Llegia l’entrevista d’Andreu Barnils a Josep Fontana i m’havia d’esforçar per recordar els bon resultats que a vegades en resulten d’una situació difícil, tot i el pessimisme de la intel.ligència que sembla instal.lar-se a la política… quan encara es permet fer-se evident i visible. Crec que ve a tomb aquesta reflexió pel to del diàleg publicat a Vilaweb, per les notícies que ens sobten cada dia, i perquè el mateix pas del temps -en una carrera contra-rellotge i contra un clima inclement- no sembla anar a favor d’anar reforçant la fonamentació de massa alegria… Caldrà més que mai l’optimisme de la voluntat i, si és possible, anivellar alguns egos desafinats per anar fent camí i treure pals a les rodes. Fontana ens pot servir també d’exemple en això, i sobre tot en honestedat i humanitat. Cal recordar, sobre tot, i com idea-guia, una de les frases que de passada deixa anar Fontana a la conversa, però que en aquest post m’he permès ressaltar al màxim. De fet, és la que poso com a títol, substituint l’original.

Ens diu Andreu Barnils que Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. (Jo hi afegiria que també de més prestigi i un dels homes savis de Catalunya.) Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. La seva història de Catalunya, La formació d’una identitat (Eumo Editorial) ha estat un dels llibres de l’any. Políticament molt implicat, i referent de molta gent d’esquerres, Fontana va anar a les llistes d’Ada Colau a les darreres eleccions municipals. En aquest entrevista l’historiador informa que el 27-S no té intenció de presentar-se per cap llista i que no pensa fer campanya per cap dels partits. Fontana és dels que creu que cap partit espanyol s’avindrà mai a negociar una independència, però tampoc veu gens clar el full de ruta unilateral plantejat fins ara. I se li nota que està més aviat molest per tot plegat.

Josep Fontana: ‘Els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen?

—Com veieu la llista de Junts pel Sí?
—La llista del Sí el problema que té és que no se sap de què va la història. Hi ha dues realitats. Una és la continuïtat del post pujolisme, amb el senyor Mas al davant una altra vegada. Ha estat una jugada molt hàbil, perquè si hagués anat amb Convergència és evident que s’enfonsava. Per tant, aquí, si totes les històries de la desconnexió amb l’estat fallen, doncs seguirà havent-hi un govern del senyor Artur Mas. I la segona és què passa amb tot aquest entusiasme que s’ha sabut crear. I que té per mi uns elements que el fan pràcticament incomprensible. Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos? No coneixen què hi ha a l’altra banda? No saben amb qui s’han de jugar els calers? La feina d’anar aconseguint coses i nivells autogovern ja és prou difícil. De la concessió d’un estatut que havia de ser l’inici d’una nova etapa, en realitat s’ha fet marxa enrere amb el procés de recentralització. Essent així, algú creu que ho hem de fer així? I sents coses que et produeixen estupefacció: si fem una votació que tingui uns grans resultats, aleshores Europa… Europa està disposada a què li creïn un problema? Però si la UEFA amenaça el camp del Barça per les banderes!

—D’aquesta llista, com interpreta el moviment de Raül Romeva. Li sembla bé, malament?
—No ho sé. No ho veig de cap manera. De tota manera, crec que ell mateix no ho sap. Acaba de dir que el Mas no ha de ser…Per què es creia que el cridaven?

—Parlem de la segona llista: Catalunya Sí que es pot.
—No se sap què serà això. En principi no es veu que hi hagi gran cosa al darrere, per ara. Una cosa era una mobilització de caràcter urbà, com a les municipals. Sí crec que les municipals era el terreny més fàcil per a poder assaltar el sistema, perquè és un lloc que els que creen opinió tenen menys importància, i el contacte directe amb els veïns és més fàcil. A escala del país és molt més difícil que es doni. I sembla que aquí només s’està pensant en el vot de la ciutat de Barcelona.

—Vostè va anar a llistes amb Ada Colau.
—Un dels últims, sí. I no em va fer res. Creia que pitjor que Trias i companyia no ho podrien fer.

—I ara, anirà a la llista de Catalunya Sí Que es Pot?
—No m’ho han demanat. I no. No aniria a cap altra llista. I no per desaprovació. Però ara hi ha un garbuix considerable. Queden setmanes, només, però poden passar coses, que vés a saber com canvia tot l’escenari.

—Com creu que els hi anirà?
—No ho sé. A mi la transposició del panorama municipal al general em sembla una cosa molt difícil d’aconseguir. Depèn de quines cordes són capaços de tocar. Però no sé què faran. Ni el suport que tindran.

—I a ICV com els veu? Han fet com CiU, desaparèixer rere unes altres sigles.
—Aquest era un protagonista important quan va arribar la transició. Aquí l’important era el PSUC, que era una altra cosa. Això va desaparèixer, ho van sacrificar. S’ha intentat treure el cap com han pogut. L’opció que han fet de sumar-se a forces socials emergents no crec que sigui una mala opció. Respecte del que haurien aconseguit anant sols, no és mala opció. No hi tenien res a fer a la llista del si. Era el seu suïcidi final. La llista del sí, que vol dir la política del Boi Ruiz? No fotem conya.

—Rabell, bon candidat?
—La idea d’entrar en contacte amb les associacions de veïns no és una mala idea. No sembla que la llista estigui acabada

—Procés Constituent. Algun comentari?
—No. Crec que és una situació´d’una confusió extrema. Hi ha desestructuració dels partits que controlaven la situació.

—Pablo Iglesias li genera confiança?
—A mi no em genera confiança ningú. Aquesta és la primera. I d’Iglesias s’oblida que el seu origen no és tant el 15M, sinó els pactes a la política gallega. On va tenir relació amb aquests nuclis de moviments socials. Quan els polítics d’esquerres s’han desacreditat d’una manera miserable, Iglesias ha vist el que venia a sobre i vol aprofitar aquest filó.

—Queda la CUP
—La CUP té un avantatge de cara a tothom: són gent que se sap que són honestos i coherents. Això també té problemes, com és lògic. Avui he vist el David Fernández a la televisió i deia clarament que el que els ha separat de la llista del sí és que ells tenen clar la independència i la lluita de classes. I que no volen creure que primer una cosa, i després l’altra. No volen creure primer independència, i després en parlarem. Hi ha coses de la CUP que aprecio prou: són joves i tenen credibilitat. Per altra banda tenen un programa del tot o res que els farà anar guanyant vots. I seguiran essent un element pertorbador si conserven aquesta consciència, que l’element social també hi és.

—Com ho faria vostè personalment?
—No em toca fer-ho. No tinc receptes. No sé què passarà el 27-S. Inclosa l’abstenció. Si maregem massa segons quin personal… Jo penso en aquesta cosa elemental que és la gent. Que quan es posen d’acord, surten al carrer. Jo no sé què faran amb aquest garbuix que se’ls presenta ara. Molt em temo que els resultats sigui tan desgavellats, que no se sàpiga ben bé que es podrà fer.

—Que no es pugui formar govern?
—Govern sí que podran formar. Veurem com s’entenen dins. Però la capacitat que tindran de presentar-se i dir que tenen el poble al darrere amb el 99% de la població…Es farà bastant difícil.

—Mentre hi hagi més del 50% del vot.
—Si hi hagués alguna cosa que tingués la unanimitat que tenia l’SNP potser sí. Però no veig que el senyor Mas sigui això. Si hagués hagut realment alguna cosa que haguera permès pensar en un procés…

—No hi veieu solucions.
—En primer lloc, esperar que els altres et deixaran marxar és inconcebible. Estan disposats a tornar-se a armar per liquidar això quan calgui. Com vols que deixin escapar la millor vaca del ramat? Així com així? No els hi perdonaria ningú. I si s’acaba aquesta vaca, després ve el País Basc. Precisament com que saben que això no passarà de retòrica, doncs en realitat s’ho prenen amb aquesta tranquil·litat.

—Què creu que passarà el 27-S?
—El més probable és que guanyí la llista del sí. I després què? No hi ha resposta. Després no està gens clar. Només hi ha dos camins: la força i la negociació. De força, no en tenim. I de negociació jo penso, per experiència històrica i coneixement de l’estat espanyol, que cap partit arribarà a Madrid i formarà un govern que negociés una secessió. Per què ho hauria de fer?

—Doncs hi ha gent que creu Pablo Iglesias ho permetrà.
—Pablo Iglesias diu que ell respecta el dret de decidir, i després parlem-ne. I parlem-ne….I els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen? No fotem conya. Ja ens van enganyar prou amb un estatut tarat. L’únic principi polític que jo tinc és que resignar-se no és acceptable. Hi ha una situació que no és tolerable. I per tant, s’ha de tirar endavant i fer el que s’hagi de fer. S’ha de lluitar, s’ha de desobeir. Però plantejar-se objectius racionals: no anar a què et fotin una hòstia. Aquí m’agradaria saber si els que han muntat la idea de 8 mesos i independència se la creuen, o no se la creuen. No ho sé. Però jo no me la puc creure. Fa cinc-cents anys que estem amb aquestes conyes. I sembla que quan guanyem una mica, ens foten una garrotada. Hi ha coses que estant clares: la revolta de Sanjurjo de 1932 es fa, i això ho ha explicat gent que estaven a dintre, fonamentalment contra l’Estatut de Catalunya. La guerra civil en una gran mesura es fa, entre més coses, contra la continuïtat de res que s’assembli a l’autogovern a Catalunya. I així estem. I pensar que si nosaltres som bons i sortim al carrer i ens diran té, dóna’ls-hi, que són bons nois, no és creïble.

—Escoltant-lo penso: no hi ha solució. No podrem marxar mai d’Espanya.
—Per ara, no. Per l’any que ve, no. Això està clar. Hi ha d’haver una correlació de forces que ens ajudi. Per ara no tenim els avions nord-americans que vindran a bombardejar les tropes espanyoles si ens envaeixen. No els tenim. Per exemple. En el curt termini, no ens en podrem sortir mai. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos està guanyat. I no cal que us preocupeu, perquè amb això tot es resoldrà: l’ensenyament, la sanitat. Vale vale. Què vol dir una independència? Està previst com es posaran les duanes a les fronteres? Això s’ha de començar a negociar. Hi ha algun pacte de negociació fet per parlar d’un règim transitori de circulació de mercaderies? Aquí mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, està una mica difícil.

—Ja ens aniran a favor, si guanyem. No pateixi.
—Ah, doncs molt bé.

—Haha!
—Mira. No sé què passarà. Però veig que hi haurà força fragmentació. La CUP tindrà uns guanys que s’ha guanyat per ser conseqüent. Per exemple, no comprar la carta a qualsevol preu. I han dit no a la llista. Això els donarà guanys. També crec que efectivament la llista del Junts pel Sí pot guanyar. I un cop hagi guanyat no té gran cosa més a fer que organitzar desfilades.

—Perdoni que insisteixi: quan vostè tingui el vot decidit no m’ho dirà, ara a l’agost?
—No. Però jo no faré cap campanya per ningú.

—A Barcelona va fer-ho.
—Però era una cosa totalment diferent. Un dels arguments que utilitzava en el cas de Barcelona era que l’equip anava pura i simplement a guanyar l’ajuntament. No com els altres partits organitzats que anaven pensant a guanyar l’ajuntament com un element per finançar les seves organitzacions. Com feia Trias amb Convergència. I per tant era una cosa diferent.I vaig pensar que eren els més preparats per ocupar-se dels problemes dels ciutadans. I fan bé, si no es barregen amb cap altra cosa. I a mi, que treguin el bust del Joan Carles em sembla perfectament bé. Em resulta profundament simpàtic.

—De fet, Joan Carles tampoc era el cap d’estat.
—De fet, què hi pinta, el cap d’estat aquest?