Si avaluem la història, almenys la més recent, les grans revoltes/revolucions no les han liderades els partits polítics. Des de l’àmbit global fins al local, han estat mobilitzacions que, assumint el rol que antigament sí jugaven aquells, han concentrat i canalitzat les inquietuds i els anhels de milers, milions, de persones en pro d’un objectiu concret. És un signe dels nostres temps, un exemple més de com els partits, essent actors per a mi claus i indispensables en democràcia, ja no són suficients per garantir que tingui lloc una transformació social.

No obstant això, no em sembla pas que sigui un fet que els hagi de preocupar, sempre i quan el sàpiguen llegir. Simplement es tracta d’una evidència.

I és que els partits -diga-li partits, diga-li formacions polítiques, tant és- són imprescindibles. El cas és que, una vegada les mobilitzacions, cíviques i ciutadanes, han aconseguit situar un tema en l’agenda política, els partits, almenys aquells que aspiren a ser part activa en la transformació social i col·lectiva, no se’n poden inhibir.

Ens ho mirem com ens ho mirem, 1,6 milions de persones dient de manera alta, clara i pacífica, que volen poder decidir cap a on ha de caminar el país, és un missatge que no es pot obviar, negar ni menystenir.

És legítim pensar que hi ha uns temes més urgents, o fins i tot més importants, que d’altres, però al cap i a la fi un partit està cridat a canalitzar, via les institucions (sigui al govern o a l’oposició) les demandes socials. El preu per no fer-ho, en democràcia, és l’ostracisme.

Esclar que a molta gent ens agradaria que aquesta capacitat de mobilització es produís, també, cap a d’altres causes que entenem igualment nobles i necessàries (i fins i tot prioritàries): en el meu cas, per exemple, l’ecologia i la lluita per la igualtat social, els drets i les llibertats. Però això no ens ha d’impedir adonar-nos de l’enorme rellevància que té actualment centrar-nos en el fet nacional. Sense abandonar-ne cap d’altre, d’acord, però entenent que el protagonisme que el fet nacional, ha adquirit en els darrers temps, ens obliga a posar la qüestió en el cim més alt de la nostra pila de prioritats.

En els darrers vint anys he viscut dues experiències que, de manera indubtable, condicionen molt aquesta visió que tinc de la gestió dels temps polítics. Un és haver treballat durant anys sobre el conflicte als Balcans, i especialment a Bòsnia i Herzegovina (vivint-hi, estudiant-lo, fent-ne objecte, fins i tot, de la meva tesi doctoral). L’altre són els gairebé deu anys que fa que em moc en el si de les institucions europees.

De les dues vivències n’he extret una conclusió: hi ha moments en què, simplement, toca posar fil a l’agulla, i que no fer-ho pot suposar que les tensions existents, polítiques i socials, derivin envers una escalada de conseqüències del tot imprevisibles, i per descomptat indesitjables. Saber llegir la realitat és el primer pas per encarar-ho de manera correcta.

Ahir, un col·lega del Parlament Europeu, del PSOE, em reconeixia que malgrat haver estat sempre contrari a que Catalunya exercís el dret a decidir, entenia que la mobilització de dimecres exigia, almenys, afrontar la qüestió políticament, i amb diàleg que fins ara no s'havia donat, i fins i tot, s'havia negat. Hem passat, doncs, del ‘mai de la vida’, al ‘parlem-ne’. D’això es tractava.

I segurament en vindran molts més, de pronunciaments en aquesta línia: potser no hem estat prou justos amb Catalunya,... potser hauríem hagut de prendre’ns més seriosament la plurinacionalitat de l’Estat,... potser, al cap i a la fi, tot plegat no és una deriva il·luminada d’en Mas, sinó que aquest s’hi ha vist arrossegat..., potser hem menystingut el sentiment col·lectiu de tanta gent...

Benvinguts siguin els matisos, i les rebaixes de to i d’agressivitat. Els hem d’agrair, i fins i tot aplaudir –quan es donin, esclar, si de debò es donen-. Tot i així, la resposta, si volem ser honestos i no defraudar les expectatives de tanta gent, ha de ser, tan educada i empàtica com calgui, però a la vegada ferma i inamovible: ha arribat l’hora de votar. I, més encara, d’assumir les conseqüències del resultat d’aquesta votació.

Per descomptat que aquest camí ens toca fer-lo al costat d’estranyes, i fins i tot incòmodes, companyies. Evidentment altres pensaran el mateix respecte de nosaltres. I hi tenen tot el dret. Però això tampoc no hauria de ser un problema, ja que el camí té un recorregut molt determinat i un destí molt concret. Un cop hi arribem, cadascú prendrà la direcció que consideri més pertinent, i s'entendrà amb qui més li convingui.

I és que, en determinats moments de confusió, sovint preludi de la clarividència, ens pot ser útil recordar el següent:

Hi ha qui ho vol, i ho vol així. I qui, volent-ho també, ho vol aixà.
Hi ha qui no ho vol, perquè hi és aquell, o aquella. I qui ho vol, però no amb tu, o amb mi. Jo sóc on sóc, igual com tu, igual com ell, o ella. I vull ser-hi tal i com sóc.
Perquè no per ser-hi, jo sóc ella, ni ell. Però és que tu, no per no ser-hi, deixes de ser com jo, ni com ell, ni com ella.