Caminar fins a la feina és un d’aquells plaers que només una ciutat compacta com Barcelona pot oferir. Els últims anys els meus matins han començat amb una caminada des de l’Eixample fins al Parlament, creuant el Parc de la Ciutadella. Avui no ha estat una excepció. Fa deu anys vaig arribar-hi per primera vegada, com a Coordinador del grup parlamentari socialista, que llavors dirigia el President Maragall. Entre els meus companys hi havia el David Fuentes – que més tard seria el Cap de gabinet d’Antoni Castells – i una jove advocada anomenada Laia Bonet, que llavors era l’ assessora jurídica del grup parlamentari i ara companya candidata. Eren els temps de la negociació de l’Estatut, i una sensació de canvi recorria Catalunya .
Avui ha estat el meu darrer dia com a diputat. He d’agrair a la presidenta Núria de Gispert la possibilitat d’haver-me acomiadat de tots els meus companys i de la gent de la casa des de l’hemicicle. Tant de les secretàries, com dels lletrats, els uixers, els mossos, i els companys i companyes d’aquesta dècada de treball. De tot aquest temps m’enduc l’amistat i les relacions humanes que he fet, més enllà de les ideologies. Per a mi ha estat un honor servir als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, defensar les meves idees i els meus valors que són el catalanisme i el socialisme .
Dir adéu sempre és una sensació estranya. I en el món en què vivim, encara ho és més deixar una feina. Però crec que els polítics hem d’arriscar, passar del discurs sobre la nova política als fets de simbolitzar-la amb fets i actituds decidides. Estic fent el que faria qualsevol professional o emprenedor que vol començar un nou projecte. Sempre he servit a Barcelona des del meu escó com a diputat, i ara vull adquirir un compromís més estret amb la meva ciutat. Vull atrevir-me a dedicar-li tot el meu temps i energies, vull fer-ho com un militant de base més, i vull aconseguir que un projecte d’esquerres torni a marcar el destí de la nostra ciutat .
Ha estat un dia de comiats. Em queda pendent fer-ho amb els periodistes, a qui no he pogut anar a veure a la sala de premsa. He dinat amb els meus companys del Grup parlamentari socialista, i he hagut de cancel·lar alguna entrevista pel ritme frenètic de la jornada.
Ara. mentre escric això, vaig de camí al Carmel, un dels barris de la meva infància, per reunir-me amb un grup de veïns i veïnes. Escoltar, dialogar i construir un projecte compartit. I mentre camino, de sobte, em ve al cap una darrera imatge, el desmuntatge del viaducte de la Ronda. Un triomf pel barri que em sento com a propi perquè li vam donar l’última empenta quan era conseller de districte d’Horta-Guinardó. De petit vaig jugar-hi entre els pilars que l’aixecaven. Ara ja no està la muralla de cotxes que trencava el districte, sinó un magnífic passeig amb arbres i ben il·luminat. Em meravello i em dic un cop més: per això serveix la política.
Post d’en Jaume Collboni a: http://blogs.lavanguardia.com/primarias-psc-barcelona/2014/03/14/arriscar-93904/
