Teodora Vásquez: empresonada 10 anys per avortament involuntari a El Salvador

Teodora Vásquez: empresonada 10 anys per avortament involuntari a El Salvador

Teodora Vásquez. 3 de juliol del 2007. És la data que va marcar la meva vida per sempre. Estava embarassada d’una nena. Abans que la nena nasqués morta jo ja havia fet unes quantes trucades, necessitava que em portessin a l’hospital. El part del meu fill, que ara té 14 anys, no va tenir res a veure amb el part de la nena que vaig perdre. El part del nen va durar 12 hores, aquest 1h i mitja. Quan van venir les contraccions estava sola a la cafeteria on treballava i eren les sis de la tarda, gairebé de nit. Vaig agafar el telèfon i vaig marcar. Cada deu minuts trucava i vaig fer unes set trucades, però no va venir ningú. Jo no podia caminar i al final la nena va néixer. Quan vaig notar que la nena naixia em vaig desmaiar; una estona més tard vaig deixar la criatura per anar a buscar ajuda. En aquell moment va arribar la policia. Com que van veure marques de sang van donar per fet que jo l’havia morta. Jo havia deixat la nena perquè el lloc on era estava a pocs metres del carrer principal on en principi havia d’arribar l’ambulància. Em van acusar d’haver assassinat la meva bebè. El policia em va parlar i jo vaig dir-li que la filla era meva, que jo no li havia fet res, però l’home em va preguntar per què l’havia matada, em va dir “ara et capturarem i estaràs a la presó uns cinquanta o setanta-cinc anys". Aleshores em van detenir i va començar el meu procés. Vaig perdre la meva bebè, vaig perdre el meu fill de 3 anys, perquè em van separar d’ell, vaig perdre la meva llibertat. Mai no es va determinar el motiu de la mort de la meva filla.

Només al Centro de Readaptación y cumplimiento de pena de Ilopango, on la Teodora ha viscut reclosa els últims deu anys, viuen 3000 dones. Algunes preses són ancianes, i la Teodora ha vist com moltes d’elles morien de càncers d’ovaris, de mama, de colon, de VIH o fins i tot per insuficiències renals: “Les hipertenses i les diabètiques tampoc no reben assistència mèdica. Només tens dret a posar-me malalta una vegada cada sis mesos. Havia d’organitzar les meves malalties”.

Des de la presó, la Teodora va tenir ocasió de veure el seu fill només 3 vegades en deu anys, perquè per rebre visites dels fills les preses han de pagar un tant als advocats. Quan ella va ingressar a presó, el seu fill tenia 4 anys; ara en té 14 i està orgullós del camí de lluita que ha emprès la seva mare.

Teodora Vásquez. Et seré honesta: a El Salvador les presons són un negoci; l’únic que gasten és en menjar, i et serveixen racions de la mida d’una cullera sopera. Després de detenir-me em van portar a una audiència davant d’un advocat, l’advocat va demanar diners i els meus pares li van pagar 700 dòlars. De juliol fins a novembre del 2007 vaig estar tancada en presó preventiva, i al novembre em van fer l’audiència preliminar. Novament va venir l’advocat que portava el meu cas, que aquesta vegada va demanar 5000 dòlars. Però els meus pares no tenien tants diners i l’advocat va deixar el meu cas. El gener del 2008 em van fer una altra audiència, i només entrar em van preguntar pel meu advocat, però jo no en tenia. Em van donar una advocada pública, però ella no sabia ni el meu nom ni el meu cas, i acabada la sessió m’havien condemnat a 30 anys. Quan feia cinc anys que estava presa van aparèixer els advocats de la Agrupación ciudadana i es van posar a la feina. Cinc anys després de la seva aparició he aconseguit ser absolta i quedar lliure. Ara fa dos mesos que soc lliure.

• Com prova, la llibertat?

Bé, fent activisme. Jo no era l’única, érem les 17 i +. Les meves companyes encara són a la presó; el 2012 la xifra de preses tancades per avortaments involuntaris érem 17, però des d’aleshores n’han vingut 7 més.

• D’aquestes 24 algunes van avortar voluntàriament?

Jo no ho sé i no em correspon a mi, investigar-ho. Era tot un secret, cap dona diu que ha avortat voluntàriament, perquè sinó l’apedreguen les altres dones preses. Però en el cas de les 17 i + cap de nosaltres ha perdut les criatures per voluntat, totes hem viscut emergències obstètriques. En la investigació mèdica es va veure que la meva filla no tenia cap dany físic ni cap trauma que indiqués violència ni que jo l’hagués tocada. Tot i que no hi havia marques ni proves de res em van condemnar per homicidi intencionat: aquesta és la justícia salvadorenya. D’entrada et parlen de delicte d’avortament, que té una pena d’entre deu i dotze anys, però quan aterres a la presó et canvien la pena i passen a parlar d’homicidi agravant, que té penes de 30, 50 i 50 anys. Ho fan per empitjorar la condemna.

• Per què creus que ho fan?

Perquè la justícia salvadorenya és contrària a les dones de pocs recursos econòmics. Només volen la gent de l’alta societat, però la gent que no té diners tant per tant pot anar a la presó, perquè no tenen diners: aquest és el seu argument. Les salvadorenyes amb més recursos no s’exposen anar a la presó, i no perquè no tinguin ni practiquin avortaments, sinó perquè poden pagar-se’ls a un altre país o fins i tot a clíniques privades salvadorenyes. La majoria de denúncies són d’hospitals nacionals públics, però als hospitals privats ningú denuncia ningú; els doctors dels hospitals públics denuncien per llei. Si un doctor atén una dona en situació de post- part i no denuncia el doctor anirà a la presó. Alguns metges també s’han sumat a la nostra lluita. Hi ha dones malaltes que estan embarassades i la seva vida corre perill però els metges no poden fer-les avortar per salvar-les: encara que la mare estigui agonitzant ha d’esperar que neixi el bebè, perquè està prohibit que els treguin la criatura. Si la mare es mor i el bebè sobreviu, qui el cuida? Els homes no ho fan, i l’estat no es fa càrrec d’aquestes criatures. El que passa a El Salvador és inhumà i ens hi hem de posar per canviar-ho: és una violència contra la dona que ens perjudica a tots els àmbits. Nosaltres, les salvadorenyes amb menys recursos, ens quedem tancades i deixem fills, mares, pares, germans, gent que ens estima, només perquè l’estat ens vol preses. Això em va passar a mi i segueix passant a les dones que encara són dintre: una part de mi segueix presa, per això parlo de nosaltres, perquè no estic completa fins el dia que elles surtin.

Agrupación Ciudadana és una associació que es va crear a partir d’un cas l’any 2004: una dona va quedar lliure i va explicar el seu cas i el de les altres dones com ella que seguien tancades. Arran del seu cas es va moure tot. Un grup d’advocats va organitzar-se, Agrupación Ciudadana, i des del mateix moment van venir TNT i l’organització catalana Huacal ong. El 2012 la lluita esdevé conjunta: l’Agrupación Ciudadana, l’organització TNT, Huacal, Amnistia Internacional. Van fer pinya i entre totes van contractar advocats.“Som un arbre amb diverses branques de gent que treballa amb nosaltres i ens ha recolzat. Soc testimoni de la feina que estan fent”, explica la Teodora. El passat dilluns 9 d’abril, ella va viatjar fins al Parlament Europeu, a Brussel·les, per presentar-hi el seu cas i demanar la despenalització de l’avortament. Ens van atendre i van dir que ens ajudarien, que pressionarien l’estat d’El Salvador. Hem estat a una trobada d’enllaç amb el govern d’El Salvador i dimecres 11 s’havia de presentar la llei per la despenalització de l’avortament, però com sempre l’han postergada. En cas que aquesta llei no s’aprovi abans del 30 d’abril serà molt difícil que entri en vigor, perquè els nous diputats escollits són més de dretes que els que encara hi ha ara.

• Com vas viure l’estada a la presó?

Jo no sabia res dels meus papers ni els meus drets, però em vaig prometre que no em passaria més de deu anys a la presó. Em vaig proposar estar tancada menys d’una dècada tot i que m’havien condemnat a trenta anys. El model d’inserció i acompanyament carceller, que consisteix a acompanyar les preses dins i fora la presó. Aquest és el projecte conjunt que tenim ara. Jo vull identificar on viu cada dona, localitzar la seva família i donar diners a la família perquè puguin visitar-les en cas que els parents no tinguin recursos.També hem llogat una casa on aquestes dones puguin anar mentre pensen com refer la seva vida i busquem beques perquè elles puguin estudiar. Jo estic aquí Europa perquè volem aconseguir alguna cosa: que s’aprovi la llei de les quatre causals, que elles surtin i que puguem acompanyar-les. Això és el que jo faré i és important, se senten recolzades per mi.

• Com veus el teu futur?

Jo ho he planificat, però una mai no sap què passarà demà. El primer que vull és fer tirar endavant el meu fill, obtenir una carrera professional, ajudar les dones que estan dintre. Vull ser advocada i m’esforçaré per ser-ho, vull lluitar per les meves companyes.

Julio César Monje és d’origen basc però fa dècades que viu a El Salvador. És el fundador de Tiempos Nuevos Teatro (TNT), l’organització cultural que va conèixer el cas de la Teodora i les 17 i + al Centro de Readaptación y cumplimiento de pena de Ilopango. El Julio, com els de l’organització catalana Huacal, acompanya la Teodora en la seva estada a Europa.

Julio César Monje. Els últims tres anys he estat fent processos d’art alliberador amb preses. Així vaig conèixer la Teodora, a qui per casualitat se li havia permès assistir al nostre taller. De seguida vam veure que era carismàtica i tenia fusta de portaveu. A la presó, a les dones que hi són per avortament involuntari o voluntari els diuen les "mataniños", i per això ni elles s’atrevien a fer saber el seu cas a la resta de preses. Fins que van descobrir que al seu centre mateix hi havia una pila de dones que es trobaven en la mateixa situació. Les altres preses de 17 i + son dones d’extracció camperola, no militants, dones que ni tan sols tenen per què estar a favor de l’avortament, estan tancades per avortaments involuntaris, emergències obstètriques. Sí que és cert que la Teodora ha evolucionat políticament, per això, i ara gairebé totes les dones de 17 i + que abans no tenien perspectives de futur aspiren a estudiar a la universitat. El viceministre de seguretat ho va pintar com que gràcies al sistema penitenciari salvadoreny i al tercer grau la Teodora s’havia tret al batxillerat. Això vol dir que a El Salvador, si ets pobra, has d’ingressar a presó per poder estudiar? És molt de cinisme.

El fundador de TNT comenta la necessitat tenen de finançament que tenen organitzacions com la seva, i aquí entra en joc la tasca de Huacal. Ho explica:

“TNT depèn en un 90% de la cooperació internacional, de projectes de desenvolupament. Huacal és el nostre braç intermediari, és l’ong catalana que va presentar el projecte per nosaltres a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament; nosaltres com a organització salvadorenya no ho podíem fer, i a El Salvador no hi ha fons nacionals que es destinin als drets de dones com la Teodora. Acabo de reunir-me amb Manel Vila, el president de l’Agència, i li he agraït els diners que rebem de l’Agència. Ell m’ha corregit i m’ha dit que els diners de l’Agència no venen d’ell: són fons públics, impostos que pagueu els catalans. Amb els vostres dienrs esteu contribuïnt a l’alliberament de dones com la Teodora. Gràcies.