D’arguments per criticar la gent de la CUP en tinc un munt, ara bé, en algunes ocasions hi ha un linxament contra ells que em sembla molt, molt exagerat. En una entrevista a Catalunya Ràdio Anna Gabriel va dir coses com aquestes: “Si pogués formar part d’un grup que decideix tenir fills en comú i en col·lectiu, em satisfaria la idea”. Gabriel diu que la família convencional “és pobra i enriqueix molt poc” (…) “La idea és que eduqui la tribu, de manera que no hi ha un sentiment de pertinença d’un fill, sinó que els fills són els que has tingut i parit tu i els altres”.
S’ha muntat un sidral increïble. A vegades dubto que visquem en un país normal. Sembla com si la gent tingués unes conviccions tan poc elaborades, tan poc assumides que quan algú proposa una altra cosa de seguida se li desmunten les febles conviccions i arremet contra aquella persona que vol sortir de la cleda en un petit aspecte de la seva forma de vida. Em recorda una anècdota quan Francisco Fernández Ordóñez, ministre de Justícia amb UCD, va promoure la llei sobre el divorci. En un acte d’explicació de la llei, un iaio va dir que feia més de cinquanta anys que estava casat i li preguntar molt educadament al ministre: “Ara haurem de divorciar-nos?”.
S’ha muntat un sidral increïble. A vegades dubto que visquem en un país normal. Sembla com si la gent tingués unes conviccions tan poc elaborades, tan poc assumides que quan algú proposa una altra cosa de seguida se li desmunten les febles conviccions i arremet contra aquella persona que vol sortir de la cleda en un petit aspecte de la seva forma de vida. Em recorda una anècdota quan Francisco Fernández Ordóñez, ministre de Justícia amb UCD, va promoure la llei sobre el divorci. En un acte d’explicació de la llei, un iaio va dir que feia més de cinquanta anys que estava casat i li preguntar molt educadament al ministre: “Ara haurem de divorciar-nos?”.
Tampoc no és cert que “abans” existís un model de família millor. Ni es cuidava els iaios, ni la família era gens democràtica. Només cal llegir Frederic Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’estat de 1884 que va ser un gran escàndol i és on la dreta fonamenta la idea que l’esquerra no defensa la família. No entenen res. Engels critica tots els models de família que es coneixien en aquells moments, especialment la família burgesa i els acords entre les grans famílies. Pretenia una família fundada en la igualtat i l’amor!
Si fem una mirada cap als anys seixanta del segle passat i analitzem retrospectivament el que va passar amb les comunes podem extreure’n algunes conclusions. Comencem amb el famós llibre de B.F. Skinner Walden dos, publicat l’any 1968, que va tenir una gran difusió. Era un assaig d’enginyeria social i en ell es proposaven coses com aquesta: “Walden Dos ha suprimido la familia, no sólo como unidad económica, sino hasta cierto punto también como unidad social y psicológica”. El cert és que hi ha alguns aspectes de la proposta com aquesta que fan posar els pèls de punta, però també hi ha coses sensates com “No se puede forzar a alguien a ser feliz; nadie será feliz si se ve obligado a seguir una hipotética norma de felicidad”. Noti’s la referència a Henry David Thoreau (1817- 1862).
L’any 1975 Kathleen Kinkade publica Un experimento ‘Walden Dos’, on s’intenta fer un balanç dels primers cinc anys d’una experiència de comuna Twin Oaks inspirada en el llibre de Skinner on deia “La más simple y quizá la más vieja de todas las técnicas deliberadas de control social es la elaboración de normas. Walden Dos las tenía. Nosotros también”. És a dir, en la mesura en què les comunes maduren i perviuen acaben organitzant-se amb un tramat de normes que s’assemblen molt a les que hi ha a la societat. Ara bé en molts aspectes qüestionen la societat i s’avancen al seu temps.
Josep M. Carandell al conegut llibre Las comunas. Alternativa a la familia dóna els arguments emprats en aquells dies de per què organitzar comunes. Ho fonamenten en Plató: “ninguno tendrá mujer propia; los hijos serán comunes y ni el padre conocerá a su hijo, ni el hijo a su padre”. Algunes comunes com les que analitza Carandell, especialment les mítiques K1 i K2 de Berlín anaven molt enllà: “reglamentaron expresamente la prohibición de las relaciones sexuales por parejas para evitar el amor y la fidelidad burgueses”. El fonamental, però, és “la revolución personal y la revolución de la vida cotidiana”.
A la Comuna “Filipines” de Sabadell, on va participar Antoni Farrés -el que després serà alcalde de la ciutat- diu “Més enllà de les anècdotes, que vist des d’una perspectiva històrica pugui tenir aquell moviment, és evident que significava una actitud de ruptura respecte als esquemes dominants i respecte a les formes d’organització social. També hi havia una càrrega de contestació al sistema pel que feia a la vida quotidiana”. En el cas català les formes ultraautoritàries de família no eren altra cosa que l’expressió franquista en la vida quotidiana, en el nucli familiar. El mateix Farrés explica també per què va fracassar: “La distribució de les feines de la casa, les peles, és a dir, la seva regularització i socialització i les relacions personals. Són tres constants que espeteguen, amb més o menys intensitat, en totes les experiències.”
Cal dir, doncs, que Anna Gabriel té tot el dret d’enfocar la seva vida com ella vulgui, només faltaria, i que no és pas la primera persona que dedicant-se a la política pensa en un tipus de relació familiar nova. A més a ningú se l’obliga a fer el mateix.
Tots aquells que en el seu moment van criticar les comunes no acceptarien avui viure com les famílies convencionals dels anys cinquanta i seixanta que aquests experiments qüestionaven, per moltes imperfeccions que tinguessin les comunes. Què ens depararà el futur? No diuen els psiquiatres que són molt importants els referents de l’entorn més enllà de la família? El temps dirà, de moment respectem l’Anna Gabriel.
Josep M. Carandell al conegut llibre Las comunas. Alternativa a la familia dóna els arguments emprats en aquells dies de per què organitzar comunes. Ho fonamenten en Plató: “ninguno tendrá mujer propia; los hijos serán comunes y ni el padre conocerá a su hijo, ni el hijo a su padre”. Algunes comunes com les que analitza Carandell, especialment les mítiques K1 i K2 de Berlín anaven molt enllà: “reglamentaron expresamente la prohibición de las relaciones sexuales por parejas para evitar el amor y la fidelidad burgueses”. El fonamental, però, és “la revolución personal y la revolución de la vida cotidiana”.
A la Comuna “Filipines” de Sabadell, on va participar Antoni Farrés -el que després serà alcalde de la ciutat- diu “Més enllà de les anècdotes, que vist des d’una perspectiva històrica pugui tenir aquell moviment, és evident que significava una actitud de ruptura respecte als esquemes dominants i respecte a les formes d’organització social. També hi havia una càrrega de contestació al sistema pel que feia a la vida quotidiana”. En el cas català les formes ultraautoritàries de família no eren altra cosa que l’expressió franquista en la vida quotidiana, en el nucli familiar. El mateix Farrés explica també per què va fracassar: “La distribució de les feines de la casa, les peles, és a dir, la seva regularització i socialització i les relacions personals. Són tres constants que espeteguen, amb més o menys intensitat, en totes les experiències.”
Cal dir, doncs, que Anna Gabriel té tot el dret d’enfocar la seva vida com ella vulgui, només faltaria, i que no és pas la primera persona que dedicant-se a la política pensa en un tipus de relació familiar nova. A més a ningú se l’obliga a fer el mateix.
Tots aquells que en el seu moment van criticar les comunes no acceptarien avui viure com les famílies convencionals dels anys cinquanta i seixanta que aquests experiments qüestionaven, per moltes imperfeccions que tinguessin les comunes. Què ens depararà el futur? No diuen els psiquiatres que són molt importants els referents de l’entorn més enllà de la família? El temps dirà, de moment respectem l’Anna Gabriel.
