Article publicat a La Independent
Fa unes setmanes el món es bolcava a les xarxes socials, als mitjans, als carrers en protesta i indignació pel segrest de 200 noies a Nigèria. Elles segueixen segrestades, algunes, poques, van aconseguir fugir, però el món té altres desgracies per compartir, altres fets per indignar-se.
Ara ja en són 20 més les segrestades, potser 40… hi hagut un degoteig de segrestaments de dones i noies a Nigèria, un degoteig que passa desapercebut. Les dones som botí de guerra, víctimes de tràfic, segrestades com a venjança política, assassinades sense explicació… Nigèria, Ciudad Juárez, Guatemala, Bòsnia, Gelida, Puerto Plata, Bogotà… la violència contra les dones és extrema, silenciada i arreu.
Oblidar allò que avui és notícia és una cosa que sembla normal, vivim en la societat de la resposta i contraproposta més que en la memòria. No es tracta de viure en el passat, però no podem oblidar fets punyents que esdevenen cada dia i que, potser per la quantitat, comencen a ser normals.
La violència exercida contra les dones ha deixat de ser notícia, més enllà de fets puntuals i extrems que, a més, un cop deixen la primera plana són oblidats i arxivats en les nostres hemeroteques i les nostres consciències.
No podem oblidar, no podem deixar d’indignar-nos i no podem deixar de fer visible el que provoca aquesta violència. Les retallades democràtiques que estem patint han posat les polítiques de dones per sobre de tot: el dret a decidir sobre el propi cos, la manca d’inversió en polítiques de dones, la manca de seguiment del compliment de les lleis vigents que afecten les dones, les retallades en serveis de violència masclista… la crisi tot ho tapa.
La construcció d’un futur passa per una democràcia total, en igualtat de drets i condicions i amb respecte a les diferències. No podem seguir donant per vàlid un sistema polític i de valors que permet aquestes desigualtats, aquestes discriminacions, aquestes morts i aquest silenci.
