presidència de la Generalitat.
Sí, sóc candidat a la presidència de la Generalitat i per això encapçalo una candidatura electoral. Crec que quan un aspira a la màxima magistratura del nostre país no ha de fer-ho d’una altra manera.
I dit això m’agradaria explicar-los-hi perquè vull esdevenir president de la Generalitat, què voldria fer al servei de Catalunya si obtinc el suport de la majoria del Parlament.
Vull treballar per trobar solucions als problemes de la gent, no per incrementar els problemes que tenim com a país.
Ras i curt, vull sortir del lio, de l’embolic, del procés, com n’hi vulguin dir, vull sortir del lio.
Vull treballar per eixamplar consensos en favor d’un autogovern de Catalunya més potent, d’una economia més dinàmica, d’una prosperitat millor repartida, d’una democràcia de més qualitat.
Estic absolutament convençut que Catalunya som tots i que la divisió no ens portarà res de bo.
Sóc hereu d’un catalanisme integrador, del magnífic esforç del PSUC, del PSC, dels sindicats, que no només van afermar la unitat civil del nostre poble, sinó que van saber incorporar al catalanisme popular i social a persones amb orígens, llengües i cultures diverses.
Crec que queda molt de camí a recórrer tots junts per una Catalunya més lliure, més pròspera i més justa sense necessitat de dividir-nos en dues meitats difícilment conciliables.
Crec que posar sentiments a votació, pensar que majories raspades poden forçar ruptures irreversibles és un greu error. Un error perquè d’ell no només no se’n derivarà cap avenç, sinó que pot produir un retrocés que ens perjudiqui a tots.
Hi ha qui diu que aquestes eleccions són plebiscitàries. En els plebiscits la ciutadania està cridada a pronunciar-se a favor o en contra d’una qüestió rellevant. En les eleccions els ciutadans trien diputats que els representen al Parlament.
Certament de les eleccions en pot sortir una majoria independentista, però de les eleccions no se’n deriva una decisió democràtica sobre la independència, que requereix d’un canvi radical de l’ordenament jurídic vigent i un mandat democràtic que només pot sorgir d’un referèndum acordat.
Dit de forma més senzilla, una majoria de diputats independentistes no poden proclamar la independència sense situar-se ells mateixos i les institucions a les que han de servir fora de la llei. Qualsevol deriva d’aquestes característiques és altament perillosa i no es pot dissimular la gravetat de les conseqüències que tindria.
No hi ha solució unilateral a l’encaix de Catalunya en el conjunt d’Espanya. Tots ho sabem. Si per reformar l’Estatut calia el suport de 2/3 del Parlament de Catalunya, la independència requeriria menys suport? Si per reformar l’Estatut calia negociar a les Corts Generals, la independència no requereix de cap mena de negociació?
Veig de vegades un excés de voluntarisme i fins i tot un excés d’entusiasme. Votem, votem-ho nosaltres, votem nosaltres sols. Contes de fades. Desconèixer la realitat no és cap garantia de superar els obstacles. Més aviat al contrari. Desconèixer la realitat és topar constantment contra els obstacles que ens encaparrem a no voler veure.
Massa sovint sento dir que si les lleis no agraden o es consideren injustes no cal complir-les. I amb això, ho digui el president de la Generalitat o l’alcaldessa de Barcelona, no puc estar-hi d’acord.
Si les lleis no agraden o es consideren injustes, cal canviar-les pels procediments establerts per les pròpies lleis. El sistema democràtic sobre el que construïm la nostra convivència depèn del compliment de les lleis. Desconèixer això acabaria imposant la llei del més fort, la llei de la selva. I no vull això pel meu país, ni pel país d’avui ni pel nou país que alguns volen construir.
De les eleccions se’n derivarà una majoria parlamentària que després haurà d’elegir president de la Generalitat i donar el seu suport a un govern. Tant és així que Artur Mas i Oriol Junqueras s’han afanyat a fer un acord sobre qui ha de ser el futur president, el quart de la llista, i el futur vicepresident del govern, el cinquè de la llista.
Si volen seguir governant els que han governat els darrers anys bé hauríem de fer un balanç de la seva obra de govern. Però, és clar, fora injust demanar comptes a Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals d’una gestió en la que no han tingut res a veure. En fi, assenyalo una petita o no tan petita disfunció política.
El balanç del tàndem Mas-Junqueras no és gaire positiu. Ni pacte fiscal, ni consulta amb efectes decisius, importants retallades socials, cap nova gran inversió, cap nou gran projecte, cap nova competència i ni tant sols la revisió del sistema de finançament que hauria d’haver estat enllestida per entrar en vigor l’ú de gener del 2014.
El president Mas té el rècord d’haver estat el primer president de Catalunya que no ha millorat el finançament en el seu mandat!
Quan dic això sempre em responen, i no els falta part de raó, que el PP s’ha tancat en banda a qualsevol negociació. Però tendeixen a oblidar que l’estratègia de posar per davant una consulta sobre la independència bloquejava qualsevol possibilitat de diàleg. I obliden també que tampoc han volgut esperar a un canvi de l’escenari polític espanyol que hagués pogut propiciar una negociació necessària.
Ahir mateix el president del Cercle d’Economia, Antón Costas, en un valent article publicat a La Vanguardia assenyalava les funestes conseqüències que ja ha comportat l’obsessió monotemàtica: la destrucció del sistema català de partits, els riscos econòmics i efectes sobre la convivència.
Anton Costas feia una afirmació incontrovertible: el principal obstacle a la independència és que aquesta no és una opció àmpliament majoritària a la societat catalana. Jo crec que no és ni tant sols majoritària, però el que és segur és que no és ‘àmpliament majoritària’.
Què recomana Anton Costas en aquest escenari? Un objectiu que comparteixo: agafar impuls per formular propostes polítiques coherents, factibles i àmpliament compartides.
Això és el que modestament em proposo de fer.
Vull ser president perquè la societat avanci col·lectivament, perquè ningú no quedi enrere.
Vull fer tot el possible perquè l’esperança retorni a les persones aturades, especialment als més joves, als majors de 45 anys i els que porten ja molt de temps en atur.
Vull ser president per desenvolupar un programa socialdemòcrata.
Vull ser president per tornar a cohesionar la societat al voltant dels objectius del catalanisme que són compartits per una amplíssima majoria dels catalans: enfortir l’autogovern, promoure la nostra identitat plural que considera la llengua i la cultura catalanes un tresor a preservar i impulsar, defensar els nostres interessos econòmics, el nostre patrimoni natural.
Vull ser president per trobar solucions justes i acordades als nostres problemes. Vull una Catalunya rica i plena, sí, pròspera i justa, lliure i segura. Vull una Catalunya capaç de negociar un nou acord amb la resta de pobles d’Espanya.
Un acord que crec que cal recollir en una reforma constitucional federal que sigui sotmesa a referèndum. Només així resoldrem l’anomalia democràtica causada per l’alteració per part del Tribunal Constitucional de l’Estatut que havien votat els catalans.
No els penso dir que aquest sigui un objectiu ni senzill, ni fàcil, ni ràpid. Crec que els representants polítics, i els que aspiren a ser-ho, tenim una especial obligació amb els nostres conciutadans: dir la veritat, encara que això impliqui de vegades anar contracorrent.
Com a polític puc suportar haver-me equivocat de vegades, però no em perdonaria mai que algú em digués que l’he enganyat de forma conscient.
Era difícil dir que amb la llei de consultes no es podia fer la consulta del 9N. Era difícil insistir en que era imprescindible negociar i pactar la consulta amb les institucions de l’Estat. Però era veritat. I el temps ens ha donat la raó.
No vull allargar-me excessivament sobre els compromisos del nostre programa electoral. Però, per cert, som l’únic partit que té el seu projecte de programa electoral penjat a la web perquè tothom el conegui i pugui fer-hi aportacions abans que l’aprovem definitivament el 25 de juliol.
Vull ser President per desenvolupar un programa que conté quatre grans prioritats:
- Vull fer créixer l’economia, que aquest creixement no generi noves desigualtats. Vull repartir millor la riquesa existent i crear ocupació. Vull recuperar l’esperit dels acords entre govern, empresaris i sindicats que tan bé van funcionar en els governs dels presidents Maragall i Montilla sota l’impuls del conseller Antoni Castells.
- Vull desenvolupar una Agenda per la Igualtat amb un Pla de Rescat Ciutadà. Defensant els serveis públics, garantint la qualitat de la sanitat i l’educació públiques, amb uns Serveis Socials d’accés Universal.
- Vull impulsar la regeneració institucional i democràtica, amb més transparència i control dels electes i els partits, despolititzant l’Administració.
- Vull promoure un nou acord entre Catalunya i la resta dels pobles d’Espanya. Començant per la negociació del Pacte Fiscal que hauríem de tenir ja i continuant amb la reforma federal de la Constitució, en la que comptem amb la complicitat del PSOE de Pedro Sánchez.
Els socialistes tenim clar que cal impulsar el canvi que ja s’està produint a Espanya i que farà més fàcil el canvi que Catalunya necessita.
Hem vist ja el canvi al País Valencià, a l’Aragó, a les Illes Balears. Governs i presidents clarament favorables a la reforma federal de la Constitució, i que deixen enrere l’anticatalanisme primari del PP.
Després de les eleccions generals tindrem també un govern d’Espanya disposat al diàleg i a la negociació. Obert a la reforma federal, a trobar d’una vegada per totes una solució a l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya. Una solució al problema polític més greu que hem viscut des de la Transició i que, per cert, el president Rajoy s’ha entestat en ignorar.
El canvi a Espanya està en marxa i a Catalunya l’hem d’aprofitar, l’hem d’impulsar, l’hem de protagonitzar. Serà el moment d’impulsar una reforma federal de la Constitució que pugui ser votada i que ens permeti avançar en el nostre reconeixement i el nostre autogovern.
Explicaré un cop més els objectius de la reforma federal que proposem, que superarà les ineficiències i les disfuncions constatades després de més de trenta anys de funcionament de l’Estat de les Autonomies i resoldrà la ferida de la sentència sobre l’Estatut.
Resumim la nostra proposta en les quatre “R”:
Reconeixement: proposem una reforma que reconegui Catalunya com a nació dins un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüe, que reconegui les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, els fets diferencials i els drets històrics ja recollits per la Constitució i els Estatuts vigents (art. 5 EAC).
Regles: proposem una reforma que estableixi de forma precisa les competències de l’Estat i l’atribució de totes les altres competències a les Comunitats Autònomes, que consideri els temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats amb llengua pròpia.
Recursos: proposem una reforma que constitucionalitzi els principis de solidaritat i ordinalitat que han de regular el finançament de les Comunitats Autònomes, és a dir, que les Comunitats no empitjorin la seva posició relativa en recursos un cop exercida la solidaritat, que impulsi la creació del Consorci Tributari entre les administracions.
I representació: proposem una reforma que transformi l’actual Senat en un Consell Federal integrat pels Governs autònoms, per tal que les comunitats puguin participar de la presa de decisions de l’Estat federal.
Tenim clar el camí a seguir per fer possible un Estat federal i, per molt que ho demano, encara és hora de que algú m’expliqui com s’hi arribarà a la independència.
Vaig acabant. El proper mes de setembre serà clau per Catalunya. Decidirem si sortim de l’embolic en que ens han ficat en els darrers cinc anys amb més embolics, o amb un govern capaç de trobar solucions justes i acordades als principals problemes dels catalans.
Potser algú es preguntarà quins avals ofereixo per assolir aquests objectius.
Els ofereixo un únic aval, l’aval del socialisme català, el de Joan Reventós, Josep M. Triginer i Josep Verde, el socialisme català que forma part de la família del socialisme europeu i internacional, el socialisme català que va lluitar amb molts altres contra la dictadura, el que va construir amb molts altres la democràcia, el socialisme català que va ser decisiu en l’aprovació de la Constitució del 1978, i la de l’Estatut del 1979 i la de l’Estatut del 2006, i de la llei del català, el socialisme català que va posar les bases de la modernització d’Espanya, de l’Estat del benestar i l’ingrés a la Unió Europea amb Felipe González, el socialisme català que va transformar pobles i ciutats, el de la Barcelona olímpica, el del diàleg, la negociació i el pacte que li va costar la vida a Ernest Lluch, el dels governs del president Maragall i el president Montilla, el socialisme català del reconeixement de nous drets i llibertats amb José Luis Rodríguez Zapatero, el socialisme català que impulsarà la reforma constitucional federal amb Pedro Sánchez.
Aquest és el meu aval: la nostra història, els nostres valors, els nostres encerts i els nostres errors, la trajectòria d’un partit que mai no arrossegarà Catalunya al desastre, que mai no posarà en perill la prosperitat col·lectiva, que sempre treballarà per la justícia social i l’acord federal.
Catalunya som tots. Llibertat, progrés i justícia. Aquesta és i serà la meva divisa.
Moltes gràcies.
