Als darrers mesos s’ha fet un nou experiment a la ciutat  anomenat “Construint ciutat”. Es tracta que els ciutadans puguin decidir sobre un milió d’euros del pressupost de l’any vinent. Les entitats poden proposar idees, se’n van rebre 78, de els que els nostre responsables municipals en van eliminar 22 pel que van decidir que només eren vàlids 46. Llavors va començar un procés de propaganda on s’anunciava als ciutadans que podíem votar les propostes a Internet. Tot d’una ens hem vist bombardejats de correus elèctrics -que diu aquell-  d’amics, coneguts i saludats que ens demanen el vot per els seus projectes.

Al final han guanyat les següents propostes: foment de l’ús de la bicicleta (2.000),  crear espai per a gossos (1200) , una projecte anomenat arteràpia (1200) , menjador per adolescents en risc (1100) , un estudi per veure si arreglem la masia de Ca n’Oriac (1000), educadors de carrer (1000), explicar perquè cal un museu tèxtil (600), i colònies i campaments per a tothom (500). En total hi ha hagut 6.154 vots.

Sembla que tothom està molt satisfet i content amb aquesta idea. Tanta unanimitat em posa nerviós.

Aquí van unes reflexions expressades en forma de dubte per tal que els seus responsables les tinguin presents i es qüestionin la idoneïtat de l’idea. Convindreu amb mi que té alguna cosa de malfiança. Per ordre de votació. Primer una cosa de bicicletes, tercer una cosa de teràpia, segon una cosa de gossos i quarta una de menjadors d’adolescents que hom deu dubtar que estiguin ben nodrits. Té alguna cosa d’inquietant. Crec que qualsevol lector mínimament humanista organitzaria les prioritats de forma molt diferent.

En segon lloc perquè hi dediquem només un milió d’euros i no tots els pressupostos? Deixem de fer pressupostos participatius perquè com a projecte han fracassat a tot arreu. Ens hauríem d’haver adonat que una cosa que avalava el FMI i el Banc Mundial a Brasil havia de ser sospitós. La clau de volta és que es podia discutir una part de la despesa però no els ingressos. Ahhh. La clau de volta d’uns pressupostos, es a dir, si són de dretes o d’esquerres rau precisament amb els impostos que poses, el seu grau i sobretot en la seva progressivitat.

Penso, i potser sóc l’únic ciutadà que ho fa, que per decidir en què gastar-nos els diners públics en una ciutat cal que els que ho decideixin tinguin alguns requisits. Primer que coneguin la ciutat de punta a punta. Normalment els sabadellencs coneixen el seu barri i el centre. Molt pocs tenen una visió de conjunt. Sense aquest coneixement, com establiran prioritats? En segon lloc cal que tinguin ideologia i que l’explicitin, així s’establiran prioritats polítiques. Aquesta és la idea de les eleccions municipals, que escollim 27 ciutadans perquè, amb visió de conjunt i en el nostre cas des de l’esquerra, estableixin prioritats. I si ho fan malament ja els traurem a les properes.

Quan l’any 1979 l’ajuntament governat pel PSUC es van plantejar què fer van decidir actuar de fora a endins. És a dir, van actuar decididament a la perifèria, als llocs on hi havia més necessitats. Per què ho van fer així? Perquè eren comunistes, perquè creien en la igualtat i en la discriminació positiva. Van tirar endavant un programa molt radical. Sabien que el més important eren les condicions de vida bàsiques de la ciutadania que vivia en pitjors condicions. I calia, a més, que tots els nens tinguessin escola. Van trigar molts anys a fer obres de gran dimensió al centre de Sabadell. Si en aquell moment haguessin fet un projecte postmodern com “Construint ciutat”, estic segur que Poble Nou i Torreu Romeu s’haguessin deixat de la mà de déu, sempre haurien existit altres prioritats, derivades de la classe social més ben connectada amb les tecnologies i amb el poder. I Sabadell hagués explotat.

És només un contrapunt ple de dubtes per a la reflexió. Probablement no tinc la raó, però sí alguns petits arguments per replantejar-se aquestes tipus d’idees. O no?