Avui a Barcelona, el Dret a l’educació no està garantit per a tothom. Encara que nombrosos estudis estatals i internacionals demostren que l’educació en els primers anys de vida són claus per a reduir els desavantatges dels i les alumnes procedents d’entorns socioeconòmics i culturals més desafavorits, el govern convergent de la ciutat ha decidit congelar les polítiques educatives de Barcelona.

Si volem una ciutat que torni a ser la ciutat igualitària ser, cal apostar per la universalització de l’escola 0-3.

Fer polítiques d’educació atrevides significa arriscar-se per assolir una societat més justa, igualitària i sostenible. No es tracta només d’ensenyar coneixements, sinó de garantir l’autonomia i responsabilitat individual, així com la igualtat d’oportunitats. Per això l’esquerra veu en l’educació una de les eines més poderoses de transformació social, ja que afavoreix la cohesió social i garanteix que totes les persones puguin desenvolupar un projecte vital amb independència de la seva extracció socioeconòmica. Per la dreta, en canvi, l’educació només es tracta d’una transmissió de coneixements.

I en els primers anys de vida, l’accés a l’escola resulta vital perquè compleix una triple funció, educativa (ja que aporta elements d’aprenentatge per al desenvolupament personal), social (perquè aquesta edat és clau per reduir els desavantatges educatius causats per les diferències socieconòmiques i culturals),  i de resposta a les necessitats de les famílies (conciliació de la vida familiar, laboral i personal).

Durant dècades, Barcelona ha estat una ciutat pionera en els temes educatius, gràcies a pedagogues de referència com Àngels Garriga, o la seva filla Marta Mata. Una capitalitat que es constata en projectes d’abast mundial com fou l’impuls i creació d’una Xarxa de Ciutats Educadores.

Aquest lideratge en el món de l’educació s’ha vist estroncat amb l’arribada de l’equip de l’alcalde Trias, que a pocs mesos d’ocupar el govern de la ciutat va declarar que no construirien cap nova escola bressol a la ciutat mentre durés la crisi. Encara que ho volguessin amagar darrera l’amenaça de la crisi, la realitat ha demostrat que no es tractava d’una decisió de gestió, sinó ideològica.

Per l’administració més sanejada de l’Estat, amb un superàvit de 140M€, una capacitat d’inversió de 400M€ anuals i un endeutament baix, és una proposta realista apostar per consolidar el Dret a l’Educació universalitzant l’accés a les escoles bressol. Un desplegament que suposaria un augment de 20M€ de despesa corrent i d’una inversió inferior als 100M€.

Per això la meva proposta és que Barcelona cobreixi, en quatre anys, les més de 5.000 places d’escola bressol que no es poden atendre, amb el concurs de la xarxa pública de centres i els recursos d’un sistema públic educatiu en el que participin de manera concertada diferents agents educatius dels àmbits del tercer sector, les entitats no lucratives i de l’economia social.

Una aposta de futur que ha de permetre que els i les infants de Barcelona, i les seves famílies, també gaudeixin dels beneficis de viure en una ciutat global, i que la ciutat torni a ser un exemple en  l’àmbit educatiu i social per moltes ciutats del món.