Si estàs en una concentració i algú perd la consciencia, procura que no hi hagi un mosso d’esquadra amb l’empatia sota mínims per ajudar a qui ho necessita. Pots acabar amb una denúncia per desobediència a l’autoritat, com li ha passat a l’advocat Andrés García Berrío, després de la concentració contra el Centre d’Internament d’Estrangers perquè es negava a deixar sol a una persona inconscient mentre no arribava l’ambulància. Poc importa que a l’anterior legislatura el Parlament de Catalunya aprovés una declaració que reclamava al Govern “vetllar pels drets fonamentals” que vulnera la llei mordassa. El racisme institucional, l’arbitrarietat d’alguns mossos i sobre tot la necessitat de tallar de soca-rel tota mostra de solidaritat entre les persones, han convertit a l’advocat dels Drets Humans en el primer encausat de la “llei mordassa”.
García Berrio és membre del Centre per a la Defensa de Drets Humans Iridia, participava com a mediador i com a membre del jurat popular. Quan acabava la concentració un dels assistents ha tingut una crisi d’epilèpsia i s’ha desmaiat, i l’advocat ha intervingut juntament amb companys del malalt per fer-se càrrec de la situació i avisar els serveis d’urgències. Aqui explica el periodista Arturo Puente tota la facència http://www.eldiario.es/catalunyaplural/denunciat-Catalunya-mordassa-Drets-Humans_0_479102462.html
I també a el diario-es el mateix García Berrío escrivia fa uns dies que “El Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona està tancat per obres. En els seus 10 anys d’existència és la primera vegada que cap persona es troba privada de llibertat en el centre. La situació arriba fruit d’una interlocutòria judicial emesa fa dos anys després d’una queixa presentada per l’equip jurídic de Tanquem els CIES. El motiu de les obres: que 10 anys després de la seva creació les persones puguin anar al lavabo dins de la cel•la.
Després de 10 anys de relats grotescs sobre la manera en què feien les seves necessitats en galledes a la nit en cel•les habitades per 6 persones, el Ministeri d’Interior, dos anys després de l’ordre del jutjat, va decidir emprendre aquestes obres. Les obres arriben tard i no només pel retard esmentat. Arriben tard perquè el CIE no hauria de tornar a obrir les portes.
Després d’anys de dur treball per part de diferents organitzacions socials, l’octubre de 2014 es va iniciar un procés irreversible cap al tancament del CIE a través de la creació de la campanya ‘Tancarem El Cie’. En els seus primers mesos de vida va aglutinar el suport de més de 250 organitzacions socials, veïnals i polítiques que evidenciaven que s’estava forjant una forta majoria que volia veure ben aviat com el CIE passava a la història.
Mesos després, i fruit d’aquest procés de sensibilització i mobilització, es va constituir un grup d’estudi sobre models de CIE al Parlament de Catalunya. Les organitzacions socials ens impliquem i després de mostrar la realitat que portàvem vivint anys i després d’una nova protesta massiva, el Parlament va aprovar instar al govern central al tancament dels CIES per una majoria superior als 2/3 de la cambra. Van votar a favor de la resolució Convergència, Unió, ERC, PSC, ICV i CUP. Només van votar en contra el PP i Ciutadans.
Mesos més tard i després d’un nou procés d’incidència política dut a terme per les mateixes organitzacions, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 27 de novembre una Declaració Institucional en la qual es va posicionar de nou amb una majoria superior als 2/3 amb el suport de tots els grups parlamentaris a excepció novament dels mateixos que es van oposar al Parlament.
És en aquest escenari i no en un altre en el que el CIE va tancar les seves portes a finals del mes d’octubre per fer unes obres que no sabem en quin moment finalitzaran, encara que sembla que serà durant el mes de febrer. El que sí que tenim clar és que tenim davant una situació d’excepcionalitat i oportunitat que hem d’aprofundir per aconseguir tancar el CIE.
Cal destacar així mateix que a la Moncloa actualment hi ha un govern interí a l’espera de la conformació del pròxim nou Govern en un escenari altament imprevisible. És el moment. Després de molts anys de treball quotidià, de patiment, de resistència, de passos de formiga, ha arribat el moment de fer passos de gegant i ser conseqüents fins al final.
En aquest context excepcional, el primer pas és creure’ns de veritat que podem aconseguir que el CIE no es reobri o que si tracten de reobrir, es tanqui poc temps després. Hem de deixar per uns mesos el pessimisme a un costat i emprendre tota la nostra imaginació, determinació i força per aconseguir-ho…” (seguir llegint a http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/CIE-doble-anomalia-democratica_6_477062298.html )
I també pel seu interès val la pena que aneu a l’entrevista que el passat mes de maig li feien a A. García Berrío a El Periódico en la que parla de Barcelona i els DD.HH:
