Si no fos perquè sóc pallassa em faria vergonya reivindicar el riure ara. Però és ara, més que mai que cal fer-ho.

En un moment on la realitat ha superat a la ficció, on les estadístiques manen i el final d’aquest confinament és incert, on la por al contagi augmenta, on la paranoia s’ha apoderat de les nostres vides, on el futur de l’economia planeja pel damunt de tots nosaltres, ara, més que mai, riure esdevé tan terapèutic com un respirador.

Sense voler entrar a competir amb la ciència, vull que el camí cap a la fi de la pandèmia vagi de la mà de la cura emocional perquè aquesta experiència comportarà molt patiment i augmentarà encara més les desigualtats.

L’humor com a vàlvula de d’escapament, com a suport per anar païnt tot el que estem vivint, i tot el que vindrà. L’humor com a recurs poderós per créixer en l’adversitat. Perquè ens permet relativitzar i rebaixar la càrrega de dramatisme i activar recursos latents que ens ajuden a superar-la. L’humor ens permet integrar aquesta experiència d’una altra manera, més positiva, per difícil que ens sembli.

És curiós com ens envaeix el pudor i la doble moral quan es tracta de sostenir aquesta idea en moments tan difícils.

Els que practiquem el riure, i més a hospitals, estem acostumats a que se’ns tingui en compte quan les coses van bé i les situacions estan controlades però quan comencen a anar malament sembla que l’humor desaparegui i se’l deixi de tenir en compte com a element de benestar emocional.

Quan portes tants anys com nosaltres a l’interior dels hospitals i mires a la mort com una possibilitat, comprens que qui més pateix té claríssim que ningú li pot robar ni un segon d’alegria i felicitat. De VIDA, en definitiva.

Tenim una sort enorme al poder gaudir d’un sistema de salut excel·lent amb uns professionals encara més excel·lents però quan caiem malalts no només volem que ens curin, sinó que volem que ens curin amb dignitat, posant-nos en el centre de tota atenció. Apel·lar a la cura emocional també en moments tan difícils com els que estem vivint és una obligació que no podia passar per alt.

Res millor que un somriure per reduir l’angoixa com a contribució terapèutica a la cura i tractament dels pacients i familiars i com a recolzament al personal sanitari en una situació tan límit.

Riem, malgrat tot, riem.

Angie Rosales – Fundadora de Pallapupas-.