L’exclusió territorial i la falta de gent frena el desenvolupament de les entitats rurals
L’exclusió territorial i la falta de gent frena el desenvolupament de les entitats rurals
La manca de transport públic, l'aïllament geogràfic i la pèrdua d’habitants fa que moltes d’aquestes organitzacions quedin discriminades en l’obtenció de recursos públics.
Les entitats de l’àmbit rural han de fer esforços per bregar amb les dificultats territorials que afecten el seu dia a dia. La majoria d’elles estan situades en localitats on no se superen els 700 habitants i on no s’hi pot accedir ni en transport públic.
Aquests factors geogràfics, que provoquen l’aïllament territorial, també impedeixen a les entitats rurals poder treballar en xarxa d’una manera més cohesionada. És el cas de l’associació Talma, una entitat social situada al municipi de Juneda, una localitat d’uns 3.400 habitants situada a la comarca de Les Garrigues. Aquesta entitat treballa per millorar la qualitat de vida de les persones que pateixen algun tipus de discapacitat, trastorn mental o que estan en risc d’exclusió.
Anna Vilalta, responsable de comunicació de l’entitat, explica que Talma té una àrea social que ofereix serveis i suports a aquestes persones, com el Centre d’Educació Especial, el Servei de Teràpia Ocupacional o el Servei d’Habitatge de Talma, entre d’altres.
També disposa d’una àrea empresarial d’ocupació, a través del Centre Especial de Treball, i d’inserció laboral. Aquest darrer objectiu topa amb la realitat de la zona. “La idea és que aquestes persones tinguin feina a les empreses ordinàries per aconseguir la inserció laboral plena però la realitat de la comarca és una altra”, diu Vilalta.
Segons explica, la comarca no té teixit empresarial i això dificulta l’assoliment d’aquest objectiu. A més a més, les poques empreses que hi ha són mitjanes, petites o en règim d’autònoms per la qual cosa no estan predisposades a acollir-se a programes d’inserció.
“El tema de la responsabilitat social corporativa no es practica perquè no està introduïda, no hi ha sensibilització”, diu Vilalta. Amb tot, afegeix: “No ens ho prenem com un aspecte negatiu sinó com una oportunitat a treballar perquè nosaltres tampoc havíem vist les possibilitats de treball en conjunt”.
A més a més, en aquestes zones hi predomina el sector agrari, un àmbit econòmic que requereix d’una formació molt concreta i especialitzada que fa més difícil fomentar l’ocupació. A les zones urbanes és més fàcil gestionar la inserció perquè el sector serveis requereix d’una formació que és més assequible per a determinats col·lectius.
Subvencions públiques excloents
Aquesta dada la corrobora Mariona Seró, treballadora social de Talma i encarregada de gestionar els recursos econòmics de l’entitat. “És molt difícil establir convenis econòmics amb empreses de la zona i les subvencions públiques de la Generalitat estan molt pensades per als nuclis urbans. Ens és impensable assolir els requisits que demana l’Administració”, assegura Seró.
Per exemple, diu la pròpia treballadora social, hi ha subvencions que demanen que el projecte afecti a poblacions de més de 30.000 o 100.000 habitants. “A Les Garrigues no hi arribem i automàticament estem exclosos d’aquests requisits”.
Un altre de les dificultats és la justificació del transport públic. “En una zona com la nostra s’hi arriba amb cotxe o amb taxi. Si no financem el transport, hi ha persones que no poden accedir als programes”, assenyala Seró.
Els problemes de transport i la falta d’una xarxa de comunicacions ben connectada dificulta l’autonomia de les persones usuàries a l’hora de tenir una vida normalitzada. “Hi ha poca gent i poc volum empresarial i poca sensibilització d’empreses i particulars”, remarca Vilalta.
La comarca de Les Garrigues suma un total de poc més de 19.000 habitants. Amb una població envellida i amb problemes de comunicació l’entitat no pot arribar a tothom. Aquests fets provoquen que sigui més difícil superar l’estigma dels col·lectius per als quals treballa Talma.
En una situació semblant es troba l’Olivera, una cooperativa d’integració social que incorpora persones amb dificultats que participen activament en tot el procés d’elaboració de vins i olis. Està situada a Vallbona de les Monges, un poble de 154 habitants situat a la comarca de l’Urgell.
Gloria Sala, responsable de comunicació de la cooperativa corrobora la resta d’afirmacions. “És més complicat trobar un perfil que estigui disposat a viure i conviure en un entorn rural que ofereix poques oportunitats i dificultats de transport i oci. No només de professionals treballadors sinó també d'usuaris”, remarca Sala.
I és que, per a l’Olivera, el tema del transport també és un problema. Segons la mateixa responsable, els costos són molt elevats i l’entitat no es pot dedicar a l’exportació perquè té una capacitat petita i no pot créixer.
Sobre la situació geogràfica, la pròpia responsable reflexiona fins a quin punt la cooperativa proporciona un lloc de vida escollit pels propis usuaris. “L’Olivera genera llocs de feina, cert... però ara ens estem plantejant el debat sobre fins a quin punt estem coartant les oportunitats d’escollir de les persones usuàries”, diu Sala.
Olivera neix l’any 1974 com un projecte social però no és fins el 1989 que produeix el primer vi per crear un projecte productiu al servei d’un projecte social. Tant aquesta cooperativa com Talma, formen part de la Federació Allem. Una agrupació d’entitats socials que es dediquen a oferir serveis de suport per a les persones amb discapacitat a les Comarques de Lleida.
Cada territori té una entitat. Aquestes organitzacions, encara que es trobin estan relativament molt a prop les unes de les altres, estan disperses. “El fet que existeixi Allem ens obliga a treballar més en xarxa per aprofitar els recursos”, destaca Vilalta. Afegeix: “Està molt bé que algú ens recordi que treballem pel mateix objectiu”.
La coordinadora de la Federació, Assumpta Fortuny, diu que gràcies a Allem les entitats tenen aquest punt de connexió que no tindrien si no existís l’agrupació. “Som la veu cantant del territori i coneixem molt bé l’especial idiosincràsia que tenen les entitats de l’àmbit rural”, remarca Fortuny.
