Si Jaume Vicens Vives ha estat la pedra basilar de la historiografia catalana del segle XX, les espatlles del gegant sobre el qual s’ha construït tot el que ha vingut després, Josep Fontana Lázaro ha estat la màxima expressió de l’edifici aixecat sobre aquells fonaments. Fontana, a més de ser deixeble de Vicens, ha compartit amb el mestre altres facetes que potser caldria remarcar: l’interès per diferents períodes històrics; la passió per una història total amb un biaix notable per la història econòmica; la importància concedida a la síntesi i a la divulgació d’alt nivell, inclosa la docència universitària i la de l’ensenyament secundari; la reflexió sobre el mateix ofici d’historiador; i últim, però no menys important, el compromís amb el país. Amb una vida afortunadament molt més prolongada que la del mestre, Fontana ha pogut desenvolupar una obra immensa –sense ometre la direcció de recerques– sense parió en la historiografia catalana, espanyola i qui sap si europea. Una obra que s’ha fonamentat en una inesgotable –fins al malaurat dia d’avui– capacitat de treball, en una curiositat sense límits que es derivava en una erudició inabastable, i en una intel·ligència preclara. Aquest llegat ens acompanyarà sempre. Som molts els universitaris sabadellencs que han estat afortunats amb el seu mestratge directe, principalment quan va estar a la Universitat Autònoma de Barcelona; altres, l’han gaudit com a director de tesi i de recerques; i, uns pocs, han arribat a poder tractar-lo des d’un àmbit professional de col·lega i company de treball. Sempre generós, va venir en diverses ocasions a la nostra ciutat com a conferenciant, i ens deixà un pròleg magnífic, per l’alt contingut reflexiu, al llibre, coeditat per la Fundació Bosch i Cardellach i per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Sabadell. Indústria i ciutat, 1800-1980. La seva obra i la seva incommensurable humanitat estaran sempre en nosaltres.
Fundació Bosch i Cardellach
Fundació Bosch i Cardellach
image/jpg
