Article publicat a La Directa
Sent ministre de Governació, el 1976 Fraga Iribarne va pronunciar i va fer famosa aquella frase: “La calle es mía”. Aquell esperit de cacic i possessiu es manté gràcies a una mal anomenada transició.
La “transició democràtica” després d’una dictadura sagnant va portar a la construcció social i política d’un Estat ple de pors i mancat de drets. Amb una Constitución que passà a ser bíblia, text inamovible i només interpretable unilateralment des de les altes instàncies polítiques de l’Estat. La dita Carta Magna ha esdevingut paper mullat pel que fa als drets socials: dret a un habitatge digne, a la salut, a l’educació, a la llibertat d’expressió… tots aquests drets vulnerats de forma clara i evident. La mateixa llei regeix la separació de poders (legislatiu, executiu i judicial), un altre aspecte que cal posar en dubte tenint en compte els esdeveniments. I el canvi d’aquesta transició ens va imposar una monarquia inútil i una organització territorial sota la por i l’amenaça militar.
Els dos partits majoritaris al Regne d’Espanya han fet i desfet sobre la base de l’aparent immobilitat de la llei, que han remenat a gust quan ha calgut, per exemple en la darrera reforma exprés. Allò que deien que era impossible va ser possible per sorpresa per tal de “calmar los mercados”. PP i PSOE, l’any 2011, van posar-se d’acord en pocs minuts per tal de posar fre a la despesa pública tot establint un sostre a l’estabilitat pressupostària.
“La ley es nuestra” i la reformen al seu gust quan i com volen. Aquesta reforma és la que ha provocat unes mancances enormes en polítiques socials i la que dóna base argumental a les contínues retallades de drets i inversió social.
A això s’afegeix la manca de respecte a les lleis que els molesten, que són bloquejades o reformades a gust:
- Es van modificar els límits de les capitanies marítimes de Tarragona i Castelló per decret per tal de superar les traves que el Govern de la Generalitat i els ajuntaments posaven al projecte Castor (aquell que estem pagant totes i tots).
- El Tribunal Constitucional ha suspès la llei d’acompanyament als pressupostos que prohibia el fracking.
- El mateix TC ha suspès el decret de pobresa energètica perquè incompliria la “igualtat entre tots els espanyols”. Un decret ja prou pobre en si mateix, la suspensió del qual encara condemna a més misèria aquells i aquelles sense prou recursos.
Només alguns exemples… “La ley es nuestra” i no hi ha res a parlar. El fiscal general és al servei del poder executiu i allò que diu el poder legislatiu fa el sord o es bloqueja.
Els desnonaments massius i cruels no han tingut cap llei que cobreixi les demandes socials: Dret a un habitatge digne i adequat es vulnera i queda en paper mullat. El dret a la igualtat i a la vida sense violència queda frenat si no s’inverteix i s’aplica la legislació derivada. El dret a la salut queda vulnerat quan es neguen tractaments necessaris per viure, com ara a persones afectades per l’hepatitis C o les persones a qui es nega l’assistència sanitària.
El dret a la llibertat d’expressió queda vulnerat quan un poble parla i es mobilitza i es pretén judicialitzar el procés i no pas seure a negociar. El dret d’associació es nega quan s’aprova la Llei de partits. I es vulnera el nostre dret a la dignitat quan es retallen els drets i les llibertats i en poc més d’un mes es paga una indemnització milionària al grup ACS, de Florentino Pérez, amb els diners de totes i tots mentre se’ns precaritza la vida.
D’això en diuen democràcia, fer les lleis a mida a favors dels de sempre, a favor dels seus. Dictadura només encoberta?
