Ja fa gairebé un any que vam saber que el mític bar Marsella estava abocat al tancament. El propietari de la finca on està l’establiment, al cor del Raval, volia vendre l’edifici i va demanar a José Lamiel, que el regenta actualment, quasi 6.000 euros mensuals d’arrendament per continuar al local. Amb aquest preu, prohibitiu per a qualsevol restaurador, a la pràctica es feia impossible la continuïtat del bar Marsella al lloc on ha funcionat durant quasi 200 anys. Lamiel podria anar-se a un altre local, a un altre lloc, però evidentment no seria el mateix al qual van arribar Ernest Hemingway i Salvador Dalí atrets per l’abstenta.
Són aquestes petites històries les que fan de Barcelona una ciutat cosmopolita, viva i amb encant. El comerç de la ciutat representa un 11% del nostre producte interior brut, però no és un tema merament econòmic. És gràcies a aquest model d’usos mixtes als nostres barris que hem pogut resistir millor a la crisi i no s’han destruït més llocs de treball. Tenir la possibilitat d’anar caminant a comprar un botó, una aixeta o un DVD aconsegueix cosir el teixit social als barris i contribueix a la sensació de seguretat als nostres carrers. Un comerç de proximitat amb bona salut permet tenir relacions laborals estables, millors salaris i ocupacions no precàries.
El Marsella es va salvar perquè l’Ajuntament, responent finalment a les demandes i propostes de molta gent, va comprar la finca. Però des de llavors no s’ha aturat el degoteig de notícies sobre negocis tradicionals que van baixant les seves persianes perquè no poden més. Ha estat només després de molts titulars que Xavier Trias s’ha adonat que el comerç de la ciutat pateix els efectes de la Llei d’Arrendaments Urbans agreujats per una forta crisi econòmica. Encara avui s’amaga per a no fer front al debat de la conveniència o no de la creació de zones turístiques on es pugui obrir en horaris diferents i inclús impulsa l’ampliació de metres quadrats de grans superfícies. És necessari, doncs, obrir la lent per a veure que el comerç de la ciutat necessita respostes macro, deixant de costat un model d’actuació a pegats, propi de l’actual Govern de la ciutat.
Barcelona no és una ciutat homogènia i les polítiques de comerç de la ciutat han de donar resposta a aquesta realitat. El que cal ara és dissenyar una política a llarg termini que ha de passar necessàriament per la implicació dels actors, per buscar l’equilibri. És necessari crear un marc que permeti adaptar les polítiques econòmiques a cada territori. Ara és el moment del diàleg.
Garantir la salut del comerç a la nostra ciutat implica actuacions en tres camps concrets. Primer, posar fre a l’increment dels metres quadrats de grans superfícies. Sobre la taula tenim els 20.000 metres quadrats addicionals de La Maquinista, més els 34.000 metres quadrats que s’ubicaran dins de l’estació de La Sagrera, a part dels que ja hi ha aprovats. En un moment on la demanda no creix, la política municipal de promoció de les grans superfícies no respon a la realitat. Amb aquestes actuacions només s’aconseguirà redistribuir una demanda estancada, penalitzant el comerç de proximitat. Aquesta és la paradoxa de Convergència i Unió: era el partit dels comerciants i ara sembla ser el de les grans superfícies.
El segon camp d’acció passa per detectar aquelles àrees d’economia de proximitat ja consolidades a la ciutat. Allà s’ha d’afavorir l’associacionisme i la participació dels actors econòmics que les configuren. Això ha d’incloure no només als comerços sinó a altres activitats econòmiques integrades al territori, com hotels, persones que desenvolupen treballs liberals, indústries tecnològiques, creadors i creadores. Aquest diàleg ha de desembocar en l’elaboració de plans integrals de desenvolupament, que incloguin -entre altres coses- la definició d’horaris o de l’utilització de la via pública.
El Consistori ha d’acompanyar i impulsar aquests processos. Així mateix, la contractació de serveis i compres menors per a l’Ajuntament -i en la mida del que és possible als districtes- ha d’incloure una clàusula de quilòmetre zero, que repercuteixi al comerç de l’entorn.
Finalment, és necessari crear instruments per a defensar els comerços emblemàtics de la ciutat. Com deia abans, aquests ens recorden la Barcelona de la que venim i representen la ciutat amb mixtura d’usos que defensem. En primer lloc han de ser rentables i això passa per adequar les seves ofertes i millorar els seus plans de negoci. Barcelona Activa compta amb eines de formació per a millorar aquests aspectes. D’altra banda, la protecció passa per la supensió de llicències per a evitar el canvi d’ús i d’activitat, l’elaboració d’instruments necessaris per a protegir els béns materials i immaterials d’aquests comerços i la demanda al Parlament d’una legislació que ajudi a les ciutats a la protecció dels comerços emblemàtics.
El model turístic voraç que ha impulsat Trias (i que té la seva major mostra en la modificació del pla d’usos de Ciutat Vella) ha promogut la conversió d’alguns eixos en espais només assequibles per a franquícies, el que fa difícil un llenguatge homogeni amb el sector. Això acaba per expulsar no només a veïns i veïnes del barri, sinó d’altres zones de la ciutat que ja les donen per perdudes com a zones pròpies de la ciutat. Els mercats emblemàtics necessiten que també tornin clients i clientes. Sense qui hi compri, no hi ha comerç. Sense Hemingway i sense Dalí tampoc hi hauria absenta.
- Jaume Collboni
