Susanna Gómez: “Fem cooperació pel desenvolupament i no pas caritat, és molt diferent i sovint es confon"

Susanna Gómez: “Fem cooperació pel desenvolupament i no pas caritat, és molt diferent i sovint es confon"

Children Of Africa fa 10 anys que treballa amb una de les zones amb menys recursos de Kènia. És una entitat nascuda a Figueres i amb una delegació a Navarra, que centra els esforços en l'àmbit educatiu de la regió de Kinango.

Al sud de Kènia, relativament a prop de l’Oceà Índic, una regió rural anomenada Kinango va robar el cor de l’entitat Children Of Africa. És una ONG petita que fa coses grans, amb molt d’esforç, motivació i ganes d’ajudar a fer créixer una de les zones més empobrides del país. Parlem amb la Susanna Gómez, presidenta i cofundadora d’aquesta ONG nascuda a Figueres, que centra molt dels seus esforços en l’àmbit educatiu. La Susanna té un desig molt clar i el revela en aquesta conversa.

Explica’ns com uns amics que volien viatjar per Àfrica dos mesos, acaben muntant una ONG…

El 2006 una colla d’amics decidim viatjar per Àfrica. Volíem començar per Kènia i fer primer treball de voluntariat amb algun projecte. Vam contactar amb una entitat italiana que feia cooperació a un orfenat d’un poblat que es diu Likoni. La idea era viatjar després de motxilers per altres llocs d’Àfrica, però aquella experiència va canviar el rumb del que teníem pensat. Vam quedar-nos allà els dos mesos i allò ja no es va aturar.

I quan decidiu centrar els esforços a la zona de Kinango?

Un cop tornats d’aquell viatge vam estar molt en contacte amb l’orfenat i vam organitzar esdeveniments per recaptar fons. Els vam portar a l’estiu següent i vam seguir fent feina allà. Vam poder conèixer altres poblats i vam descobrir Kinango, una zona rural on les mancances eren enormes.

Què us va sobtar d’allà?

Si a l’orfenat de Likoni tenien necessitats, allà tot es multiplicava per 10, 20 o 100. Hi havia molta mainada sense escola, de fet, l’escola eren quatre pals amb fang que s’aguantaven com podien, la majoria de classes es feien a fora, sense materials i amb professorat sense formació. Aleshores, vam començar a treballar braç a braç amb les comunitats d’allà i especialment amb les escoles.

I el 2010 formeu Children Of Africa…

Sí, fa 10 anys que ens vam registrar com a entitat, però no tots som els mateixos. Alguns ja no hi són, altres continuen, altres estan a un segon pla i altres s’hi han anat sumant arran de fer de voluntaris.

Com es pot formar part del vostre programa de voluntariat?

Quan rebem sol·licituds de persones que volen ser voluntàries, fem una selecció d’una desena i fem una formació de tres mesos. El primer que fem és deixar molt clar que cal trencar amb la idea preconcebuda del que és un voluntari. La gent es pensa que per anar a Kènia ja és un cooperant i nosaltres creiem que no. Quan vas per primer cop a un lloc, no saps quines necessitats tenen. La primera presa de contacte és per fer un intercanvi cultural. Allà fas feina, però sobretot vas a conèixer les persones i el lloc per saber com pots ajudar.

És cert, estem plens de clixés i estereotips.

Per a nosaltres és molt important tota aquesta tasca de sensibilització i ens esforcem molt perquè la gent trenqui amb idees preconcebudes sovint errònies. És molt freqüent la confusió entre cooperació i caritat.

Quin és el principal matís que marca la diferència?

A l’entitat entenem que la caritat és més aviat per a llocs en situació d’emergència. La cooperació, en canvi, s’adreça als pobles en risc d’exclusió. Nosaltres remarquem molt aquest concepte, treballem en equip i fem cooperació per al desenvolupament, no fem caritat.

Actualment, quins projectes desenvolupeu allà?

Una de les nostres tasques més importants és en l’àmbit de l’educació. Ens centrem en la millora de les escoles, bé sigui finançant projectes d’infraestructures com pot ser la construcció d'aules, lavabos o biblioteques o treballant perquè puguin accedir a material com poden ser llibres, pissarres…

I en l’àmbit de la salut?

Donem suport a centres mèdics que necessiten equipament, organitzem jornades gratuïtes d’un o dos dies als poblats amb personal sanitari com oftalmòlegs, infermeres, oncòlegs i també fem seminaris de prevenció de càncer, epilèpsia, maternitat o primers auxilis, per exemple, durant tot l’any.

I pel que fa als grups de dones?

Donem suport a tres grups de dones emprenedores des del 2012. És un projecte molt bonic que va sorgir de casualitat. Una voluntària ens estava ensenyant a fer braçalets de fil i les dones del poble s’hi van interessar. Arran d’aquí va sorgir la idea d’emportar-nos els braçalets per vendre’ls i aconseguir fons per a elles. El primer any vam aconseguir 1.000 euros venent-los a un euro! Les dones ho van invertir en màquines de cosir, teles, olles i cassoles i van començar a fer moneders, motxilles, bosses, diademes i van sorgir dos grups més de dones que van seguir l’exemple.

Em sembla molt bonic...

Sí, s'ha fet molt gran i ara arribem a uns 7.000 euros l’any amb la venda d’aquests productes! Hi ha unes dones que han anat estalviant i ara volen comprar un terreny per construir una casa amb habitacions per llogar. Tot això ha anat molt bé per potenciar la igualtat de gènere.

Diries que tot això les ha empoderat?

Sí, els ha donat confiança perquè han vist que elles també poden aportar economia a la família. Veus que moltes d’elles tenen una actitud i personalitat diferent, participen en xerrades a les quals també van els homes. I ells se senten orgullosos de veure-les així.

Un dels projectes més veterans és el programa d’apadrinament per costejar els estudis de la canalla. Com funciona?

Ja 10 anys que està en marxa. És un programa de beques escolars per a mainades. Després d’aquests anys, hi ha famílies d’aquí que han arribat a costejar els estudis de nens i nenes des de Primària fins a la Universitat.

És una bona manera de poder ajudar des d’aquí.

Sí i la forma de fer-ho és molt flexible, ja que es poden fer multiapadrinaments. Es poden unir un grup de persones, famílies o amics per fer front a un apadrinament. Però ens és molt difícil aconseguir aquest finançament, la majoria dels que ho fan són persones que han estat voluntàries o membres del seu entorn. Sovint, mainada que ha aconseguit fer la Primària i la Secundària s’han quedat a les portes de la Universitat perquè no han tingut padrins i nosaltres no hem pogut costejar-ho tampoc.

I amb el finançament que aconseguiu des d’aquí?

Gairebé sempre organitzem esdeveniments per finançar projectes concrets. Organitzem actes, parlem amb ajuntaments o empreses privades, ens presentem a premis i anem aconseguint fons per diverses vies. També rebem donatius privats, sobretot de persones voluntàries que mobilitzen la seva xarxa d’amics o de feina per aconseguir fons. Però aquests diners sempre estan ja destinats a un projecte.

I què us caldria millorar per poder assumir el cost de projectes i necessitats que van sorgint?

Som poc més de 30 socis, que paguem 6 euros al mes. No tenim renom, no tenim oficines, no tenim treballadors, molts som professors o estudiants que en el nostre temps lliure ens dediquem a això. Som un equip molt motivat! És cert que hem sabut organitzar esdeveniments que han tingut molt bon resultat. Però mai hem fet una campanya de captació de socis i aquest és un dels nostres punts febles.

Què vols dir?

Ens cal aconseguir més socis per poder costejar projectes que van sorgint sobre la marxa i que de vegades són urgents. Hi ha molta gent que ens demana ajuda i no podem fer front a la despesa perquè tots els diners que aconseguim amb esdeveniments van a parar a projectes concrets.

A escala personal, què t’agradaria que aconseguís Children Of Africa?

A curt termini, tant de bo puguem reprendre tot el que hem hagut d’aturar aquest any per la Covid-19. Estàvem a un nivell molt maco de sentiment d’equip, estàvem donant suport a molts projectes, estàvem fent xerrades a escoles i instituts d’aquí i de Navarra i tot ha quedat aturat. A un any vista m’agradaria recuperar l’estat que teníem el 2019.

I a llarg termini, el desig de la Susanna seria...

Tinc un desig molt clar: m'agradaria que a la zona de Kinango, on hi viuen uns 600.000 habitants, no hi hagi cap nen sense escola i cap escola sense aules, ni materials. És a dir, qualitat educativa, accés a l’educació per a totes aquelles persones que no han sigut tan privilegiades com nosaltres.